EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

diumenge, 23 de febrer de 2014

LA TRAVESSA DESESPERADA ALS VOLTANS DE GIBRALTAR

   El resultat és ben galdós: una colla de persones humanes ofegades al mar (quan escric això diuen uns 15).
   Em faig dues preguntes.
   Perquè el nostre govern diu que l’actuació de la guàrdia civil era proporcionada? Per un error d’objectius. Si l’objectiu era que aquests no travessessin el mar fins a territori espanyol l’actuació era proporcionada i l’objectiu aconseguit.
   Però si l’objectiu hagués estat preservar la vida de la gent? Haurien hagut de reconèixer que l’objectiu no s’havia acomplert ni de bon tros. Preservar la vida de la gent hagués estat més cristià i no haurien disparat bales de goma ni gasos lacrimògens, que van ocasionar la desesperació dels qui eren a dins de l’aigua que, per no rebre els projectils o els gasos que els abocaven els nostres guàrdies, van aguantar massa a dintre de l’aigua i una colla van morir ofegats.
   És ben clar que el primer objectiu (que no entressin al nostre territori) estava per damunt de la vida de les persones. El nostre govern diu que no disparaven contra les persones (encara que algun diu que sí que el van tocar) però els que eren espantats dins de l’aigua, ho sabien que no anaven per ells? Els guàrdies, complint ordres malignes dels seus superiors, van ésser la primera causa de la mort dels que se submergien per no rebre els projectils. Complir ordres malignes també és pecat.
   La segona pregunta que em faig és per què tants subsaharians i magrevins volen travessar l’estret i entrar a l’Europa comunitària? Penso que la resposta és ben senzilla, és que la nostra sàdica Europa (i també els Estats Units) s’han apoderat de les riqueses del continent africà i han obligat a viure en la més absoluta precarietat els habitants d’aquests països. Després d’aquest espoli, els països del primer món envien uns quants sacs de farina i alguna altra ajuda humanitària (0,7 % del PIB, o menys...) que no arriba a compensar l’enorme espoli que s’està fent encara. Si afegiu que els altres que intenten la travessa amb pastera, abans han de pagar sumes enormes per tenir lloc en la barqueta, sovint sense garanties que el vehicle marítim i destartalat els condueixi a bon port; és normal que intentin altres maneres de passar al nostre continent com ha estat aquesta de tirar-se a l’aigua i fer, nedant, el recorregut que els porta de Marroc a Ceuta o a Melilla que ja és territori comunitari.
   Hi ha altres països que també tenen riuades de refugiats que en surten per salvar la pell. En aquest moment Síria, de la qual en surten famílies senceres per fugir de la barbàrie que destrueix barriades d’algunes ciutats amb la gent a dintre. No és estrany que fugin a milers.
   No podem restar mesells davant de tanta injustícia contra les persones perquè el fill de l’home ens en demanarà comptes quan ens pregunti si vam vestir el despullat, acollir l’immigrant o visitar els presos (Mt 25,31-46).
   En canvi, quan refem la nostra història, fem homenatges als republicans i als pobrissons que van travessar els Pirineus a peu i en condicions precàries per fugir de la nostra dictadura i censurem els francesos que sovint no els van rebre dignament.
  &nbspTan dignes eren aquells com els que ara fan travesses desesperades: eren persones igual que els actuals.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VII de durant l'any
23 de febrer de 2014

dilluns, 17 de febrer de 2014

NO ENS PODEM QUEIXAR

   Si ens aturem a contemplar el que passa actualment als cristians en un país com Nigèria veurem que els cristians d’aquí no ens podem pas queixar. Els atacs que han rebut alguna de les nostres esglésies (FEMEN) de dones que es despullen per reclamar l’avortament no són res comparat amb el que passa a Nigèria.

Què passa a Nigèria? Doncs que des de 2011, han assassinat prop de 800 fidels i s’han produït més de 400 atacs contra esglésies cristianes. Molts creients saben que la seva vida perilla nomes d’anar a Missa el diumenge.
Aquestes accions provenen d’un grup anomenat “Boko Haram”, nom que significa "l’educació no islàmica és pecat". Aquests són els que van fer els atacs a les esglésies cristianes pel Nadal del 2011 i per la Setmana Santa del 2012 amb el resultat de desenes de morts
. (Zènit)

   Aquesta mena de notícies apareixen en un raconet dels nostres diaris. Cal remarcar que, en aquest moment uns cremen esglésies cristianes i els altres no cremen mesquites musulmanes. No estem tants a tants. Aquesta enorme desproporció sembla que hauria de cridar l’atenció i no és així. Torno a dir que aquestes notícies no són silenciades, però passen de puntetes en algun raconet dels diaris.

   Però nosaltres no ens podem queixar.

   No vull fer apologia (defensa de l’església) i per això començo dient el que he anat repetint en molts articles anteriors: els cristians no som els bons, ni tampoc els dolents, però el missatge de Jesucrist fa nosa a molta gent. Per que?

   Perquè capgira el que en diem l’escala de valors.

   Contra l’afany dels diners que hi ha en l’ambient del nostre món el missatge de Jesús clama que els pobres són feliços perquè d’ells és el regne del cel (Mt 5,3). Això no vol pas dir que molts de nosaltres no venerem el diner en la nostra feblesa.

   Contra el projecte d’estendre la religió a tot el món i convertir-la en única, el projecte de Jesús passa per respectar els altres com ho feu amb el centurió que era romà i pagà (Mt 8,10-13), amb l’endimoniat de Gerassa que també era pagà (Mc 5,19) i com la samaritana (Jn 4,16-29) . A tots ells els envia a les seves cases i no els força a seguir-lo. Ja sabem que en molts altres moments de la nostra trista història l’església va forçar a fer cristians quan tenia poder.

   Contra la prepotència del poder, Jesús mai no va tenir connivència ni amb els grans sacerdots, ni amb el rei Herodes que era jueu, ni amb els romans. Defensava que el que vulgui ésser primer es faci el darrer de tots (Mc 10,43-45).

   Contra el culte al propi cos, a l’esport, als models i al luxe del vestit, Jesús va restaurar la dignitat de purs a tots aquells que la seva societat marginava per tenir tares físiques (cecs, coixos, leprosos...) i va permetre que entressin al temple quan fins aleshores en tenien vetat l’accés (Mt 15,28).

   Aquestes doctrines eren novetat llavors i ara. Els cristians no les hem complert gaire, però el missatge de Jesús les proclama i fa nosa (sovint entre nosaltres mateixos) i no és estrany que un moviment que presenta aquesta postura de Jesús en el món, sigui mal vist i fins i tot perseguit.

   Repeteixo el que he dit al començament: això no vol dir que siguem purs, ni tampoc que els cristians siguem els primers en seguir aquest camí. Sovint n’estem lluny.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
16 de febrer de 2014

diumenge, 9 de febrer de 2014

NO PODEM DIR QUE SOM BONS, SINÓ TESTIMONIS

   Ho hem d’anar repetint per no confondre’ns. Massa sovint ens pensem que ésser cristià és ésser bona persona. No és pas així.

   Doncs, què?

   Hem de recordar que, «de bo, només ho és Déu» (Mt 10,12).

   Nosaltres som testimonis.

   Què vol dir ésser testimoni? Testimoni és aquell que diu allò que ha vist i sentit. Per exemple, quan fem un casament i em demanen si els testimonis han d’ésser batejats o confirmats, els contesto que no cal. N’hi ha prou que signin o certifiquin que aquell casament s’ha realitzat.

   Doncs en la nostra vida cristiana passa una cosa semblant. Quan algú ens pregunta la raó de la nostra esperança (1Pe 3,15) li podem respondre el que sabem de Jesús, el Crist. Que, contemplant Jesús, sabem que hem de perdonar, encara que potser nosaltres mateixos no ho haguem fet encara; podem contestar també que Jesús s’acostava als més petits i insignificants i els aixecava, encara que nosaltres no ho fem gaire.

   Si som cristians, hem de reconèixer, com ho feia Jesús, que sovint gent no creient ens passa al davant i fa les coses millor que nosaltres (Mt 8,10) i que potser els que es fan dir no-creients, tenen una fe millor que la nostra; així ho reconegué Jesús en escoltar la pregària d’aquella dona cananea, no jueva, quan li va dir: «Oh dona, quina fe tan gran que tens!» (Mt 15,28).

   Amb Jesucrist ens serà fàcil plorar els que han mort a causa de la justícia (és a dir: les morts injustes, com la de Jesús) sense tornar-nos insensibles als sofriments dels altres. Si no arribem a tant, haurem de reconèixer que al menys havíem d’haver lamentat aquestes morts. Recordarem que, amb la mort de Jesús va quedar abolida aquella llei (dels jueus) que havia servit per condemnar-lo, com diu Pau als romans:

   «Doncs bé, també vosaltres, germans meus, vau morir a la Llei de Moisès per mitjà de la mort de Crist. Així heu passat a ser d'un altre, d'aquell qui ha ressuscitat d'entre els morts; i ara donem fruits per a Déu» (Rm 7,4).

   Si som testimonis del que va fer Jesús també advocarem perquè les lleis injustes del nostre temps no ofeguin o matin els més pobres.

   En el seguiment de Jesucrist sempre podem anar un xic més enllà, però sense angoixar-nos, perquè cadascun de nosaltres arriba on arriba i, com he dit al començament, no som bons, sinó testimonis del que va fer Jesús, del que han fet alguns dels seus seguidors i del que hauríem de fer si no fóssim tan febles.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de durant l'any
9 de febrer de 2014

diumenge, 2 de febrer de 2014

ELS POBLES INFORMATS ES REVOLTEN

   Alguna cosa important està passant amb les noves tecnologies: la informació. Una notícia amagada que abans corria de boca en boca ara es desplaça a la velocitat de la llum per la xarxa de comunicació que passa, sobre tot, pels anomenats telèfons mòbils.

   Una convocatòria de reunió o de gran trobada en un indret de la ciutat arriba de manera instantània als destinataris i, al cap de poc, milers de persones es presenten al lloc. Un secret d’una vida privada inconvenient que tenia alguna persona pública apareix esbombat, amb fotos incloses, de manera que molta part de la població se n’assabenta.

   No sempre són verídiques les informacions rebudes perquè la majoria de les vegades ens arriben anònimes i vés a saber qui ho ha dit.

   Tot amb tot, això canvia la vida de molta gent. Ara no n’hi ha prou a comprar un periodista perquè calli o a posar un guarda a l’entrada perquè ningú no sàpiga que estàs allà dins.

   Ara, segons quins partits polítics, han de posar tota mena de barreres en el lloc on es reuneixen per evitar que qualsevol vianant, amb un trist mòbil, certifiqui el que han dit o fet.

   També nosaltres, els anomenats ciutadans que anem a peu, estem investigats i no serveix de res que ens diguin que hi ha lleis de protecció de dades. Només tenim la imaginació que, de moment, està protegida. Una paraula dita en veu baixa qualsevol dia la proclamaran en els terrats com va predir el mateix Jesús en l’Evangeli amb aquestes paraules:

   «Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats» (Lc 12,3).

   No són solament les paraules que se senten i es reprodueixen. La nostra cara i els nostres gestos d’amabilitat o de menyspreu també poden ésser abastament coneguts. Aquesta setmana hem vist reproduïda la cara de conqueridors satisfets de la seva (dubtosa) victòria en els membres d’un partit que ha hagut de reunir-se aïllat de tota mena de gent per dir-nos que encara ens trepitgen i que ho continuaran fent.

   En pocs mesos hem sofert en veure revoltes a molts pobles i els governs no tenen mecanismes per aturar-les (Ucraïna, Síria, Egipte...). El món ha canviat molt i la gent està més informada, però tot això es paga a preu de sang de les persones més indefenses que han de fugir a refugiar-se fora del lloc del conflicte sense saber cap on van. Mai no hi havia hagut tants camps de refugiats.

   Pot servir-nos aquella mirada esperançada de Jesús que, després d’anunciar moltes calamitats (Lc 21,7-24) diu que arribarà la “vinguda del fill de l’home” amb gran poder i majestat (Lc 21, 26) que traduït al nostre llenguatge actual ve a dir que arribarà el moment que les persones (cada persona) estaran en el lloc més alt. Més important serà un nen que una escola i més important un malalt que un hospital i no cal dir que qualsevol persona val més que tot l’Estat del poder. Això també ha de valer per la fe que professem en la qual cada persona val més que tota l’església.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Presentació del Senyor
2 de febrer de 2014