LA CRISI ÉS ÈTICA

   Quan un germà li arrabassa a l’altre germà el que tocava repartir en herència, la crisi no és precisament econòmica, sinó ètica. El fonament no és l’economia sinó la manca de respecte de l’un envers l’altre. Manca ètica. Manca el principi elemental de germandat. La conseqüència és econòmica: que un s’ha enriquit i l’altre s’ha quedat amb poca cosa. Però les conseqüències a mig i llarg termini tornen a ésser ètiques perquè desapareix l’harmonia entre germans que pot arribar fins a que l’un ni tan sols vagi a l’enterrament del propi germà. Aquest és un problema ètic.

   S’entén, oi?

   Doncs en la nostra trista societat els problemes de fons són ètics perquè uns pocs han aconseguit enriquir-se de tal manera que la diferència entre els que tenen i els que no tenen, va en augment. I això passava també en els temps de les vaques grasses, quan tothom guanyava molt i hi havia treball per a tothom fins al punt que vam haver d’obrir la porta a molts immigrants per ocupar els llocs de treball que la gent del nostre país menyspreava.

   Ara no hi ha treball (i sovint no hi haurà vivendes per a tothom pels embargaments) però uns quants guanyen més que mai. Ara amb els diners de tots (que és l’Estat) salvem unes empreses de la seva ensorrada, mantenim unes jubilacions daurades per als que tant el feia endeutar l’empresa. Unes jubilacions contrasten amb els que ni tenen ni cobren res. La gent, d’aquesta manca d’ètica en diu una altra cosa; en diu: «No tenen vergonya».

   Quan ens queixem de la manca d’ètica d’alguns petits sectors de la societat (els lladres que roben pisos, els que prenen carteres al metro, els que roben ferros o peces d’aram de les vivendes i altres de semblants) ens enfadem perquè ens toca de prop, però aquests robatoris no són res comparat amb els que fan els grans organitzadors de la societat que arriben a negar fins i tot els diners que honrats treballadors havien dipositat en forma d’estalvis dient-los que hi ha una clàusula que els permet actuar d’aquesta manera. Aquests (que no són els petits empleats de les caixes, que fan el que els manen) podran passejar-se pels carrers i la llei no permetrà que els jutgin. Per què? Perquè les lleis les han fetes ells mateixos aconseguint que els diputats d’un partit determinat votin aquestes mancances d’ètica.

   El profeta Isaïes ens dóna una pauta de la nova ètica que ha de regir en les nostres relacions quan diu:

El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor (Is 58,6-8).

   Si no fonamentem les relacions humanes amb l’amor al germà (tots som fills del mateix Pare que és al cel) ens matarem els uns al altres i els més forts acabaran esclafant els petits i els humils.

   Jesús, en la paràbola dels treballadors de la vinya, ens presenta la figura de Déu Pare com aquell propietari a qui li preocupa que no li falti res ni al que ha treballat tot el dia ni tampoc a aquell que ha estat cridat a darrera hora (Mt 20,1-14) i a més reclama el valor ètic: «Si jo sóc generós no et faig cap mal» (Mt 1,15).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de l'Ascensió del Senyor
20 de maig de 2012