CÀRITAS INTERNACIONAL: MIRADA AMPLA

Quan hi ha una gran desgràcia en algun altre país, nosaltres (tant Espanya com Catalunya) ens preguntem si, entre els afectats, hi ha espanyols o catalans. Si es dóna el cas que n’hi hagi, estem d’acord a invertir moltíssim més per rescatar els nostres compatriotes que per alleujar la desgràcia de la gent d’aquell país. No som pas els únics. Us recordeu, quan va passar allò del tsunami? Llavors els països nòrdics, que hi tenien molts dels seus fent vacances, van enviar experts a fer anàlisis d’ADN dels seus conciutadans i es van negar a fer-ne amb un infant nadiu que ningú no sabia a quina família pertanyia. Sempre són mirades esquifides, ja que ens contemplem el nostre melic.

Doncs Càritas Internationalis (la de tot el món) té una mirada molt més ampla i, quan hi ha una gran desgràcia, no espera que la gent caritativa dels països li enviïn els diners, sinó que ja té uns dipòsits per acudir immediatament al lloc de la desgràcia. Si després, nosaltres i molta altra gent enviem una col·laboració, la retenen com a penyora per quan surti una nova desgràcia, que generalment apareix d’un dia a l’altre.

Ara que hi ha hagut el desastre del terratrèmol del Nepal, Càritas internacional hi ha acudit el primer dia amb especialistes i amb tot allò que els podia servir per alleujar el primer moment de la desgràcia abocant-hi tota mena de recursos.

Nosaltres, en canvi, tenim una mirada curta de vista i només ens movem quan la desgràcia afecta els nostres coneguts o conciutadans o bé pensem que, quan ens ho demanin farem alguna col·laboració.

Encara hi ha una altra característica en l’acció de Càritas internacional: en cada país ja està organitzada i pot prestar ajuda a partir de la mateixa gent del país, que són els que millor coneixen el que és més urgent en el moment de la desgràcia. I, quan no hi ha una Càritas organitzada, es pot refiar de les parròquies i dels bisbats, que també són a tocar de la gent i poden suplir la manca d’una organització establerta.

El mateix que diem de Càritas ho podem aplicar a les presons, per exemple. Allà dintre hi ha molta gent necessitada, si més no d’afecte, sigui perquè tenen els seus molt lluny, sigui perquè la família ha trencat amb ells. Per això, el que visita les presons ha de tenir una mirada ampla i no conformar-se a veure els que són propers a nosaltres o bé només els catòlics.

La raó d’aquesta mirada ampla és, pels que creiem en Jesucrist, que tots els homes i dones tenim el mateix Pare del cel i, per tant, tots som germans.

Ens pot servir l’exemple de la primera església en què vivien units, ajudant-se els uns als altres, però tots eren jueus i s’ajudaven entre ells (Ac 2,42-45) i no s’adonaven que les viudes dels grecs eren les més pobres (Ac 6,1). Què van fer? Doncs van establir que uns homes destinessin el seu temps a prestar ajuda a aquestes, que eren les més necessitades. Aquests homes són els que coneixem com els set primers diaques de l’església, els primers servidors dels més necessitats fossin de la raça o nacionalitat que fossin. Cap dels set no era jueu. Quan se’ls anomena diaques no té res a veure amb el que avui diem quan un és ordenat diaca. En cada temps les paraules tenen un significat diferent.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VI de Pasqua
10 de maig de 2015

El que fem per nosaltres mateixos mor amb nosaltres, però el que fem pels altres i pel món roman i és immortal.

Albert Pike (1809-1891).
Advocat i escriptor estatunidenc