Mentre ens preguntem si s’ha de permetre o prohibir aquesta vestimenta que amaga del tot la cara de la dona, ens movem en el camp de l’ètica i de l’ètica barata. El debat de fons és preguntar-nos perquè algunes religions són tan exigents amb els seus pobres i els seus petits.
Poso un altre cas, com es la prohibició de rebre transfusions de sang fins a permetre la mort dels seus crèduls fidels o un altre: el dels kamikaces que, amb el cervell manipulat, es tornen tan fanàtics que lliuren la seva vida per la causa religiosa. En tots aquests casos hi ha un denominador comú: per una banda es fa servir el poder religiós contra els febles i petits creients de les seves religions jugant amb la seva vida, amb la seva dignitat i amb la seva integritat; i per altra banda hi ha la intenció de cridar molt fort l’atenció cap els espectadors que som nosaltres fins a posar-nos nerviosos.
Quan la nostra església va instituir, anys enrere, les indulgències per perdonar les penitències públiques, feia el mateix perquè, a la fi, els penitents més adinerats tenien mitjans (amb les indulgències) per rebre la redempció, i els pobrissons estaven més exposats a la vergonya del poble. Els que passaven la vergonya de vestir-se de pecadors públics eren els pobres. Hem de lamentar el record d’aquella època en què la Religió s’aprofitava del poder que tenia.
Ja he dit que les religions han fet i fan coses com aquestes per demostrar el seu poder davant els seus i davant els altres. No els fa res que se sacrifiqui una vida o la dignitat de les persones, perquè una religió, quan fa això, es posa per damunt de tot, fent ombra al mateix Creador.
Si caiem en la trampa de parlar de la prohibició o de la permissió d’aquestes coses no situem la qüestió en allò que és principal i ens enfonsem en el mateix parany que aquestes religions pretenen: que es parli d’ells i que tinguin gent manipulada i soferta en l’interior de les seves comunitats i fins i tot màrtirs que creuen que fan lliurement aquestes coses. Com més ens hi posem, més ho accentuaran, perquè, encara que sembli estrany, se senten poderosos, fins i tot les víctimes. Recordeu aquella dona que va declarar que si no podia portar la burka nosaltres l’obligàvem a no sortir de casa, com si nosaltres fóssim culpables de la seva dissort. És que els pobres manipulats es tornen defensors de les mateixes cadenes que els oprimeixen.
On trobem un criteri per veure cap on hem d’anar? Contemplant l’Evangeli i el Nou Testament. Veureu com val la pena anunciar l’Evangeli, que mai no ha de passar per la imposició, on veiem que Jesús mai no va disposar cap manament o prohibició contra els pobres del seu temps. Increpava, anunciava, demanava, però respectava la vida i la dignitat d’aquells que més fàcilment es poden manipular i els defensava (Mc 12,40). Insistia en l’amor a Déu i als altres que els feia lliures i els deslligava de les enormes cargues de les lleis del temple que ningú no podia complir (Ac 15,10). Quan la situació extrema va demanar una víctima, ell mateix va presentar-se sense carregar els neulers als més febles ni obligar als deixebles. Va dir-los: si s’ha de consumir la vida d’algú aquí hi ha la meva. La dono lliurement (Jn 10,14). Si s’ha de fer menjar algú per als altres aquí hi ha el meu cos: aquest és el meu cos, mengeu-lo (Mc 14,22-25).
Aquest missatge de l’Evangeli que, com comproveu, no sempre hem seguit encara que ens diguem Església Catòlica, evitaria les burques, els kamikaces i les víctimes per la negació de la transfusió de la sang.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XII de Durant l'Any
20 de juny de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.