EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

dilluns, 30 de desembre de 2013

LA MORT DELS INNOCENTS

   Si la factura de la llum està equiparada a un país europeu i els salaris i l’atur és semblant a un dels pobles subsaharians ja es veu que el resultat serà la mort de molts innocents. Com que seran moltes les famílies que no podran pagar, o bé hauran de viure abrigats amb mantes o bé, encara pitjor, se’ls tallarà el subministrament. Les respostes dels governs són molt senzilles (per a ells, és clar). Per una banda un decret que no es talli el subministrament a l’hivern als més necessitats, però aquest remei només acumula deutes perquè, si ara deuen cent, d’aquí quatre mesos deuran quatre cents i els serà encara més difícil de pagar. L’altra resposta és encara més còmoda: que les entitats benèfiques paguin els deutes dels més pobres, com si aquesta problemàtica no fos una de les primeres obligacions dels governs.

   La constitució, que tant invoquen, diu que tot espanyol té el deure i el dret de treballar i que tot espanyol té dret a una vivenda. I d’aquests articles no en fan cas.

   Si en temps de la infància de Jesús hi havia un Herodes a qui tant li feia de la vida dels innocents, ara tenim uns altres Herodes que han posat el subministrament elèctric (que és bàsic) en mans d’unes companyies foranes que es regeixen amb lleis d’altres països i que només han vingut per treure un profit que serà la suma del que pujarà la factura de cada família. Com que són de fora, els propietaris d’aquestes companyies, encara veuen menys els efectes perniciosos en els més afectats dels nostres pobles. Senzillament, els costa més de veure’ls. Algun govern dels nostres els va posar en safata aquest projecte i, ara, que ho paguin les famílies.

   Aquests nous “Herodes” han decretat, ni que sigui indirectament, que tant els fa que morin la quitxalla i els més pobres del país. És la “llei de la jungla” en la qual els animals més forts mengen els més febles i no en tenen cap remordiment. Els nostres governs han fet una evolució al revés i fan com els animalets que no es preocupen ni dels seus mateixos i permeten que tinguin fam i es morin, de manera que, quan passen al seu costat, els miren de manera indiferent.

   Ha oblidat aquelles paraules del Senyor quan deia que el Nostre Pare dels cels «no vol que es perdi ni un d’aquests petits» (Mt 18,14) i aquelles altres que diuen: «Mireu de no menysprear cap d’aquests petits perquè us asseguro que, en el cel, els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare del cel» (Mt 18,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Sagrada Família
29 de desembre de 2013

diumenge, 22 de desembre de 2013

UN BEBÈ NASCUT EN UNA PASTERA

   El relat que ens ha arribat del naixement de Jesús segurament que és molt diferent del que va succeir en la realitat. No sabem si va néixer en una cova, ni sabem si era hivern, ni tampoc el dia ni l’any. Els escrits i les tradicions que ens han contat els nostres avis tenen molta càrrega simbòlica.

    Doncs què celebrem?

   Des del començament del cristianisme (sense saber quin dia havia nascut Jesús) van triar el 25 de desembre que coincidia amb la festa d’hivern (avui la passaríem un parell de dies abans). Ells es basaven en la simple vista, quan el sol tornava a allargar el dia, ni que fos una mica mica. Els romans ja celebraven aquesta festa i els cristians van pensar que aquest dia (que avui anomenem solstici) era molt adient per commemorar el naixement del nou sol que ens il·lumina, que és Jesús.

   Celebrem el Nadal, que és la festa de Déu Pare. Ens ha donat el Fill i, amb Ell, la possibilitat de poder ésser fills de Déu tots els que creiem en ell. Els relats que ens han arribat tant dels evangelis com dels sinòptics són molt diferents: uns descriuen una casa on hi havia animals; altres una cova, el rebuig per part de la gent benestant i uns pastors que s’acosten. Tots coincideixen amb la insignificança d’aquella criatura que neix desconeguda i ignorada com li pot haver passat a una mare que hagi infantat en el viatge d’una pastera.

   Els cristians no sabem com va néixer Jesús, encara que construïm coves i portals i molts altres símbols, i ho continuarem fent. Però certament sabem que Déu Pare ens l’ha donat com a Fill seu i germà nostre i ha vingut al món de la manera més humil. Avui podríem dir que era un bebè nascut en l’accidentat viatge d’una pastera, mal rebut pels guardacostes i acollit per Càritas i Creu Roja. Avui, com va passar en aquell moment, tenim la temptació de dir: «Què en vols esperar d’aquest infant?».

   No va néixer al palau d’Herodes, ni a la Roma imperial, ni tampoc al centre cultural d’aquell moment que era Alexandria, a Egipte.

   Déu se’ns ha manifestat en la petitesa i ens ha sorprès, com diu Sant Pau: «Allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes» (1Co 1,25).

   Per altra banda, l’arribada d’un infant a una família, per pobra que sigui, és una font d’alegria i de rialles. Tots el volen veure i contemplar i se’l miren complaguts. El mateix passa en la commemoració del naixement de Jesús: tots ens n’alegrem i agraïm a Déu, Pare de tots, que se’ns hagi volgut manifestar d’aquesta manera tan plena de joia. Si ve Déu d’aquesta manera, no hem de tenir pas por.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV d'Advent
22 de desembre de 2013

dimecres, 18 de desembre de 2013

ELS QUE NO PODEN PAGAR LES MULTES

   Qui deu asseure´s als escons del congrés de diputats i del Parlament del nostre poble que tinguin tan poca consideració amb els pobres? Han decidit que el país s’arregla posant enormes multes. Enormes en comparació al que cobra la gent.

   Els parlamentaris són majoritàriament mestres (o professors) advocats o, pitjor encara, funcionaris del mateix partit que els ha posat a la llista. En fi, que no saben el que és passar gana ni estar aturats.

   Poseu un aturat de llarga durada que ja no cobra perquè no té els seixanta anys i que ha d’alimentar algú de la família. Per a aquests, els governs ja tenen la solució: que els alimentin les institucions benèfiques, com si no fos obligació de qui governa. Però si aquest home encara té cotxe i comet una infracció no gaire grossa, sabeu què són per a ell mil euros? Doncs els ha de pagar igual que si el que conduís el vehicle fos un alt funcionari o un militar retirat. D’on traurà tal quantitat?

   Un altre exemple: a una família no els arriba per pagar la llum. Si estan aturats no és culpa d’ells sinó d’aquest pervers sistema que, com diu el papa Francesc, proposa «posar remei als mals amb un nou verí, com quan es pretén augmentar la rendibilitat reduint el mercat laboral i creant nous exclosos» [204]. Els diputats, com que tenen la factura del llum domiciliat, ni se n’assabenten. Però fan lleis permissives perquè, els que no tenen, es vagin escanyant. Ho torno a dir: els nostres representants han estat triats entre la gent que no passen gana. Són «cecs que guien altres cecs que tots dos cauen al clot» (Mt 15,14).

   Ja no parlo de les multes milionàries per als que es manifestin davant el parlament o enfront la casa d’un alt càrrec. Per pagar-les els imputats hauran de recórrer a tot el que han guanyat en la vida. De fet hi ha encara un altre recurs que també han legislat els mateixos: omplir les presons a vessar més que cap altre país de la comunitat europea.

   Després hem sabut que les grans empreses tenen assessors (que havien tingut càrrecs importants) que els orienten perquè no hagin de pagar tant. Així s’acompleix plenament el que diu el mateix Jesús de la gent del seu temps:

   Aleshores Jesús s'adreçà a la gent i als seus deixebles i digué: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent» (Mt 23,1-5).

   I en un altre lloc:

   Jesús respongué: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!» (Lc 11,46).

   Encara queda una altra pregunta que probablement ningú no sabrà respondre: què en fan dels diners de les multes? Certament no serviran per alimentar els que no tenen menjar perquè aquests, el dia que les institucions benèfiques s’aturin, ja poden comprar un nínxol al cementiri més proper. Els governs se’n desentenen. Són sobrers. Com a màxim premien alguna d’aquestes institucions, que és una manera de no col·laborar, perquè els premis no són diners sinó aplaudiments per fer-se veure de la gent.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III d'Advent
15 de desembre de 2013

dimarts, 17 de desembre de 2013

NO MATARÀS

   El Papa Francesc ens ha donat un document del que els mitjans només han remarcat unes poques paraules (és un senyal clar que no se l’han llegit). Reprodueixo un dels paràgrafs que sorprèn perquè no estàvem acostumats a aquest llenguatge per part de les jerarquies dels darreres temps. Diu això:

   «Així com el manament de «no matar» posa un límit clar per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir «no a una economia de l'exclusió i la desigualtat». Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred un ancià en situació de carrer i sí que ho sigui una caiguda de dos punts a la borsa. Això és exclusió. No es pot tolerar més que es llenci menjar quan hi ha gent que passa fam. Això és desigualtat. Avui tot entra dins el joc de la competitivitat i de la llei del més fort, on el poderós es menja el més feble. Com a conseqüència d'aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses i marginades: sense treball, sense horitzons, sense sortida. Es considera l’ésser humà en si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. Hem donat inici a la cultura del «descart» que, a més, es promou. Ja no es tracta simplement del fenomen de l'explotació i de l'opressió, sinó de quelcom nou: amb l'exclusió queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual es viu, perquè ja no s'hi està a sota, a la perifèria, o sense poder, sinó que se n'està a fora. Els exclosos no són «explotats» sinó rebuigs, «sobrants».

   Fixeu-vos com diu que els pobres d’avui ja no són explotats sinó que són rebuigs (sobrants). Mentre els nostres governs van dient que ara l’economia ja repunta, nosaltres, que toquem de peus a terra, ens adonem que el nombre dels aturats augmenta. Ens podem preguntar si l’economia només es refereix als guanys de les grans empreses que fan créixer la diferència de benestar entre els que guanyen i els que són exclosos.

   Us heu fixat com les estacions d’esquí ens estan a vessar de gent (com mai)? No deuen ésser els aturats els que hi van sinó aquells que poden permetre una despesa sobrant. Transcric un altre fragment d’aquest mateix document del papa Francesc.

   «Per poder sostenir aquesta enorme desigualtat (o entusiasmar-se amb aquest ideal egoista) s’ha desenvolupat la globalització de la indiferència. Gairebé sense advertir-ho, ens tornem incapaços de compadir-nos davant dels clamors dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa cuidar-los, com si tot fos responsabilitat aliena que no ens incumbeix».

   Us heu fixat com la pèrdua d’un partit de futbol per part d’un equip gran ens ocupa planes i planes, hores i hores del nostres mitjans? Hem perdut el sentit de la mesura. Els aturats sense res no són notícia. I prepareu-vos ara que vindran les rifes del Nadal cap d’any i reis en les que els guanys seran enormement magnificats. Ens convertirem en rucs ignorants de la realitat, com diu aquell poema del Salvat-Papasseit: ens oblidarem dels pobres, tan pobres com som.

   Quan refem la història i estudiem el temps dels grecs o dels romans ens mofem d’aquells magnats que tenien quantitat d’esclaus al seu servei, indiferents al patiment que aquells podien passar. Ara anem a pitjor perquè en aquell temps els esclaus i les esclaves menjaven i ara (per llei dels governs) es llença més menjar que mai mentre hi ha gent que passa fam i hem de fer grans recol·lectes per poder repartir uns altres aliments bàsics a la població necessitada.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent (Immaculada Concepció)
8 de desembre de 2013

diumenge, 1 de desembre de 2013

EL DRET A DECIDIR

   Quan sentim aquestes paraules (dret a decidir) a la majoria de nosaltres ens sona només com el dret a separar-nos o no de l’estat espanyol. Fins i tot sembla que, quan es toca aquest tema, tendim a posar-nos nerviosos i enfrontar-nos per una banda els que volen l’independentisme i per l’altra els que no el volen. En el nostre poble hi ha gent de tota mena i probablement molts més dels que ens pensem estan desconcertats sense acabar d’entendre de què s’està parlant.

   En realitat hi hauria moltes més coses en les que hi hauríem de tenir el dret a dir-hi la nostra.

   Al diari “La Vangauàrdia” del divendres dia 22 de novembre hi ha un article signat per Lluís Duch i Albert Chillon molt lúcid del que n’extrec algunes frases.

   Aquests autors diuen que, a més de parlar de fronteres (que seria el secessionisme) hi ha molts altres fronts molt decisius en la vida política i econòmica en els que el poble hauria de poder opinar.

   Diuen doncs, que hauríem de tenir la nostra veu sobre:

  • l’organització política i econòmica de Catalunya, d’Espanya i d’Europa;
  • sobre l’escandalosa corrupció a molts nivells i les grans desigualtats;
  • també hem de poder decidir sobre la poda de l’Estat del benestar (el que en diem retallades)
  • i sobre la manera com s’exerceix la pròpia democràcia.

   Possiblement, si haguéssim pogut opinar sobre aquestes coses en el seu moment, avui no es plantejaria una secessió que només corregirà una dependència de l’estat espanyol però no ens resoldrà molts altres fronts que ens fan patir molt. Avui l’enfrontament entre els partits és tan fort que probablement el tindríem igual si mai s’aconsegueix la independència i la corrupció també perquè sembla que no se n’escapa cap organització política.

   La gent del poble ens sentim tractats com titelles en mans de diferents partits i ens passa allò que ja prevenia Jesús a l’Evangeli als seus seguidors, que trobarien reclams per tot arreu. Els deia: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat». Llavors li preguntaren: «Mestre, quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?». Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne» (Lc 21,6-10). Com veieu Jesús ja els adverteix que, quan es produeixin situacions com aquestes, no es posin nerviosos i no vagin al darrere de l’un o de l’altre cercant nous salvadors.

   Penso que és important no posar-nos nerviosos davant els que reclamen una única solució ni tampoc davant dels que neguen cap mena de participació del poble. Prenem postura sense por i mirem endavant.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I d'Advent
1 de desembre de 2013