EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

diumenge, 27 d’octubre de 2013

TOTS SANTS: LA VENERACIÓ DELS SANTS

   Els protestants, que creuen en Jesucrist com nosaltres, no tenen imatges de sants, ni tampoc els jueus que veneren el mateix llibre de la Bíblia que nosaltres. Tampoc els islàmics que veneren patriarques com Abraham, Moisès i el mateix Jesús en el seu llibre de l’Alcorà. Uns i altres posen grans rètols amb frases que són extretes del llibre sagrat.

   Nosaltres els catòlics no sols els venerem sinó que reconeixem que han marcat la història de la mateixa església. Sense Sant Benet no hi hauria els benedictins. Sant Francesc d’Assís va donar solidesa al multitudinari i feble moviment dels “Bons homes” fundant les diferents rames dels franciscans. A prop nostre tenim el llegat de Sant Ignasi de Loiola i Sant Antoni Maria Claret i molts altres. Aquests que he esmentat són els grans referents juntament amb altres com Sant Agustí, Sant Jeroni i molts més. Després hi ha una gran quantitat de sants (els calendaris en van plens) que la nostra església ens ha posat com a models, molts dels quals van ésser assassinats a causa de la religió i en diem màrtirs.

   Què són els sants?

   Primer de tot dir que no són pas els que ho han fet tot ben fet. Aquests no existeixen encara que algú se’n gloriï, sinó que són els que s’han anat encaminant per encertar el que Déu vol per a ells. De persones així n’hi ha moltes. Alguns els diem “beats”, que vol dir sortosos. Quina sort que ens hagin acompanyat amb una vida com la que han tingut. Altres han estat proclamats “sants” que vol dir que han tingut molt present el Déu de la vida que els donava la joia de viure, que han tingut molt en compte els necessitats que han anat trobant pel camí de la vida i que han tingut el coratge de deixar-se portar per l’esperit. Aquestes coses les podem fer tots perquè sempre estem en camí intentant realitzar-les. Només són sants els que l’Església ha proclamat com a tals. L’Església és ben finita i segur que no ha vist moltíssims d’altres que mereixerien el mateix honor.

   Com els hem de venerar?

   Mai postrant-nos davant les seves imatges, ja que Jesús mateix aixecava l’home de la mà paralitzada dient-li «Aixeca’t i posa’t dret aquí al mig» (Lc 6,6). També Sant Pere rebutja que el centurió es prosterni davant d’ell dient-li: «Aixeca’t, que sóc home com tu» (Ac 10,26). Als sants només els venerem, que vol dir que els tenim en compte. Són com nosaltres. En les Misses més solemnes encensen algunes imatges (que representen el sant) però també s’ofereix l’encens als fidels que participen en la celebració perquè valem tant com ells.

   Si en alguna processó (sobre tot les que ens donen els mitjans audiovisuals) veiem gent que exagera en l’adoració de la imatge d’algun sant o de Maria és que no els ho han explicat prou bé.

   Em sembla que va ésser el Papa Pau VI que va eliminar aquella cadira gestatòria i potser el mateix Joan XXIII que va eliminar la tiara (corona triple). Ni els sants, ni els papes, ni els bisbes no valen més que cadascú de nosaltres. No convé encimbellar-los, perquè no podríem caminar al seu costat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
27 d'octubre de 2013

dilluns, 21 d’octubre de 2013

EN QUÈ FONAMENTEM LA PAU?

   Heus ací una paraula equívoca, vull dir una paraula que té diferents significats segons qui la pronuncia.

   Diuen que Hitler, abans de fer el primer atac per guanyar territori, va fer una colla de discursos parlant de la pau.

   Recordareu, si sabeu una mica d’història, que els romans van establir el que ells en dient la PAX ROMANA que consistia en el nou estat de coses resultant després d’haver esclafat ferotgement tots els seus enemics. És clar que ningú no es movia.

   També recordo, en la meva joventut, que després d’un quart de segle d’haver acabat la guerra per tot arreu es parlava dels “veinticinco años de paz” mentre encara duraven les represàlies.

   Passa que, quan un poble ha estat aixafat i els seus dirigents morts o fugits a l’exili, tothom calla. Però això no és pas la pau.

   Els castellans irònicament diuen que “tranquilidad viene de tranca”.

   Avui dia per un sector (no podem pas generalitzar) dels musulmans, la pau hauria de consistir que tothom es fes de la seva religió i això porta als més radicals dels seus a destruir esglésies cristianes i pagodes budistes matant la gent que s’hi reuneix per pregar.

   No cal que recordem com la nostra mateixa església catòlica a l’Edat Mitjana, Moderna i en part Contemporània havia estat intransigent fins a la mort amb els oponents. També hem d’ésser humils i reconèixer els nostres errors.

   I ara?

   Doncs ara hem de distingir entre la pau eclesiàstica i la pau evangèlica perquè no errem pensant que és una mateixa cosa.

   El Papa Joan Pau II, quan estava amb totes les facultats i al començament del seu pontificat, anava demanant perdó a tort i a dret pels errors que havia comès l’església en els segles. Després es va dedicar més a fer sortides molt vistoses. També es va oposar sense fisura a la invasió de l’Iraq.

   En el nostre país un pas important per la pau seria que els bisbes espanyols fessin un “mea culpa” per haver-se posat obertament al costat dels vencedors amb cartes col·lectives incloses i per tant es feren corresponsables de les tremendes repressions (amb molts afusellaments inclosos) contra tot el que (deien que) feia tuf de comunisme. Els bisbes catalans, s’ha de dir en honor a la veritat, van reconèixer aquests errors el 2011 en una carta col·lectiva.

   I quina seria la pau evangèlica? Ens pot servir el capítol 20 de l’evangeli de Joan on el ressuscitat s’apareix als deixebles i no els recrimina ni les fugides, ni la traïció ni tampoc la negació. Tampoc no els parla de la culpa dels que el van perseguir i matar. Tot el contrari, els dóna la pau i els infon l’Esperit perquè perdonin i comuniquin el perdó.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
20 d'octubre de 2013

diumenge, 13 d’octubre de 2013

TRES-CENTS SEIXANTA

   Tres-cents seixanta i escaig és el nombre de la suma entre els morts i els desapareguts en aquests darrers dies a les costes de Lampedusa (Itàlia) que anaven en una precària i atapeïda embarcació.

   Cada un d’ells va vendre molt del que tenia per poder tenir lloc en la barca. Algú va cobrar-los un bon dineral a cadascun per poder estar entre els elegits que entraven en la barcassa. Algú va triar l’aparell de navegació més destartalat que tenia i que fàcilment podia naufragar amb una sobrecàrrega; devien pensar: «total si s’enfonsa...» Algú es va enriquir amb els diners d’aquesta gent. Algú va dir que en una embarcació per a cent persones n’hi podríem posar quatre-centes.

   A nosaltres ens arriba la notícia de lluny i tenim la temptació de dir: «Total són negres» (ja és un disbarat dir-ho així). Però si comparem amb les pàgines i pàgines que ocupen altres notícies com la de la mort de dos nord-americans per una bomba mentre contemplaven una competició o la mort d’una nena probable víctima dels seus pares, veureu la desproporció de la notícia. I no és pas la distància, perquè Lampedusa és molt més a prop que els Estats Units.

   Encara que no es pot dir que aquesta gent han estat assassinats, sí que es pot dir que els que s’han enriquit amb aquest pervers tràfic d’éssers humans estan molt lluny de tractar els seus iguals com a germans. Fins els que no creuen en el pecat han de reconèixer que el fet és un atemptat contra la humanitat.

   També podem acusar-nos a nosaltres mateixos que, teòricament, en diem germans a tots els éssers humans del món, però, a la pràctica, ens els mirem de lluny i no ens comportem com a tals. Com que tenim l’oportunitat de conèixer bé la notícia ens hauria de caure la cara de vergonya perquè una mica de culpa per la nostra inacció la tenim tots.

   Les autoritats italianes no han fet res (o gairebé res) per evitar aquestes deportacions humanes i en canvi ara es mouen perquè estan envoltats de periodistes que els fotografien mentre rescaten els morts i guareixen els ferits.

   Ens passa el mateix a casa nostra, que quan un pobre es va arrossegant amb molta precarietat ningú no mou un dit. Però el dia que el troben mort, veureu que es mobilitzen ambulàncies, mossos, guàrdia urbana, jutges... Si teníem tots aquests recursos perquè no els posàvem abans perquè aquella persona no acabés morint? Insisteixo que no vull culpabilitzar aquest personal del funcionariat que es mou quan ja no hi ha res a fer. Ens hem de mirar nosaltres mateixos perquè, de culpa, en tenim una mica cadascun de nosaltres.

   Encara vull afegir una altra cosa, molt greu al meu parer. Aquests pobles africans han estat espoliats per occident. Qui ens ha donat permís per expropiar-los les mines d’or, diamants i coltan? Qui ens ha permès desforestar països sencers? Qui ens ha permès establir el preu del cafè i canviar les taxes a gust nostre prescindint de les moltes famílies que viuen d’aquest cultiu? El preu dels productes que surten d’Àfrica el posem nosaltres i el preu dels productes que els venem també els posem nosaltres. És com si els llops administressin el que més convé a les ovelles.

   No és estrany que vinguin en massa als nostres paradisos (així els hi han dibuixat) per sortir de la misèria a la qual els hem reduït.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
13 d'octubre de 2013

dilluns, 7 d’octubre de 2013

MOVIMENTS DE LES GRANS RELIGIONS

   He parlat fa poc amb un copte (cristià egipci) i em diu que alguns de la seva família han estat assassinats. Tot seguit diu que ho han estat perquè “eren cristians” i que “per Déu s’ha de fer tot el que calgui”. Això indica que els coptes egipcis ja saben que, pel fet d’ésser cristians, poden fàcilment sofrir un atemptat i ésser eliminats. Això ha passat en altres llocs del món com Síria, el nord de l’Índia, Sudan,... on saquegen esglésies i assassinen els que hi ha a dintre. Aquestes revoltes van contra els cristians en general (també protestants i coptes que no són catòlics). En cap època (i menys en el temps de les primeres persecucions de cristians a Roma) hi havia hagut tants cristians sacrificats com en el moment actual.

   Això semblaria la fi de les religions, però, pel que es veu, ja han començat a emergir respostes fins i tot dels mateixos musulmans. Una colla d’Imams juntament amb algun jueu prestigiós han començat una xarxa per establir una reconciliació entre aquestes religions. Sembla que han demanat que el papa Francesc s’impliqui com a mediador. Això és molt esperançador perquè és un bon començament. És un contrasentit que les religions, que haurien d’ésser portadores de pau, facin la guerra entre elles.

   En el nostre país, com en tantes altres coses, anem endarrerits perquè mentre hi ha moviments entre cristians, jueus i musulmans per la pau, la gran premsa informa molt malament. Quan hi ha una matança, sovint els diaris no ens aclareixen que n’hi ha uns que maten i altres que només moren. Parlen indistintament d’un conflicte entre uns i altres. Tenen la ment aturada al segle XVI quan l’església promovia la inquisició i imaginen que allò encara continua. Fixeu-vos que uns maten i altres només moren.

   Però nosaltres que som petits peons d’aquest gran joc d’escacs, què hi podem fer? Primer de tot informar-nos i no ho tenim fàcil perquè, si us hi fixeu, la majoria de la gent compra premsa esportiva i premsa del cor i el mateix passa amb els canals de televisió que ens estant saturant de futbol cada dia de la setmana. Hem d’exiliar-nos d’a quest món mediàtic per informar-nos.

   Hem d’eradicar de dintre de la nostra ment els prejudicis i creure que entre els musulmans hi ha gent molt bona i entre els jueus hi ha gent molt bona. Hem de saber descobrir-los i hem d’aprendre a ésser contemplatius de les coses bones que fan aquests altres.

   El perill que correm és només mirar-nos a nosaltres mateixos i anar provant exercicis que fan els orientals o els àrabs, o els menjars (que sovint són bons). Quan fem això només pensem en nosaltres i no té res de mal, però no els veiem.

   Per poder captar allò de bo que hi ha en ells cal fer dues coses: una, conèixer persones i conversar-hi; i segona, llegir el nostre evangeli per poder comparar.

   Feu una prova. Agafeu l’Evangeli de Marc que només té 16 capítols i llegiu-lo d’una tirada (amb poc menys de dues hores). Veureu que descobrireu moltes coses que estan en el substracte de la nostra societat i no sabíeu d’on les havíem tret. Ja havien estat dites.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
6 d'octubre de 2013