EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

diumenge, 30 de gener de 2011

VISITA PASTORAL: QUÈ VE A FER EL SR. BISBE?

   La setmana passada informàvem de la visita pastoral i aquesta setmana, tal com dèiem, tindrem el Sr. Bisbe entre nosaltres.

   Estarà quatre dies a Navarcles però no de manera permanent, perquè anirà i vindrà de Vic que no és gaire lluny. Només podrà fer-se càrrec d’algunes de les coses que fem.

   N’hi ha prou?

   Si la seva visita fos una auditoria hauria d’examinar minuciosament cadascuna de les activitats i hauria de menester molt de temps, però el qui ve és un Pare i Pastor i nosaltres el rebrem com el qui ve a encoratjar-nos i posar-se al costat nostre en les coses que portem entre mans.

   Abans de venir ja ens ha escrit dient el que pretenia en aquesta “visita pastoral” d’enguany. Diu que vol compartir amb nosaltres la Missa de les 11 del diumenge dia 30 de gener (en diu la “Missa estacional”), que abans de la Missa s’asseurà al confessionari per si algú vol fer amb ell la confessió i que, en acabar la Missa, donarà un accent especial a l’adoració al Santíssim sagrament. També ha dit que vol parlar amb la gent que composa la Junta parroquial per tenir una idea global del conjunt de les activitats de la parròquia, els catequistes i els professors de religió de les escoles.

   Nosaltres hem buscat alguns dels malalts que ell podrà visitar i el dimecres, com fem totes les setmanes, presidirà la Missa a la Residència dels avis.

   Potser pensareu que així no es podrà fer càrrec de totes les activitats i grups que hi ha a la parròquia. Ja he dit que no és un auditoria, sinó la visita d’un pastor. Per això a moltes de les activitats i grups no tindrà pas temps de veure’ls.

   Per la informació de la Junta Parroquial sabrà que hi ha un MIJAC amb més de cent nens i una vintena de monitors que es troben totes les setmanes; que tenim sis grups d’Estudi d’Evangeli i formació d’adults, que la catequesi es fa a nens i pares; que hi ha una colla de persones que ens ajuden en les celebracions religioses ajudant-nos a donar la comunió, en el cant, en les lectures i en la preparació de les coses necessàries per poder-les fer. Li explicarem que Càritas té diferents ramificacions, com són la distribució del menjar i la roba als necessitats, el servei de les grues i cadires de rodes i l’atenció individualitzada de les famílies en necessitat (molt sovint immigrants) i que això mobilitza més d’una vintena de persones. L’informarem de l’existència dos equips de visitadors: l’un per als malalts (que n’atén més de seixanta sense comptar els de la Residència) i altre per a la presó on, junt amb voluntaris d’altres pobles, es fan visites periòdiques. Veurà una església neta i ben adecentada perquè hi ha un bon grup de persones que netegen el temple, tenen cura de cadascun dels altars i de les flors. Sabrà que editem totes les setmanes un full que s’ha d’escriure, imprimir, ensobrar i repartir (això vol dir uns quants voluntaris) i que hi ha uns altres col·laboradors que porten la comptabilitat parroquial tant de la recollida del que s’aplega com de la complexa economia que ara es fa amb els nous sistemes informàtics. Encara fem altres activitats, com la pregària amb adoració al Santíssim el primer diumenge i la pregària de laudes i vespres un cop per setmana; participem com a parròquia a trobades arxiprestals junt amb gent d’altres pobles i en grups de formació (que es fan a Artés). A més hi ha dos patronats del poble dels quals formem part com a parròquia o com a Grup de Càritas.

   El nostre bisbe ha estat rector de parròquia i sap que una parròquia és una trama d’activitats, de grups i una porta oberta als pobres. Sabrà comprendre el que fem i el que ens falta.

   Per tot això li donem la benvinguda, perquè ell és qui fa d’enllaç entre nosaltres i el conjunt de l’església universal. Per això estem i hem d’estar en comunió amb ell.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de durant l'Any
30 de gener de 2011

diumenge, 23 de gener de 2011

NO HI HA RES D'AMAGAT QUE TARD O D'HORA NO SIGUI CONEGUT

   En els darrers mesos hi ha hagut una explosió de secrets amagats que han sortit a la llum: pactes de governs, informes secrets dels ambaixadors (sobre tot dels Estats Units) i la majoria dels governs i els poderosos han quedat tocats. És el que en diuen WikiLeaks.

   Sembla com si aquell judici final de la fi dels temps es comencés a produir.

   A mi no em preocupa gaire que les coses se sàpiguen perquè les coses amagades tard o d'hora refloren. El que em preocupa és que sembla que juguem al joc de "tot s'hi val" i que divertint-nos mirant els altres no ens examinem a nosaltres mateixos.

   Reconec que un dels avantatges de la democràcia és que molts secrets tard o d'hora es poden destapar i, generalment, fora d'alguna dimissió o canvi de govern, no passa gran cosa. En les dictadures, en canvi, si algun dia hi ha una explosió social, aquesta es produeix amb molts morts i, quan esclata tot d'una, ningú sap com s'aturaran les coses. No costa gaire recordar els despropòsits de la fi del règim de Romania o el de Tunísia ara.

   El que vull subratllar davant d'aquests drapets al sol que estan sortint és la poca capacitat que tenim d'examinar-nos a nosaltres mateixos i quan sentim que un polític ha fet tal o qual disbarat ens sentim lliures de tota responsabilitat. Ens ho mirem de lluny oblidant aquell consell de Jesús que ens adverteix de la facilitat amb què descobrim la brossa a l'ull dels altres i esdevenim incapaços de veure la biga que hi ha en el nostre ull (Lc 6,41-42).

   Abans he esmentat el judici final que nosaltres erròniament el situem a la fi dels temps com si en Déu hi hagués present, passat o futur (2Pe 3,8). Es dóna en cada moment, perquè tot allò que els altres i nosaltres diem i fem a la fosca, tard o d'hora es veurà a plena llum (Mt 10,26-27).

   Insisteixo que nosaltres hem d'ésser els primers a adonar-nos dels errors de la nostra vida abans de recrear-nos en la dels altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de durant l'Any
23 de gener de 2011

diumenge, 16 de gener de 2011

CULPABLES O POBRES

   En la nostra societat hi ha un munt de gent marginada, fracassada i empobrida. Càritas ho sap de sobres i s'estan fent actuacions a favor d'ells. Segur que no s'encerta el que millor es podria fer.

   Quan parles amb algú d'aquesta qüestió (dels més pobres i fracassats) de seguida surt el mot "culpabilitat". De qui és la culpa?

   En les respostes s'hi endevina la manca de pensament per les simplificacions que fa la gent davant el problema de la pobresa.

  • Uns diuen que la "culpa és dels rics i poderosos". Els que diuen això ja encerten, ja; però viuen al dictat dels partits de les ideologies de progrés i, com que ja han trobat els culpables, no han de fer cap altra reflexió personal.
  • Uns altres diuen que la pobresa és per culpa seva ja que no treballen ni en volen. Els que diuen això estan a l'altra banda de l'arc parlamentari i només acceptaran que es doni treball i acolliment als emigrats i pobres quan en falti de veritat, sobre tot si són de fora. També dient això s'estalvien de reflexionar, encara que seran més propensos a fer pregàries "pels pobres".

   Ja sé que he fet una simplificació, però de vegades va bé per explicar coses. No hi ha un entremig? Doncs no.

   La resposta, al meu entendre és clar, va totalment per un altre cantó i és que no serveix de gaire res cercar culpables. Aquest llenguatge embolica la troca i tira l'aigua al propi molí.

   La pregunta alliberadora per a ells i per a nosaltres és demanar-nos quina responsabilitat tenim nosaltres envers el germà empobrit.

   La serpent del paradís temptava Eva per dir-li que es tragués la culpa de sobre i de pas també li treia la responsabilitat. Fes el que vulguis i «sereu com déus» (Gn 3,5). Els fa tornar irresponsables primer a Eva, i a Adam després. Venia a dir-los que no havien de respondre davant de ningú en allò que es refereix al bé i al mal.

   Aquest va ésser el seu pecat i el pecat nostre quan ens mirem els pobres i els fracassats com si no hi tinguéssim res a veure.

   El pare del fill pròdig reclama al fill gran, que no volia saber res del germà, que no es fixi en la culpa sinó en el fracàs. Li diu que «aquest germà teu que era mort ha tornat a la vida» (Lc 15,32) i el Déu d'Abraham, en la paràbola del ric epuló, tampoc no cerca culpables, sinó que recrimina al ric que no es fixés en el germà que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,19-26), amb altres paraules apel·la a la responsabilitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de durant l'Any
16 de gener de 2011

diumenge, 9 de gener de 2011

LA DEPRAVACIÓ DEL LLENGUATGE

   No podem donar lliçons de democràcia ja que nosaltres no som capaços d'entendre'ns quan parlem i hem depravat el llenguatge que havia de servir per conviure.

   No sabem distingir i aclarir-nos.

   Voleu exemples?

   En comptes de parlar del dret dels pares a que els fills rebin l'ensenyament amb el propi idioma hauríem de dir que és qüestió de poder. Es tracta de veure qui pot més (amb lleis, constitucions, drets de les autonomies...) perquè si valgués el dret dels pares també el tindrien els xinesos, paquistanesos o els àrabs, que també són pares. Ja sé que costa dir que és qüestió de poder. Parlar d'aquesta manera seria una premissa més real per poder-nos posar d'acord.

   En comptes de parlar d'ideologies de progrés que ningú sap què volem dir en referir-se al matrimoni i a la família, hauríem de parlar també de qüestions de poder (que vol dir imposar el llenguatge). Ningú no entén la defensa aferrissada de la família per part d'uns i les llicències extremes dels altres en anomenar matrimoni a qualsevol duo o trio que es formi. Ho trobareu estrany, però amb la llei (que accepta com matrimonis tota mena d'unions) a la mà, de la convivència de dos mossens, com és el cas de Navarcles, en podríem dir matrimoni gai perquè la llei no mira pas en quin llit dormim. Fa riure, oi?, però es troba a faltar la precisió del llenguatge i saber escoltar el que diuen els altres. En altres paraules: hem de preguntar-nos quin respecte us mereix el matrimoni d'home-dona i quin respecte mereixen les parelles del mateix sexe que conviuen i reclamen alguns dels seus drets (testament, herència i obligacions envers l'altre amb qui conviuen). Dir-ne de tot “matrimoni” és una manera d'embolicar la troca i d'imposar llenguatges de poder que són per no posar-nos d'acord.

   En comptes de dir que l'Ajuntament de Barcelona vol fer un homenatge al col·lectiu de gais i lesbianes que han sofert durant molt de temps i han estat ignorants, haurien de dir que aquests ara estan en un moment de poder i estan en condicions de plantar un monument perquè si a l'ajuntament de Barcelona li interessessin aquells que han estat molt marginats també faria monuments als "sense papers", a les dones que cuiden malalts, als avis ignorats, als aturats... i no ho fa. Seria d'agrair que aprenguéssim a parlar de manera adequada.

   Això també val per les grans manifestacions a favor de la família que munta l'església, que no són precisament evangèliques, perquè les coses que valen ja es defensen soles. També son expressions de poder. A veure qui pot més. Jesús més aviat defugia de les grans manifestacions de gent, si no era per donar-los de menjar (Mc 8,2) i quan entra a Jerusalem, el que en diem la entrada triomfal, va acompanyat només d'uns pocs dels seus però aquella ciutat, el que és la majoria de la gent, es va inquietar, literalment diu que hi va haver un seïsme a la ciutat (Mt 21,10) per la seva arribada. No li van fer cap altre monument que la crucifixió.

   Es troba a faltar en el nostre món social, polític i religiós la gosadia de dir les coses pel seu nom. Això no impedeix pas que jo, personalment, faci un gran elogi a les famílies establertes entre home/dona que han estat i seguiran bastint un gran puntal de la nostra societat. Això no exclou res ni ningú.

   Tenim doncs una democràcia molt pobre precisament per manca de llenguatge, i malament si volem que altres països la segueixin.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge del Baptisme del Senyor
9 de gener de 2011

diumenge, 2 de gener de 2011

EL CRISTIÀ SEMPRE SERÀ MARGINAL EN LA SOCIETAT

   Si els seguidors de Jesucrist no argumenten contra "el sistema" s'aigualeixen i si són crítics amb el sistema (tots els sistemes) es trobaran que els deixaran al marge. Bon senyal!

   Ara, per exemple, hi ha hagut un canvi de govern a la nostra nació. Que els cristians no es facin il·lusions, perquè els seguidors de Jesucrist mai estarem tranquils amb l'organització econòmica que sigui. Sempre haurem d'anar recollint els desheretats i els fracassats de la societat: aturats per Càritas, presos i malalts pels nostres visitadors, infants per la catequesi... i sempre farem un treball amb prou feines reconegut, sovint ni per la mateixa església (vull dir pels jerarques). Amb altres paraules, governi qui governi, mai no podrem dir "aquests són dels nostres" i malament si algú ho diu, perquè serà el senyal evident que ens haurem venut al poder, al prestigi i al privilegi.

   Observeu com ens arriben les notícies: si es tracta de missioners poques vegades escoltarem l'elogi d'aquell home/dona que ha destinat la seva vida a viure entre la gent d'aquell país. Els nostres mitjans de comunicació faran l'elogi dels que van amb grans caravanes portant aliments amb uns rètols vistosos. Si es tracta de visitar els presos no escoltareu pas l'elogi d'aquells que passen estones escoltant-los encara que apenes poden resoldre els seus problemes. Si es tracta de malalts mai no veureu premis de voluntariat als que destinen mitja setmana a visitar-los. La feina dels creients en Jesucrist es pot resumir en aquesta dita de l'Evangelista Mateu:

No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom (Mt 12,19-21).

   Bé, doncs, quan ens passen aquestes coses, només heu de saber que estem en el cristianisme més genuí. Però vull fer una advertència: quan hom està en aquesta faceta de la que ara parlo, no vol dir pas que sigui millor que els altres. Encara que ho trobeu estrany, quan fem les coses segons el cor del Crist no vol dir que siguem els bons. Precisament hem de saber reconèixer que els altres, els que fan coses diferents molt sovint empesos pel poder, pel prestigi i pel privilegi també són bons, perquè la bondat ve de Déu i no de nosaltres. Només som testimonis. Reconeixem que Déu és bo i fem el possible per anar en la direcció que ell vol, reconeixent els malalts, els presos, els que tenen gana i els fracassats i no cercant altra cosa que allò que Jesús diu a l'Evangeli:

«Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm» (Mt 25,34-36).

   Quan aquestes accions a favor dels altres es fan amb molt de premsa i fotògraf (dinars per als pobres amb regidors i periodistes) segur que reben els elogis d'aquells que tenen a les mans els mitjans de comunicació, però no fan treball evangèlic, perquè ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2). Les accions que valen seran sempre marginals en la societat i ja hi hem de comptar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Nadal
2 de gener de 2011