diumenge, 5 de juny de 2016

EL BON SAMARITÀ

Ara que augmenten els partits més dretans que es posen d'esquena als més pobres amb l'excusa que "primer són els de casa" ens aniria bé repassar aquella paràbola de Jesús que en diem del "Bon samarità" (Lc 10,25-37). Recordeu-la: Un home, que baixa de Jerusalem a Jericó, es veu superat per uns lladres que el despullen, li prenen el que té i l'apallissen. No és pas culpa d'ell que els lladres l'hagin assaltat i robat. Però qui és el responsable d'aixecar-lo? Passa un sacerdot i va per l'altre vorera perquè li sembla que no li toca amb ell. Passa un levita i fa el mateix. En aquell temps no hi havia ni bombers, ni guàrdies, ni tampoc ambulàncies. Qui s'havia de fer càrrec de l'home despullat i apallissat?

La paràbola continua dient que passava per allà un foraster samarità (els samaritans no eren pas jueus) s'atura, li amoroseix les ferides amb oli i vi, el carrega a la pròpia cavalcadura, el deixa al primer hostal que troba, donant dos denaris i dient a l'hostaler: «Cuida-me'l, i quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que hagis tingut de més».

Queda una pregunta a l'aire que és aquesta: Qui havia de tenir el deure d'atendre el necessitat? En el nostre món la pregunta és la mateixa: Qui té el deure d'atendre els romanesos que capten pels nostres carrers? Qui té el deure d'acollir els refugiats que fugen de la guerra o de la fam i estan apilats en camps? Qui ha de donar sostre, menjar i treball als que han arribat al nostre país en una pastera?

Ens entretenim distingint:

els refugiats polítics (que han hagut de fugir a causa dels governs o dels incontrolats que manen, destrossen les seves cases...

dels altres (normalment subsaharians) que fugen de la fam.

No serveix de res fer aquesta distinció perquè el nostre món (que en diem el primer món) té part de la culpa:

per una banda hem venut les armes a les milícies o exèrcits que mataven i els en continuem venent

per altra banda ens hem apoderat de les fonts de riquesa (fusta, mines, cafè, cacau) que han deixat a la misèria els altres.

És bo de fer la denúncia desvelant els causants de tots aquests mals, però Jesús no s'entreté a discernir quina mena de lladres havien colpejat el pobre ferit, sinó que dóna una norma que val per a tots els temps: la norma és la compassió. Fa una pregunta als interlocutors: «quin d'aquests tres (sacerdot, levita o samarità) et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». La resposta és evident: «El que va tenir compassió i el va tractar amb amor». Jesús continua dient: «Doncs vés i tu fes el mateix».

Fixem-nos en l'ordre de prioritats: quan trobem un ferit el primer que cal fer és guarir les nafres i tractar-lo com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres (Mt 7,12). La segona cosa és veure què podem fer per eradicar les causes i desemmascarar els culpables.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge X de durant l'any
5 de juny de 2016


No pots obligar-te a tu mateix a sentir alguna cosa que no sents, però sí que pots obligar-te a fer el bé, tot i el que sents.

Pearl S. Buck (1892-1973)
Novel·lista estatunidenca

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.