EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

diumenge, 28 de juliol de 2013

ELS RICS CORRUPTES I ELS POBRES EXIGENTS

   De vegades algú us truca a la porta demanant-vos caritat. Us podeu trobar amb persones molt exigents. No en tenen prou amb el que els oferiu i reclamen una mica més dient-vos: «com vols que mengin els meus nens si no em dones això altre…?» Intenten fer-vos culpables de no haver-los ajudat prou. A més es posen pesats i no volen marxar encara que els diguis que no els donaràs res més. Quan són fora et preguntes si eren pobres de veritat o si t’estaven enganyant. Doncs sí, són pobres de veritat, encara que són corruptes. Han perdut la vergonya de demanar i s’han tornat exigents. No és gens fàcil la resposta que se’ls hauria de donar perquè caldria que no es degradessin encara més. Si els engegues a dida quedes amb “l’ai al cor” perquè possiblement hauran acabat insultant-te. Aquests són els pobres corruptes.

   Qui més qui menys, a tots ens han enredat algun dia.

   Però això no és res comparat amb els rics corruptes. Aquests, normalment, són ben educats i fiquen la mà fins i tot als estalvis de milers de persones sense insultar ni res. Igual que els pobres que he esmentat es creuen amb uns drets sobre el que han robat i no senten cap remordiment perquè ho han fet sense ni tan sols veure la cara del qui han espoliat. Tot són operacions fredes de números i més números, interessos, sobrants i factures inflades de les quals en trauran un gran profit (el que en diem “la lletra petita).

   El pobre corrupte que he esmentat al començament, veu la cara de desconcert de qui l’ha ajudat i li exigeix una mica més al·legant uns drets que s’ha inventat. Els rics ho tenen muntat d’una altra manera i poden ficar la mà als estalvis de la gent sense haver de veure la cara dels qui han defraudat i, per tant, ni tan sols s’han de posar nerviosos. Només veuen dígits amb euros al darrere.

   Hi trobem fets semblants a l’Evangeli? Doncs sí. Quan després de l’episodi dels pans una multitud es retroba amb ell a la sinagoga de Cafarnaüm, Jesús els retreu dient-los: que no el segueixen perquè hagin vist els senyals que fa, que són preludi d’una manera diferent d’actuar, sinó perquè s’han afartat de pa (Jn 6,26). Només volen caritat i repartiment. Ho diu a la multitud de pobres que li anaven al darrere. I quina és aquest nova manera d’actuar que anunciaven els signes? Llegim-ho una mica més avall: «Jo sóc el pa». Val a dir que ens hem de fer pa a favor dels altres (Jn 6,35). Això és el que dóna una vida permanent. Aquest és el programa de Jesús per a tots.

   I dels rics corruptes en parla, l’evangeli? Jesús quan parla de rics no es refereix a tots perquè elogia el que fa rendir els talents en favor de la ciutat (Mt 25,14-30), però hi ha els altres, els que només acumulen i sumen… d’aquests diu amb molta més duresa: «Ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!» (Lc 6,24-26).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
28 de juliol de 2013

diumenge, 21 de juliol de 2013

ON ÉS EL TEU GERMÀ?

HOMILIA DEL PAPA FRANCESC EN LA SEVA VISITA A LAMPEDUSA,
8 de juliol de 2013


IMMIGRANTS MORTS EN EL MAR.
Aquestes barques en comptes d’haver estat una via d’esperança han estat un camí cap a la mort.

   Aquest era el titular del diari. Des que, fa unes setmanes, vaig conèixer la noticia, malauradament tan repetida, l’he anat repensant i ha estat com una espina de dolor. Vaig intuir que havia de venir a pregar en aquest lloc per desvetllar les nostres consciències a fi que no torni a passar mai més.

   Primer de tot vull agrair sincerament als habitants de Lampedusa i Linosa, extensible a les seves associacions, als voluntaris, a les forces de seguretat que han donat i donen un servei els que havien triat un viatge cap un lloc millor. Sou una petita realitat, però doneu exemple de solidaritat! Moltes gràcies! Estenc l’agraïment a l’arquebisbe Francesco Montenegro per la seva ajuda, el seu treball i l’acompanyament pastoral. També a l’alcadessa, Sra. Guisi Nicolini. Mercès pel que ha fet i està fent. Encara vull afegir un record pels estimats germans musulmans que aquesta tarda comencen el dejuni del Ramadà desitjant-los abundants fruits espirituals. L’església està al vostre costat a la recerca d’una vida més digna per a vosaltres i per a les vostres famílies (a vosaltres oshià!).

   Voldria proposar unes paraules a la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat a fi de remoure la consciència de tots, a veure si canviem algunes actituds.

   “Adam, on ets?” és la primera pregunta de Déu que parla a l’home després del pecat. “On ets Adam?”. Adam ha esdevingut un ésser desorientat que ha perdut el seu lloc a la creació pensant que seria poderós i ho dominaria tot, pensant que seria un déu. Es trenca l’harmonia i l’home erra el camí. Aquest error es repeteix en relació a l’altre que ja no és un germà a qui s’ha d’estimar sinó una nosa en el seu benestar.

   Més endavant Déu fa una segona pregunta: “Cain, on és el teu germà?”. El somni d’ésser poderós com un déu l’ha portat a una cadena d’errors que és cadena de mort. Acaba vessant la sang del seu germà!

   Aquestes dues preguntes encara avui ressonen amb tota la força. Tants de nosaltres estem desorientats –m’incloc a mi mateix– i no estem atents al món en què vivim, ni tampoc no ens en preocupem; ens protegim del que Déu ha creat per a tots i ni tan sols som capaços de tenir cura els uns dels altres. Quan aquesta desorientació pren dimensions mundials assistim a tragèdies com aquesta.

   “On és el teu germà?”. Déu diu que la veu de la seva sang clama fins a Ell. Aquesta no és pas una pregunta adreçada als altres, sinó a nosaltres mateixos, a cadascú de nosaltres. Aquests germans i germanes nostres fugien de situacions difícils per trobar una mica de serenitat i de pau. Cercaven un lloc millor per a ells i per a les seves famílies i han trobat la mort. Quantes vegades els que cerquen aquestes coses no troben comprensió, ni acollida, ni tampoc solidaritat! Però les seves veus clamen fins a Déu. Repeteixo doncs, l’agraïment als habitants de Lampedusa per la seva solidaritat. He escoltat un d’aquests germans viatgers. Abans de poder arribar aquí han caigut a les grapes dels traficants, els que s’aprofiten de la pobresa dels altres. Per a ells la pobresa dels altres és una font de lucre. Com han sofert! Uns pocs ha aconseguit arribar.

   “On és el teu germà?” Qui és el responsable d’aquesta sang? En la literatura espanyola hi ha una comèdia de Lope de Vega que narra com els habitants de la ciutat de Fuenteovejuna assassinen el governador perquè és un tirà, de manera que ningú no sap qui ho ha fet. Quan el jutge del rei pregunta “Qui ha matat el governador?” tots responen: “Fuenteovejuna, Senyor! Tots i cap de nosaltres!”. També avui s’imposa aquesta pregunta amb molta força: Qui és el responsable de la mort d’aquests germans i germanes? “Ningú” –tots responem igual; “jo no hi tinc res a veure”; “deuen haver estat uns altres!”. Però encara Déu ens pregunta a cadascú de nosaltres: “El crit del teu germà ha arribat fins a mi, on és la sang del teu germà?” Resulta que ningú en el món se sent responsable; hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna. Hem caigut en l’actitud hipòcrita del sacerdot i del levita de qui ens parla la paràbola del “Bon samarità”: veiem el germà caigut en el camí i pensem “pobret!” i seguim el nostre camí. No ens toca a nosaltres! I amb aquesta actitud ens tranquil·litzem i ens trobem en pau.

   La cultura del benestar que ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles al crit dels altres. Vivim en una bombolla de sabó molt bonica, però no és res. És la il·lusió de la futilesa i d’allò que és provisional que ens porta a la indiferència (a la globalització de la indiferència). Ens hem avesat al sofriment de l’altre i pensem que no ens importa ni ens toca a nosaltres...

   “Adam on ets?”, “on és el teu germà?”. Aquestes preguntes que Déu fa al principi de la humanitat van adreçades als homes del nostre temps i també a nosaltres. Encara m’agradaria fer una tercera pregunta. Qui de nosaltres ha plorat per aquesta desgràcia o per altres de semblants? Qui ha plorat aquests germans i germanes? Algú de nosaltres ha plorat pels germans que anaven en aquesta barca? Heu pensat en les mares joves que portaven els seus fills? I en aquests homes que volien fer alguna cosa per mantenir les seves famílies? Pertanyem a una societat que ha oblidat l’experiència de plorar, de compadir (patir amb l’altre). En un altre lloc l’Evangeli ens parla d’un crit i un gran lament: “És Raquel que plora els seus fills perquè ja no hi són”. Ho llegim quan Herodes ha fet matar els innocents per protegir el seu benestar, la seva bombolla de sabó. I això es va repetint...

   Preguem escoltant aquestes preguntes que ens fa Déu: “Adam on ets?”, "On és la sang del teu germà?”...

Traducció i adaptació al català: Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVI de durant l'any
21 de juliol de 2013


diumenge, 14 de juliol de 2013

LA DESIGUALTAT

   Amb la caiguda del Mur de Berlin i tot el que va suposar allò ja es veia a venir que hi hauria una remuntada de les llibertats. Uns quants països han canviat de bloc i s’acosten a la comunitat europea. En aquell moment a molts els semblava que les llibertats assolides podrien arreglar el món.

   Però han passat dues coses que fan témer molts desastres futurs:

  • Una que afecta molt fort als països rics i als rics d’aquest països: que amb la nova tecnologia es comencen a saber secrets de tota mena que, pel que sembla, són francament escandalosos (i parlo sobre tot en l’aspecte econòmic). Experts en ordinadors destapen tot el que hi ha sota les catifes i ens assabenten que els països forts gasten enormitats per controlar tota persona que respira perquè resulta que ara tots som potencialment els seus enemics.
  • Però ha succeït una altra cosa que afecta molt més als pobres: ha augmentat la desigualtat. Recordareu que els països socialistes i comunistes sempre havien estat abanderats de la “igualtat” i ara no hi són. L’augment de la desigualtat és molt fort i per informar em fixaré en l’anomenat “Informe FOESSA 2013”.

   Diu aquest treball que des del 2007 la renda mitjana de la població ha caigut un 4% mentre que els preus han augmentant un 10%. Vol dir que, amb els mateixos diners podem comprar moltes menys coses. Diu també aquest informe que els ingressos mitjans de les persones més riques han augmentat més que mai. Per tant, en el nostre país aquesta desigualtat és de les més altes de la Unió Europea. Amb altres paraules, que ha augmentat molt fort la desigualtat. En el 2007 hi havia 380.000 famílies en les quals ningú de la casa no treballava. Ara són 1.800.000 famílies en les quals tots estan a l’atur. No es tracta que tota la població s’hagi empobrit, perquè uns pocs s’han enriquit com mai no ho havien fet en èpoques de dictadura.

   A sobre de tot això, estem sentint que se’ns parla d’austeritat i de retallades. Mentre els més rics han augmentat les rendes estem abandonant els pobres a la seva sort (o desgràcia). Està passant el que deia fa unes setmanes que, els que tenen ramats d’ovelles, quan han de fer un àpat, degollen l’única ovella que té el pobre, com deia aquella paràbola del profeta Natan en el Segon llibre de Samuel de la Bíblia (2Sa 12,1-4).

   En temps de Jesús el que avui en diem atur encara era més exagerat, de manera que multituds de gent sense esperança anaven darrere del primer predicador que agafava una mica de fama (Mt 9,36) a veure si aquest nou predicador els treia de la misèria.

   Jesús no era pas un polític. No va organitzar cap moviment, ni tan sols l’església. Quan va morir tot sol i abandonat no podia endevinar si continuarien o no la seva obra. Però va donar els fonaments d’una nova convivència que tenia tres grans elements que ens serveixen per seguir el seu camí.

  • Primer, animava els que el seguien que reconeguessin tot el que han rebut i contemplessin el Pare del qual prové tot el que tenim (Jm 1,17). Això converteix qualsevol persona en agraïda.
  • Segon, animava a posar-nos al costat dels pobres i necessitats. Ho interpreta sant Pau quan diu: «Us convé que dueu a terme la col·lecta...(per als pobres). Al que té bona voluntat se li accepta allò que té... no seria just que, per alleujar els altres patíssiu estretors. Hi ha d’haver igualtat» (2Co 8,10-13).
  • El tercer que demanava Jesús als seus seguidors és que fossin lliures de debò. Ja no demanava que el seguissin, sinó que sabessin que ell estaria amb nosaltres (de tu a tu) fins a la fi dels temps (Mt 28,20). Val a dir que tots valem com valia ell mateix.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
14 de juliol de 2013

diumenge, 7 de juliol de 2013

LA DIGNITAT DE LA PERSONA

   Les persones vivim en precarietat pel que fa a la nostra dignitat. Aquesta no ve dels diners, però sovint hi tenen molt a veure.

   Quan fa entre cinc i vuit anys els nostres joves majoritàriament feien de manobres i amb hores i tot guanyaven uns sous més que considerables, compraven uns vehicles de gamma alta i dilapidaven els guanys en viatges i discoteques a les nits dels caps de setmana. Això no ajudava gaire a descobrir els necessitats, ni a fer uns estudis per formar-se, ni a destinar temps a ajudar la pròpia família. La majoria no es van preparar per a un futur. Heus aquí una manca de dignitat.

   Quan ha vingut la crisi, molts empresaris, i sobre tot banquers, han reduït els pobres treballadors i els estalviadors convertint-los en productes rendibles en comptes de persones. En aquest cas els que han perdut la dignitat humana són els de dalt, els que tenen la paella pel mànec. Molts petits empresaris, sovint gent molt honesta, han hagut de plegar mentre altres amassaven unes fortunes que fan feredat. Aquests surten a les portades de tots els diaris i el comentari més freqüent és demanar “com és que no se’ls castiga?”. Fan recordar aquella paràbola del “ric insensat” en què Jesús retreu a aquell que ampliava graners i només pensava en ell: «Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida i tot això que has acumulat, de qui serà? Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant Déu» (Lc 12,20-21). Els diners, molt sovint, no ajuden a tenir més dignitat.

   Aquest no és un problema només d’ara, del nostre temps, sinó que quan llegim alguna de les cartes de Sant Pau veiem com els exhorta a viure estimant a fi de no mossegar-nos els uns als altres. Aquest és el secret de la dignitat humana: no atresorar per a nosaltres sols i estimar els altres. Mirem com ho diu Sant Pau als cristians de Galàcia: «Vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat. Però mireu que aquesta llibertat no sigui un pretext per a satisfer els desigs terrenals. Més aviat, per l'amor, feu-vos servents els uns dels altres. En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: estima els altres com a tu mateix. Perquè, si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, jo us dic: comporteu-vos d'acord amb l'Esperit i no satisfareu els desigs terrenals. Perquè els desigs terrenals són contraris a l'Esperit, i l'Esperit és contrari als desigs terrenals. Hi ha una lluita entre ells, i per això no feu el que voldríeu. Però si us deixeu guiar per l'Esperit no esteu sota la Llei» (Ga 5,13-18).

   Primer he parlat dels que han guanyat i guanyen molts diners i els destinen només a ells mateixos. Ja he dit que perden la dignitat humana. I els pobres?; i els expoliats?

   Aquests poden perdre la dignitat d’una altra manera. No per la pobresa, sinó pel desànim. Poden perdre la dignitat per manca de l’Esperit que els animarà a seguir lluitant i, sobre tot, a ésser solidaris amb els que es troben amb situacions més precàries que les seves. No costa gaire constatar que en aquestes darrers temps han proliferat voluntariats entre els joves aturats en tota mena d’institucions. Aquests han perdut diners (no els han guanyat) però no pas la dignitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIV de durant l'any
7 de juliol de 2013