diumenge, 14 de febrer de 2016

CONTEMPLAR I MEDITAR

És molt simple: aturar-se, callar, escoltar i mirar. És molt simple, però no és gens fàcil. El difícil no és pas fer aquestes accions tan senzilles sinó voler-les fer. Tot el que ens envolta ens empeny a parlar, fotografiar i (ara amb els aparells electrònics manuals), enviar i rebre missatges sense parar.

Sorprèn quan algú ha fet unes vacances i torna esgotat. No han parat de veure i veure, visitar un i altre lloc, prendre tota mena de reportatges amb el mòbil i comunicar-se dient on són i què estan fent. No s'han aturat. Les vacances, que hom les havia somniades per escoltar i meditar, han servit per a tot el contrari. Tampoc no ens han servit per anar a trobar un amic i passar-nos estones en silenci, perquè massa sovint les paraules trenquen la intimitat.

Contemplar i meditar. Això també ho oblidem quan anem a veure un malalt o un impedit. Com que ens trobem violents amb el silenci ens posem a parlar i parlar de les nostres coses que sovint no interessen a ningú més que a nosaltres i, en comptes d'acompanyar aquell que hem anat a veure, el carreguem de tal manera que, quan marxem, diu «gràcies a Déu».

Per què ens costa tant? Perquè volem dominar el món i no ens acostumem a veure que el món (els altres, el jovent, la política…) té vida pròpia i per tant nosaltres el que hem de fer és adonar-nos del que hi ha i, en tot cas, canviar primer de tot nosaltres mateixos.

Com?

Doncs fent exercicis que consisteixen a saber estar estones sense la televisió, sense fer servir el mòbil que tenim a les mans, contemplant allò que tenim al davant encara que sigui una paret. El silenci d'aquesta mena , en un primer moment, ens angoixa i ens pot semblat inútil perquè no dominem res, però no és així, perquè, com a mínim, dominem el nostre propi cos, la ment, els braços, les cames i els batecs del nostre cor que arribem a copsar.

Ja he dit que, quan comencem a fer-los, aquests exercicis no donen pau, sinó angoixa, perquè sembla que siguin una pèrdua de temps, però quan els anem repetint, acabem estimant-los i enyorant-los quan no els tenim. Recordo una noia que, després d'uns dies de silenci, va tornar a la feina de cada dia i em deia, en una carta electrònica, que aprofitava les esperes del bus de la ciutat per aturar-se a meditar i fer el seu propi silenci.

A l'Evangeli de Marc hi trobem, molt al començament, aquest escrit:

De bon matí, quan encara era fosc,(Jesús) es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca». Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut» (Mc 1,35-39).

Ja es veu que, mentre els apòstols, que el començaven a seguir, volien escampar la seva fama, ell cercava, per una banda, saber callar, escoltar i mirar, i, per altra, anar a altres pobles a anunciar-los que una altra manera de viure era possible.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I de quaresma
14 de febrer de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.