EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

diumenge, 28 de novembre de 2010

ELS SAHARAUIS

   El nostre govern diu que de cap manera no s'ha de parlar amb ETA i que l'única sortida és la militar (agafar-los a tots només amb instruments policials). Els marroquins diuen el mateix dels saharauis. Però heus aquí que, quan es demana al nostre govern què s'ha de fer amb el conflicte del Sàhara responen tot el contrari. Ens diuen els nostres mandataris que aquestes coses s'han de parlar, que tots els països civilitzats ho fan amb diàleg i que nosaltres no hem pas d'ésser menys. El mateix passa amb el conflicte dels palestins i els israelians, que també els nostres aposten perquè ells dialoguin.

   Oi que endevineu la contradicció? Doncs així anem.

   L'opció de la guerra o de la repressió només policial és sempre la pitjor, perquè sens dubte porta molts morts i massa sovint entre els pobres. Morts d'un i altre cantó, perquè els policies van amb armes i els altres no són pas angelets.

   L'altra opció, la de conversar, és molt més difícil del que sembla perquè ja s'ha de comptar que uns i altres ens enganyen i s'enganyen i que hi ha moltes grans mentides traïdores. Els que diuen "NO LA GUERRA" també haurien de dir "No a la repressió policial" però cal saber que això comporta molta saviesa en el parlar i molta paciència. Ja he dit que uns i altres enganyen.

   Quan les converses van per bon camí pot haver-hi víctimes entre els mateixos que les han promogudes (probablement és el cas de l'Ernest Lluch) i amb això s'hi ha de comptar, però quan es tria el camí de la repressió i la guerra les víctimes són moltes més i entre els més pobres. Ja no parlo de la guerra oberta en la qual els morts són més nombrosos i, més en el món actual, són majoritàriament civils.

   Trobaríem alguna llum en l'Evangeli?

   Probablement sí: Jesús mateix va ésser una víctima d'aquestes converses que anomenem selectes, dels que donen la cara i denuncien les injustícies i no s'apunten a cap mena d'armament.

   Jesús en comptes del camí de la violència va optar per la defensa dels desheretats. Preferia la vida de les adúlteres (Jn 8,1-11), ens feia conèixer els pobres oblidats indicant-nos on eren (Mc 12,41-44), es posava al costat dels estrangers burlats com el de Gerassa de manera que la mateixa gent del territori el va expulsar de la contrada (Mc 5,1-20), denunciava aquells que s'aprofitaven de les viudes fingint llargues pregàries (Mc 12,40). Això és diàleg? Sí. Perquè la denúncia també és diàleg, i l'acolliment dels pobres també.

   El seu final va esdevenir un testimoni d'una manera valenta de fer que excloïa la violència, però parlava i denunciava en el moment més oportú i en els més inoportuns. Això ho feia en un clima de perdó que consistia principalment en el desig de vida plena i permanent per a tots, fins i tot per als que ens han ofès.
Sant Pau, que coneixia bé el projecte de Jesús, ens ho diu d'aquesta manera:

Més aviat, "si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap". No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé (Rm 12,20-21).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge I d'Advent
28 de novembre de 2010

dimarts, 23 de novembre de 2010

EL DEBAT SOBRE LA IDENTITAT

   Us haureu fixat que en les campanyes electorals els debats sobre la identitat són importants. Més del que sembla. Uns a favor i altres menyspreant-los es van creuant i repetint les preguntes següents:

   Qui som? Europeus, catalans, espanyols o un mica de cada?

   Quin idioma parlem? Català, només castellà o bilingüe?

   Quines són la nostra història, cultura, festes...

   I, quan un polític té por de contestar aquests preguntes (potser pel tipus de públic que té al davant) surt amb la caixa dels trons parlant de l’atur, de la indústria, del treball... com si les qüestions sobre la identitat fossin sobreres.

   Agradi o no, aquests problemes són importants, tant en temps de prosperitat com en el de les vaques flaques.

   Voleu un exemple?

   El poble de Navarcles està en crisi econòmica com tants, però quan algú, amb molt encert, ha promogut que cada família es munti un àlbum com quan érem infants i el tema són les fotos antigues i actuals del poble, s'hi han implicat joves i vells, botiguers i mestresses de casa. I de quina manera! Tothom hi és i es munten trobades a la plaça del poble per completar l'àlbum, amb molta assistència de gent. Perquè? Perquè aquest àlbum remarca tot allò que som i allò que hem estat, ens fa sentir que som persones, trobem l'escalf del veí que viu a tocar de casa i tornem a tocar de peus a terra. La identitat interessa molt més del que sembla.

   Els altres problemes (atur, indústria, preu del diner, carreteres...) hi continuen essent, perquè hi ha poc treball, moltes famílies tenen feines a fer arribar a fi de mes, les àvies han de cuidar dels néts sinó no s'arriba. I els polítics han de fer per resoldre'ls, però la identitat fa que siguem lliures o esclaus.

   Per això hem de desconfiar dels polítics que es riuen dels nostres problemes d'identitat (llengua, festes, senyera, escola immergida)... i ens insinuen que allò altre és més important, com el diner (treball, indústria, jubilacions). Tot és important, però sense la identitat no som res.

   Aquesta va ésser la clau del domini sobre tot Amèrica imposant el castellà o portuguès a Amèrica del Sud i l'anglès a la del Nord. Així es van anul·lar els pobles que tenien la seva pròpia identitat. Amb la llengua hi van els costums i, sobre tot, la humiliació de les persones si es destrueix allò que els havia estat propi fins aquell moment.

   Amb la religió avui van passant coses semblants perquè les sectes o denominacions religioses que volen imposar-se a casa nostra entren al país excloent del tot la nostra llengua amb una pretesa mirada universal. I això ho fan en la litúrgia, en el cant i en tot acte que poden com ara amb un programa radiofònic. Saben que la gent, sense identitat, és molt més manipulable.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIV de Durant l'Any • Festivitat de Crist Rei
21 de novembre de 2010

diumenge, 14 de novembre de 2010

LA VERITABLE ALEGRIA

   Després del desplegament de mitjans de comunicació per la visita del Sant Pare tornem a la vida de cada dia de les nostres petites comunitats. Després del rebement de Rams, el Senyor Jesús va haver d'encarar-se a la setmana de la Passió, mort i creu.

   No penso pas que nosaltres haguem de morir, però sí que haurem d'aprendre a estimar aquells que van fer demostracions contràries a la visita del papa i també els que ho van fer de maneres molt infantils. El fet que es manifestessin de forma ridícula (besant-se homes amb homes al carrer i repetint com infants aquell jo-no-t'es-pero!!) no vol dir que no els haguem de tenir en compte.

   Ja deia Sant Francesc d'Asís que la vertadera alegria no consistia pas «que vinguessin tots els prelats ultramontants, arquebisbes i bisbes» o també «que vinguessin el rei de França i el d'Anglaterra». Sant Francesc d'Asís sabia el que es deia.

   Aquests contraris a la visita papal, molt variats per cert (perquè hi havia catòlics practicants, ateus convençuts i polítics significatius), ens indiquen una realitat que està sempre present en el nostre país que ens fa viure en contínues tensions: hi ha molta gent que és contrària a les manifestacions de la fe i més entre els joves.

   Gràcies a Déu, entre els polítics de tots els partits hi ha catòlics practicants, cosa que probablement no passava en els anys trenta, però també ara trobem, entre la gent de la dreta mediàtica, premsa molt anticlerical.

   Tot això ens fa veure que la nostra obligació és estimar els uns i els altres, ja que el manament de l'amor no caduca, però alhora ens fa entendre que no podem agafar de cap manera els polítics d'un determinat partit i classificar d'ateus a tots ells perquè no correspon de cap manera a la realitat. Tampoc no podem fer el contrari, que seria considerar com a creients els que probablement tenen major percentatge de practicants en les seves files.

   La paràbola del blat i el jull no ens permet arrencar i llençar els dolents, ja que aquesta és una tasca reservada als àngels del Senyor a la fi dels temps (Mt 13,36-43). Ara hem de conviure.

   Però tornem a la vertadera alegria de què ens parla Sant Francesc i de la qual també ens parla Jesús. Aquesta benaurança consisteix a haver tingut paciència quan ens insultaran, no ens acolliran i diran tota mena de mal contra nosaltres (Mt 5,11-12). I no hem de tenir paciència perquè nosaltres som bons i ells dolents, sinó perquè el manament de l'amor ens fa estimar-los i el reconeixement de la paternitat de Déu Pare ens fa adonar que ells són fills de Déu, com nosaltres, fins a poder-los dir, com Jesús deia a un mestre de la llei: «No estàs lluny del Regne del cel» (Mc 12,34). Si en el Regne de Déu hi capiguessin només els bons, tampoc no hi podríem entrar nosaltres.

   D'aquí a pocs dies hi haurà eleccions al Parlament. Tots els partits tenen cristians en el seu si i tots els partits tenen coses reprovables. També l'Església en té. Per això cal ésser molt prudent i que ningú no digui que vota tal o tal altre perquè és més catòlic. En tot cas penso que és millor anar a votar que no pas abstenir-se perquè l'abstenció (que és legítima) dóna el vot al més votat i, si és gaire abultada, dóna opció als militars i als dictadors. Ens agradi o no, els que ens han de governar són els politics. Preguem per tots ells.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIII de Durant l'Any
14 de novembre de 2010

dijous, 4 de novembre de 2010

BENVINGUT EL PAPA BENET XVI

   En fulls anteriors ja he dit els pros i els contres que creia que generava la vinguda del Papa.
   Ara toca rebre'l i rebre'l bé, perquè arriba aquesta setmana a Barcelona.
   La majoria de nosaltres no serem presents dintre del temple de la Sagrada Família, però sí que podem influir amb les nostres converses donant la benvinguda a aquell que està al capdamunt de Càritas mundial (Càritas és una associació de la mateixa església).
   Donem la benvinguda al responsable de les missions universals de tota l'església.
   Acollim l’impulsor de les universitats i instituts catòlics de tot el món.
   Rebem aquell que tots els bisbes catòlics del món reconeixen com a cap i pastor.
   Aprovem el representant d'una institució que en els darrers quaranta anys ha defensat la pau sense fisures i no s'ha posat al costat de cap mena de guerra. És sorprenent que aquesta setmana hi hagi hagut un ferotge atemptat a Bagdad contra una església catòlica quan la Santa Seu en tot moment es va oposar a l'ocupació de l'Iraq i a la guerra.
   Però, sobretot, admetem que qui presideix tota l'Església i n'és el punt d'unió ens ha continuat donant l'Evangeli de Jesucrist malgrat les deficiències i defectes d'aquesta institució. Sense l'Església, l'Evangeli (aquest text preciós), no hagués arribat fins a nosaltres.
   Hi ha catòlics, i són catòlics de veritat, que no voldrien aquesta mena de visita tan solemne. Segurament tenen raó i cal respectar la seva opinió, perquè seguir el camí de l'Evangeli es pot fer de moltes maneres diferents. Tot es pot canviar, ja que al llarg de la història les coses han estat molt diferents i no hi ha cap protocol ni cerimònia que no pugui ésser modificada.
   No fa gaires anys que va venir el Dalai Lama a Barcelona. Molt de compte, perquè molts dels mateixos que reclamaven un rebement, també per les autoritats polítiques, per a aquell que també és alhora cap d'un estat (enderrocat però cap d'estat) i líder religiós, ara diuen el contrari quan qui ve és el papa. Aquell venia a fer una visita pastoral i així ho defensaven els mateixos que ara són tan contraris a la cita actual. En aquest món no podem dir avui una cosa i demà una altra, perquè tenim el cap sobre les espatlles per fer-lo servir i no pas per seguir les consignes dels que pensen per nosaltres.
   Escric això uns dies abans de l'esdeveniment però m'hauria d'equivocar molt si dic que la majoria de la gent del nostre poble (inclosos els indiferents) seguiran amb atenció els actes. Molts no ho faran per motius religiosos sinó perquè les multituds arrosseguen multituds, però seran al carrer o bé a la televisió.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXII de Durant l'Any
7 de novembre de 2010

dilluns, 1 de novembre de 2010

LA MULTICULTURALITAT

   D'aquest tema en podem parlar abastament els catalans que, al llarg dels segles "de fora vingueren i de casa ens tragueren".

   Els alemanys ara s'adonen que el gruix de la immigració turca no s'adapta, no domina la seva llengua i no s'adecua als seus costums. Els alemanys volen regular aquest fenomen posant un munt d'exigències als immigrants que es vulguin quedar al seu país. Ells poden intentar això perquè tenen força, però segur que no s'adonen que a la major part dels països subsaharians els ha passat al revés i han sofert allaus d'europeus i nordamericans, que són els poderosos, que han marginat el seu idioma i els costums del país fins al punt que la major part dels països subsaharians, i no cal dir els de tota Amèrica, han hagut d'adoptar els idiomes d’aquells que els han envaït (una manera més exacta que no pas dir "colonitzat"). A més, els estrangers s'han apoderat de les riqueses de les seves mines.

   Ja he dit al començament que nosaltres, els catalans, hem sofert en la pròpia carn la imposició de llegua i costums dels castellans que van conquerir la nostra nació i ara encara ens acusen de marginalitzar el seu idioma imposat.

   Ja es veu que quan es tracta d'immigracions no guanya el primer que hi era o el que ha arribat segon, sinó el més fort, com els grills que, posats en una capsa, no tarden a menjar-se el més dèbil.

   En el cas dels alemanys la protesta ve perquè els que haurien d'ésser dèbils (els turcs) arribaran a ésser forts simplement perquè seran més nombrosos que els altres.

   En el nostre país (i una mica a tot Europa) emergeixen aquests partits polítics que atreuen per la seva intransigència i proclamen l'exclusió de tots els arribats. Bé, segurament que no ben bé de tots, perquè els jugadors de bàsquet o de futbol tenen una vènia especial ja que ni els més xenòfobs no se'ls miren com estrangers. Tampoc veuen com a impostors els alemanys o holandesos que hi ha a les Illes o a la Costa, ja que són una font de divises.

   Potser que mirem l'Evangeli. Passava el mateix i els jueus del temps de Jesús consideraven pecadors a tots aquells estrangers que no eren de la nissaga jueva. Els grecs primer, i els romans després, van envair aquell territori i van anar imposant la llengua i els exèrcits a sang i foc. Per altra banda, els pobres dels països més pobres també eren tinguts per ignorants i pecadors.

   Què fa Jesús? Acull a uns i als altres. Té molt clar que el més important és cadascuna de les persones sigui de la nacionalitat, nissaga o cultura que sigui (Ac 10,34). Escolta i elogia el centurió dels invasors, que és romà (Mt 8,5-13), els publicans que treballaven al servei dels romans (Lc 18,1-8), els grecs que el volen veure (Jn 12,20-23), la sirofenícia que era una estrangera pobra amb la filla malalta (Mc 7,24,30)... i fins i tot la primera església va atrevir-se a nomenar diaques (dirigents) a set que no eren jueus sinó grecs tots ells (Ac 6,1-7). Pau, que era un jueu d'Àssia Menor, i Bernabé, que era un jueu xipriota, van ésser els abanderats d'anunciar l'Evangeli a tots els homes i dones del món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXI de Durant l'Any
31 d'octubre de 2010