EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

dimecres, 23 de juny de 2010

QUI S’INTERPOSA ENTRE NOSALTRES I DÉU?

   Parlo des de la fe i no des de cap certesa. Ho dic perquè el qui no creu es pot estalviar aquest article.

   Quan llegeixo l’Evangeli m’a-dono que una de les coses que posava més nerviosos als poderosos del temps de Jesús (grans sacerdots, notables i molts fariseus) era aquella postura confiada amb què Jesús els parlava del Pare. Deia i repetia que Déu era el “seu Pare”. Era com un “crit de guerra” que li servia per escapar-se del cercle legal i religiós que l’hagués convertit en un esclau de les lleis, de les disposicions, del temple i de tot el que, aquells que manaven, imposaven a la gent del seu temps, sobre tot als més pobres.

   Seré més concret. Quan Jesús es troba davant un home paralitzat (Mc 2,1-12), una dona que no gosa aixecar els ulls enlaire (Lc 13,12) un home obès, saturat de lleis (Lc 14,1-6) deixa de banda que sigui “dia de repòs” i actua a favor d’ells. I quan li retreuen que trenca les lleis sagrades del repòs del dissabte els contesta que “el Pare cada dia treballa” (Jn 5,16-17) i per tant que ell també cada dia treballarà en favor dels necessitats. Com veieu el mou la contemplació del Déu de la vida.

   Qualsevol entitat o persona quan vol tenir un domini sobre nostre es posa al lloc de Déu i pretén que ens convertim en fidels seguidors. Això ho fan molts partits polítics, ho fa el govern (recordeu aquella trista cerimònia de la jura de bandera en què els reclutes havien de jurar donar la sang per la pàtria), ho fa l’Església quan, en comptes d’anunciar l’Evangeli, ens vol fer adorar els jerarques com si fossin déus o quan posa la fidelitat a una cerimònia per damunt de la moral. Tots aquests s’interposen entre Déu i nosaltres.

   La contemplació d’aquest Déu que està per damunt de l’Església, dels governs, dels partits polítics, que està per sobre de les ONG's i dels ecologismes, ens fa lliures d’optar per aquestes mateixes coses des de la nostra llibertat. Ho trobareu estrany, però aquest Déu està també per damunt dels nostres propis pares (Mt 10,37) perquè els pares no sempre mereixerien el nostre amor però si Déu està per damunt, els hem d’estimar perquè així ho vol el Creador i així ens ho ha revelat (Mc 7,10). Aquesta mirada val també pel perdó, que no el donem perquè ens el demanin o perquè s’ho mereixin (en alguns casos no el donaríem mai) sinó perquè volem ésser seguidors de Jesucrist que va perdonar primer (Lc 23,34) igual com havia estat estimat primer (1Jn 4,10).

   No us estranyi si un cristià fa nosa dintre un partit polític (tant se val que sigui de dretes o d’esquerres), fa nosa en qualsevol ONG i molt sovint dins la mateixa església perquè la seva mirada mai no s’atura en el grup amb qui està reunit, sinó que té la mirada posada en el Déu que l’ha estimat. Aquesta mirada posada en Déu el fa lliure de no seguir tot el que fan els altres quan la consciència li ho reclama.

   Amb això, encara que pel to de l’article ho pugui semblar, no em carrego l’església, ja que encara hi sóc a dins, perquè és la qui m’ha ajudat a sentir-me lliure (donant-me l’Evangeli i deixant-me en la llibertat de pensament) i la que, quan convé, puc criticar també lliurement.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XIII de Durant l'Any
27 de juny de 2010

dijous, 17 de juny de 2010

LA BURKA. FEM EL DEBAT A FONS

   Mentre ens preguntem si s’ha de permetre o prohibir aquesta vestimenta que amaga del tot la cara de la dona, ens movem en el camp de l’ètica i de l’ètica barata. El debat de fons és preguntar-nos perquè algunes religions són tan exigents amb els seus pobres i els seus petits.

   Poso un altre cas, com es la prohibició de rebre transfusions de sang fins a permetre la mort dels seus crèduls fidels o un altre: el dels kamikaces que, amb el cervell manipulat, es tornen tan fanàtics que lliuren la seva vida per la causa religiosa. En tots aquests casos hi ha un denominador comú: per una banda es fa servir el poder religiós contra els febles i petits creients de les seves religions jugant amb la seva vida, amb la seva dignitat i amb la seva integritat; i per altra banda hi ha la intenció de cridar molt fort l’atenció cap els espectadors que som nosaltres fins a posar-nos nerviosos.

   Quan la nostra església va instituir, anys enrere, les indulgències per perdonar les penitències públiques, feia el mateix perquè, a la fi, els penitents més adinerats tenien mitjans (amb les indulgències) per rebre la redempció, i els pobrissons estaven més exposats a la vergonya del poble. Els que passaven la vergonya de vestir-se de pecadors públics eren els pobres. Hem de lamentar el record d’aquella època en què la Religió s’aprofitava del poder que tenia.

   Ja he dit que les religions han fet i fan coses com aquestes per demostrar el seu poder davant els seus i davant els altres. No els fa res que se sacrifiqui una vida o la dignitat de les persones, perquè una religió, quan fa això, es posa per damunt de tot, fent ombra al mateix Creador.

   Si caiem en la trampa de parlar de la prohibició o de la permissió d’aquestes coses no situem la qüestió en allò que és principal i ens enfonsem en el mateix parany que aquestes religions pretenen: que es parli d’ells i que tinguin gent manipulada i soferta en l’interior de les seves comunitats i fins i tot màrtirs que creuen que fan lliurement aquestes coses. Com més ens hi posem, més ho accentuaran, perquè, encara que sembli estrany, se senten poderosos, fins i tot les víctimes. Recordeu aquella dona que va declarar que si no podia portar la burka nosaltres l’obligàvem a no sortir de casa, com si nosaltres fóssim culpables de la seva dissort. És que els pobres manipulats es tornen defensors de les mateixes cadenes que els oprimeixen.

   On trobem un criteri per veure cap on hem d’anar? Contemplant l’Evangeli i el Nou Testament. Veureu com val la pena anunciar l’Evangeli, que mai no ha de passar per la imposició, on veiem que Jesús mai no va disposar cap manament o prohibició contra els pobres del seu temps. Increpava, anunciava, demanava, però respectava la vida i la dignitat d’aquells que més fàcilment es poden manipular i els defensava (Mc 12,40). Insistia en l’amor a Déu i als altres que els feia lliures i els deslligava de les enormes cargues de les lleis del temple que ningú no podia complir (Ac 15,10). Quan la situació extrema va demanar una víctima, ell mateix va presentar-se sense carregar els neulers als més febles ni obligar als deixebles. Va dir-los: si s’ha de consumir la vida d’algú aquí hi ha la meva. La dono lliurement (Jn 10,14). Si s’ha de fer menjar algú per als altres aquí hi ha el meu cos: aquest és el meu cos, mengeu-lo (Mc 14,22-25).

   Aquest missatge de l’Evangeli que, com comproveu, no sempre hem seguit encara que ens diguem Església Catòlica, evitaria les burques, els kamikaces i les víctimes per la negació de la transfusió de la sang.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XII de Durant l'Any
20 de juny de 2010

dijous, 10 de juny de 2010

QUÈ EN SABEM DEL JESÚS HISTÒRIC?

   Quan diem el “Jesús històric” volem dir allò que pot saber-ne un historiador, tant si és creient com no. Els historiadors prescindeixen de coses tan importants per als creients com la presència en l’Eucaristia, ni tampoc es fan la pregunta de si és Fill de Déu, si va pujar al cel, si va ressuscitar, si està assegut a la dreta del Pare... No és que això no compti, sinó que un historiador (no necessariament creient) només parla del que es pot demostrar. De les altres coses, com la fe dels que creuen en Jesús, l’historiador pot donar crèdit en els llocs i temps que els cristians han cregut en Jesús.

   Torno al que en podem saber del “Jesús històric”.

   Pràcticament és demostrable que Jesús va patir sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat. Però també que era un home del seu temps (jueu, per tant) que, basant-se en una forta experiència de Déu i una intimitat amb Ell, anuncia que, en la seva persona i en les obres que realitza, es fa present el Regne de Déu. Que aquest Regne de Déu consisteix principalment en l’acollida als pecadors i als exclosos, en l’alliberament i la guarició de les persones i en l’esperança de vida plena en Déu.

   Si parlem de la resurrecció, l’historiador no en sap res, però pot constatar que els primers creients tingueren una experiència molt forta, que la van expressar dient que l’havien “vist ressuscitat”, que “havia pujat als cels” i que “està present” , no sols en el pa i el vi, sinó en la vida dels creients.

   Aquesta presentació del “Jesús històric”, amb la qual molts historiadors estarien d’acord, topa amb molts jerarques de l’Església i molts cristians perquè hi troben a faltar moltes coses que només les tenim per la fe, però no les podem comprovar, com la presència de Jesús en el Pa i el vi de l’Eucaristia, la feina de coordinació que fa el Papa en tota l’església que, en els evangelis no apareix. Hi troben a faltar els sagraments que l’església ha anat elaborant posteriorment.

   Si m’heu seguit entendreu que una cosa no treu l’altra. Els historiadors s’han de fonamentar en allò que es pot comprovar i els que creiem anem molt més enllà. Els que creiem en Jesús i en la seva presència enmig de la nostra comunitat no hem de perdre mai de vista aquella actitud de Jesús per la qual tenia una forta experiència de Déu que no sols va constituir la raó del que feia sinó que el va fer acostar als pobres, malalts, exclosos i necessitats del seu temps.

   Quan llegim els Evangelis hi trobem les dues coses, és a dir: el que històricament va passar i el que creien de Jesús els que els van escriure. Quan els cristians volem fer un camí semblant al de Jesús no en tenim prou a creure en l’església i els sagraments. Ens cal contemplar el testimoni de la vida del mateix Jesús (el que en diem el “Jesús històric”) aquell que va destinar la seva vida als marginats, pobres, exclosos del seu temps. Si el volem seguir hem de fer coses semblants a les que ell feia o al menys reconèixer que les hauríem de fer.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XI de Durant l'Any
13 de juny de 2010

dijous, 3 de juny de 2010

EL MANIQUEISME ENS MATA

   Què és el maniqueisme? És el vici que tenim de dividir el món en bons i dolents. Naturalment ens situem en el cantó dels bons.

   És maniqueisme dir que els que no van a Missa són pecadors i ho és també dir “jo no sóc com els que van sempre a Missa”. Totes dues són postures maniquees.

   És maniqueisme carregar els mals de la societat als rics i ho és també menysprear els pobres que depenen només del treball de les seves mans. No és el mateix el ric que dóna treball a molta gent que l’altre que té guardats els diners en paradisos fiscals. Ficar-los en el mateix sac és curtedat de mires. Cridar contra els rics fa “progre” però també és signe de poca intel·ligència.

   És maniqueisme preguntar a la gent on anirà de vacances quan molts no s’ho poden permetre. En aquest cas menyspreem com a desgraciats els que no les fan.

   És maniqueisme airejar amb tota la publicitat les estafes que ha fet algú d’un partit determinat i no mirar la gent del propi partit. No cal furgar gaire entre els que han administrat molts diners dels altres que sempre se’n queden alguns, siguin del partit que siguin. Tots tenim gent a dintre casa que han comès irregularitats.

   En aquest món no hi ha bons ni dolents perquè tots som una mica bons i tots una mica dolents però tots som fills del mateix Pare que ens estima i vol recuperar uns i altres per igual.

   Quin mal té el maniqueisme? Doncs que és una ofensa a Déu Pare perquè, en el moment que exclous uns germans, Déu s’ofèn, ja que els que tenim per dolents també són fills seus. Recordeu aquella paràbola del blat i el jull que creixien junts en el mateix camp. Quan els mossos se n’adonen demanen a l’amo dels sembrats de poder arrancar el jull que hi ha entre el blat. El propietari els diu que no, que de cap manera, perquè fàcilment s’equivocarien i arrancarien el que no toca. Continua la paràbola de Jesús dient que hem d’aprendre a conviure uns i altres en aquest món (com el blat i el jull en el mateix camp) i que hem de deixar que els àngels de Déu, a la fi dels temps, destriïn els bons dels dolents, llençant al foc els que no valen i posant al graner els que són blat de debò (Mt 13,24-30.36-43). Cal deixar que sigui Déu qui jutgi i no pas nosaltres, perquè el nostre punt de vista sempre és molt limitat.

   El maniqueisme aflora sobre tot quan hi ha una guerra. En els temps preparatoris al combat els comandaments dels exèrcits fan els possibles per convèncer als seus soldats que els de l’altre cantó són malvats i que no mereixen viure. Fan això per crear un clímax dualista (maniqueu, per tant) que tregui els escrúpols que els soldats puguin tenir per disparar contra l’enemic que tenen al davant. En la passada guerra del nostre país els uns menyspreaven els altres per feixistes i per tant indignes de viure i els altres titllaven de comunistes els primers. I aquest trist dualisme encara el patim en els nostres dies. Per tant estem allunyats de la veritable pau.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Corpus Christi
6 de juny de 2010