diumenge, 31 de maig de 2015

LA GRANDESA I LA FEBLESA DE LA DEMOCRÀCIA

Haureu observat que els països de religió protestant generalment tenen una democràcia més consolidada que els catòlics i que els catòlics la tenen moltíssim més que els musulmans.
No és estrany, perquè les religions per bé o per mal han configurat els pobles i la seva manera d'ésser. Tot amb tot, la democràcia no és pas un déu.
Els catòlics tenim generalment una democràcia més feble de manera que la gent majoritàriament es passa d'un partit a l'altre per un personatge que ens sedueix amb paraules boniques, sense projecte. Ja hem vist que fàcilment pot aconseguir gran quantitat de vots. Al meu entendre ha influït i encara influeix molt l'estructura de segles d'una religió amb un excés de protagonisme dels dirigents (Papa, bisbes, capellans). Això ha produït una infantilització de la població.
La població més infantil és més vulnerable al darrer predicador que s'emporta multituds amb quatre paraules (encara que això no els treu pas la legitimitat). El papa actual, que tanta gent elogia, no s'escapa del nostre ancestral costum de convertir-lo amb ídol. Continuem infants. No és estrany que molta gent lúcida del nostre poble, sobre tot dels que s'autoanomenen progressistes, blasmin contra l'església. S'adonen que aquesta estructura tan piramidal ha influït en el menyspreu de la majoria de la població, sobre tot de les dones. Veuen que, en la majoria de les parròquies, la gent compta molt poc.
Les esglésies dels països protestants i evangèlics no han tingut ni de bon tros l'exaltació dels dirigents (com fem els catòlics) i això fa que el poble tingui més protagonisme. Aquest protagonisme es manifesta amb la possibilitat de votar i elegir els dirigents de les esglésies, i també els polítics.
Alguna vegada he dit que vaig tenir l'honor de participar en un congrés internacional de luterans a Buenos Aires, al començament dels anys setanta (jo era l'invitat catòlic), i em van haver de presentar el màxim dirigent mundial d'aquella església que era un norueg perquè anava vestit com tots i ningú li rendia pleitesia. Quan els dirigents s'abaixen, el poble té l'oportunitat de créixer.
Cal reconèixer que l'Alemanya de Hitler va ésser una excepció en el món protestant, però ho va pagar molt car.
Parlant de la democràcia queda un apunt referent al món islàmic. La seva religió és del tot piramidal, de manera que la gent encara compta menys, i això fa, al meu entendre, que funcionen molt millor els països amb uns governs dictatorials. Això és així perquè aquests mateixos governants són també els dirigents de la religió i els que trien els imams de les mesquites. Si heu estat en algun d'aquests països haureu vist com els minarets i les invitacions a la pregària proclamades amb grans altaveus ocupen l'espai i el temps de tota la població, fins i tot en les hores nocturnes. No ens deixem enganyar veient multitud d'homes fent la mateixa pregària pública sobre estores en unes hores determinades. Tanta uniformitat no és pas senyal de llibertat ni tampoc preludi de cap democràcia. Egipte, ara que ha intentat fer votar la gent, no és cap referent, perquè els guanyadors d'aquesta democràcia estan dictant penes de mort contra els que els havien precedit. Vol dir que, tot i ésser un govern sortit de les urnes, és un país en mans de dictadors.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de la Santíssima Trinitat
31 de maig de 2015

diumenge, 24 de maig de 2015

LA GARANTIA DE LES COSES BEN FETES NO ÉS L'ÈXIT

Quan hi havia l'anterior cardenal a Madrid els seus gestos i paraules eren examinades amb lupa i sempre sortia algun diari que se'n feia ressò. Era un èxit relatiu, perquè la gent parlava d'ell, generalment per criticar-lo. Per als periodistes i per a un públic ample era la veu de l'església. La cosa ha canviat de poc i, en conjunt, es respiren uns nous aires tant en la conferència episcopal espanyola com a l'església de Madrid. N'heu sentit a dir res dels nous responsables? A què es deu que, quan es fan coses ben fetes generalment passen desapercebudes?
Ara, de l'església, els que no estan gaire al corrent, només saben que hi ha algunes monges que surten molt sovint amb l'hàbit a la televisió. No les critico. Només constato que l'èxit està lligat a l'audiència. Si interessa al gran públic la majoria dels mitjans miren de repetir el que han dit els altres.
De moment, el que se salva és l'actual Sant Pare Francesc de Roma que és reconegut per part de la gent senzilla (no pas per alguns capellans i bisbes).
Intentaré donar un criteri per entendre això. L'èxit, tant per bé com per mal, és fugisser. Avui t'aplaudeixen i demà t'obliden. Això val tant per monges com per algun capellà que ara fa temps sortia a tots els programes, per jugadors d'algun esport o artistes. L'èxit no és pas senyal de les coses ben fetes. Els improperis contra algú tampoc no depenen de les coses mal fetes.
Depenem molt dels mitjans. Hi ha unes mans que decideixen fer pujar a uns i fer baixar els altres. Els criteris variaran. De vegades seran per tenir més audiència i de vegades per afavorir un determinat partit i la seva manera de pensar.
Quan parlo de les coses ben fetes a què em refereixo? Doncs, parlo dels que són conseqüents amb el que fan i no es deixen tombar pel vent que bufa. Que no es facin il·lusions perquè, quan canvien les coses, els que avui tothom aplaudeix demà seran menyspreats.
Tampoc no ens val la presència de multituds perquè, si contemplem el mateix Jesús veurem que les mateixes aglomeracions de gent que li anaven al darrere desapareixien en el moment que intervenien les autoritats repressores, i uns altres grups de gent, al cap de pocs dies, es posaven en contra reclamant la seva crucifixió.
Amb això vull fer notar que fa poc l'episcopat espanyol ha fet un document excel·lent a favor dels pobres i menyspreats i, què ha passat? Que la premsa majoritària l'ha silenciat. La gran premsa ha decidit que això no té interès. Sembla que enyori aquell temps que de qualsevol document en podien extreure una frase, criticar-la, publicar-la i aconseguir que la majoria dels altres mitjans la reproduïssin sense haver-se ni llegit el document.
No us enganyeu contemplant les multituds darrere Jesús ja que va durar molt poc (Jn 6,66) des del moment que les autoritats es van posar en contra d'ell (Jn 11,45-50) i els pobres s'adonaren que no era el Messies que esperaven (Lc 24,21). Tampoc el cristianisme no va tenir èxit en els primers tres-cents anys, quan els cristians es reunien discretament a les cases, es partien el pa i en repartien als necessitats tot recordant aquell Jesús que era la raó de ser de les seves trobades.
L'èxit va arribar, malauradament, quan un emperador va gravar la creu com a senyera de guerra i va donar honor als responsables (bisbes) que fins llavors passaven desapercebuts.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Pentecosta
24 de maig de 2015

dijous, 21 de maig de 2015

ELS DRETS HUMANS I CUBA

A la sortida de l'entrevista de Raül Castro amb el Papa Francesc molts s'han fixat en el que ha dit, que potser tornaria a fer-se catòlic, però el que més m'ha cridat l'atenció, quan els periodistes li han fet la pregunta sobre els "drets humans" a Cuba és que els ha contestat: «És que els altres països els compleixen?».
M'ha sorprès la resposta perquè ha dit una veritat com un temple. Ens podem fer la pregunta mirant els nostres països.
La comunitat europea guarda els drets humans quan es proposa lluitar contra les màfies i descuida els pobres que estan esperant poder arribar a territori comunitari? No som capaços de veure els drets dels més necessitats.
El nostre país construeix una barrera quasi infranquejable a Ceuta i Melilla perquè no passin els que cerquen una sortida digna a les seves vides. Això és mirar com a germans els més pobres?
Els Estats Units tenen milions de llatinoamericans sense legalitzar i, per tant, sense drets, que treballen en negre per al país, i els mateixos EEUU van enviant armes a plaer a l'Orient Mig, armes que serviran per matar cristians i musulmans que no són sunites. On són els drets humans?
Mentre cada dia els nostres responsables de l'economia (de bracet amb molts polítics) diuen que el nostre país s'està recuperant, les entitats benèfiques han d'acollir més i més famolencs. Aquests, arribats als seixanta anys, no tindran cap cobertura de la seguretat de vellesa com no siguin pessics insuficients per mantenir-se. Val a dir que nosaltres també inculquem els drets humans.
És cert que a Cuba no han tingut gaire o gens de sensibilitat envers els homosexuals (quan aquest és un tema candent en el nostre país), però han alfabetitzat tota la seva gent. Han passat de 90% d'analfabets a l'alfabetització total. Si, és veritat que a Cuba no han pogut donar menjar suficient a una gran part de la població, però som nosaltres els que barrant el pas del comerç, hem impedit que entrés en el concert internacional per poder comprar i vendre als països que s'ho mereixen. Nosaltres també hem conculcat el dret que tenen de poder comerciar.
La falta de respecte amb els drets humans, com veieu, és a repartir entre ells i nosaltres.
Mirant persones concretes aquí, quan un intern de la presó és posat en llibertat, si no té papers, el porten al CIE (centre d'internament d'estrangers) i, com que sovint no saben a quin país pertany o no tenen diners per enviar-lo, el deixen anar al carrer, condemnant-lo a viure de contractes mafiosos perquè les empreses normals no poden contractar "un sense papers". És estrany que tornin a delinquir per retornar a la presó on al menys tenen menjar i sostre? Això tampoc diu res a favor dels drets humans en el nostre país.
Ens aniria bé, parlant de Cuba, de recordar aquelles paraules de Jesús sobre mirar la biga del nostre ull abans d'avisar el germà de la seva brossa (Mt 7,3). Però també hem de contemplar la manera com Jesús acollia els que no tenien drets, com els estrangers —la dona cananea (Mt 15,22-28)— i els pecadors públics —la dona adúltera (Jn 8,1-12) o Zaqueu (Lc 19,1-10)—.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Ascensió del Senyor
17 de maig de 2015

dissabte, 9 de maig de 2015

CÀRITAS INTERNACIONAL: MIRADA AMPLA

Quan hi ha una gran desgràcia en algun altre país, nosaltres (tant Espanya com Catalunya) ens preguntem si, entre els afectats, hi ha espanyols o catalans. Si es dóna el cas que n’hi hagi, estem d’acord a invertir moltíssim més per rescatar els nostres compatriotes que per alleujar la desgràcia de la gent d’aquell país. No som pas els únics. Us recordeu, quan va passar allò del tsunami? Llavors els països nòrdics, que hi tenien molts dels seus fent vacances, van enviar experts a fer anàlisis d’ADN dels seus conciutadans i es van negar a fer-ne amb un infant nadiu que ningú no sabia a quina família pertanyia. Sempre són mirades esquifides, ja que ens contemplem el nostre melic.
Doncs Càritas Internationalis (la de tot el món) té una mirada molt més ampla i, quan hi ha una gran desgràcia, no espera que la gent caritativa dels països li enviïn els diners, sinó que ja té uns dipòsits per acudir immediatament al lloc de la desgràcia. Si després, nosaltres i molta altra gent enviem una col·laboració, la retenen com a penyora per quan surti una nova desgràcia, que generalment apareix d’un dia a l’altre.
Ara que hi ha hagut el desastre del terratrèmol del Nepal, Càritas internacional hi ha acudit el primer dia amb especialistes i amb tot allò que els podia servir per alleujar el primer moment de la desgràcia abocant-hi tota mena de recursos.
Nosaltres, en canvi, tenim una mirada curta de vista i només ens movem quan la desgràcia afecta els nostres coneguts o conciutadans o bé pensem que, quan ens ho demanin farem alguna col·laboració.
Encara hi ha una altra característica en l’acció de Càritas internacional: en cada país ja està organitzada i pot prestar ajuda a partir de la mateixa gent del país, que són els que millor coneixen el que és més urgent en el moment de la desgràcia. I, quan no hi ha una Càritas organitzada, es pot refiar de les parròquies i dels bisbats, que també són a tocar de la gent i poden suplir la manca d’una organització establerta.
El mateix que diem de Càritas ho podem aplicar a les presons, per exemple. Allà dintre hi ha molta gent necessitada, si més no d’afecte, sigui perquè tenen els seus molt lluny, sigui perquè la família ha trencat amb ells. Per això, el que visita les presons ha de tenir una mirada ampla i no conformar-se a veure els que són propers a nosaltres o bé només els catòlics.
La raó d’aquesta mirada ampla és, pels que creiem en Jesucrist, que tots els homes i dones tenim el mateix Pare del cel i, per tant, tots som germans.
Ens pot servir l’exemple de la primera església en què vivien units, ajudant-se els uns als altres, però tots eren jueus i s’ajudaven entre ells (Ac 2,42-45) i no s’adonaven que les viudes dels grecs eren les més pobres (Ac 6,1). Què van fer? Doncs van establir que uns homes destinessin el seu temps a prestar ajuda a aquestes, que eren les més necessitades. Aquests homes són els que coneixem com els set primers diaques de l’església, els primers servidors dels més necessitats fossin de la raça o nacionalitat que fossin. Cap dels set no era jueu. Quan se’ls anomena diaques no té res a veure amb el que avui diem quan un és ordenat diaca. En cada temps les paraules tenen un significat diferent.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VI de Pasqua
10 de maig de 2015

El que fem per nosaltres mateixos mor amb nosaltres, però el que fem pels altres i pel món roman i és immortal.

Albert Pike (1809-1891).
Advocat i escriptor estatunidenc

diumenge, 3 de maig de 2015

QUÈ EN FEM DELS POBRES ARRISCATS?

Tots lamentem la pila de morts que la Mediterrània s’empassa totes les setmanes i dels milers de rescatats que arriben en condicions més que precàries a les costes del sud de la comunitat europea.
El punt de vista de molta gent d’Itàlia, Espanya i Malta és que tenim una sobrecàrrega de nouvinguts que omplen tots els espais de rebuda, poliesportius, esglésies, camps de refugiats i no podem més.
El punt de vista de la gent que té sensibilitat a favor de la vida és que no podem quedar-nos amb els braços creuats sobretot si ens trobem amb criatures o jovenets sense família perquè els seus progenitors o protectors han mort en la travessia. Cal acollir tots els que arriben.
El punt de vista dels traficants de persones és una oportunitat per fer grans fortunes embarcant-los en naus quasi desballestades i cobrant-los un dineral per tenir dret a l’entrada. Han fet actes tan ominosos com omplir de persones a vessar algun vaixell i, posats a alta mar, escapar-se la tripulació deixant-los sense timoner ni capità perquè el mar se’ls engoleixi.
El punt de vista dels governants de la Unió Europea sembla que consisteix a no permetre que aquestes embarcacions puguin sortir de port, sigui destruint-les, sigui posant una gran tanca com fa el nostre país o disparant contra els que, nedant, intenten arribar a terra europea, sigui perseguint els traficants…
Però no us adoneu que falta un altre punt de vista? Quin? El d’ells mateixos.
Per què hi són a les costes de Líbia, de Tunísia o del Marroc esperant l’oportunitat de salpar cap Europa?:
  • Uns perquè l’Estat Islàmic o el Boko Haram els ha destruït el poble i han pogut escapar de la matança. Són els supervivents de la seva delmada família. Com voleu que tornin als seus llocs d’origen?
  • Altres perquè nosaltres els occidentals els hem ocupat les fonts d’ingressos, com la mineria, i els hem condemnat a la fam després de forçar-los a produir, en els seus conreus, allò que no els afavoreix. Podran tornar als seus poblats?
  • Altres, de Síria o Iraq, han fugit de la guerra civil que els ha deixat sense sostre i, si tornen a les seves cases, les trobaran ocupades pels nous vencedors.
  • Altres han fet un recorregut de milers de quilòmetres a peu per arribar on són i, abans d’emprendre aquest viatge, han venut totes les seves possessions. La tornada seria una experiència molt més traumàtica que l’anada ja que, pel camí, han estat espoliats de tot el que tenia algun valor. Per tant, impossible el retorn.
  • Una bona colla són i han d’ésser reconeguts com exiliats polítics i, si tornen, els espera la pena de mort o una llarga estada a la presó.
El problema és d’una enorme envergadura i no s’hi valen solucions simplistes.
Cal reconèixer que, en l’origen de molts d’aquests emigrants que ronden països del nord d’Àfrica cercant on poder sobreviure, hi ha el pecat dels occidentals, que som nosaltres, que hem venut armes a tort i a dret a uns i a altres, el pecat d’haver-nos aprofitat de les seves fonts d’ingressos, sobre tot de la mineria, i també el pecat de comprar el petroli als països que tenen grans pous sense mirar que, amb aquests diners, subvencionaran grups armats de denominacions religioses molt fonamentalistes que introdueixen la cultura de la mort i el radicalisme religiós.
Vol dir que hem de començar per nosaltres mateixos.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua
3 de maig de 2015