diumenge, 13 de desembre de 2015

LES FRONTERES DELS POBLES

Copio un fragment del discurs del bisbe de Tànger, Mons. Santiago AGRELO en la inauguració del curs de Cristianisme i Justícia.

A les tanques de Ceuta i Melilla tot està dissenyat per veure i sentir: cables de detenció tridimensional, càmeres de vigilància, sensors de so, de moviment i tèrmics; i, a una banda i a l'altra de la frontera dos exèrcits d'ulls i oïdes atents a un petit món d'homes, dones i nens a la recerca de pa.

El que és sorprenent, el que és escandalós d'aquest dispendi en recursos tècnics i humans per veure i sentir, és que no està orientat a l'encontre sinó al rebuig, no està orientat a l'hospitalitat sinó a la crueltat; no està orientat a la solidaritat sinó a la xenofòbia; no està orientat a la compassió sinó a la repressió. Per veure i sentir els cristians no necessitem càmeres de vigilància, sinó ulls de misericòrdia; no necessitem sensors de so, sinó oïdes atentes al clamor dels pobles; no necessitem tècnica sinó cor; no necessitem raons sinó fe. Per veure i sentir necessitem adquirir una mirada i oïda, cor i fe de Jesús de Natzaret (Papers de Cristianisme i justícia Núm. 196).

El primer que ens hem de preguntar és qui va inventar les fronteres? En l'Antic Testament trobem l'episodi del vedell d'or. Era una divinitat diferent de Jahvè, el Déu de Moisès. La frontera no era una ratlla sinó l'opció per una divinitat o per l'altra. Es va iniciar una batalla entre els que veneraven un Déu i els que veneraven l'altre i el campament va acabar amb una estesa de milers de morts. Llegint-ho sembla una guerra religiosa, però era una opció religiosa, política i econòmica; tot alhora. Com avui. Del cantó del vedell d'or hi havia els que tenien arracades d'or i cercaven privilegis (Ex 32,2-3) i del cantó de Jahvè hi havia els que creien en el mannà: «Que cadascú reculli el que necessita per menjar... ni en sobrava als que n'havien recollit molt ni en faltava als que n'havien recollit poc» (Ex 16,16-18), és a dir els que tenien poc. Aquella frontera va ésser la causa de la mort de moltíssimes persones. Diu la bíblia que en un sol dia en moriren vint-i-tres mil (1Co 10,8). Encara que el nombre ja es veu que és exagerat, s'entén que la frontera entre els que tenien i volien guardar d'amagat en el rebost (seguint les directives de la religió del vedell d'or que els permetia mantenir privilegis) i els que es conformaven amb el que els tocava, no va ésser pas una bona solució. Jesús mateix la va rebutjar quan li demanen que faci com Moisès responent-los que el pa (la llei) que va donar Moisès portava a la mort (Jn 6, 58). Jesús en canvi portava un altre pa que ve del cel, que és un menjar sense fronteres ja que tothom en va menjar tant com volgué (Mc 6,42). Ve del cel perquè «Déu mateix ens ha ensenyat a estimar-nos els uns als altres» (1Te 4,9).

Què hem de pensar d'aquests països (el nostre per exemple) que estan bastint fronteres per impedir el pas dels empobrits?

Potser no recordem que tots nosaltres, de més lluny o de més a prop, som fills d'immigrats? I som aquí perquè algú ens va deixar passar i ens va rebre? Recordeu allò que Déu va dir al poble quan es preguntaven si havien de rebre els estrangers:

El Senyor, el vostre Déu, és el Déu dels déus, i el Senyor dels senyors. És el Déu gran, poderós i temible, que no fa distinció de persones ni es deixa subornar; fa justícia als orfes i a les viudes; estima els immigrants i els dóna aliment i vestit. Estimeu, doncs, els immigrants, ja que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte (Dt 10,17-19).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III d'Advent
13 de desembre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.