EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

diumenge, 27 de desembre de 2015

«HEM PERDUT LA CAPACITAT DE SENTIR I PLORAR»

Això és el que va dir el Papa Francesc quan va anar a l'Illa de Lampedusa. Nosaltres donem per perduts aquells que han malarribat amb una pastera i reclamen el mínim per sobreviure; els que van a la recerca del pa. Hem perdut la capacitat de "sentir i plorar".

Precisament el Naixement de Jesús, i el relat que n'hem rebut, ens ajuda a compadir Aquell Infant que la mare va haver de posar en un pessebre (que és una menjadora d'animals) per no tenir cap altre lloc on ajaçar-lo. Si ens compadim d'aquell Nen Jesús que va arribar al món amb pobresa, hem de tenir la capacitat de compadir-nos d'aquests altres d'avui que no tenen res per donar als seus petits ni tampoc per alimentar-se ells mateixos.

Vivim amb els ulls fixos als nostres televisors que ens donen amb comptagotes les misèries dels més desafavorits, de manera que ens els podem mirar de lluny i ens amaguen la mort i les agonies de la gent. Els mateixos mitjans destinen hores i hores a parlar dels que han tret la gran rifa, dels cantants que omplen estadis i les cares histèriques d'alguns joves espectadors. Tot plegat, que vivim en un món de somnis, allunyat del sentiment del cor. "No sentim ni plorem".

Nadal ens dóna l'oportunitat de "sentir i plorar" veient aquell Infant que ens obre el cor perquè puguem fer el mateix amb els que avui passen penalitats semblants.

En el temps del meu record, de la meva infància, quan naixia un nen els veïns anaven a portar-li obsequis que molt sovint eren menjars (el que veiem en els pastorets) perquè ja se sabia que aquella família, amb una cobertura mínima de seguretat social, requeria que els altres l'ajudessin. Avui també tenim el costum de fer obsequis a les mares que han tingut un fill però són perfums i flors perquè sabem que la majoria de les famílies amigues ja tenen cobertura per menjar. En canvi hem perdut la capacitat de "veure" i "sentir" aquells milions de refugiats que, amb els seus nadons, van a la recerca del pa. Ens queden massa lluny i, quan se'ns demana una col·laboració, els donem només una mica del que ens sobra.

El relat del Nadal tal com l'hem rebut (en el qual Josep i Maria van a Betlem, no troben lloc a l'hostal, i han d'aixoplugar-se on hi ha uns animals, el pessebre dels quals serveix de primer llitet per a l'Infant), probablement no és històric (en el sentit que avui diem que una cosa és històrica), però és cordial i ens situa en una realitat que es donava llavors i es dóna actualment: la de molta gent que viu en la precarietat. Per això el Nadal ha de servir per desvetllar el nostre cor i obrir els ulls a tanta gent (que no són els amics) sovint acabada d'arribar que no han trobat cobertura per les seves necessitats més bàsiques (casa, feina i menjar).

No hem d'oblidar que la majoria de nosaltres som fills o néts de gent immigrada que van venir amb la mínima cobertura d'allò que és necessari.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de la Sagrada Família
27 de desembre de 2015

dilluns, 21 de desembre de 2015

NO SOM GAIRE CRISTIANS I JA NO N'ÉREM

Sembla que la societat es torni no-cristiana. No és pas veritat del tot. Es torna menys partidària de l'església, que no és pas el mateix. Ja abans era poc cristiana.

Quan tothom es batejava, tots els matrimonis es feien per l'església i tota la societat tenia el paraigües de l'església no era tan cristiana com semblava. Ni tampoc quan tots els enterraments passaven per l'església.

Què li faltava a aquella societat per poder-se dir cristiana? Doncs el coneixement i l'amor a Jesucrist. No vol pas dir que no hi hagués una poca gent que estimava Jesús de veritat. És clar que n'hi havia, però no eren pas de bon tros majoritaris.

En el parèntesi dels anys 1936-1939 molta gent passà de l'església mentre cremaven els edificis i mataven capellans i afins. Passat aquest període, del qual més val no recordar-se, tot el poble (de grat o per força) va tornar a posar-se sota el paraigua de l'església i van haver-hi multituds de primeres comunions, batejos, casaments, enterraments, viàtics als malalts amb la campaneta pel carrer... però faltava el coneixement de Jesucrist i l'agraïment del que s'ha rebut de la fe. Gairebé tot eren rituals, processons i molta aparença. Els catecismes no portaven a Jesucrist, sinó a les veritats i a la moral (el que s'havia de creure i el que s'havia de fer).

Quan en l'inici de la democràcia molta gent cristiana d'esquerres van optar pels pobres pensant que així serien més cristians tampoc això no era un signe de fe perquè ja s'ha vist que s'ha fet prescindint dels rituals religiosos i oblidant el mateix evangeli, i per tant sense el coneixement de Jesucrist i sense l'amor agraït pel que s'ha rebut.

No s'han produït avenços ni retrocessos en allò que és el suport de la nostra fe: com pot haver-hi agraïment del que s'ha rebut si no es coneix?

Als que enyoreu una societat cristiana us invito a contemplar Jesús en l'evangeli, que ha d'ésser la vida de la nostra vida. Ell certament anava als pobres i als que sofrien, però sempre sentint-se enviat (Jn 20,21). No ho feia per compte propi.

Avui hi ha gent que sincerament cerquen la fe en les cerimònies ben fetes; està bé sempre que sàpiguen que al centre no hi ha la llei ni el compliment exacte del que s'està fent, sinó el mateix Crist.

Els que pensen sincerament que cal optar pels pobres (els que tenen fam, els que tenen set...) no han d'oblidar que "tot el que fem a un d'aquests més petits, ho fem al mateix Crist" (Mt 25,31ss). Per ésser cristià cal posar el Crist en el centre. Sense ell podem fer grans maratons, però no els estimarem com hem estat estimats; només descarregarem la consciència donant coses als pobres sense veure'ls.

No ens ha d'estranyar aquesta valoració, perquè tampoc al temps de Jesús no hi havia gaire gent a qui li interessés el que ell deia, sinó que el seguien uns per si guanyava un regne i poder-se col·locar ben situats (Mc 10,35-40), altres per beneficiar-se dels signes que feia. Uns pocs, com Maria Magdalena, el seguien perquè havien estat seduïts per la seva predicació i per la seva vida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV d'Advent
20 de desembre de 2015

diumenge, 13 de desembre de 2015

LES FRONTERES DELS POBLES

Copio un fragment del discurs del bisbe de Tànger, Mons. Santiago AGRELO en la inauguració del curs de Cristianisme i Justícia.

A les tanques de Ceuta i Melilla tot està dissenyat per veure i sentir: cables de detenció tridimensional, càmeres de vigilància, sensors de so, de moviment i tèrmics; i, a una banda i a l'altra de la frontera dos exèrcits d'ulls i oïdes atents a un petit món d'homes, dones i nens a la recerca de pa.

El que és sorprenent, el que és escandalós d'aquest dispendi en recursos tècnics i humans per veure i sentir, és que no està orientat a l'encontre sinó al rebuig, no està orientat a l'hospitalitat sinó a la crueltat; no està orientat a la solidaritat sinó a la xenofòbia; no està orientat a la compassió sinó a la repressió. Per veure i sentir els cristians no necessitem càmeres de vigilància, sinó ulls de misericòrdia; no necessitem sensors de so, sinó oïdes atentes al clamor dels pobles; no necessitem tècnica sinó cor; no necessitem raons sinó fe. Per veure i sentir necessitem adquirir una mirada i oïda, cor i fe de Jesús de Natzaret (Papers de Cristianisme i justícia Núm. 196).

El primer que ens hem de preguntar és qui va inventar les fronteres? En l'Antic Testament trobem l'episodi del vedell d'or. Era una divinitat diferent de Jahvè, el Déu de Moisès. La frontera no era una ratlla sinó l'opció per una divinitat o per l'altra. Es va iniciar una batalla entre els que veneraven un Déu i els que veneraven l'altre i el campament va acabar amb una estesa de milers de morts. Llegint-ho sembla una guerra religiosa, però era una opció religiosa, política i econòmica; tot alhora. Com avui. Del cantó del vedell d'or hi havia els que tenien arracades d'or i cercaven privilegis (Ex 32,2-3) i del cantó de Jahvè hi havia els que creien en el mannà: «Que cadascú reculli el que necessita per menjar... ni en sobrava als que n'havien recollit molt ni en faltava als que n'havien recollit poc» (Ex 16,16-18), és a dir els que tenien poc. Aquella frontera va ésser la causa de la mort de moltíssimes persones. Diu la bíblia que en un sol dia en moriren vint-i-tres mil (1Co 10,8). Encara que el nombre ja es veu que és exagerat, s'entén que la frontera entre els que tenien i volien guardar d'amagat en el rebost (seguint les directives de la religió del vedell d'or que els permetia mantenir privilegis) i els que es conformaven amb el que els tocava, no va ésser pas una bona solució. Jesús mateix la va rebutjar quan li demanen que faci com Moisès responent-los que el pa (la llei) que va donar Moisès portava a la mort (Jn 6, 58). Jesús en canvi portava un altre pa que ve del cel, que és un menjar sense fronteres ja que tothom en va menjar tant com volgué (Mc 6,42). Ve del cel perquè «Déu mateix ens ha ensenyat a estimar-nos els uns als altres» (1Te 4,9).

Què hem de pensar d'aquests països (el nostre per exemple) que estan bastint fronteres per impedir el pas dels empobrits?

Potser no recordem que tots nosaltres, de més lluny o de més a prop, som fills d'immigrats? I som aquí perquè algú ens va deixar passar i ens va rebre? Recordeu allò que Déu va dir al poble quan es preguntaven si havien de rebre els estrangers:

El Senyor, el vostre Déu, és el Déu dels déus, i el Senyor dels senyors. És el Déu gran, poderós i temible, que no fa distinció de persones ni es deixa subornar; fa justícia als orfes i a les viudes; estima els immigrants i els dóna aliment i vestit. Estimeu, doncs, els immigrants, ja que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte (Dt 10,17-19).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III d'Advent
13 de desembre de 2015

diumenge, 6 de desembre de 2015

JESÚS, FILL DE DÉU, MASCULÍ I FEMENÍ

He de reconèixer, abans de tot, que moltes de les coses que diré les he tret d'un excel·lent article de Magdalena Benasar (ecleSALia.net).

Quan parlem de la dignitat de la dona massa sovint tenim en la nostra ment esquemes masclistes oblidant allò tan propi del món femení que és: la bondat, la tendresa, la veritat, la dignitat, la bellesa, la solidaritat, la igualtat, la misericòrdia, la hospitalitat, el somriure, la cordialitat… qualitats aquestes que les pot tenir tothom, però abunden més en les dones.

Massa sovint, quan parlem del progrés de la dona, ens movem en esquemes masclistes ja que els homes estem més aviat programats per produir, consumir, explotar, competir… però totes aquestes coses pertanyen a l'etapa ja caducada de la industrialització. Estem esgotant uns recursos el 50% dels quals, el nostre planeta ja no té mitjans per reposar-los.

Si contemplem Jesús en l'Evangeli observem que no està ni pel progrés, ni pel consum, ni per la competició entre els deixebles… sinó que, tot i ésser un mascle, va abundar en aquelles qualitats que nosaltres apreciem en moltes dones i no les valorem.

En Jesús hi trobem la bondat quan respon a l'home que li pregunta què ha de fer per obtenir la vida eterna: «Per què em dius bo? De bo només n'hi ha un que és Déu» (Mc 10,17). La tendresa: «Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu perquè el regne de Déu és dels que són com ells […] Qui no aculli el Regne de Déu com un infant no hi entrarà pas» (Mc 10,14-15). La veritat: «He vingut en aquest món a donar testimoni de la veritat. Tots el qui són de la veritat escolten la meva veu» (Jn 18,17). La dignitat quan elogia la viuda pobre que «ha donat del que li falta mentre els altres donen del que els sobra» (Mc 12,43-44). La bellesa quan contempla «les flors del camps més ben vestides que Salomó amb tota la seva magnificència» (Lc 12,27). La solidaritat amb els necessitats: «Tot el que feu amb un d'aquests per petit que sigui, a mi m'ho feu» (Mt 25,40). La igualtat: «El qui vulgui ésser primer que faci el servidor de tots» (Mc 10,43). La misericòrdia quan ens anima a ésser «misericordiosos com ho és el Pare del cel» (Lc 6,36). La hospitalitat: «I tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits només perquè és deixeble meu, us asseguro que no quedarà sense recompensa» (Mt 10,42). El somriure: Diu al darrer sopar «la vostra alegria ningú no us la prendrà» (Jn 16,22). La cordialitat quan, tenint al davant la dona acusada d'adulteri, per respecte no li mira la cara i li diu que se'n vagi en pau (Jn 8,1-12).

Amb tot això estic dient que Jesús era femení? No, sinó que encarnava en ell les millors qualitats dels homes i de les dones. En els Evangelis Apòcrifs llegim aquesta sentència molt reveladora que dóna la mateixa dignitat a l'home i a la dona:

Quan de dos en feu un, quan feu el de dins com el de fora, el de dalt com el de baix, i quan feu mascle i femella, una sola cosa, a fi que el mascle no sigui mascle i la femella no sigui femella…, llavors entrareu en el Regne (Ev Tom Nº 21).

Jesús era d'aquesta manera perquè tenia la mirada posada en Déu Pare/Mare.

Segurament la característica més clara de Jesús és la "resposta al Pare". Aquest Pare del cel que és alhora pare/mare del qual Jesús parlava en qualsevol ocasió. Deia: el Pare m'ha parlat, també us parlo jo a vosaltres. El Pare m'ha enviat també us envio jo a vosaltres. El Pare ens ha perdonat també nosaltres hem de perdonar, com diem en el Parenostre. Encara més: si el Pare m'ha estimat, Jo també us estimo a vosaltres; la nostra resposta és d'estimar-nos els uns als altres.

Jesús vivia en una constant contemplació i resposta. De Déu en rep la paternitat i la maternitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent
6 de desembre de 2015