EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

diumenge, 25 de desembre de 2011

EL NADAL I CÀRITAS

   Nadal i Càritas estan molt lligats però no per “fer això que en diem caritat”. Massa sovint confonem les coses. Anem per passos. Contemplant què és el Nadal sabrem què és Càritas.

   Què ens dóna Jesús en el Nadal?

  1. Una confiança en Déu com a Pare. Celebrem la vinguda del “fill”. Vol dir que Déu és reconegut com a Pare.
  2. La seguretat del Senyor. Nadal ens dóna una dosi de confiança. El naixement d’un infant és una mirada d’esperança.
  3. Ens regala també el perdó dels pecats. Tenim la porta oberta al Pare. Només cal ésser agraïts.
  4. La certesa de la vida eterna; pot ser millor dir: la vida plena i permanent que, ja ara, podem assolir.
  5. La puresa i la fraternitat.

   Càritas, com recol·lectora d’aliments, només agafa una part de la darrera d’aquestes característiques (la fraternitat). Hem de convèncer-nos que com més aliments recull i reparteix, més fracàs de la mateixa Càritas, de l’Ajuntament i dels respectius governs autonòmics i estatals. Vol dir que hem descuidat els altres punts. Ja està bé donar al necessitat perquè Sant Pau ens diu que «el que ens sobra a nosaltres ha d’anar per als que tenen necessitat per tal que un dia allò que els sobri a ells compensi el que us falta a vosaltres» (2Co 8,14).

   Càritas és l’església i l’església som tots i l’objectiu final de Càritas no és ni ha d’ésser de bon tros repartir aliments, sinó aconseguir aquestes característiques del Nadal que he esmentat.

   Que són:

  1. Càritas, que som tots, ha de donar als pobres una confiança en Déu que és Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Ha de saber i reconèixer que els pobres són fills i tenen la mateixa dignitat que els que els ajuden. Tots valem igual i han de notar que és així. Per tant hem d’evitar fer notar massa qui són els que donen.
  2. Càritas, que som tots, ha de donar als pobres la seguretat del Senyor: saber que Déu no els fallarà perquè són estimats per Déu.
  3. Càritas, que som tots, ha de regalar el perdó dels pecats. Quan estenem la mà a un necessitat mai no li hem de preguntar si és bo o si és dolent. Ni tampoc si ens fa llàstima. Només hem de preguntar si te gana, si està despullat, si està presoner o malalt. Jesús no mirava el pecat sinó el sofriment d’aquell que tenia al davant. El perdó ve de Déu però l’administrem nosaltres compensant les mancances dels altres.
  4. Càritas, que som tots, ha de proclamar l’esperan ça que vol dir la certesa de la redempció ja realitzada i la salvació ja present. Vol dir que no somniem en una altra vida llunyana de la que estem vivint. És primerament aquí, en aquesta vida, on ens hem de realitzar plenament.
  5. Finalment Càritas, que som tots, ha de trobar entre els pobres, exemples de puresa i fraternitat molt sovint més evidents que entre altres classes de la societat. I, un cop descoberts, els ha de fe licitar i celebrar. Hem d’aprendre dels pobres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge del Nadal del Senyor
25 de desembre de 2011

diumenge, 18 de desembre de 2011

LA DESESTRUCTURACIÓ DELS SÍMBOLS. EL NADAL

   Fa una vintena d’anys una colla d’intel·lectuals es feien dir “babèlics”. Van canviar el sentit de Babel que sempre havia estat el símbol de la desunió. Els babèlics eren els que unien i eren els “progres”. Ho podien fer perquè estem en un país lliure però sembraven el desconcert. El nom que es van donar havia significat el contrari del que ells pretenien bastir en la nova societat. No passa res? A nivell intel·lectual no, però a nivell popular la gent es confon.

   Això ha passat amb moltes altres paraules, que se’ls ha canviat el significat.

   Ha passat amb la paraula “matrimoni” aplicat a les parelles homosexuals. No es tracta de qüestionar les unions ni els drets que han de tenir aquestes parelles, sinó de desestructurar el símbol. A base de repetir, la paraula matrimoni canvia de significat.

   També els valencians “blaveros” a base de repetir que el valencià és un altre idioma aconsegueixen com a mínim confondre el poble senzill molt propens a perdre identitats.

   Això va passar a la ciutat de Barcelona que sempre havia celebrat la festa de la Mare de Déu de la Mercè i una forta campanya mediàtica (de fa uns quants anys) l’ha convertida en “la Mercè” i han relegat a l’oblit un dels personatges més insignes per la seva valentia en la lluita a favor dels pobres que ha tingut la ciutat, que era Pere Nolasc (molt lligat a la Mare de Déu de la Mercè). El poble no sap ni qui és perquè esborrant el nom de la Mare de Déu també s’esborrava el nom del qui en va promoure la devoció.

   Us haureu fixat que una de les paraules més repetides ara que s’acosta el Nadal és “el caganer”. Símbol desagradable d’un país vençut que es remena en la merda. Hi ha infants que arriben a dir que aquest és el personatge principal d’un pessebre. No hi fa res. Ho continuaran propagant i promovent també les televisions més nostrades. En aquest cas s’ha magnificat un símbol que en la meva infància estava amagat en un raconet del pessebre i l’han convertit en personatge principal a base de repetir-lo. Aquest atac als símbols es produeix sempre que un país és dominat per un altre. No sols hi ha domini polític i econòmic, sinó també cultural perquè, el que queda a sota, si ningú no l’ajuda a pensar, es rebolca en la pròpia merda.

   Acabo parlant del Nadal. El Nadal s’ha salvat perquè, per aquell que el vol celebrar, encara té el significat del Naixement de Jesús. Les campanyes econòmiques i mediàtiques no l’han pas esborrat.

   No sabem ni el dia ni l’any del naixement de Jesús. En aquell temps no hi havia llibres d’inscripció. Sembla que a mitjans del s. IV els cristians, ja lliures de les persecucions, van cercar una data per celebrar el Naixement de Jesús i els va semblar que podia ésser excel·lent el que ara en diem la “festa de l’hivern” que és quan el sol canvia la seva disminució i recomença l’allargament del dia. Natalis solis (naixement del sol). Aquesta festa se celebrava (sembla que molt poc) a Roma i, com ha passat en altres temps i èpoques, era festa de disbauxa. Els cristians li van donar un to serè i íntim posant-hi el “Nadal de Nostre Senyor Jesucrist”. Això no treu que el qui vulgui dir-ne “festa de l’hivern” ho pot fer i ningú no s’ha d’ofendre. La festa ha romàs fins els nostres temps.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV d'Advent
18 de desembre de 2011

diumenge, 11 de desembre de 2011

LA CARITAT DES DE JESÚS

   Els dies de Nadal ens bombardegen amb peticions de ajudes (col·lectes, campanyes...) per als pobres. Però fixeu-vos que hi ha tres característiques que sobresurten en aquest assetjament.

  • Primer que es valora molt i molt la quantitat recaptada (menjar, diners en la marató...) i es magnifiquen les xifres amb la qual cosa ens fixem més amb els que donen que no pas amb els que reben.
  • Segon, que ens serveixen els pobres amb safata. Els que rebran transplantaments, els d’aquest psunami, els que ajudarà tal ONG (en la seva honor i glòria), els de tal país. Per tant no cal fer servir el nostre cap per pensar, ni els ulls per veure.
  • Tercer, que ens presenten imatges de vegades estridents perquè ens moguem pel sentiment i no per la fe. Una cosa és la compassió i l’altra el sentiment. El sentiment ens fa remirar només en nosaltres com si no existís res més que el que sentim i no el necessitat.

   Aquest sistema resulta molt perquè es recapta molt i tranquil·litza la consciència, però trobareu estrany si us dic que Jesús no anava als pobres, ni es feia veure, ni els triava, sinó que responia al Pare. Respon al que se li presenta. Mirem-ho:

  • Jesús sorprèn els deixebles accedint d’anar a la casa d’un centurió (no jueu), cosa que era prohibida. És precisament aquest el que li impedeix, perquè no es creu digne.
  • Quan una viuda portava a enterrar l’únic fill (per tant maleïda en el seu context), Jesús s’a tura, toca el fèretre (cosa prohibida) i parla amb ella.
  • Quan aquella altra dona li plora als peus i els hi eixuga amb les llàgrimes, cosa que escandalitza els que veuen l’escena, Ell la posa dreta i en fa elogi.
  • Li baixen un paralític, per tant pecador (en aquell ambient religiós), i primer li diu que els pecats li queden perdonats davant d’uns mestres de la llei que ho contemplaven drets i escandalitzats perquè el perdó en aquell context només es podia impartir en el temple; després el posa dret.

   No triava els pobres.

   Els responsables del temple del seu moment posaven trompetes davant dels que portaven una ofrena onerosa perquè la gent es girés i mirés els “be ne fac tors” (ara la tele fa de trompeta). Imagineu la batzegada moral quan, en la “sala del tresor”, Jesús elogia la viuda, deixant en evidència els que donen d’allò que els sobra.

   Per això la caritat cristiana ha de sortir de la participació de l’Eucaristia perquè, si no ho fem així, estimem tant la nostra autonomia, que no ens imaginem una caritat com a resposta a la contemplació del Creador i ens triem els necessitats que ens agraden i cerquem la felicitació per l’obra feta.

   Si contemplem (en l’Eucaristia) aquell que va dir «Jo ja em faig pa» sense mirar si els que l’anaven a menjar n’eren dignes, entendrem que la nostra caritat ha d’evitar els tres condicionants que he esmentat al començament d’aquest article.

  • No ens ha de obsessionar la gran recaptació.
  • No triarem els pobres, sinó que estarem oberts als que anem trobant.
  • La caritat no es basarà en el sentimentalisme: no cal que ens faci llàstima i n’hi ha prou que descobrim que està despullat, que té gana o set; o que és malalt o presoner.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III d'Advent
11 de desembre de 2011

diumenge, 4 de desembre de 2011

LA NOVA EVANGELITZACIÓ

   Els que esteu en cercles més catòlics i propers a alguna església us adonareu que, ara, per tot arreu es parla de “la Nova evangelització”. No us hi poseu nerviosos perquè com diu un teòleg i bisbe reconegut no es tracta pas de pensar que el que s’ha fet fins ara sigui equivocat o parcial i ara es volgués començar de zero la proclamació de l’evangeli al món (Bruno Forte, Doc. Esgl. núm. 993). Ja ho voldrien alguns que fos així!

   Mai en religió, en política ni en medi ambient podem dir que comencem de zero. Portem una llarga experiència acumulada i he de tenir un gran, molt gran, respecte envers aquells que s’han deixat la pell intentant el diàleg amb el món i la cultura, assimilant els grans canvis que han vingut i encara van venint i aguantant la discòrdia de tants que donen l’església per acabada. Són els que han mantingut i mantenen l’esperança. La “nova evangelització”, com diu el teòleg que he esmentat abans consisteix en la descoberta del Déu cristià, que és alliberador, i que nosaltres contemplem “feble” en Jesucrist que ha escollit l’abandó de la creu per manifestar al món el seu amor infinit.

  • Mentre el món que ens envolta ens indueix a cercar el privilegi (fa poc escoltava un programa de ràdio en què els oients telefonaven explicant quin dia havien pogut fer-se una fotografia amb algun famós) el Déu de Jesucrist ens condueix pel camí de l’agraïment. La “Nova evangelització” ha de consistir en la joia de saber estar sols perquè ja hem rebut molt i no necessitem que ens omplin els altres. Fins i tot els pobres han rebut el do de la comprensió! (Mt 11,25-26). També podem viure sense la sort de la loteria.
  • Mentre el món que ens envolta ens empeny a donar molt de valor als que tenen molt de poder fins a disposar de la vida dels altres, la “nova evangelització” ens fa contemplar el crucificat impotent, a qui li queda la paraula, la compassió, amb les dones quan va a la creu (Lc 23,27-31) i el perdó, al bon lladre (Lc 23,42-43). Sense gens de poder també es pot tenir una vida digna i, sobre tot, digna de veneració.
  • Mentre el món que ens envolta es desviu per venerar les grans figures que cada dia ens presenten i que pretenen ésser els famosos i mentre la veneració d’aquests ens aliena fins a viure pendents d’un autògraf, d’una foto o del relat de la seva vida, la “nova evangelització” ens ha de conduir pel camí de la llibertat. Som lliures com ho era Jesucrist, fins i tot quan els seus deixebles majoritàriament, es delien per contemplar les riqueses del temple esplendorós (Mc 13,1-2). No serem pas més lliures quan tothom digui be de nosaltres i ens feliciti perquè estarem alienats, pendents d’una nova lloança (Mt 5,11-12).

   Per tant, parlant senzillament, podríem dir que la nova evangelització haurà de consistir primer de tot en la descoberta i la contemplació de la bellesa humil del més bell dels fills fels homes, Jesucrist (Bruno Forte, abans citat). Sense la referència de Jesucrist no hi ha ni nova ni antiga evangelització.

   Acabo com he començat, fent un homenatge a tants i tants que han anat per aquet camí al llarg dels segles i, sobre tot, els que ho han intentat en aquesta època nostra tan secularitzada; els que ho han provat fins ara, saben que els ha resultat molt difícil “romandre” amb molta tossuderia mentre veien que molts altres abandonaven aquest camí.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II d'Advent
4 de desembre de 2011

diumenge, 27 de novembre de 2011

EL MAL DE CAP QUE ENS HAN DONAT ELS POLÍTICS

   Gràcies a Déu que s’han acabat les eleccions perquè als soferts ciutadans del carrer ens toca patir molt en temps de campanya electoral.

   Ja ho sabem. Els que veuen a venir que guanyaran només ens donen paraules i paraules sense contingut per no comprometre’s; Els que s’ho veien tot perdut engegaven unes crítiques ferotges contra les retallades que, d’haver guanyat ells haurien hagut d’admi-nistrar igualment; els que són contraris a la nostra autonomia es presenten, en campanya, amb pell de xaiet dient-nos que ens estimen tant.

   Mentides, mentides, mentides!

   S’acaba la campanya i els guanyadors en tenen prou a dir-nos que han trobat els calaixos més buits del que es pensaven per no complir cap de les seves promeses. Mentides, perquè bé deuen tenir economistes que sabien on es ficaven, oi?

   La temptació nostra és dir que els polítics no valen per res i ens equivoquem. Algú ha de governar la societat. Amb la democràcia, el nostre país té l’oportunitat de fer canvis radicals i d’aquests, amb els anys que anem a les urnes, ja n’hem vistos alguns.

   Contemplem l’Evangeli. Jesús, per una banda, era profèticament implacable amb aquells governants que s’aprofitaven de la situació per fer uns grans negocis (només cal que contemplem el gest profètic d’expulsió dels compradors i venedors del temple a Mc 11,15-18). I també atacava amb contundència els que volien dominar la consciència de la gent tancant-los la porta que els conduiria a Déu. Vegeu aquell discurs de les malediccions que diu: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi» (Mt 23,13).

   Per altra banda Jesús també dóna valor al que “vol ésser el primer i conductor” dient que s’ha de fer servidor dels altres. Mireu que el diu als dos deixebles que volien ocupar el segon i tercer lloc: Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10,42-45). Fins i tot li reconeix l’autoritat a Pilat que l’ha desafiat que el pot condemnar a mort. Li respon que l’autoritat que posseeix ve de Déu. Llegim-ho: Llavors Pilat li diu: «A mi no em parles? No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?» Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran» (Jn 19,10-11). Jesús estava convençut que la justícia existeix i feliços aquells que lluiten per aconseguir-la (Mt 5,6) i sembla que estava convençut també que, a la fi, Déu faria resplendir allò que era just.

   Els cristians ens hem de moure amb aquesta esperança: El món no està perdut ni la mort triomfarà sobre la vida, encara que es trigui temps a aconseguir-ho. Poden sorgir nous governants millors que serveixin en comptes d’imposar la seva autoritat. No hem de defallir en fiar-nos de nous governants, mantenint-nos crítics amb el que fan, perquè la societat no s’ha acabat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge I d'Advent
27 de novembre de 2011

diumenge, 20 de novembre de 2011

EL REI DAVID I EL REI JESÚS

   Llegim a l’Evangeli que el cec de naixement, quan sent a dir que Jesús arriba, li crida «Jesús, fill de David, tingues pietat de mi» (Mc 10,47). Dir-li “fill de David” era equiparar-lo al reialme del rei-poeta. Val a dir que també era rei.

   Valgui un episodi per entendre que ens trobem davant d’un reialme totalment diferent.

   Quan David va assetjar la ciutat de Jerusalem per conquerir-la, els jebuseus, que eren els seus habitants, li van cridar des de dalt de la muralla: «Aquí no hi entraràs! els cecs i els coixos t’ho impediran» (2Sa 5,6). David va conquerir la ciutat i va fer una proclama de poder dient que en endavant «Els cecs i coixos no entraran al temple» (2Sa 5,8). Des de llavors el temple es va convertir en un lloc on els que tenien defectes no hi podien entrar. En el llenguatge actual en dirien nazista.

   Doncs bé. Jesús, quan va entrar al temple en va treure els que compraven i venien i va bolcar les taules dels canvistes, va permetre que cecs i coixos entressin per primera vegada al temple. En aquell moment els grans sacerdots i els mestres de la llei li recriminaven que entressin aquests que ho tenien prohibit i li deien: «Que no ho veus que entren aquests?» Els va respondre: «Si que ho veig!» (Mt 21,14-16).

   Per tant Jesús, en la simbologia evangèlica i bíblica en general, és el nou David ja que entra i conquereix el temple però d’una altra manera, sense les armes ni les espases. És un altra mena de rei (Jn 18,37). Aquest nou reialme (el de Jesús) no serà de poder sinó de compassió, com dèiem al full de la setmana passada perquè es compadirà dels febles, cecs, coixos, marginats... Estarà fora de lloc cantar-li “Crist Rei” com si fos un rei dels nostres perquè, oi que sonaria molt malament cantar aquesta complanta a la germana Teresa de Calcuta quan acull a cecs, coixos i desemparats. No era pas una reina, sinó una persona digna de veneració, com Jesús.

   És rei –dèiem el dia passat– aquell que s’ha dirigit als miserables, malalts i pobres, però no com a moralista i sense cap rastre de sentimentalisme melangiós. No classifica els mals en grups o espècies; no es pregunta si el malalt mereix el guariment; també està lluny de simpatitzar amb el dolor o la mort. Enlloc no diu que la malaltia sigui saludable i el mal sigui bo. No! Ell anomena mal el que és mal i saludable el que és saludable. Qualsevol mal i qualsevol misèria són per ell quelcom terrible. Per això si nosaltres acollim aquest Jesús com a Rei ho hem de fer amb paraules d’agraïment i no pas de poder. Tampoc la que en diem “rebuda de Jesús a Jerusalem” no era pas a la ciutat sinó entre els que anaven davant d’ell i els que el seguien darrere (Mt 21,9), a la muntanya de les Oliveres, perquè la gent de Jerusalem quan van saber que ell arribava es va “in quie tar” (literalment diu en grec que va tenir un seisme). Per què? Perquè a la ciutat de Jerusalem ni el van rebre ni l’esperaven (Mt 21,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIV de durant l'any, Festivitat de Crist Rei
20 de novembre de 2011

diumenge, 13 de novembre de 2011

QUAN DIEM EL REGNE DE DÉU...

   Diumenge que ve celebrarem la festa de Crist Rei.

   Quin és el regne de Déu entre nosaltres?

   En el parenostre resem: «vingui a nosaltres el vostre Regne».

   Què vol dir el Regne de Déu?

   Pot ser us haureu trobat amb algú que us truca a la porta i diu que ara el món s’acaba i vindrà el Regne de Déu. No és pas la manera com ho veiem els catòlics. El Regne de Déu no vindrà sinó que ja el tenim. Ja hi som.

   M’ha semblat que hi ha un escrit d’un llibre alemany, traduït fa poc al català, que ajuda molt a entendre què és això del Regne de Déu. L’autor, Adolf Harnak va morir al 1930 però el seu escrit encara té la frescor d’avui.

   Diu:

El regne de Déu arriba (amb Jesús) guarint i sobre tot perdonant els pecats i arriba ara (Lc 17,20-21).

Quan a Joan, estant a la presó, li vingueren els dubtes sobre si Jesús era «el que havia de venir» li va enviar dos dels seus deixebles a preguntar-li-ho.

Res més corprenedor que aquesta pregunta del Baptista i res més entusiasmador que la resposta del Senyor! Però no ens entretinguem en l’escena. Quina va ésser la resposta? «Aneu a Joan i digueu-li el que veieu i sentiu. Els cecs hi veuen, els paralítics caminen, els leprosos són purificats i els sords hi senten, els morts ressusciten i als pobres els és anunciada la Bona Nova». (Mt 11,4)

Aquesta és “la vinguda del Regne” o més encara, ja es fa present en aquesta acció guaridora. Joan s’ha d’adonar que en la superació i el bandejament de la misèria, de la necessitat, de la malaltia, aquesta acció transformadora s’ha iniciat; ja hi ha el nou temps. La guarició dels posseïts és només una part d’aquesta activitat guaridora però Jesús mateix l’ha designada com a sentit i segell de la seva missió. És a dir, s’ha dirigit als miserables, malalts i pobres però no com a moralista i sense cap rastre de sentimentalisme melangiós. No classifica els mals en grups o espècies; no es pregunta si el malalt mereix el guariment; també està lluny de simpatitzar amb el dolor o la mort. Enlloc no diu que la malaltia sigui saludable i el mal sigui bo. No! Ell anomena mal el que és mal i saludable el que és saludable. Qualsevol mal i qualsevol misèria són per ell quelcom terrible; pertanyen al gran regne de Satanàs. Ell percep la força del salvador dintre seu, Ell sap que el progrés només és possible quan se supera la flaquesa i quan es guareix el mal.

A. Harnak.
L’essència del cristianisme. pl 94-95
Editorial pòrtic. Barcelona.

   Fins aquí la cita que s’ho val la pena. Perquè ho entenguem ens pot anar bé dir allò tan senzill que el Regne de Déu és un model de societat en el que Déu s’hi trobi bé. Que pugui dir: Aquests són els de la meva casa. Llavors serà quan Déu regnarà entre nosaltres.

   Fixeu-vos que no es tracta que siguem bons, sinó de veure què és el que “faria feliç” a Déu, si se’ns permet aquest llenguatge, i nosaltres ho intentem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIII de durant l'any
13 de novembre de 2011

diumenge, 6 de novembre de 2011

HAN DE DEMANAR PERDÓ?

   Com que som tan limitats només veiem l’ofensa de l’altre i per això massa sovint exigim que l’altre demani perdó. Però ja sabem que la realitat no va per aquí. No és gens freqüent veure com la gent demana perdó. Més aviat tothom es queda amb la seva i només es demana perdó quan se’n pot treure algun profit.

   Posats a exigir que la gent demani perdó a qui se li ha de demanar?

   Als de la ETA pels homes i dones que han matat? És clar que sí.

   Als que torturaven qualsevol basc que atrapaven per fer-los declarar? També, oi?

   Han de demanar perdó aquells que han anul·lat els drets d’un poble (costums, llengua...) per sotme tre’l a un estat anomenat Espanya? Sembla que també haurien de demanar-lo.

   I aquell gran mandatari que va manifestar que mai no s’ha perseguit la llengua catalana o basca ha de disculpar-se? Que jo sàpiga no ha ni tan sols rectificat en públic.

   L’episcopat espanyol que va signar aquella nefasta “declaración conjunta” a la fi de la guerra també hauria de demanar perdó? No ho han fet fins ara.

   Amb aquests exemples el que vull dir és que les reconciliacions no passen perquè el culpable demani perdó, a no ser que ho faci forçat per les armes. La reconciliació passa per “donar” el perdó com el Crucificat al que seguim, que no va dir: «Ara demaneu-me perdó!» sinó allò de «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34).

   Fixeu-vos com el pare del fill pròdig abraça el fill que retorna abans que aquest tingui temps de presentar les seves excuses (Lc 15,20).

   Crec que ens pot ajudar molt aquella reflexió que feia Joan Maragall en “La ciutat cremada”. Deia que els que havien fet destrosses i havien cremat esglésies i matat gent no estaven en condicions de demanar perdó perquè havien baixat massa avall. Afegeix que som precisament els “ofesos”, els que tenim el cap no ofuscat i podem contemplar serenament el que ha passat, els que estem en millors condicions de donar els passos per a la reconciliació.

   I la justícia?

   Mols politics recorren a la paraula justícia dient: «Que els caigui el pes de la justícia!». Què hi tenim a dir? Doncs que la justícia depèn dels parlaments que han fet les lleis. Aquesta s’ha d’aplicar (càstigs i presons) però, ens agradi o no ens agradi sentir-ho, és injusta i castiga a uns i indulta uns altres segons els criteris dels que han fet aquestes lleis que els jutges apliquen. Una prova és que les presons són plenes de pobres. Ja és tot un símptoma de la injustícia de la justícia. No oblideu que en nom d’una justícia legal Jesús va ésser condemnat a mort (Jn 19,7).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXII de durant l'any
6 de novembre de 2011

diumenge, 30 d’octubre de 2011

ARA TOTHOM PARLA DE VÍCTIMES

   Aquests dies la gran notícia és que ETA ha dit que “deixava de matar” de manera definitiva. Bona notícia! M’he fixat que molts dels entrevistats que opinen sobre aquest afer parlen de les víctimes. Els uns es fixen en les d’un bàndol i els altres en les de l’altre i alguns parlen de totes les víctimes.

   Primer de tot penso que, en cap cas, les víctimes (ni tampoc els seus familiars) no han d’ésser protagonistes perquè no poden ésser mai objectives.

   Ho argumentaré des de l’experiència bíblica que, diguin el que diguin, segueix essent la base del pensament d’occident.

   Com tracten la resurrecció els evangelis?

   Doncs primer de tot sense amagar ni la mort ni el fracàs ni el sofriment. El ressuscitat els mostra les nafres de les mans i del costat (Jn 20,27). Ni tampoc no amaguen la mort de l’innocent (Ac 3,13-14) car amagar-ho seria un error. Convé que se sàpiga el que va passar perquè, a la fi, tot allò que restava amagat es veurà a plena llum (Mt 10,27).

   Però hi ha una segona llum en els fets de la resurrecció: cap paraula de venjança, cap retret envers ningú. Només paraules de pau: «la pau sigui amb vosaltres» (Jn 20,19.21); «a qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats» (Jn 20,22); «beneïu els qui us persegueixen, beneïu, no maleïu» (Rm 12,14). I en el Parenostre: «Perdoneu-nos... així com nosaltres perdonem».

   On hi ha la confusió amb què s’entrebanca la majoria de la gent? Quan parlen del perdó dels pecats com si fos el mateix que la remissió de les culpes. Són dues coses del tot diferents.

   Ho entendreu amb un exemple. Quan jo era petit en les esglésies fèiem per setmana santa el nefast ritus de les tenebres que en dèiem “matar jueus”. En el nostre interior animàvem venjances envers els culpables de la mort de Jesús. No hi havia ni el perdó del pecat ni el de les culpes. Culpàvem els jueus.

   Però qui eren els culpables de la mort de Jesús? Vés a saber perquè els que l’assotaren i el crucificaren eren soldats a sou, els romans que dictaren la sentència anaven induïts per les acusacions dels dirigents del poble, els grans sacerdots defensaven el temple que semblava que per la predicació d’aquell il·luminat havia de desaparèixer, els deixebles l’abandonaren, la seva família es va desentendre d’ell, molts feien córrer contra ell coses que no se sabia si eren veritat, i un llarg etcètera. Els havíem de matar a tots? Ja es veu que no.

   N’hi ha prou que se sàpiga la veritat, el que realment va patir la víctima i la injustícia que li van fer i, a partir d’aquí, obrir un camí nou com féu Pere en la segona de les predicacions quan diu: «Doncs bé, germans, ja sé que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu, però així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats» (Ac 3,17-19).

   Això vol dir que s’ha de deixar tothom lliure sense cap acusació? No. Ja he dit que la culpa és una altra cosa. Els tribunals legítims (que molt sovint són injustos) que jutgin i condemnin als assassins d’un cantó i als torturadors de l’altre, però nosaltres que no mirem la culpa, sinó el pecat, no hauríem de remenar mai més el pou putrefacte de les culpes, sinó entrar amb paraules de perdó que consisteixen en l’intent de tornar a conviure junts els uns i els altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXI de durant l'any
30 d'octubre de 2011

diumenge, 23 d’octubre de 2011

ELS MONESTIRS I ELS CAMPS DE REFUGIATS

   Avui els monestirs o bé són relíquies per visitar, com el nostre de Sant Benet o el de l’Estany, o bé hi viuen uns monjos que fan un cant selecte i són llocs privilegiats on hi acuden les multituds.

   No ha estat pas així en els orígens.

   Van començar amb uns homes que es retiraven als desert o en llocs solitaris per fugir de la ostentació i la grandesa d’aquelles esglésies que ja s’havien acomodat amb l’Im peri.

   Però què va passar? Que aquella novetat de vida era atractiva i s’hi van anar afegint companys fins a fer comunitats en lloc retirats.

   Però aquella època no era pas gens tranquil·la perquè, a partir del segle V, van començar a venir invasions dels homes que procedien del nord, que en deien els bàrbars (sueus, vàndals, alans, visigots, ostrogots...) i la gent de la pagesia veien com, a cada invasió, perdien les collites, l’aviram i els ramats i fins i tot les filles perquè les seves cases petites i precàries no podien pas oferir cap mena de resistència. La gent s’es pantava per la situació d’inseguretat i de fam que els tocava viure i, com que els monestirs es caracteritzaven per l’acolliment, demanaven de refugiar-se a dins les muralles cercant un lloc on al menys salvessin la vida. És el moment que els monestirs van començar a acollir molta gent dins les seves estances igual com avui multituds empobrides i perseguides demanen entrada als camps de refugiats. Naturalment van haver de defensar-se bastint muralles.

   Amb ocasió del segrest de dues dones hem conegut les situacions precàries dels camps de refugiats. Avui l’ONU reparteix una mica de menjar, una pastilla de sabó i aigua (1 litre i ½ al dia) a tot aquell que és reconegut com integrant d’un camp de refugiats. D’aquesta manera sobreviuen amb molta precarietat a milers i milers en els diferents camps que hi ha en molts llocs del món.

   Però en els temps dels monestirs no hi havia una institució mundial que els emparés, i què van fer per sobreviure? Doncs cultivar els camps dels voltants i omplir els graners i els magatzems de blat, fruita seca i tot el que podien en el temps de bonança, i assegurar-se l’aigua en cas de setge. Així els refugiats, que vivien anys i anys a dins del monestir, s’a na ven convertint en uns monjos de segona que en deien “llecs”; aquests treballaven els camps i estaven al servei de l’abat en els treballs de la casa. Dit amb altres paraules: els monestirs, que n’hi havia molts més dels que avui coneixem (diu que un a cada cinc hores de camí a peu), van ésser durant els temps de les grans invasions dels bàrbars, els camps de refugiats del seu moment. Unes comunitats en què monjos i llecs es llevaven d’hora, amb el sol o abans, pregaven i treballaven colonitzant els terrenys dels voltants per sobreviure. Només es tancaven a pany i clau a dintre el recinte els dies o mesos que durava el pas d’uns invasors (bàrbars) que arrasaven tot el que trobaven en les cases petites dels pagesos indefensos perquè, com podeu imaginar, venien famolencs. El monestir oferia a la gent de la contrada la garantia d’unes muralles i una quantitat d’homes suficient per poder defensar-se i resistir en cas de setge.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXX de durant l'any
23 d'octubre de 2011

diumenge, 16 d’octubre de 2011

LA DESTINACIÓ DELS DINERS

   Els diners generalment no porten un full de ruta com passa a les famílies ben avingudes. Es posen en una capça o un moneder i es van gastant segons les necessitats. El govern central de Madrid fa el mateix: tant com rep ho posa en una caixa i ho destina on millor li sembla.

   Quan algú del nostre poble reclama que els nostres diners no vagin a satisfer els andalusos o extremenys amb els seus “PER” s’està demanant un destí impossible perquè van a la gran caixa i els governants els van gastant on millor els sembla.

   En la societat actual els diners són de mentida i no tenen res ni ningú que en respongui com passaria amb els tiquets d’un tómbola que si tu els presentes, els organitzadors t’han de donar el premi corresponent. Antigament les monedes d’or eren or i les de plata eren plata portessin la imatge del governador o rei que volguessin. Tenien valor per elles mateixes.

   Quan algú padrina un nen al tercer món, que no es faci il·lusions perquè els diners no són només pel nen apadrinat sinó que van a parar a la institució i amb ells vestiran i donaran menjar a tots.

   Si la cosa és així mai no ens podrem fiar d’on van els nostres diners? Doncs quasi mai. Per això cal no centrar-nos en els diners, sinó ens les institucions, i veure de quines ens podem refiar.

   Els diners per ells mateixos son enganyosos (Lc 16,8) i per ells mateixos no salven res ni ningú, perquè la vida de la persona, «ni que nedi en l’abundància, no prové pas dels seus béns» (Lc 12,15). Per tant a un govern, quan li hem donat (per impostos o multes) els nostres diners, no li podem pas demanar que destini aquests que li hem donat a una cosa o a una altra. Ja he dit que la moneda no porta full de ruta i quan tornem uns diners que un amic ens ha deixat no li tornem els mateixos bitllets sinó uns altres del mateix valor. El que hem de demanar als administradors (siguin governs, siguin associacions de veïns...) que donin compte del conjunt de les despeses amb detall perquè un cop han entrat a la caixa de l’entitat o de l’Estat pul·lulen com els cigrons dins una olla i en sortiran quan li convingui al ecònom en la direcció que els governants els sembli millor.

   Quan una persona arriba a l’edat de la jubilació que no s’ima gini que el que ha anat pagant tota la vida li estan guardant per donar-li la paga corresponent. El govern haurà de cercar nous recursos perquè aquells diners ja se’ls ha gastat.

   Els diners poden ésser maleïts o sagrats ja que per ells mateixos no tenen cap mena de valor. Seran maleïts si serveixen per promoure baralles entre les famílies i seran sagrats quan es té el coratge de destinar-los a la gent necessitada, començant pels que són de la teva família. Escoltem com ho diu Jesús en l’Evangeli: «Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat» (Lc 11,41).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIX de durant l'any
16 d'octubre de 2011

diumenge, 9 d’octubre de 2011

EL DÉU DE JESÚS

   Jesús va trobar una societat molt estigmatitzada que estava atrapada pel temple i les seves lleis i per uns conciutadans que es delataven els uns als altres. La gent del seu temps tenia por d’-quest Déu que (per boca dels grans sacerdots) els podia condemnar a mort o marginar-los amb l’estigma de pecadors (ho duien en el vestit) davant de tota la societat.

   Jesús no volia aquest Déu, però semblava que no n’hi havia d’altre.

   En un procés lent va descobrint que aquest Déu és el “seu Pare”. Ho reivindica als dotze anys quan va al temple, s’adona en el baptisme de Joan Baptista quan sent la veu que diu: «Aquest és el meu fill», ho reflexiona en el desert quan rebutja les tres temptacions que comencen dient-li: «Si ets fill de Déu...».

   Per això pren una postura decidida per una altra forma de religió que comença pel cor, com li diu a la samaritana amb aquestes paraules: «Els vertaders adoradors adoraran el Pare en esperit i veritat» (Jn 4). Com veieu, el Déu de Jesús és un Déu sense religió.

   Si Jesús elimina la religió de la seva fe, per què l’Església torna a organitzar-se com el temple del temps de Jesús?

   Aquest és el perill. Una església seguidora de Jesús ha de renunciar a manar i s’ha de posar al servei de la gent donant al poble la Paraula i els Sagraments. Una església que cada dia ens torna a presentar la imatge de Jesús a qui intentem seguir. Una església sense poder, sense prestigi i sense privilegis. No ha estat sempre així i s’ha hagut de fer moltes rectificacions al llarg de la història.

   Jesús es va trobar amb molta gent, sobretot entre els que tenien poder i prestigi, que es posaren en contra d’ell. Això fou de tal manera que el portaren a la mort en creu.

   En l’església actual, quan ens proposem seguir Jesús més de prop, ens podem trobar amb les mateixos contradiccions. Seria un bon senyal, però difícil de pair per part dels creients; seria un indici que ens acostem al Déu de Jesús.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVIII de durant l'any
9 d'octubre de 2011

diumenge, 2 d’octubre de 2011

LA MANCA DE LLIBERTAT

   Els presos de les nostres contrades tenen assegurat el menjar i el dormir cosa que no es pot dir ni de Rwanda, ni de Camerun ni de molts països. Ara mateix han descobert en una fossa comuna més d’un miler de cossos de presos assassinats sense judici a Líbia. Aquests ni tan sols la vida tenien garantida. Aquí això no passa. Però els manca la llibertat.

   Com la pateixen?

   Segueixo un excel·lent article de la Victòria Molins a Catalunya Cristiana (Núm. 1670). Els interns viuen en una constant incertesa. No saben quan els cridaran a fer aquell curset que els han promès, ni quan podran visitar el psicòleg o l’educador. Desconeixen quan deixaran de denegar-los els permisos, ni quan podran iniciar el tercer grau de llibertat, ni què pensa d’ells el subdirector de tractament.

   A més hi ha els problemes de la pròpia família que sovint els tracta com a delinqüents i no els truquen (no el poden trucar) ni els visiten. Ell, l’intern, quan té diners, pot fer algunes trucades però sovint no encerta el familiar o l’amiga i parla amb algú a qui tant els fa del seu parent o amic. Si la seva dona (o la mare) es posa malalta o bé l’Administració li pren els fills, ell no pot fer res més que plorar i sovint tampoc no ho pot explicar als companys que viuen isolats encara que estiguin en el mateix mòdul. La vida es torna tan monòtona que passen anys i anys i ni se n’adonen. No saben quin dels delictes anteriors encara no ha estat jutjat i sovint es troben amb la sorpresa que, quan els faltaven uns mesos per la llibertat els criden per un judici pendent del que ni se’n recordaven. Apa, tornem-hi! Alguns aprofiten el temps per aprendre idiomes (el català o l’anglès) i per fer els estudis primaris que mai no havien fet, o poden fer treballs manuals; però n’hi ha d’altres que no tenen cap alicient de res. Simplement vegeten. Molts no tenen cap il·lusió de sortir en llibertat perquè al carrer ningú no els espera i als seus cinquanta o seixanta anys saben que ningú no els donarà feina ni tampoc tindran cap sostre per anar a dormir. Cobraran per un temps el subsidi d’atur que no dóna per viure en una pensió.

   Pitjor ho tenen molts estrangers que saben que, en sortir, no tindran papers i, si no els obliguen a sortir cap al seu país, hauran de viure clandestinament sense possibilitat de trobar cap treball, sense ni tan sols el permís de residència. Altres tenen dona i fills aquí però l’Administració els deportarà als països d’origen (si cap dels nens no ha nascut aquí). Si volen retornar amb els seus (que tenen aquí) hauran d’esperar deu anys.

   A dins els mòduls encara tenen una altra inseguretat que és el perill d’una baralla amb el resultat d’haver d’anar per un temps a les cel·les d’aïllament encara que la baralla no l’hagi provocat el que ha estat castigat. Com al futbol, tot depèn de l’informe de l’àrbitre, que és el funcionari que estava a càrrec del mòdul.

   Ells i nosaltres veiem que els interns són majoritàriament pobres i pobres també els que els visiten. Per això ens cal recordar aquella benaurança de Jesús que diu: «Feliços els pobres» (Mt 5,3) i aquella benedicció: «Veniu beneïts del meu Pare... perquè era pres i em vinguéreu a veure» (Mt 25,36-36).

   Què hi podem fer els que els anem a veure? Doncs escoltar-los que és molt, perquè no podem pas canviar el curs d’un judici ja que no està a les nostres mans.

   Gràcies a Déu, com ja es veia a venir, han sortit una gran quantitat de voluntaris al Bages que fan diferents serveis als interns i la nostra comarca ja no viu en una bombolla com quan es feien aquelles nombroses manifestacions que proclamaven “El Bages diu NO a la presó”.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVII de durant l'any
2 d'octubre de 2011

diumenge, 25 de setembre de 2011

LA CONFIRMACIÓ

   Haureu notat com els batejos han disminuït, les primeres comunions són menys que abans i que a penes es fa cap casament per l’església. Algunes persones es preocupen molt per aquestes davallades. La Confirmació és un d’aquests sagraments que fa temps que disminueix i, sobre tot és, pels que hi arriben, la fi de la seva assistència a algun acte eclesial.

   El primer que cal dir és que cal no posar-nos nerviosos quan veiem que aquest moviment no és només del nostre poble sinó molt general en les nostres contrades. Hauran de passar uns quants anys per poder-ho mirar serenament.

   Això passa arreu del món? Ja sabeu que no. Quan vàrem veure els milions de joves a la gran trobada de Madrid amb el Papa era una manera de dir al nostre poble que no a tot arreu fan com nosaltres. Hi ha molts països emergents en els quals molta gent es fa cristiana. Per citar-ne dos: Corea del Sud i la gran Xina.

   Segurament darrere meu (nostre) vindrà una nova generació de capellans que seran més exigents i faran el que és lògic en una situació normal: que els que no han estat confirmats ni podran casar-se per l’església ni tampoc podran fer de padrins de bateig. Això segur que vindrà perquè, amb el temps, en el món de llibertats que tot just estem encetant haurem d’aprendre a decidir-nos per una cosa o altra. Perquè les llibertats no consisteixen a fer el que vulguem, sinó a prendre postura per pertànyer a aquesta religió, a una altra o a cap.

   El que està passant en el món econòmic és un signe del que ens passarà en el cultural i religiós Molts ajuntaments i famílies han fet despeses i hipoteques pensant que el diner seria il·limitat. Era el món de la llibertat. No havien pres postura, sinó que anaven tirant de la mamella. S’ha acabat tot de cop i veiem víctimes per tot arreu.

   Una cosa semblant va passar en el món de la droga fa uns trenta anys. Tot era permès i ens vam cansar d’enterrar joves. Molts dels que han sobreviscut han quedat com inutilitzats i incapaços de fer cap feina estable. Avui, com a mínim, sabem els riscos que comporten les llibertats en el consum de les drogues. Avui sabem que cal prendre postura en la vida.

   Doncs tot això també passarà en el món de la Religió, només que ens costarà molt perquè l’hem presa com un autoservei. No l’hem fonamentat en el coneixement de Jesucrist, que és la base. Ara molta gent ha descobert que pot triar i fer lliurement el que vol. Els responsables de les parròquies hem hagut d’aprendre a no manar, sinó només a oferir.

   No tardarà a passar que, contemplant gent afiliada a altres religions, algunes molt sectàries, ens preguntarem si la nostra església no tenia allò que cercàvem en altres llocs. I alguns (probablement només alguns) optaran per tornar a la religió de la infància. Llavors serà normal “confirmar-se”, que vol dir que prendran l’opció madura. Seran cristians perquè de grans ho han decidit però allò que és fonamental, que és el coneixement de Jesucrist i el seu seguiment, serà el vertader full de ruta. En el seguiment de Jesucrist hi va inclòs l’amor als altres, especialment els més pobres i necessitats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVI de durant l'any
25 de setembre de 2011

diumenge, 18 de setembre de 2011

ELS MANIFESTOS A FAVOR DE LA LLENGUA

   Parlo d’aquest tema perquè també toca a la religió i la vida cristiana.

   Us aniria bé saber que el Rei Carles III que, la majoria de la gent el coneix pel conyac de sobretaula, va exercir un control tan fort de les impremtes de Catalunya que va aconseguir que no s’edités cap catecisme en català. De manera que en aquell temps en què tothom (absolutament tothom) parlava el català, els nens havien d’aprendre la doctrina cristiana en castellà. Era el temps de la universitat de Cervera on hi havia una d’aquestes poques impremtes.

   He dit això perquè us adoneu que la cosa ve de lluny. Es tractava d’un projecte a llarg termini per anar eliminant la nostra llengua.

   Del nostre record tots els que van estudiar (primària, secundària i universitat) entre els anys d’acabada la guerra civil i els seixanta-setanta van rebre totes les assignatures en castellà i tampoc no hi havia, en cap escola, l’assignatura de llengua catalana. Els que, com jo, vam viure aquest període havíem d’aprendre el català fora de l’horari escolar. La meva mare, en canvi, que pel novembre hauria fet els cent anys, com que va tenir la infància en temps de la primera república escrivia correctament el català que era llengua en la qual fou escolaritzada.

   Al començament he dit que era un problema que afecta a la religió. Per què? Perquè vivim la història d’una llarga imposició. Un domini que per altra banda també és econòmic però no tinc dades per transmetre-les.

   Quina és la postura d’un cristià davant aquestes imposicions?

   Primerament, no és veritat que s’impedeixi al nen aprendre el castellà, perquè a més de les assignatures de llengua castellana, que s’imparteixen evidentment en aquella llengua, el nen disposa de 95 canals de televisió dels quals només 7 o 8 són en català. Les emissores de ràdio no tant, però aneu canviant d’emissora i veureu que només una de cada quatre és en català. Els cines, la propaganda de tota mena... No es nega a cap nen la possibilitat de parlar i aprendre bé la llengua castellana diguin el que diguin els meus amics de les Castelles que es lamenten del nostre imperialisme. Fins i tot la TV 13, que és de l’episcopat, se suma a les protestes contra el català. Corre la brama que als nens a Catalunya no se’ls ensenya castellà i sabeu de sobres que és mentida.

   Per altra banda totes les noves tecnologies ens empenyen a tornar-nos anglòfons (i els joves més que ningú) i l’anglès acabarà imposant-se.

   Però des del cristianisme encara tenim una altra obligació que és la d’estimar tothom i també els que ens volen imposar càrregues i obligacions que només miren els interessos del seu imperialisme. Els hem d’estimar com vam acabar estimant els romans que ens van imposar una llengua, la llatina, que no tenia res a veure amb les que es parlaven en les nostres contrades.

   Tots els països s’han format amb imposicions i hem d’acabar estimant-nos. La qual cosa no impedeixi de defensar el que és nostre i de fer-ho amb contundència i, per fer això, no ens cal pas fomentar cap mena d’odi ni contra els castellans ni contra els anglesos.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXV de durant l'any
18 de setembre de 2011

diumenge, 11 de setembre de 2011

COM NOSALTRES PERDONEM…

   Tots els grans conflictes acaben o bé aniquilant l’adversari fins a destrossar-lo o bé perdonant. El mateix passa amb les famílies on massa sovint hom hi veu una manca de grandesa d’ànim quan, després d’una confrontació, dos germans resten enemistats per anys i anys. De vegades no respecten ni la mort del germà.

   Com es fa per tenir una mirada cristiana en aquests casos? Doncs senzillament no cal preguntar-nos qui té la raó perquè estem tan ofuscats que no ens adonem de la raó de l’altre.

   Però si no ens preguntem qui té la raó no hi ha diàleg possible? Doncs sí que n’hi ha. La pregunta que un cristià hauria de fer quan hi ha un familiar o un amic amb qui hi ha hagut un problema és aquesta altra:

   Què vol Déu per a Ell i què vol Déu per als seus? Què ets capaç tu de donar?

   Si som capaços de posar Déu mateix per testimoni de les nostres desavinences la mirada s’il·lumina i tot es veu d’una altra manera.

   Hi ha en l’Evangeli un fet molt significatiu que ens pot servir per entendre això. Un paralític està ajagut des de fa trenta-vuit anys a la vora de l‘anomenada “piscina de Bet-zata”. Jesús li diu: «Vols curar-te?». Ell li contesta que ningú no l’ajuda i, quan es remouen les aigües, un altre li ha passat al davant. La resposta inesperada de Jesús és: «Aixeca’t, pren la teva llitera i camina» (Jn 5,1-8). Val a dir que aquella “llitera” que devia ésser com una màrfega, no pesa tant com sembla i que aquell home no sols podia caminar sinó també endur-se a coll allò que el tenia lligat. Així quedava lliure i alliberat.

   Per entendre aquest episodi imagineu que el que Jesús demana no és “pren la llitera i carregar-te-la al coll” sinó “pren els teus “traumes” i carregar-te’ls a l’esquena per poder caminar lliurement”.

   Ho diré amb un llenguatge més directe. Si tens un trauma o un disgust per la baralla que vas tenir amb el teu familiar o amic, imagina’t que Déu mateix et demana que te’l carreguis a l’esquena i caminis perquè, si ho mires bé, no n’hi havia per tant. Els traumes i conflictes, mirats des de nosaltres, sembla que pesin molt, però si és la paraula de Jesús la que t’invita a posar-te’ls a l’esquena t’a-dones que no eren tan pesats. Cal no fer-nos la pregunta de “què et deu l’al-tre?”, sinó “què pots donar tu?” perquè l’essència de la moral cristiana és la capacitat de donar. Ets capaç de donar (Lc 6,38) i això porta la pau a tu i a tots els teus.

   Es tracta de posar el centre de la nostra atenció en el que Déu vol i no pas en el que nosaltres veiem i ens pensem.

   Mirat així entendrem també millor aquesta paràbola que se’ns proposa en la litúrgia d’aquest diumenge. Diu que un gran senyor va perdonar a un dels seus súbdits una enorme quantitat i que aquest, en sortir, no perdonava a un dels companys, servent com ell, una petita quantitat. Què li diu el Senyor? «Si jo t’havia perdonat una gran quantitat no podies tu perdonar al teu germà una quantitat molt inferior?» (Mt 18,21-35). Se’ns reclama que donem del que ens han donat i que perdonem del que ens han perdonat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIV de durant l'any
11 de setembre de 2011

diumenge, 4 de setembre de 2011

ENTORN A LA VISITA DEL PAPA

   La nostra parròquia va acollir quaranta-dos joves de Tolosa de Llenguadoc (francesos). La meitat van dormir en un poliesportiu de l’escola verda i l’altra meitat per les cases. No sé si encerto fent un balanç altament positiu mirant la convivència, els voluntaris i la Missa del diumenge en la qual van participar junt amb nosaltres. Al menys ells van marxar demostrant molt agraïment. Una trobada d’aquestes característiques sempre comporta enriquir-nos amb la visió i els costums de l’altre. Això també val per la macro-trobada que es va fer a Madrid.

   Un altre element altament positiu de la gran trobada va ésser l’alegria que es respirava. En els ambients abarrotats de joves, sense la degradació de l’alcohol, es respira una gran joia i aquesta no va ésser cap excepció. Encara un altre de positiu era la imatge d’unitat de tota l’església que es palpava veient creients de totes les parts del món formant un sol cor i una sola veu.

   També vull remarcar algun element negatiu.

   Un element negatiu a nivell mediàtic (i sobre tot en les emissores més nostrades) va ésser la confusió en la paraula “laic”. Una cosa és que es fessin manifestacions contra el Papa perfectament legítimes en un estat de dret i una altra que fossin “laiques”. Quan diem que un ajuntament és laic ningú no pensa que sigui anticatòlic i tampoc ho és una escola “laica”. Aquelles manifestacions eren anticatòliques o antipapa (i legítimes) però no pas laiques. No confonguem paraules. Alguns dels manifestants contraris ni tan sols anaven contra l’església, sinó contra aquella imatge d’església que es manifestava allí. Quina? La que (al meu entendre, és clar) promovia una excessiva veneració del Papa que, envoltat de centenars de bisbes, els ofuscava de manera que semblava que hi havia una sola paraula i que aquest únic que parlava fos el mateix Jesucrist. El Crist som tots i el Papa ens coordina però sabem i creiem que Jesucrist està del tot present en cada una de les petites comunitats que preguen a l’entorn d’una Eucaristia.

   Aquella grandiosa veneració pel Papa només es pot donar quan l’església està en connivència amb totes les autoritats totalitàries que ja els va bé un líder religiós d’aquestes característiques al costat de prínceps, reis i governants.

   Tot amb tot l’Església no hauria pas durat al llarg dels segles sense una ferma i estreta organització.

   Si qui hagués vingut fos el mateix Jesucrist s’hauria posat al costat d’uns altres, de molts il·legals i aturats i els mateixos principals del poble probablement l’hau-rien evitat. Moltes multituds seguidores de Jesucrist s’haurien d’haver enfrontat amb els antiavalots.

   Amb això vull dir que moltes de les manifestacions contra la visita del Papa no eren ni tan sols laiques, sinó que podien procedir de grups cristians legítimament inconformistes. El que no s’ha d’aprovar és l’ambient maleducat d’algunes d’aquestes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXIII de durant l'any
4 de setembre de 2011

diumenge, 31 de juliol de 2011

ELS JOVES D’ALTRES LLOCS DEL MÓN

   A Madrid, del 15 d’agost en endavant, s’hi trobaran joves cristians de tots els indrets del món. El diumenge dia 14 assistiran a Missa els que hauran pernoctat a Navarcles i quedaran astorats de veure que no hi ha cap jove (o quasi cap) que participi de la Missa del diumenge.

   És que aquí som dolents i en altres llocs més bons? No va per aquí la cosa.

   Quan hi ha una deserció quasi massiva de tots els joves no podem córrer a dir quines són les causes. Segurament el primer que hem de fer és adonar-nos del trist paper que la nostre església ha fet en les dues anteriors dictadures (la del Primo de Rivera i la del Franco). Els actuals dirigents de la societat (mestres, periodistes, polítics) estan majoritàriament marcats per aquella connivència Església-Estat i, seguint la llei del pèndol, que es dóna en tantes coses de la vida, ara toca apartar-se, fins i tot els que són amics de la parròquia. Els joves, que estan a la que salta dels canvis de la societat, de seguida s’han apuntat a l’allunyament. Això es nota fins i tot amb els infants que, a l’escola, si diuen que el diumenge han fet d’escolans, se’ls en riuen. Per això els pares que sincerament voldrien que els seus fills s’acostessin a l’església es troben amb la resistència del mateix fill. Un nen o un jove difícilment pot nedar tot sol a contracorrent.

   Però això no passa pas a tot arreu. En el títol de l’article he posar “els joves d’altres parts del món” perquè hi ha països que ha succeït justament el contrari que aquí. Els règims que han governat han estat contraris o molt contraris a l’església fins a perseguir-la (com en el cas de Mèxic i els pobles d’òrbites comunistes). Molts joves actuals d’aquests països senten l’orgull de manifestar-se cristians.

   Amb això vull dir que un llarg temps d’església massa triomfant ha tingut conseqüències nefastes pel futur que ara vivim. Probablement hi ha altres causes d’aquesta situació, però els que vivim el moment actual no tenim tan fàcil analitzar el que passa com ho podran fer d’aquí a trenta o cinquanta anys.

   I què succeirà? Ja he advertit en articles anteriors que aquests joves sense gens ni mica de formació religiosa no seran capaços de donar respostes als principals reptes de la vida enfront d’aquells altres, àrabs sobretot o també joves d’extrema dreta, que porten des de la infància un adoctrinament.

   Diran potser que són partidaris de l’Evangeli sense haver-se’l llegit mai, ja que les escoles actuals recomanaran tota mena de clàssics menys l’Evangeli. Estaran buits d’una formació elemental per entendre la civilització que ens ha vist créixer i que ha marcat els valors que defensen fins i tot els ateus de la nostra societat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVIII de durant l'any
31 de juliol de 2011

diumenge, 24 de juliol de 2011

LES COMPETICIONS

   Sort que dintre de cada família no es fan competicions. Seria un desastre! L’avi i l’àvia perdrien totes les curses de córrer, els nens perdrien la competició de veure qui guanya més diners... Gràcies a Déu la gent de la mateixa fa mília són molt poc iguals i això els fa complementaris. Els aguanta l’a mor que es tenen entre ells.

   Si jutgéssim el que ens està donant la societat i els medis, els premis, sembla que només existeixen els campions (de futbol, de natació, de ciclismes, de cantants que reuneixen enormes quantitats de gents al concert...) i tots els altres que som nosaltres som uns caps de llúpia que ens limitem a adorar els grans líders que se’ns proposen. Sembla que només hem estat posats en aquest món per fer de comparses. Ja no parlo dels sous enormes que cobren aquests ídols al costat dels diners molt limitats que cobra la majoria de la població (uns per subsidi d’atur i altres per treballs sovint precaris i altres, ni que siguin funcionaris veient com els retallen els sous que semblava, fins ara, que tenien assegurats).

   Es van accentuant les diferències entre els que estan al capdamunt de tots i els que estan a baix.

   Si en aquest món hem de destinar mitja vida a adorar i venerar els que ens presenten com a guanyadors reculem al temps dels gladiadors i dels circs romans on els emperadors distreien la gent i convertien el poble en inútil. Com més venerem els triomfadors més sensació d’incapacitat tindrem nosaltres.

   Aquest mateix error de fer-nos viure de les imatges dels grans sants, l’havíem tingut a dins la nostra mateixa església quan ens proposaven homes i dones molt bons ben ornats d’unes aureoles que ens els feia inassequibles. I això ens ha fet mal perquè oblidem la nostra pròpia dignitat. Jesús lluitava contra la veneració que tenien els jueus dels profetes o dels reis quan deia als que l’escoltaven que no es quedessin amb el gran profeta Jonàs perquè aquí hi ha algú més que Jonàs (Mt 12,41) i no es quedéssin admirant el rei Salomó perquè fins les flors del camp vesteixen millor que aquell rei (Lc 12,27) i aquí hi ha algú més que el rei Salomó (Mt 12,42).

   I d’on li venia la dignitat a Jesús? Del mateix lloc d’on ens ve la nostra: Els creients la trobem en el Pare del Cel que és Pare de cadascun de nosaltres i ens reconeix a cada un pel nostre nom (Jn 10,3) i està atent a les nostres febleses a punt de rebre’ns perquè fins i tot els àngels dels més petits estan contemplant-lo cara a cara (Mt 18,10).

   La fe en el Pare del cel ens fa iguals i ens ajuda a no tenir cap mena de complexos ni per la nostra manca de forces, ni pels nostres errors. El Pare ens reconeix i ens estima tal com som. No ens cal anar darrere els ídols, les figuretes, els campions o els famosos.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVII de durant l'any
24 de juliol de 2011

diumenge, 17 de juliol de 2011

† MOSSÈN IGNASI RIBAS PRUNÉS

   El diumenge dia 10 de juliol ens va deixar Mn. Ignasi RIBAS PRUNÉS que fou durant set anys rector de la nostra parròquia. Va deixar rastre de la seva ànima pagesa i contemplativa de la natura amb uns escrits creatius de llenguatge. Que ho diguin els malalts que anava a visitar quan podien encetar el llenguatge dels arbres, les plantes i les flors. Se li il·lumi naven els ulls i eixamplava les grosses mans per fer evident que vivia de la contemplació de la natura.
   Vull fer-li un homenatge reproduint un dels seus escrits (de l’any 2000) on parla de la seva mort.

NEGRA NIT
La nit plana ben d’hora sobre la població. Aleshores el silenci s’imposa i tot parla de solitud. Quan tot és foscor sense lluna ni guspires de casa habitada, prenc una manta, adreço el pas carretera amunt i planto l’esquena sobre l’abrigall. Allà m’em briago amb els rajolins de llum que vessen de cada estel. Tots són vius, nets i diferents. En conjunt teixeixen una enramada immensa de coloraines. Quina munió! Quants n’hi ha? Em faria gràcia saber-ne el nombre, però què en trauria? Una xifra. És massa freda.
No. L’estelada no és una quantitat. És una meravella. És un espectacle sorprenent. És una dansa de mones que sosté la omnipotència creadora de Déu. Corprèn tanta llum tan llunyana i tan rutilant. La nit no és negra. La nit és clara i eloqüent. La nit revela la nostra petitesa i desperta la nostra admiració.
Després, ajagut de cara enlaire, em pregunto pels seus orígens. Com han aparegut aquestes aparents espurnes de claredat? No ho sé, però n’he fet la meva teoria personal.
He pensat que en un principi Déu vivia en l’única relació del Fill i de l’Esperit. Després creà l’home per acollir-lo a casa seva, però lliure (fins aquí és cert). Perquè no veiés la seva glòria, estengué un vel opac al seu entorn. L’home pelegrinà per la terra sense llum. En morir, cada just entrava al cel i feia un forat a la cortina. Cada sant era un nou esquinç. Els màrtirs feien un trau amb un deix de vermell. Els infants i les verges no deixaven rastre i els fidels confessors acolorien de blau. Nosaltres aquests estrips els anomenem estels i els veiem amb un toc de color.
Després morí el Crist i, és clar, en entrar al cel feu una bohïga espectacular: és el Sol. En pujar al cel Maria, la pubilla de la humanitat, obrí un orifici gran i benigne que és la Lluna.
Per això les estrelles poden ésser espitlleres de la benaurança. “El cel parla de la glòria de Déu i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans” (Sl 19,2).
Quan jo em mori no pretenc pas fer cap forat nou. Demano passar pel pas de Maria. Segur que n’hi entren molts. Amb la seguretat que en aquest esboranc no hi ha pas foc.
Ignasi RIBAS i PRUNÉS
   Fins aquí el seu escrit contemplatiu com tots. Acabo enviant un agraïment a Mn. Ignasi. La parròquia que jo vaig trobar no la vaig pas inventar. Els que m’havien precedit li havien anat donant forma i a fe que la vaig trobar ben organitzada, amb una colla de gent amb una fe fonda, que cuidava la parròquia com si fos la pròpia casa. Una parròquia oberta a tots els grups del poble.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVI de durant l'any
17 de juliol de 2011

diumenge, 10 de juliol de 2011

EL TRANSVALS DEL SOCIALISME

   Fa uns quants anys quan algú ens explica va com els grans poderosos de la terra ens dominaven pensàvem: «Un dia o altre vindrà el “socialisme” i les coses s’equilibraran». El fracàs estrepitós del 1989 (la caiguda del mur de Berlin) va ésser l’inici d’un esfondrament que va augmentant dia a dia. Ara mateix estan lluny d’aglutinar ni tan sols els moviments de protesta dels “indignats” que, encara que repeteixen els mateixos slògans que els socialistes dient “no a les retallades” no s’identifiquen ni es volen identificar amb els partits anomenats tradicionalment socialistes. Fa uns quants anys el gran referent era Moscou i es notava una sintonia generalitzada perquè havien accentuat tant la igualdat que tots repetien els mateixos pensaments, les mateixes respostes (avortament, separacions, eutanàsia...). Era inimaginable trobar un socialista de qualsevol branca (PSUC, Iniciativa, PSC...) que tingués un pensament propi en aquestes qüestions. Els que passaven per intel·lectuals tampoc no el tenien. Però seguien essent una alternativa a l’aposta per la llibertat acaparada pels grans potentats del món, que ens fan ballar al so que ells volen. Una alternativa (la socialista) que ha aconseguit, després de l’inici de la democràcia, governar en estats, nacions (com Catalunya) i molts ajuntaments.

   Quasi tot se’n ha anat en orris i el pitjor és que l’alternativa que queda, que és la que s’anomena “llibertat” (el capitalisme o, si voleu el liberalisme) ha creat unes diferències com mai entre els que tenen molt i molt i els que no tenen gairebé res. Estem en mans de desconeguts que governen els governs. Dic desconeguts perquè, quan llegim la llista dels més rics del món (revista Forbes) no n’hem de fer cas; aquests són els que es veuen, però els vertaders amos del món estan amagats i són molt més rics i poderosos. A més, saben que no hi ha l’alternativa, que eren els diferents socialismes, amb totes les seves ramificacions... Que no se’ls veu per enlloc, i és llàstima.

   Així com els socialistes (els més radicals) es posaven per damunt de Déu i les fotografies dels seus líders omplien les façanes i els edificis (fomentant el culte a la personalitat) i amb això s’allunyaven molt de l’Evangeli oblidant que Déu està per damunt de tots nosaltres, els nous liberals (els més radicals) encara estan més lluny de l’Evangeli quan s’aparten de la recomanació de Jesús quan deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?» (Lc 9,22-25). Per això Jesús ens advertia que «[...] cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia». És a dir que el “fill de l’home” (és a dir tota persona) patiria molt en mans dels potentats de cada moment quan aquests volen guanyar tot el món. És el que ha anat passant en tots els temps.

   Necessitem recuperar el valor de cada persona per damunt del guany i del diner. I això qui ho pot fer? Nosaltres? Doncs la recomanació de Jesús, després que ha fustigat els qui reuneixen tresors només per a ells mateixos (Lc 12,21), és diàfana: «No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que el menjar, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar un sol instant la seva vida?» (Lc 12,22-25). Comencem per nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XV de durant l'Any
10 de juliol de 2011

diumenge, 3 de juliol de 2011

EL PREU DELS ESCLAUS D’AVUI

   Aquests dies hem vist curses de motos en què els corredors han caigut estrepitosament. No hi fa res ni tampoc importa el mal que es facin; pagarem el que sigui per passar-los per quiròfan i a delectar la gent, que per això són els nostres esclaus. Només que aquests cobren tant que també són esclaus del diner. En són doblement. Aquesta setmana hem sabut d’un motí a una presó de Veneçuela (Rodeo II) en què hi ha hagut desenes de morts. Uns altres esclaus. A dins la presó hi han trobat un arsenal d’armes entrat per gent que ha cobrat molt per fer aquesta feina. Uns altres esclaus (del diner) i nosaltres d’espectadors!

   Una altra notícia és que la lliga de futbol començarà amb molts clubs de primera a punt de la suspensió de pagaments. La causa? Els fitxatges astronòmics que fan els clubs que poden; entre altres el nostre club de la Ciutat Comtal, que llueix una propaganda en la samarreta d’un país dels emirats que té molts esclaus. Ningú sembla que hi faci escarafalls. Són els esclaus dels altres.

   Esclaus els clubs en fallida, esclaus els que depenen dels diners i tots els que han caigut en alguna dependència.

   I això és pecat?

   I tant! Ens han parlat tant del pecat com una cosa lletja que, quan ens ve envoltat de diner i de prestigi, no li sabem endevinar la cara. Ens passa com a la gent del temps de Jesús que no l’entenien que, quan el volien fer rei, ell anava a cercar el silenci de la muntanya per pregar. Fugia d’un esclavatge tant per a ell com per als altres.

   Per què és pecat? Perquè ofèn Déu. Déu s’ofèn quan muntem un món en què la gent queda atrapada per una dependència; Déu s’ofèn quan aquests diners, que generosament permetem que s’aboquin per mantenir o comprar jugadors d’algun esport, els escatimem als pobres que diàriament moren de fam. Déu s’ofèn quan no ens preocupa la salut i les lesions dels esportistes amb tal que puguin tornar a competir. Déu s’ofèn quan en el nostre poble desenes de famílies han de cercar menjar a Càritas per complementar una dieta. Si passa això és perquè alguna cosa molt mal feta fan els governs i no estan en el seu lloc. Quan Càritas es converteix en la gran botiga gratuïta del poble és que alguna cosa s’està fent molt malament.

   Déu s’ofèn quan augmenten el pobres i els privilegiats són uns pocs. Contemplem Jesús identificat amb els encadenats i sofrents, pobre i insignificant posat al front dels poderosos d’aquell moment. Us imagineu aquelles escenes de Jesús (sense bossa ni sarró) que només tenia la Paraula, emmanillat davant d’Herodes, aquell que en una festa havia fet assassinar Joan Baptista (Mc 6,14-29), davant de Pilat que havia fet degollar uns galileus al mateix altar del temple (Lc 13,1-2), Jesús burlat davant de Caifàs (el gran sacerdot) que el va condemnar a mort quan Jesús li anunciava la preeminència del “fill de l’home” assegut a la dreta del Pare (Mt 26,63-65) perquè dir això significava la disminució del poder d’aquell magnífic i sumptuós temple. No costa gaire entendre per què Déu el va ressuscitar per fer palesa davant els homes la seva opció a favor d’Aquell que no va voler ésser esclau ni del diner ni dels títols d’honor ni de la covardia davant els magnats que el van condemnar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XIV de durant l'Any
3 de juliol de 2011

diumenge, 26 de juny de 2011

PERILL QUE ENS TORNEM BOJOS

   Cada setmana llegim alguna notícia que fa esfereir. Un dia han matat per l’esquena una colla de policies que no volien disparar contra el seu poble (Síria), un altre dia a una nena de 9 anys li han posat una armilla plena d’explosius amb la indicació que premi un botó quan es trobi davant dels guàrdies (Paquistan), l’altre dia els aldarulls de Grècia que probablement és el país de la “nostra unió” que ho passarà més malament per les enormes retallades (les nostres fan riure al costat de les gregues). Aquestes bestieses s’han donat en tot temps, però la humanitat no para de fer coses que semblen de bojos.

   Això, de les coses que sabem, però n’hi ha que no les sabem i no són notícia; com la quantitat de condemnats a mort pel règim de Cuba (parlo dels actuals, no dels passats; gent que desapareix) o els rwandesos que veuen destruïdes les seves cabanyes precàries pels agents del govern, sabent que no tindran recursos per bastir-se una casa com la volen els que manen; aquesta família defallirà de misèria, però abans perdrà tot el que té. Aquesta notícia tampoc no arribarà a la premsa occidental. Ja no parlo dels reclosos en presons de molts països del Tercer món on l’únic aliment que reben és l’arròs bullit que, per manca de proteïnes, és el preludi d’una mort anunciada en poc més d’un any a no ser que la família els porti complements alimentaris.

   Nosaltres ara patim una altra marginació que, al meu entendre, és la causa de tant enrenou (dels “indignats”), que és la manca de treball i la manca de futur per una quantitat de gent. Els nostres joves, preferentment universitaris i sovint gent que ja tenen treball, es manifesten amb raó. Dic amb raó perquè són la veu dels “sense veu”. Els més afectats no tindrien esma per manifestar-se. Comparat amb els desastres de països com el que he esmentat, el nostre problema és petit, però té el mateix component, el menyspreu envers la persona. Els indignats expressen d’una o altra manera la protesta que ve a dir: “la gent no compta gens”.

   A cap persona una mica conscient no li agrada que no la tinguin per res, mentre veu que els governs destinen grans quantitats de diners o bé amb la policia i la repressió o bé ara amb l’assistència social. No és gens agradable que famílies normals hagin d’anar a Càritas i dir en veu baixa que mai no s’havien imaginat que haurien de raure-hi. Alguna cosa important falla quan la gent és tractada d’aquesta manera, per això no és estrany que hi hagi manifestacions. Al meu entendre, la perspectiva que s’albira és que la riuada de descontents augmentarà.

   Els treballs que estaven més ben remunerats (dins la classe obrera) eren els especialitzats, però ara ho fan les màquines. Els seguien ben pagats els funcionaris, però el país no es pot permetre tal quantitat de funcionariat. Ara, els que aniran trobant treball seran mileuristes i encara inestables. Qualsevol dia l’empresa els dirà que no hi ha feina per a tots i que s’estima més llogar, al seu lloc, uns de més joves amb menys remuneració.

   Què hi ha al fons de tot això? El menyspreu a la persona que es troba desesperada en aquesta societat. S’està tancant el futur i això és molt i molt greu.

   Que lluny estem d’aquell desig de Jesús quan deia que la persona havia de posar-se al lloc més alt, al costat del Pare en els núvols del cel (Mt 24,30) o quan afirmava que no ens hem de preocupar pel diner (capital) i pel vestit (empresa comercial) sinó del Regne (Mt 6,25-33) que consisteix a bastir un món segons el voler de Déu que ens mima com un petit ramat (Lc 12,32).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festivitat del Cos i la Sang del Crist
26 de juny de 2011

diumenge, 19 de juny de 2011

EL CARRER ÉS DE TOTHOM

   Llegim a l’Evangeli de Joan que Annàs va interrogar Jesús sobre la seva doctrina i sobre els seus deixebles i que Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit» (Jn 18,20-21). Entendreu que en el seu temps ja era un acte de valentia parlar en veu alta pel carrer sobre el que ell creia important. Això li costà una sonora bufetada (Jn 18,22). Vol dir que l’interlocutor es va ofendre. De què? De la valentia.

   De qui és el carrer? Sens dubte dels valents perquè, a la més petita que passi en qualsevol dictadura, el primer que es prohibeix és que hi hagi grups de vàries persones parlant pel carrer. Per què? Perquè qualsevol règim totalitari sap que els valents que donen la cara al carrer faran trontollar el sistema.

   El carrer és dels valents, però de vegades se’n apoderen els poderosos.

   Com es coneix si són els valents o els poderosos els que es fan amos del carrer? Molt fàcil, mirant amb qui s’alia el que pren el carrer i observant si es fa l’amo.

   Quan el que es fa amo de la plaça és un dictador fa unes lleis que regulen les reunions i en fa el control que pot. I amb qui s’alia? Amb les forces policials, que són un altre poder.

   Però ara ens podem preguntar què passa quan un munt de gent s’ha apropiat de l’espai públic. Són valents o dictadors? Doncs les dues coses. Són valents els primers que hi han anat i que han estat capaços de dialogar sobre el que pretenen; en canvi són poderosos (encara que les seves instal·lacions siguin una porqueria) aquells que s’alien amb algun poder, en aquest cas la premsa que magnifica els seus actes. Llavors no és estrany que alguns ni en volen marxar ni volen parlar com no sigui amb ells mateixos. Se saben protegits pels medis que els van al darrere.

   Vull dir que hi ha ocupadors (no en dic “ocupes” per la provisionalitat) que són tan dictadors com aquell famós polític que deia «la calle es mía». Però n’hi ha uns altres, probablement majoritaris, que han expressat allò que tenien a dintre: aquella ànsia per la justícia de què parla també el Senyor quan diu: «Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de justícia: perquè seran saciats!» (Mt 5,5-6).

   En tots els temps hi ha hagut gent insatisfeta amb el govern, però molt sovint o no han tingut oportunitat de manifestar-se, no han tingut prou valentia o no han tingut prou suports. L’avantatge d’ara és que han estat molts i la unió anima els més febles. Però s’ha de dir també que han tingut els diaris, les emissores i la TV al seu costat i de quina manera! Això fa decantar una mica la valoració ja que, amb tant recolzament, es tornen més poderosos que valents encara que no els agradarà de sentir-ho.

   Tot amb tot, les raons que els han mogut estan en els ànims de molts i sobre tot dels més masegats, que precisament no eren a la plaça. Vull dir que, en certa manera, aquests manifestants representen els més pobres de la nostra societat, aquells que no gosen piular.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festivitat de la Santíssima Trinitat
19 de juny de 2011

diumenge, 12 de juny de 2011

VENIU, ESPERIT SANT!

   Quan el president d’un club esportiu, després d’obtenir èxits clamorosos, es queixa que la premsa no se’n fa prou ressò, és que li manca l’Esperit.

   Quan una dona que ha destinat abnegada la major part de la seva vida a favor dels seus i dels altres, es queixa que no li fan prou homenatges, és que li manca l’Esperit.

   Quan uns cristians han dedicat hores i hores als pobres, als indigents, a Càritas o també a la visita als malalts, i es lamenten que no hi hagi gaire reconeixement de totes aquestes activitats, és que hi ha poc Esperit en el seu interior.

   Per què parlem de la manca l’Esperit si totes aquestes persones han fet una feina ben feta i molta dedicació als altres? Perquè necessiten, com els infants, el reconeixement, que és com la lleteta. Encara no són adults.

   En canvi a la gent que rep tota mena d’homenatges i reconeixements i surt als mitjans, els passarà que, quan més reconeixements públics rebin, menys Esperit tindran en el seu interior, ja que els consumirà el desig de rebre poder, privilegis i prestigi. Com que els vindrà tot de fora, el seu interior s’anirà buidant i s’aniran tornant com criatures consentides. És el que diu Jesús: «Ja tenen la seva recompensa» (Mt 6,2c).

   L’Esperit doncs, és una mica invisible perquè, quan es fa veure gaire, tot se’n va en l’exterior. La màxima expressió de la presència de l’Esperit és el perdó (Jn 20,22-23) perquè hom ha de pouar la força del seu interior; perdonar és jugar a perdre el poder que hom té sobre l’altre. Perdonant et fas petit i fas créixer l’altre, perdonant no et preocupes de qui tenia la raó i vas realitzant allò que el “Pare del cel” voldria per a tu i per a l’altre. Perdonar és tornar l’Esperit a aquell que no el tenia, encara que fos per culpa pròpia o pel seu mal cap.

   Si hem entès això no trobarem pas estrany aquell episodi del diaca Felip, que feia signes i prodigis i rebia els elogis de la gent de Samaria (Ac 8,1-8); que va quedar desconcertat quan Pere i Joan anaren a dir-li que no tenia l’Esperit Sant (Ac 8,15-17). El senyal de la manca de l’Esperit fou que Simó el Mag volia fer el mateix que ell, amb molts diners. Va haver d’anar al desert a reflexionar i s’adonà del seu error quan s’acostà a l’eunuc de Candace que li demanava que interpretés el passatge de l’Escriptura del “Quart càntic del Servent” de profeta Isaïes (Ac 8,27-35). Es va adonar que, a Samaria, hi havia hagut massa gent que l’havia elogiat.

   Us haureu fixat que tan aviat parlo de l’esperit de cada persona per no dependre dels elogis, com de l’Esperit Sant. És que és el mateix, perquè, quan una persona té molt Esperit de Déu (és el mateix que en diem Esperit Sant) no anirà darrere els “reconeixements” i, si en té es trobarà incòmode.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Pasqua de Pentecosta
12 de juny de 2011