diumenge, 6 de maig del 2012

LES REIVINDICACIONS LABORALS I NACIONALS

   Massa sovint sembla que l’es glésia estigui lluny de les reivindicacions. Això sembla i això és veritat en molts casos. Però en la Bíblia hi eren i ben remarcades. Déu estava al costat d’aquestes reivindicacions. Contemplem la Bíblia.

   Què és l’ÈXODE?

   Tot ell és una reivindicació laboral i social. Perquè els israelites a Egipte estaven en unes condicions infrahumanes. Vegeu el que diu:

El Faraó va imposar uns encarregats per oprimir-los amb treballs feixucs; així van construir per al faraó les ciutats d'aprovisionament de Pitom i Ramsès. Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça. Per això van esclavitzar els israelites amb duresa i els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l'argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp. Amb tot això els esclavitzaven durament (Ex 1,11-14).

   I què diu Déu? En l’episodi de la bardissa que cremava i no es consumia Jahvèh li diu a Moisès:

«He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo» (Ex 3,7-8).

   Per tant, aquella pasqua dels israelites que va consistir en un “pas” de l’esclavatge a la llibertat i de la mort a la vida passant pel desert, va ésser fruit d’una reivindicació laboral. I Déu era amb ells.

   Aquesta reivindicació laboral va convertir-se en un episodi nacional. Vull dir que aquells fugitius de l’escla vatge d’Egipte van anar formant-se com un poble i després d’un llarg recorregut pel desert arribaren a la terra definitiva (en deien la “terra promesa”) amb totes les característiques d’una nova nació. Tenien llengua pròpia, costums i festes pròpies i uns llaços familiars fortíssims perquè es casaven entre ells. Dos-cents anys més tard de la seva arribada a aquella terra, sota el guiatge d’un gran rei anomenat David, aquella gent que ja era nació pel que he dit, es va consolidar com un estat (una reialesa) que va aguantar uns vuitanta anys fins que, en acabar el regnat de Salomó, fill de David, el poble es va dividir per no reunificar-se mai més com Estat, perquè els deportats a Assíria (els del Regne del nord anomenat Israel) ja no retornarien.

   Encara hi ha un altre episodi que és la DEPORTACIÓ DE BABILÒNIA. El rei Nabucodonosor de Babilònia, en veure la resistència del poble jueu, que no acceptava l’ocupació, va saquejar el temple (Jr 52,12-23) i va deportar els homes de Judà (jueus) cap a Babilònia.

   Diu així la Bíblia:

La gent de Judà que Nabucodonosor va deportar foren 3023 l'any setè del seu regnat, i 832 de Jerusalem, l'any divuit. Nebuzaradan, cap de la guàrdia, en va deportar 745 de Judà l'any vint-i-tres del regnat de Nabucodonosor. El total dels deportats va ser de 4.600. (Jr 52,28-30).

   Qui eren aquests deportats? Els millors artesans, escribes i la gent que podia produir en la nova terra on anaven destinats.

   Quan cinquanta anys més tard un altre rei, Cir rei de Pèrsia, els permeté tornar a la terra de la qual havien estat deportats els israelites interpretaren que Déu estava en ells. Era una reivindicació nacional beneïda per Déu. Ho cantaven dient:

Sortiu de Babilònia, fugiu d'entre els caldeus. Amb crits d'alegria anuncieu aquesta nova, feu-la arribar fins a l'extrem de la terra. Digueu: «El Senyor ha alliberat el poble de Jacob, el seu servent» (Is 48,20).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua

6 de maig de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.