diumenge, 18 de novembre de 2012

GERMANOR: QUÈ FA EL BISBAT?

   Si no hi hagués bisbe l’hauríem d’inventar. Algú ha de coordinar l’atenció a les parròquies, als grups i als moviments. Si no hi hagués un bisbe que redistribuís els capellans passaria que les parròquies amb més recursos (humans i econòmics) triarien per a elles els millors capellans i les barriades molt més poblades es quedarien sense atenció.

   Si no hi hagués bisbat les parròquies petites amb pocs recursos econòmics mai no podrien arreglar la teulada d’una església o d’una rectoria. Això es pot fer amb la solidaritat de les parròquies més solvents del bisbat.

   Si no hi hagués bisbe, els cristians d’un bisbat funcionaríem sense cap coordinació i no tindríem relació amb els altres bisbats i menys encara amb l’església universal.

   Però què ha passat els darrers anys? Que amb l’augment de la secularització, fruit de les llibertats, hi ha hagut una gran disminució de fidels i moltes edificacions eclesiàstiques són excessives i molt difícilment adaptables. La catedral, la Seu de Manresa, per exemple, són edificis molt cars de mantenir i amb molt poc ús. Poquíssimes vegades s’omplen, però ni es poden vendre ni reduir a la meitat. Algunes parròquies també tenen edificis excessius. El mateix passa amb els museus que, si es volen mantenir amb dignitat, comporten més despeses que no pas beneficis. Això fa que els bisbats hagin de destinar temps i recursos a afers econòmics que no els correspondria i no n’hi ha per a l’església viva (reunions, grups, catequesi, bíblia…).

   Actualment, per establir les relacions del bisbe amb els feligresos o amb els capellans es fan grans cerimònies que visibilitzen la unitat però afavoreixen molt poc la subsidiarietat. Aparenten més la cort d’un rei antic que no pas el caminar d’un pastor amb les seves ovelles.

   Ja he dit que si no hi hagués bisbes i bisbats els hauríem d’inventar, però això no treu dir que la manera de relacionar-nos-hi haurà de canviar molt.

   Quan vaig estar a l’Argentina vaig tenir l’oportunitat de participar com convidat a un Congrés Internacional de Luterans de parla llatina. D’ells vaig aprendre dues coses ben diferents:

  • Per una banda estaven preocupats per la manca de pastors a les barriades pobres de les ciutats perquè els pastors, quan en faltava un en alguna església, es promovien en base al fet que la gent d’aquella parròquia anava a cercar i fer ofertes a diferents eclesiàstics que podien aspirar a aquella plaça. Ja es veu que als creients de barris més pobres els costava molt de reunir-se i fer ofertes atractives per aconseguir un pastor. Això ho constataven en el congrés i miraven de posar-hi remei perquè no tenen bisbes tan visibles com els catòlics.
  • Però també vaig aprendre una altra cosa. Em van presentar el pastor que era el cap de totes les esglésies luteranes del món (una mena de papa que llavors era un noruec) i sort que em van dir qui era perquè, ni pel comportament ni per la vestimenta, no es distingia de qualsevol altre; de fet, vaig saludar-lo amigablement. Vaig aprendre d’ells que es podien fer coordinacions amb molta més senzillesa, i no com les fem en l’església catòlica.

   Tot amb tot, ara som on som, i els que ens sentim cristians hem de fer dues coses: per una banda col·laborar pel manteniment de les nostres estructures i de les parròquies més pobres i això és el que està fent el bisbat, i per altra banda promoure que es facin els grans canvis en les relacions entre jerarques i poble, lluny de les grans cerimònies medievals que encara funcionen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXIII de durant l'any
18 de novembre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.