EL BISBE

Quan parlem del bisbe de Roma (el Papa) diem que presideix les esglésies en la caritat. Vol dir que no hauria de manar, sinó coordinar amb amor. Encara n'està lluny, perquè si intervé en l'elecció dels bisbes arreu del món vol dir que mana, i molt.

Quan parlem del bisbe de la diòcesi també hem de dir el mateix: presideix l'actuació de les parròquies i dels moviments en la caritat.

Aquesta tasca no és gens agradable, perquè és més fàcil manar que no pas acostar-se amb amor a cada una de les activitats eclesials i intentar coordinar-les de tal manera que, gràcies a la seva funció, formem tots un sol cos, una sola església. El bisbe és un punt d'unió de tots.

Tots som diferents i, des de la fe, convé que es respectin les diferències de cadascú. Això obliga a parlar i, sobre tot, escoltar. D'aquesta manera, a l'entorn d'una parròquia hi ha un munt de voluntaris que hi són lliurement (perquè volen) i destinen el seu temps a fer accions a favor dels altres: catequesi i tota mena de formació, visita als malalts, coordinació l'economia, visita als presoners, ajut en les diferents celebracions, una església i uns locals adecentats i disposats, que el cant sigui digne… per això hem d'estar agraïts a tots els que fan possible una parròquia que funcioni d'aquesta manera. Hem d'aprendre a coordinar i no pas manar.

Igualment, els bisbes poden disposar només dels capellans que tenen, del catequistes que hi ha en les parròquies i de les limitacions econòmiques (moltes més de les que la gent es pensa).

Aquesta també hauria d'ésser la tasca primordial dels rectors de les parròquies, que és la mateixa que té encomanada el bisbe de cada lloc: escoltar, coordinar, estimar i bastir, poc a poc, un nou poble, això que Jesús en l'evangeli en diu el Regne de Déu (Lc 17,21). També diu que és aquella situació en la que tots beurem del nou vi del nou Regne (Lc 22,18), val a dir: una nova manera de viure.

L'església té molta més força i més prestigi quan és capaç de respectar la llibertat de la gent, perquè en comptes de manar, ha de presidir en la caritat. I com es fa això? El papa actual va dir que volia fer com Joan XXIII: «veure-ho tot, dissimular molt i corregir poc». D'aquesta manera la gent se sent respectada.

Podem posar la mirada en Jesús que només era dur (extremadament dur) amb els que oprimien els pobres i en canvi era comprensiu amb tots aquells que eren tinguts per pecadors, sigui per malaltia perenne, per viudetat prematura, per fer de publicans en favor dels romans, per ésser estrangers, o per haver tingut alguna desgràcia. És la norma que veiem repetida a l'Evangeli: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els pobres són evangelitzats. És una norma que no ha d'escandalitzar ningú. Ho diu així en resposta a una pregunta del Baptista:

Jesús els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!» (Mt 11,4-6).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa del Cos i la Sang del Crist
29 de maig de 2016