dimecres, 23 de juny de 2010

QUI S’INTERPOSA ENTRE NOSALTRES I DÉU?

   Parlo des de la fe i no des de cap certesa. Ho dic perquè el qui no creu es pot estalviar aquest article.

   Quan llegeixo l’Evangeli m’a-dono que una de les coses que posava més nerviosos als poderosos del temps de Jesús (grans sacerdots, notables i molts fariseus) era aquella postura confiada amb què Jesús els parlava del Pare. Deia i repetia que Déu era el “seu Pare”. Era com un “crit de guerra” que li servia per escapar-se del cercle legal i religiós que l’hagués convertit en un esclau de les lleis, de les disposicions, del temple i de tot el que, aquells que manaven, imposaven a la gent del seu temps, sobre tot als més pobres.

   Seré més concret. Quan Jesús es troba davant un home paralitzat (Mc 2,1-12), una dona que no gosa aixecar els ulls enlaire (Lc 13,12) un home obès, saturat de lleis (Lc 14,1-6) deixa de banda que sigui “dia de repòs” i actua a favor d’ells. I quan li retreuen que trenca les lleis sagrades del repòs del dissabte els contesta que “el Pare cada dia treballa” (Jn 5,16-17) i per tant que ell també cada dia treballarà en favor dels necessitats. Com veieu el mou la contemplació del Déu de la vida.

   Qualsevol entitat o persona quan vol tenir un domini sobre nostre es posa al lloc de Déu i pretén que ens convertim en fidels seguidors. Això ho fan molts partits polítics, ho fa el govern (recordeu aquella trista cerimònia de la jura de bandera en què els reclutes havien de jurar donar la sang per la pàtria), ho fa l’Església quan, en comptes d’anunciar l’Evangeli, ens vol fer adorar els jerarques com si fossin déus o quan posa la fidelitat a una cerimònia per damunt de la moral. Tots aquests s’interposen entre Déu i nosaltres.

   La contemplació d’aquest Déu que està per damunt de l’Església, dels governs, dels partits polítics, que està per sobre de les ONG's i dels ecologismes, ens fa lliures d’optar per aquestes mateixes coses des de la nostra llibertat. Ho trobareu estrany, però aquest Déu està també per damunt dels nostres propis pares (Mt 10,37) perquè els pares no sempre mereixerien el nostre amor però si Déu està per damunt, els hem d’estimar perquè així ho vol el Creador i així ens ho ha revelat (Mc 7,10). Aquesta mirada val també pel perdó, que no el donem perquè ens el demanin o perquè s’ho mereixin (en alguns casos no el donaríem mai) sinó perquè volem ésser seguidors de Jesucrist que va perdonar primer (Lc 23,34) igual com havia estat estimat primer (1Jn 4,10).

   No us estranyi si un cristià fa nosa dintre un partit polític (tant se val que sigui de dretes o d’esquerres), fa nosa en qualsevol ONG i molt sovint dins la mateixa església perquè la seva mirada mai no s’atura en el grup amb qui està reunit, sinó que té la mirada posada en el Déu que l’ha estimat. Aquesta mirada posada en Déu el fa lliure de no seguir tot el que fan els altres quan la consciència li ho reclama.

   Amb això, encara que pel to de l’article ho pugui semblar, no em carrego l’església, ja que encara hi sóc a dins, perquè és la qui m’ha ajudat a sentir-me lliure (donant-me l’Evangeli i deixant-me en la llibertat de pensament) i la que, quan convé, puc criticar també lliurement.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XIII de Durant l'Any
27 de juny de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.