Llegim a l’Evangeli que el cec de naixement, quan sent a dir que Jesús arriba, li crida «Jesús, fill de David, tingues pietat de mi» (Mc 10,47). Dir-li “fill de David” era equiparar-lo al reialme del rei-poeta. Val a dir que també era rei.
Valgui un episodi per entendre que ens trobem davant d’un reialme totalment diferent.
Quan David va assetjar la ciutat de Jerusalem per conquerir-la, els jebuseus, que eren els seus habitants, li van cridar des de dalt de la muralla: «Aquí no hi entraràs! els cecs i els coixos t’ho impediran» (2Sa 5,6). David va conquerir la ciutat i va fer una proclama de poder dient que en endavant «Els cecs i coixos no entraran al temple» (2Sa 5,8). Des de llavors el temple es va convertir en un lloc on els que tenien defectes no hi podien entrar. En el llenguatge actual en dirien nazista.
Doncs bé. Jesús, quan va entrar al temple en va treure els que compraven i venien i va bolcar les taules dels canvistes, va permetre que cecs i coixos entressin per primera vegada al temple. En aquell moment els grans sacerdots i els mestres de la llei li recriminaven que entressin aquests que ho tenien prohibit i li deien: «Que no ho veus que entren aquests?» Els va respondre: «Si que ho veig!» (Mt 21,14-16).
Per tant Jesús, en la simbologia evangèlica i bíblica en general, és el nou David ja que entra i conquereix el temple però d’una altra manera, sense les armes ni les espases. És un altra mena de rei (Jn 18,37). Aquest nou reialme (el de Jesús) no serà de poder sinó de compassió, com dèiem al full de la setmana passada perquè es compadirà dels febles, cecs, coixos, marginats... Estarà fora de lloc cantar-li “Crist Rei” com si fos un rei dels nostres perquè, oi que sonaria molt malament cantar aquesta complanta a la germana Teresa de Calcuta quan acull a cecs, coixos i desemparats. No era pas una reina, sinó una persona digna de veneració, com Jesús.
És rei –dèiem el dia passat– aquell que s’ha dirigit als miserables, malalts i pobres, però no com a moralista i sense cap rastre de sentimentalisme melangiós. No classifica els mals en grups o espècies; no es pregunta si el malalt mereix el guariment; també està lluny de simpatitzar amb el dolor o la mort. Enlloc no diu que la malaltia sigui saludable i el mal sigui bo. No! Ell anomena mal el que és mal i saludable el que és saludable. Qualsevol mal i qualsevol misèria són per ell quelcom terrible. Per això si nosaltres acollim aquest Jesús com a Rei ho hem de fer amb paraules d’agraïment i no pas de poder. Tampoc la que en diem “rebuda de Jesús a Jerusalem” no era pas a la ciutat sinó entre els que anaven davant d’ell i els que el seguien darrere (Mt 21,9), a la muntanya de les Oliveres, perquè la gent de Jerusalem quan van saber que ell arribava es va “in quie tar” (literalment diu en grec que va tenir un seisme). Per què? Perquè a la ciutat de Jerusalem ni el van rebre ni l’esperaven (Mt 21,10).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXIV de durant l'any, Festivitat de Crist Rei
20 de novembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.