diumenge, 12 de novembre de 2017

EL TRIST RECURS DE BUSCAR CULPABLES

Quan un mestre en sap poc i se li esveren els alumnes busca un culpable i el castiga de manera visible. És un senyal de la seva incompetència. Més val que busqui un altre ofici. Quan un polític, davant d’un moviment popular que no controla busca culpables i els castiga està demostrant la seva incompetència i més val que plegui. Això passa entre faccions de l’estat que uns i altres acusen com a culpables els pocs que manen sense adonar-se que, a una banda i a una altra hi ha tot un poble que els empeny i els governants han de seguir el que el poble demana.

Fem una mirada teològica de tot això.

Cercar culpables és una manera d’eludir els problemes i no haver d’escoltar uns i altres. És una manera d’establir unes víctimes propiciatòries per satisfer els teus propis votants i poder-los dir: «Ja els hem castigat!», o bé dir-los «Veieu que en són de dolents els que ens castiguen d’aquesta manera?». Actuar d’aquesta manera és convertir la teologia en una ètica barata o, molt pitjor: és deixar-se portar per la venjança en no poder guiar tot un poble. En aquest cas (si fos venjança) la cosa seria molt més greu. Aquesta patologia la tenim una mica tots perquè per una banda considerem culpables els dirigents contraris al nostre pensar i per altra banda proliferem (i també els altres) en caricatures burlesques que poc ajuden a resoldre conflictes. Són una manera de matar que té el més dèbil.

Fan falta intel·lectuals capaços d’analitzar tots els detalls d’una situació, posar-los sobre la taula i parlar-ne. Fa falta evitar resoldre les situacions amb unes menes de votacions que no donen la raó al qui la té sinó que descriuen quines són les majories i quines les minories en les que sempre guanyen els mateixos. La democràcia que tan reclamem no s’acaba amb les votacions perquè, mal portades, són l’expressió d’una majoria aixafant les minories.

L’església té una eina que és excel·lent i no l’ha fet servir gaire que és la sinodalitat. En què consisteix la sinodalitat? En fer unes trobades (sínodes) i escoltar-nos els uns als altres i escoltar també els petits i el insignificants de manera que en el sínode s’escolti la veu dels majoritaris i la veu dels que en podríem dir petits. I encara l’església té una altra eina que és la subsidiarietat. En què consisteix la subsidiarietat? En que no tot ho ha de fer el que està al capdamunt sinó que tot el que pugui fer el que és a sota no cal que ho faci el que està per damunt. En altres paraules: delegar. El Papa actual ho va dir d’aquesta senzilla manera: «Moltes de les qüestions que arriben a Roma en forma de preguntes sobre què cal fer, es podrien resoldre en els diferents llocs, que són els que millor coneixen la realitat».

Aquestes dues eines que té l’església i que les fa servir ben poc també les podrien emprar els governs de les nacions. Escoltar els petits en trobades on es plantegen les qüestions importants i donar autonomia als que estan a sota per poder decidir per ells mateixos.

Jesús confia als apòstols la missió d’ésser jutges (no amos) quan els diu:

«Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m'ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres: menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne, us asseureu en trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel» (Lc 22,28-30).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
12 de novembre de 2017


«[...] Va fer fora aquella imperiosa necessitat de culpar els altres, que és patrimoni específic dels cors inferiors»

Horacio Quiroga (1878-1937)
Contacontes, dramaturg i poeta uruguaià

diumenge, 5 de novembre de 2017

DAVANT LA SITUACIÓ ACTUAL

Reprodueixo un comunicat d’alguns capellans del Bisbat de Vic al qual m’adhereixo:

CONSTATEM el fort trasbals que vivim a Catalunya des de fa temps, però sobretot aquestes darreres setmanes i dies: s’ha fet tot el possible perquè no poguéssim votar, s’ha apallissat brutalment gent pacífica, s’ha tergiversat la informació mentint i negant l’evidència, s’ha tancat a la presó dos homes de pau. Finalment amb l’aplicació de l’article 155 s’ha subjugat tot un poble abolint les institucions votades democràticament pels seus ciutadans... En resum, es vol negar al nostre Poble, amb mitjans ben poc justos, l’exercici del dret a l’autodeterminació.

El papa Joan Pau II en el discurs a l’ONU, (5-X-1995) legitima aquest dret fonamental quan diu: «Ni un estat, ni una altra nació ni cap organització internacional, no té mai dret a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir».

Des d’aquesta perspectiva, i sobretot mirant com es trepitgen drets fonamentals, com a capellans de les nostres comunitats:

DENUNCIEM la violència, la mentida, la presó, la persecució de les llibertats de reunió i d’expressió, la supressió de les nostres institucions, el Parlament i el Govern, la utilització política dels jutjats i un molt llarg etcètera prou conegut… que han trasbalsat la convivència.

FEM UNA CRIDA a tots els ciutadans, a les forces d’ordre públic i als polítics que les comanden, a utilitzar el diàleg i mitjans sempre pacífics a l’hora de promoure els drets històrics del nostre poble, i ESPEREM el retorn dels drets fonamentals, de les més altes Institucions de Govern, el respecte a la pluralitat de pensament i a les legítimes aspiracions del poble català.

Preguem per tot el que estem vivint, amb el desig que prevalgui la serenitat, el respecte i la pau.

Fins aquí aquest comunicat al qual m’adhereixo. Per aclarir-nos vull afegir el següent:

Els cristians ens guiem per la fe, l’esperança i la caritat.

Per la fe aprenem a valorar allò de bo que rebem dels altres (també dels que pensen diferent de nosaltres). Això no treu la capacitat de denunciar les injustícies i les mentides.

Per l‘esperança ens movem sense por. Recordeu aquella dita que es va anar repetint «no tenim por». Ens movem amb un clam esperançat que ens dóna valentia en allò que fem.

I per la caritat que ens obliga a estimar també els enemics i desitjar-los el millor sense caure, com ha passat sovint, amb la burla contra els que pensen diferent i, per suposat, sense perjudicar-los amb cap mena de violència.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXI de durant l'any
5 de novembre de 2017

diumenge, 29 d’octubre de 2017

L’ANTICLERICALISME DE DRETES

El nostre desgraciat país està malavesat a veure l’església oficial de bracet amb els poders de la dreta, mentre que els grups (partits, moltes ONGs...) que en diem d’esquerra o són molt anticlericals (recordeu els milers de capellans afusellats en la guerra civil) o ho són una mica. De manera que, quan una persona d’esquerres diu que és creient, se la mira com un “bitxo raro”.

En els últims anys això ha anat canviant. Ara els de les esquerres ja no afusellen capellans i es conformen a reclamar la catedral de Barcelona; o també hem vist la nació de Cuba fent d’amfitrió per una reunió entre el Papa i el Patriarca de Moscou; o el moviment Femen manifestant-se en una església reclamant més drets per a les dones; Encara que és un gest una mica exagerat els objectius no són massa llunyans de l’Evangeli, encara que no ho reconeguin.

Però també ha anat canviant la postura de les dretes en referència a l’església. Ja fa molts anys que el “caudillo” no entra en una església sota pali. Ara l’elit del país s’adona que, amb el nou papa, no pot influir tant en l’elecció de bisbes que era el poder més gran que tenien. Amb poc temps s’estarà veient un canvi de postura que ja es nota en diaris de gran tirada de la capital que amaguen les paraules i els gestos del papa actual. El nou cardenal de Madrid constata una disminució forta de donatius des que no hi ha el cardenal anterior.

Què ens espera?

Com diu Antoni Puigvert en un dels seus articles ens ve a sobre un temps de desert. L’església (els que hi estem compromesos) haurem de circular per les catacumbes sense el recolzament d’uns ni d’altres i molt sovint amb l’animadversió de les dues bandes i no sols de l’esquerra com fins ara. No parlo de persecució, que no n’hi ha ni res que s’hi assembli.

I què caldrà fer? Tornar a la figura i a la imatge de Jesucrist en trobades de petits grups que ens repartirem el pa i rellegirem una i altra vegada els evangelis i haurem d’augmentar la dedicació a tot aquell que pateix (alleugerir els sofriments de malalts, presos i afligits per qualsevol causa). Gràcies a Déu aquest darrer punt l’estan complint moltes altres organitzacions (ONGs, grups, obres caritatives...). No estem sols.

Què ens falta més urgentment?: La FE.

En què consisteix? En l’agraïment del que hem rebut i anem rebem, en el reconeixement del valor dels altres, també adversaris polítics i socials, en l’apertura als que pensen i viuen diferent (refugiats, subsaharians, àrabs, gent de pensament contrari al nostre), i en l’obertura al que rebem de Jesucrist: totes aquestes coses venen del Pare (Jm 1,17). Si hem de fer-nos seguidors de Jesucrist cal obrar com ell: obrir-nos als col·lectius més mal vistos i febles. En el cas d’Ell: el publicans (Mt 9,10-12), l’estrangera cananea (Mt 15,22), els samaritans (Lc 10,33-34), el centurió que era dels dominadors romans (Mt,8,10-13), la viuda que portava el fill a enterrar (Lc 7,12-14)…

Haurem de recuperar el mateix Jesucrist que el creiem present en l’Eucaristia de les nostres celebracions. Amb això haurem de retornar a la pregària: contemplar el que ell feia, el que fan els altres i el que fem nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXX de durant l'any
29 d'octubre de 2017


Sóc anticlerical, però com a individu no tinc cap necessitat de lluitar contra l'Església, per què per a mi no és un fantasma del que hagi de defensar-me. Crec que l'Església espanyola s'està atrevint a dir unes coses en la nostra societat que hem de posar en evidència.

Pedro Almodóvar (1949-)
Cineasta espanyol

diumenge, 22 d’octubre de 2017

POBLES DOMINATS

Jesús va néixer en un poble dominat: anteriorment pels babilònics, més tard pels grecs (des del 300 AC) i en el seu temps pels romans.

Tots aquest pobles avassalladors fan tres coses:

  1. Envien l’exèrcit per fer agafar por a la gent (a base de matar i destruir).
  2. Estableixen amb el poble dominat un sistema per pagar impostos i treure diners, si convé fent servir la gent del mateix poble com a cobradors (en temps de Jesús eren els publicans).
  3. Molt més a llarg termini, imposant la llengua (primer l’arameu fruit de la dominació babilònica, el grec que, naturalment, venia dels grecs i el llatí dels romans, que en temps de Jesús encara no es parlava, tot i que feia vora cent anys que hi dominaven).

Ja es veu que de les tres directrius la recaptació de diners era el principal.

Això també passa no sols al nostre poble, sinó a molts dels països del món que també són dominats, és a dir, que l’espoli econòmic ja està funcionant i la dominació cultural es va consolidant amb la imposició de la llengua i els costums dels dominadors, que és la culminació del procés.

Davant d’aquesta si tua ció, què feia Jesús?

  • Des de l’aspecte cultural, que és el que estava en joc, Jesús i la seva família parlaven arameu, que ja era fruit d’una dominació, i en l’àmbit intel·lectual, els que havien estudiat parlaven també el grec. El poble d’Israel re sistia parlant hebreu en la si na goga i en la pregària.
  • En l’àmbit econòmic pagaven doble: impostos als romans (el publicans) i impostos al temple amb moneda pròpia, diferent de la romana. Jesús pagava la que corresponia al temple (Mt 17,27) i era condescendent amb els publicans que treballaven, sovint obligats però amb grans beneficis, com a cobradors dels romans (Mt 8,5-13).
  • En l’àmbit militar ell mateix va patir en la creu la tremenda repressió dels romans, tot i que els instigadors de la condemna eren els dirigents jueus que ja havien oblidat de salvar el poble i acusaren Jesús de no ésser prou nacionalista.

Això, amb una mica d’imaginació, ho podem aplicar al nostre poble.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
22 d'octubre de 2017

diumenge, 15 d’octubre de 2017

EL JOC DE LES MENTIDES

En tota guerra hi entren les armes i els enganys. Això és el que està passant al nostre país. Les armes ja les vam veure (prop de deu mil policies i guàrdies civils) amb la mentida que “venien a ajudar els mossos”. Ja es va veure com en realitat venien a atemoritzar la població triant uns llocs i persones. Després han dit i repetit que la seva actuació era proporcionada i han arribat a dir que els lesionats eren únicament quatre sense que els caigués la cara de vergonya.

La mentida forma part de l’estratègia i fa que ningú no sap què pot passar perquè no sabem si el que diuen i prometen és veritat o és una amenaça calculada.

Això serveix per a alguna cosa? Doncs sí. El súbdit no sap mai si les promeses de calamitats són o no són vertaderes i tendeix a la submissió que és el que pretén el que el vol dominar.

Els que coneixem i volem fer cas dels deu manaments sabem que n’hi ha un que diu clarament: “No faràs falsos testimonis ni mentiràs”. Vull dir que l’estratègia de l’engany és clarament contrària als manaments de la llei de Déu.

Posaré un exemple a nivell familiar o laboral. Quan una persona vol dominar-ne una altra, conscientment o inconscientment, amaga coses. Si algú li pregunta «què passa entre vosaltres?» i la resposta és: «Ja ho sap ell/a», en realitat ningú no ho sap. És la manera de crear confusió i continuar dominant el que vols sotmetre.

Jesús va accentuar molt aquest mot que el món no pot comprendre, la veritat (Jn 14,7). Deia:

«Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir» (Jn 8,26).

I també remarcava que la veritat ens faria lliures. Ja he dit que la mentida serveix per a sotmetre. Mireu què diu Jesús:

Digué als jueus que havien cregut en ell: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures» (Jn 8,31-32).

I reclamava per a ell mateix que l’es col tes sin perquè era conseqüent amb el que feia i deia:

«Però a mi, que dic la veritat, no em creieu. Qui de vosaltres pot provar que en mi hi ha rastre de pecat? I si dic la veritat, per què no em creieu?» (Jn 8,45-46).

I també:

«Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu» (Jn 18,37).

Si després d’aquests episodis el poble queda més sotmès i oprimit tornaran a mentir dient que la culpa haurà estat del que és a sota quan els dominadors eren i seguiran essent ells. És el joc de les mentides que ja tenen preparat.

No ens hem d’estranyar que passin aquestes coses perquè la majoria dels pobles han sofert episodis de domini que massa sovint han perdurar anys i segles.

Si els creients venerem un Crist crucificat, el contemplem vivent mentre el donaven per vençut i creiem que al tercer dia els seus el van reconèixer ressuscitat i enaltit per Déu mateix. Però no oblideu que, vençut, va morir perdonant o, millor dit, demanant al Pare que els perdonés (Lc 23,34). Aquesta és la resposta del vençut creient.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
15 d'octubre de 2017


És que la veritat no es pot exagerar. En la veritat no hi pot haver matisos. En les mitges veritats o en la mentida, molts...

Pío Baroja (11872-1956)
Escriptor espanyol

diumenge, 8 d’octubre de 2017

RECOMPOSAR ELS LLAÇOS

Ja han sortit molts reporters privats i públics donant-nos els detalls dels fets ocorreguts el diumenge dia 1 d’octubre. Els nostres informadors (i els de l’estranger) accentuant la barbàrie i la desproporció, en canvi els informadors de més enllà de l’Ebre donen raons i més raons defensant legalitats. La majoria (ells i nosaltres) amb una carga d’odi de manera que ens anem tornant irreconciliables.

Jo voldria accentuar l’aspecte creient i la mirada de fe que és el que sovint es descuida.

Tots nosaltres (o quasi tots) tenim amics de l’altre cantó, el de l’adversari, també els guàrdies civils i els policies estan sovint emparentats amb gent de casa nostra. Retrobar-nos ja és un primer graó de la nova cadena que cal iniciar.

Tant si es dona una separació en dos estats com no (això és un afer dels polítics) hem de mantenir les amistats, no sols amb els afins al nostre pensar, sinó també amb els altres.

I això per què?

Perquè tots som fills del mateix Pare del cel. Aquestes no són pas paraules boniques (celestials) sinó que és el fonament de la nostra fe. La reconciliació no ve pel poder (a veure qui pot més) sinó per la misericòrdia. En aquest moment, com que la majoria de la gent del nostre poble s’ha sentit ofesa, som nosaltres els que estem en millors condicions per perdonar perquè podem netejar la nostra mirada que no està tant ofuscada. Encara que sembli estrany, el que ha estat perdonat (si és que els perdonem) ho té més difícil que el que ha estat ofès, com diu Joan Maragall en l’escrit de La ciutat cremada. L’opressor, el que ha mentit i ha fet mal, ho té més difícil perquè li queda més fort el rancor en el seu interior. Costa més rectificar que perdonar.

La reconciliació l’hem de fer nosaltres, la gent del poble, perquè els polítics només fan acords a contracor però no tenen altre remei perquè el que realment compta en els seus acords o desacords són les armes o els diners que hi ha en joc i els negocis comercials o mercantils.

Nosaltres hem d’establir ponts de tota mena com ara els esportius (competicions), culturals (com premis literaris), ecologistes (com la defensa de la natura), familiars (trobades festives o de dol), econòmics (adquirir els productes que ells elaboren i ells els nostres) i educatius (intercanvis d’estudiants o compartir descobertes científiques). Aquestes trobades reconciliant.

Ja fa anys que tenim moltes coses en comú i caldrà restaurar tota mena de ponts de reconciliació.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
8 d'octubre de 2017


L'amistat ho és tot. L'amistat val més que el talent. Val més que el govern. L'amistat val gairebé tant com la família.

Mario Puzo (1920-1999)
Escriptor estatunidenc

diumenge, 1 d’octubre de 2017

CATALUNYA: UN PAÍS INTEGRADOR

Ja em perdonareu si avui no sóc gens original. El diumenge passat em lamentava que la gent d’església no havia dit res. Dins la setmana hem pogut llegir diferents declaracions i manifestos (abadesses, capellans…).

Alguns molt bé. Dic això perquè l’article que transcric l’he manllevat lletra per lletra d’una homilia feta els dia 24 de setembre pel P. Sergi d’Assís Gelpí, monjo de Montserrat. Trobo que ja expressa prou bé el que jo volia dir amb un llenguatge clar i pausat (si algú l’ha escoltat en algun mitjà de reproducció electrònica). Diu així:

[…] S’està parlant de fer un nou país.

Però, quin país?

A la llum d’aquest evangeli jo diria: Catalunya serà integradora o no serà?

En un context tan plural, amb gent vinguda de tants llocs, tenim aquest repte: saber integrar tots aquests nouvinguts, de manera que, sense perdre la seva identitat d’origen, també se sentin plenament del nostre país. I això, en algunes zones pot ser difícil a causa de la multitud de persones nouvingudes, però no és impossible. Alguns països ho han aconseguit.

Però amb la que està caient aquests dies, no podem ni hem de mirar cap a una altra banda, ni ens podem deixar arrossegar per la postveritat que tergiversa la realitat.

Hem vist com s’han amenaçat, i en alguns casos violat, drets fonamentals: el dret de reunió, la llibertat d’expressió, es prohibeix un dret tan senzill com el d’ésser consultats... S’han menystingut les institucions del nostre poble i menystenir les institucions vol dir menystenir els ciutadans a qui representen.

Hem de dir no a la repressió i al respecte dels drets més fonamentals. I, si algú té dubtes, que agafi la “declaració dels drets humans”, per exemple l’article 19 sobre la llibertat d’expressió.

Que Déu ens ajudi a saber afrontar aquests dies sempre amb esperit pacífic i també estar en el lloc que ens correspon en la nostra història.

Que així sia.

Fins aquí un fragment de la homilia. Aquest diumenge serà un dia clau per veure què pot passar. Recordeu que és tradició de l’església de tots els temps la pregària per als governants, siguin quins siguin. Preguem per ells perquè el Senyor els obri els ulls en favor del poble que governen i a favor dels més necessitats del país.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVI de durant l'any
1 d'octubre de 2017

diumenge, 24 de setembre de 2017

SOLUCIÓ: REBAIXAR LA DIGNITAT DE L’ALTRE

En diem ofenses. Poden ésser retrets de coses que són veritat i no eren gaire conegudes o poden ser inventades (en aquest cas són calúmnies, que són molt pitjors). Per què en parlo d’això? Perquè darrerament el món polític, el nostre món polític s’ha radicalitzat i uns tiren fogonades de mentides contra els altres sense cap mena de miraments. Estem assistint a un macabre joc de retrets, mentides, mitges veritats, i sobre tot mots calumniosos. Com en tota guerra es tracta de rebaixar la dignitat de l’altre. I nosaltres patim d’espectadors passius mentre no agafem el mòbil i tuitegem sense miraments contra el nostre adversari i ens tornem com ells. Mentre estiguem en aquest joc no mereixem el títol de cristians (ni els uns ni els altres). Els tribunals ja no serveixen per posar calma en aquest món esverat sinó que s’empassen moles de molí perquè no condemnen els grans defraudadors i castiguen drets tan elementals com són el de la llibertat i el dret d’expressió que fan que la gent pugui expressar les seves opcions sense ofendre l’altre. Els governs, quan han prescindit del gran manament de l’amor a l’altre, només poden posar normes i traves que són tan inútils com posar portes als camps o als boscos.

Hem bandejat paraules sàvies com aquelles de l’Evangeli que deia: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne» (Mt 5,37).

En el llibre dels Proverbis (de la Bíblia) hi trobem la dita següent: «Un fals testimoni no quedarà impune, no s'escaparà el qui calumnia» (Pr 19,5).

Vull dir que tots aquests que empren el llenguatge per parlar malament de l’adversari, o pitjor encara, per calumniar-lo dient allò que no és veritat es posen d’esquena dels manaments dels Senyor i no sols no actuen com a cristians sinó que fan mal veure el cristianisme com si fos un niu d’escurçons.

Semblaria que els diaris de prestigi haurien d’evitar aquests llenguatges ofensius contra els que no són del seu grat, però la realitat ens ensenya que aquests rotatius, que pretenen tenir prestigi moral, tampoc no són pas garantia de pau. La guerra s’estableix amb la paraula. Els uns ataquen els altres i massa sovint amb mentida organitzada.

I l’església què fa? Segurament els bisbes deuen rebre ordres de callar (encara que l’emissora de l’epis copat, el canal 13, escampa calúmnies a tort i a dret). Però l’església tindria alguna cosa a dir si lamentés explícitament les ofenses i calúmnies que estem suportant els ciutadans del carrer. De moment, en tot l’embolic polític, no hi està involucrada, però ni hi és, ni se l’espera, que ja és ben trist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXV de durant l'any
24 de setembre de 2017


Si xiuxiuejar la veritat encara pot ser la justícia dels febles, la calúmnia no pot ser altra cosa que la venjança dels covards

Jacinto Benavente (1866-1954)
Dramaturg espanyol

dilluns, 18 de setembre de 2017

LA LLEI PER DAMUNT DE QUÈ?

En el guirigall de les discussions polítiques dels últims temps surt un argument que vol ésser contundent que diu: La llei està per damunt de tot i és la garantia de la convivència. Sembla molt bonic però és una fal·làcia. Primer posaré exemples d’actualitat i seguidament exemples de l’Evangeli.

Exemples d’actualitat:

  • Avui a l’Aràbia Saudí les dones (per llei) no poden anar a la universitat, tenir un treball remunerat ni viatjar a l’estranger sense el permís d’un tutor home.
  • A Zàmbia les nenes embarassades són excloses de les escoles i no poden rebre l’educació escolar (per llei, és clar).
  • Als mateixos EEUU la drogodependència (que és malaltia) és considerada delicte i les dones embarassades (com a delinqüents) corren el perill d’esser processades.
  • El govern d’Iran necessita augmentar la població i promou lleis que afavoreixen el matrimoni infantil, obstaculitza el divorci i limiten l’ús d’anticonceptius.
  • El Salvador te una prohibició total de l’avortament, una llei que pot condemnar a trenta anys de presó a la que el practiqui.

(Dades d’Amnistia Internacional)

Hom es pregunta si aquestes lleis s’han de poder desobeir.

Exemples de l’Evangeli.

L’acció més contundent de Jesús contra les lleis del seu temps és amb la del sàbat. Sembla evident que la llei del sàbat va salvar moltes vides perquè obligava al descans a homes, dones, esclaus i animals de càrrega, un dia a la setmana, i aquest repòs obligat permetia refer les forces en moments de molta feina dura. A més, aquesta llei cohesionava la gent del poble perquè els convocava a una trobada a la sinagoga a pregar i a interessar-se els uns pels altres. Però Jesús, quan es troba que aquesta llei impedeix la guarició d’una persona, se la salta dient que la persona està per damunt de la llei. De Jesús és aquella dita que diu:

«El Fill de l'home és senyor del dissabte» (Lc 6,5). Val a dir que nosaltres valem més que les lleis perquè “fills de l’home” en som tots.

En una ocasió pregunta als Mestres de la llei i als fariseus:

«Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?» (Lc 6,9). Vol dir que el sàbat havia de servir, a més del descans, per fer el bé i salvar vides.

Hi ha un altre episodi (que només en donen testimoni alguns còdexs antics) poc conegut, a l’Evangeli de Lluc, que val la pena recordar per la seva claredat:

El mateix dia veient un que treballava en dissabte li digué: «Home, si certament saps el que fas, ets feliç, però si ho desconeixes ets un maleït i un prevaricador de la llei» (Lc 6,4b [D05]).

Vist això us invito a desconfiar dels que en diuen democràcia de les lleis que ells han promulgat i volen fer-les complir per damunt de pobles i persones.

La raó teològica de tot això és que cada un de nosaltres i els nostres pobles valem més que les lleis.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
17 de setembre de 2017


Les lleis no es millorarien mai si no existissin nombroses persones els sentiments morals de les quals són millors que les lleis existents

John Stuart Mill (1806-1873)
Filòsof i economista anglès

diumenge, 10 de setembre de 2017

EN NOM DE LA RELIGIÓ?

Coneixem la trista història de la inquisició. La nostra inquisició. Quan la religió ha tingut el poder (les armes, les banques, el prestigi social…) ha fet disbarats. En nom de Déu s’han perseguit musulmans, jueus, bruixes, comunistes o maçons. Som culpables i responsables de moltes morts i cal que ho reconeguem sense escudar-nos dient que allò ho van fer uns altres. Jesús acusa els dirigents que bastien tombes i monuments als profetes que havien assassinat els seus antecessors, els seus mateixos pares. Ara els fills els construïen mausoleus (Mt 23, 29-31). Tant de bo sapiguem fer l’exercici de transparència. No passa res si reconeixem que els nostres col·lectius han estat pecadors. Això ens ajudarà a aixecar-nos i reconèixer el perdó per a nosaltres i tenir la mirada benèvola envers els que en aquest moment estan fent coses semblants a les que nosaltres havíem fet. Déu era una excusa.

Quan la nostra església matava dient que era en nom de Déu no era pas veritat que ho fes al dictat de cap Déu, sinó que s’havia depravat a causa dels diners i el poder i es volia posar per damunt de tot en la societat.

Això també ha passat en alguns partits polítics, sobretot els més hegemònics.

Però mirem el món actual. Ara mateix hi ha deportacions de milers de persones a Birmània i la raó de les fugues és que aquests apallissats són una minoria d’una altra religió. Els que fugen són musulmans (rohingyes) en un entorn majoritari de budistes. Probablement els que són majoria no s’adonen que no estan defensant la religió, sinó la seva posició privilegiada. Potser algun dia se n’adonaran i hauran de reconèixer el seu pecat.

Una cosa semblant passa amb els que anomenem terroristes. No sembla que siguin molt practicants de la seva religió. Fixeu-vos com han destrossat barris de gent i han assassinat persones de religió també islàmica, però de denominació diferent (xiïtes contra sunnites i/o viceversa). Ells entre ells, més que contra occident.

Encara que sovint invoquen el seu Déu i repeteixen «Alà és gran!» en els seus atemptats, el que els mou són les armes que tenen a les mans proporcionades per països amb grans recursos econòmics i les xarxes de propaganda que s’han instal·lat en el cervell dels fanatitzats com un nou poder que sembla omnipotent; la mateixa policia reconeix que té molt difícil controlar-les perquè cada dia emergeixen nous recursos i canals en el món de la comunicació. No és el seu Déu el qui dicta les morts com tampoc no era el nostre Déu el que ens animava a la repressió contra tothom que no practiqués la religió.

Això ens ha de fer ésser molt prudents a l’hora de jutjar-los, no fos cas que ens estiguem qüestionant a nosaltres mateixos. Com diu Jesús:

«Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: "Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà» (Mt 7,3-5).

Com veieu va bé saber una mica d’història per no caure en els errors dels nostres avantpassats i per entendre els que ara fan allò que nosaltres havíem fet.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
10 de setembre de 2017


Les armes són instruments per matar i els governs permeten que la gent les fabriqui i les compri, sabent perfectament que un revòlver no pot usar-se d'altre manera que per matar algú.

Giovanni Papini (1881-1956)
Escriptor italià

diumenge, 3 de setembre de 2017

HEM DE PERDONAR? QUÈ ÉS EL PERDÓ?

En els discursos posteriors als atemptats s’ha dit molt que l’islam és una religió pacífica i que l’Alcorà no indueix a matar. És que pocs se l’han llegit perquè, en aquest llibre sagrat, hi ha de tot. Gairebé ningú ha parlat des de la fe cristiana que ens demana que perdonem. El gran lema: No tenim por! és molt poca cosa i molt parcial. Només pensem en nosaltres mateixos. Els cristians hem de saber parlar de perdó (estimar l’altre). També en aquest cas?

Abans de respondre aclarim el que és el perdó perquè, si no ho expliquem, direm: «a veure si els hem de perdonar!!».

Aclarim-ho doncs. No és el mateix el pecat que la culpa.

De la culpa (dels culpables) se’n cuiden els tribunals, els jutges i els responsables de les presons. Moltes vegades paguen justos per pecadors perquè les nostres lleis són sovint ben injustes. Castiguen delictes petits amb llargues penes de presó i miren amb ulls grossos contractes d’esportistes que són tant fabulosos que, amb els diners d’un de sol, es podrien fer cinquanta instituts de secundària. Tampoc han estat condemnats els responsables de milers d’afusellats amb judicis precaris (dels que ara molta gent vol recuperar les restes).

Evidentment els autors d’aquesta nostra massacre que puguin ésser jutjats pagaran amb molts anys de presó. Però tot això pertany al camp de la culpa.

Fixeu-vos com gairebé ningú ha invocat la seva fe cristiana. S’hauria d’haver parlat del perdó cristià, que sovint no s’entén.

Perdonar és aixecar la persona i retornar-li la imatge que Déu tenia d’ell. Intentar que aquesta persona que ha pecat es converteixi en un home/dona segons el dibuix que trobem en l’evangeli quan Jesús diu que «el fill de l’home no ha vingut a ésser servit sinó a servir i a donar la vida per als altres» (Mc 10,43-45): que aquest pecador es torni un agraït perquè l’hem recuperat; que es torni un compassiu disposat a retornar l’amor rebut als més necessitats; i que es torni una persona lliure que mira el futur amb esperança.

Per tant, no es tracta pas que no vagin a la presó. Aquesta és tasca, com he dit, d’advocats, fiscals i jutges.

Ja sabem que és difícil, però podem pregar i desitjar ardentment que aquests pecadors que, amb els seus actes han malmès persones a la Rambla de Barcelona o al passeig de Cambrils, un dia (encara que sigui molt enllà) puguin dir: «m’he equivocat» i vulguin refer la seva vida. Aquest canvi de vida es pot realitzar sense que això signifiqui alliberar-los del temps de càstig que els jutges hagin dictaminat. Els que creiem en el perdó hem de pregar perquè la gent es converteixi. Perdonar és aixecar o, si més no, demanar que el pecador s’aixequi i pugui arribar a tenir la imatge que Déu vol d’ell.

Tenim el gran exemple de Sant Pau que era perseguidor de cristians i (amb la reticència de molts creients del seu temps) es va convertir en apòstol de Jesucrist.

Encara vull aclarir una altra confusió. No es tracta que ells demanin perdó (tant de bo!) sinó de regalar-los-el. Demanar Déu que els condueixi per un camí diferent del que han iniciat. De tant en tant trobem homes/dones que, després d’anys de presó, han decidit canviar de vida. Doncs això.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXII de durant l'any
3 de setembre de 2017

diumenge, 30 de juliol de 2017

LES ESQUERRES AL SERVEI DEL GRAN CAPITAL

Trobareu estrany l’encapçalament d’aquest article però algú s’ha d’atrevir a dir-ho. Quan dic les esquerres em refereixo, sobre tot, als partits organitzats, ja que la nostra societat té molta gent que ha estat afiliada, ho han deixat i avui militen en ONGs, grups de solidaritat, Càritas, esbarts… i molts altres llocs d’aquesta mena, ja que els ha quedat el neguit de fer coses al servei dels altres.

Els que militen en aquests grups polítics solen tenir dues característiques, entre altres: per una banda l’excessiva permissivitat que, exagerant-la, corre el perill de desestabilitzar la societat. Això, precisament és que li va bé al gran capital: una societat sense nord que estableixi tota mena de permissivitats. Es venera l’homosexualitat com si fos una divinitat, es felicita els que es divorcien, es demonitza tota idea que provingui del que ells en diuen dretes, es promou l’avortament com si treure la vida d’un que ha de néixer fos un acte d’esquerres… Tot plegat fa que els grans símbols (com els religiosos) facin nosa com si fossin antigalles.

Això va de meravella al gran capital, que s’aprofita de l’afebliment de la societat per convertir la gent en consumistes acrítics (dels seus productes, de la tecnificació).

Van eliminant de les escoles aquelles matèries que donaven una visió de la vida i es burlen de les “maries”.

La segona característica d’aquests moviments és la forta jerarquització. No és pas senyal de fortalesa. Uns pocs pensen i decideixen pels altres, perquè tenen uns centres de decisió molt centralistes. La gent afiliada que no està d’acord amb aquest centralisme abandona el grup i continua, amb el pensaments d’esquerres, allà on aterra mentre els que queden afiliats han de fer coalicions i més coalicions per sobreviure. Això també afavoreix el gran capital, perquè veu que aquests adversaris organitzats cada vegada són més pocs. Els poden vèncer fins i tot democràticament.

En el temps de Jesús, salvant les diferències, hi havia uns grups afins als que estic descrivint, eren el saduceus. Poc curosos amb les lleis jueves, i febles amb el centralisme dels romans, de primer acaparaven els grans càrrecs que depenien de la voluntat imperial (sobre tot la recaptació d’impostos i el sacerdoci del temple). Més endavant van anar desapareixent fins que, en temps de la destrucció del temple i del poble, ja no es va parlar més d’ells. No tenien consistència ideològica. Van anar emergint els de la dreta religiosa, que eren els fariseus.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
30 de juliol de 2017


Tot l'estudi dels polítics es fa servir per cobrir la cara a la mentida perquè sembli veritat, dissimulant l'engany i disfressant els designis

Diego de Saavedra Fajardo (1584-1648)
Diplomàtic i escriptor espanyol

dilluns, 24 de juliol de 2017

LA FE I LES CREENCES

Si algú et pregunta si tens fe i vols ésser sincer et trobaràs que no saps ben bé què li has de respondre. Massa sovint confonem la fe amb les creences.

Ho explico: per aclarir-nos, permeteu-me que faci un joc de paraules. Seria el següent: Fe no és creure, sinó adonar-me que algú ha cregut en mi. Ja he dit que és un joc de paraules.

Un dia un matrimoni jove que tenia moltes dificultats de convivència em va venir a veure per si els podia orientar. Ell em deia: «Jo me l'estimo molt. Li he comprat uns vestits, la trec el diumenge a picar en els bars…» i ella em replicava –sense la presència del seu espòs– «Si però els vestits els tria ell i les tapes del diumenge també he de menjar les que ell ha triat». Ell tenia unes creences (coses que havia de fer per a ella) però encara no se sentia agraït de tenir-la (seria la fe en l'esposa, és clar). No m'ho invento. Eren molt joves i immadurs i ell confonia les pràctiques que feia a favor de la seva dona amb la fe.

Això mateix ens pot passar amb la religió. Fem unes pràctiques (la missa, unes pregàries, una medalla ben visible…) com si això fos la fe. Els germans musulmans fan la pregària del migdia o la pràctica del Ramadà… moltes més pràctiques que nosaltres. Aquestes actuacions lliguen molt (Religió = relligar) però no són encara l'indici de si la persona té o no té fe.

La fe és difícil de mesurar perquè no depèn ben bé de les pràctiques que fem, sinó de la consciència del que hem rebut dels altres.

Per això la fe va molt lligada a l'agraïment. Quan t'adones del que molta altra gent ha fet per tu, quan reconeixes els que t'han escoltat, els que t'han fet tota mena de recomanacions, els que han tingut paciència amb tu, els que t'han ajudat quan els necessitaves… llavors tens fe del que has rebut. Perquè la fe no la tenim en el nostre interior, sinó que ens ve de fora. Ja he dit que és el reconeixement del que hem rebut.

Fem el pas a la religió. La fe serà, com he dit, el reconeixement del que has rebut. I què hem rebut? Moltes coses, entre les que hi ha, primer de tot, l'Evangeli de Jesús que ens ha vingut transmès a través dels segles per una església plena de defectes; hem rebut el testimoni de molta gent que ha estat un exemple per a la nostra vida i els hem pogut imitar; hem rebut, la majoria de nosaltres, la fe senzilla dels nostres pares que ens ha acompanyat en la nostra infància. Totes aquestes coses no ens les hem guanyades, sinó que les hem rebudes com a regal; quan en som conscients ens fan tornar agraïts. Podem dir que tenim fe quan ens n'adonem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVI de durant l'any
23 de juliol de 2017


És molt poc el que es pot fer només amb fe, però sense ella no es pot fer res

Samuel Butler (1835-1902)
Novel·lista anglès

diumenge, 16 de juliol de 2017

EL VALOR DE LA VIDA DE LES PERSONES

El nostre parlament, amb molt temps de retard, anul·la milers de judicis fets sense garantia en un temps en què la vida de les persones no valia res. Per altra banda es recuperen tombes col·lectives de morts fins ara ignorats. Mentre també l’església honora centenars d’agents eclesiàstics afusellats sense ni tan sols judicis previs. Tot això indicaria que hi ha una sensibilitat referent a la vida de les persones.

Però no acaba de ser veritat. Aquesta mateixa setmana s’ha conquerit la ciutat de Mossul i diuen les notícies que els victoriosos han perdut un quaranta per cent d’efectius i hi ha hagut un milió de desplaçats molts dels quals han mort per fam o epidèmies. Ja no parlem dels perdedors a qui els ha anat pitjor. Sumeu i veureu que són moltíssims els morts.

Als programadors de la mort (ells en diuen "converses de pau") tant els fa que morin mil o un milió. Hi ha una cosa que està per damunt, que és el negoci de la venda d’armaments en el qual el nostre país excel·leix.

Tot això vol dir que no ens importa la mort? No és ben be així. Ens importa la mort dels nostres i mirem cap un altre costat quan els morts són dels altres com els que acaben a milers ofegats a la mediterrània.

Hi ha fets que fan pensar molt. Aquesta setmana, en una cursa de motos, hi ha hagut un mort. Es va decidir seguir la cursa perquè hi deu haver molt de diner en joc i es va pensar a destinar un minut de silenci, en acabar la competició, en honor d’aquell difunt. Un minut i un estalvi de cava ja que diu que no ho celebraran. El capital esmerçat en el joc és el que compta i els periodistes han dit tots amén potser perquè ells també viuen de la informació de la cursa.

En els nostres pobles quan hi ha hagut una defunció la família que té la botiga o l’establiment tanca per un dia; però si en comptes d’una botiga és una caixa, un banc o un supermercat fan cas omís i l’establiment continua operant. Vull dir que, quan el negoci és una mica important, les morts ja no el fan tancar.

Mirem l’Evangeli. Quan, en una reunió del sanedrí, es parlava de Jesús, va sortir el gran sacerdot Caifàs i va passar el següent:

«Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble». Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res! ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos. Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien (Jn 11,47-53).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
16 de juliol de 2017

diumenge, 9 de juliol de 2017

EXHIBIM ELS COSSOS I ELS VESTITS

La Bíblia reprova l’exhibició d’aquell guerrer anomenat Goliat del qual diu que: «Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames, i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l'escuder» (1Sa 17,5-7).

Retrec aquesta reprovació amb ocasió de les manifestacions d’aquests dies a Madrid. Deixeu-me ésser crític. No critico el sexe ni la natura gai o lesbiana dels que en són. No sóc ningú per esmenar la plana al Creador que els ha fet. El que està fora de lloc és l’exhibició de cossos, vestits i la manca de nens. És una societat que va cara a l’extinció. No és estrany que proliferin les ideologies d’extrema dreta. Per què? Perquè exalta els cossos i l’hedonisme com si fos un déu. Trobo normal que, quan una societat avança, ho vulgui fer saber exhibint la descoberta (ara en diuen “sortir de l’armari”). Això passa cada vegada que hi ha un pas endavant en les llibertats o en la valoració de les persones, però cal que valorem allò que val i no descuidem l’esperit i les “coses que no es veuen” com diu Saint-Exupéry i també la Carta als Corintis (2Co 5,18) que són les que valen de veritat.

Us imagineu que els homes a qui els agraden les dones anessin pel carrer petonejant totes les que troben mentre els periodistes en fan reportatges? Quan veig una mare exhibint el seu cos i vestits mentre el nen que porta va vestit de qualsevol manera penso: «Pobre nen». Val més el nen, oi?

En la mateixa religió nostra trobem anomalies semblants. Mentre les pintures del romànic presentaven un crucificat i uns màrtirs en la pobresa dels seus cossos i ressaltaven la resurrecció com l’acció de Déu a pesar d’aquelles aparences, el barroc va reprendre l’exaltació de cossos vigorosos i llampants. Entràvem en una decadència. La resurrecció ja no tenia res a dir.

També hem de reconèixer que la mateixa església peca d’exhibicionisme. Els que heu seguit la designació dels nous cardenals haureu vist com, mentre parlen de servei i de ser servidors, el que es veu és un grup selecte d’homes vestits amb porpres vermelles, molt lluny de la imatge de Jesús amb els deixebles. Això tampoc no té futur. Fa una colla d’anys (del meu record) era molt pitjor, perquè duien una capa amb cua d’una colla de metres mentre un lacai els la aguantava, com les núvies de segons on.

Us invito a contemplar la resurrecció de Jesús i la nostra. Mentre els deixebles i amics de Jesús veien un home burlat i humiliat, sofrent i menyspreat com a deixalla humana sense cap dignitat, Déu Pare va revelar als seguidors que Aquell estava a la seva dreta i «li havia concedit un nom que està per damunt de tot altre nom… perquè Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare» (Fl 2,9-11).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIV de durant l'any
9 de juliol de 2017

diumenge, 2 de juliol de 2017

CONTEMPLEM JESÚS

No oblidem que “ésser cristià” no consisteix precisament a complir unes normes, com massa gent es pensa, sinó a fer-nos seguidors (deixebles) de Jesús.

Si ens aturem a contemplar la vida de Jesús ens ha de sorprendre quina atenció tenia amb cada una de les persones amb les quals s’anava trobant. Estava, sobre tot, atent al sofriment de cada persona. Per ell el més important era aquella persona que tenia al davant. Més que el mateix grup dels dotze (l’església) als que molt sovint els havia de recriminar que no tenien en compte el sofriment de la gent. Arriba a dir-los, quan ells volien fer baixar foc del cel contra els samaritans: «no sabeu de quin esperit sou» (Lc 9,55). L’existència de Jesús és plena de detalls d’humanitat envers cada persona que se li posava al davant, sobre tot amb els que sofrien. Quan parlava amb algú semblava que no hi havia ningú més que ell i sintonitzava amb la seva vida i els seus desigs més profunds.

Mirem alguns exemples:

Oferia aigua viva a la samaritana per calmar la seva set, set de trobar una sortida a la seva vida, ella que preguntava on havien d’adorar Déu (Jn 4,14).

Compadit de la pecadora que el comprometia mullant-li els peus amb les llàgrimes i eixugant-los amb els cabells, fa un elogi de l’amor que ella està demostrant (Lc 7,36-40).

Un altre lloc on es veu el detall de Jesús envers la persona és la trobada amb Natanael al qual li dedica un gran elogi dient-li que és fidel complidor de la llei, un jueu amb tota regla (Jn 1,48-50).

Paraules d’ànims als pobres, a qui veia com “ovelles sense pastor” (Mt 9,36),

Amb els que ploraven (Lc 7,13),
 

Amb els perseguits a causa de la injustícia del món…
 

A tots els anava repetint que el Pare està del seu costat (Mt 10,29).

Les primeres comunitats de seguidors de Jesús seguien fent el mateix que Ell, de manera que procuraven que, entre ells no hi hagués cap pobre i ajudaven cada un segons les seves necessitats (Ac 4,34-35).

Amb aquesta manera d’actuar eliminava la por a la qual estan sotmesos massa sovint els oprimits, fins a dir-los: «No tingueu por dels que maten el cos però no poden eliminar l’esperit» (Mt 10,28).

Els que el volem seguir hem de saber prioritzar, com Ell, primer el sofriment dels homes i dones i després l’amor a l’Església i als que ens acompanyen.

Nosaltres massa sovint caiem en la temptació de defensar l’església abans que els homes i dones que sofreixen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIII de durant l'any
2 de juliol de 2017

diumenge, 25 de juny de 2017

LA LLEI DEL TALIÓ

Estem en un moment confús del nostre món en què els morts es compten a centenars per tots cantons. Moren les víctimes d’Estat Islàmic (EI) tant al Mitjà Orient com al centre de l’Àfrica, moren els iranís i els iraquís (guerres entre diferents denominacions del món musulmà), moren els coptes cristians a Egipte, moren els “fidels” a la sortida nocturna d’una Mesquita on han celebrat l’àpat nocturn del Ramadà, moren en les pasteres que intenten travessar cap al món occidental…

El que preocupa de tot això és que les informacions que rebem cerquen més informar-nos de les possibles “causes” que no pas de les víctimes. Si no són properes ens rellisquen.

Per què hi ha tanta preocupació per les “causes”? Perquè importa sobre tot l’economia, val a dir: buscar qui és el responsable per encolomar-li els “neulers” i per justificar una cursa absurda d’armaments contra els que considerem responsables de les morts.

Les vides humanes no compten tant com l’afany de venjança contra els “presumptes” culpables i la venjança és la “llei del talió”.

La manera com ens arriben les informacions coven odi contra els responsables de les matances i justifiquen que responguem amb allò de “ull per ull i dent per dent”.

Si el que importa són les causes i no les persones estem lluny d’aquelles paraules de Jeremies (el profeta) que blasmava contra els que encoratgen els malvats perquè ningú no es converteixi de la seva dolenteria (Jr 23,14).

I també estan lluny d’Ezequiel (un altre profeta) que exclamava:

«Digues-los, doncs, de part meva: "Jo, el Senyor, Déu sobirà, afirmo i juro que no m'agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui» (Ez 33,11).

Si anem a l’Evangeli encara veurem més el valor de cada persona quan Jesús ens diu en el sermó de la muntanya:

«Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. [...] Ja sabeu que es va dir: "Estima els altres, però no estimis els enemics". Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,39-48).

Que lluny que estem de considerar l’altre més com a feble que hem de rescatar que no pas com enemic que hem de vèncer.

Si no tornem als orígens espirituals de les nostres religions, el món continuarà essent una sínia que dona i dona voltes, i en què les venjances estaran a l’ordre del dia. Només que, com que la paraula “venjança” sona molt malament en direm “fer justícia” i quedarem tan tranquils.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XII de durant l'any
25 de juny de 2017


Mai no ens sentirem bé per haver practicat el mal. Mai la rancúnia i la venjança proporcionen joia

Luis de Góngora y Argote (1561-1627)
Poeta i dramaturg espanyol

diumenge, 18 de juny de 2017

CORPUS: EL COS

S’ha fet més d’una pel·lícula en què s’aparenta que a Jerusalem haurien descobert una càmera secreta amb les restes del cos de Jesús. El Vaticà, en el film, reacciona intentant amagar la descoberta enviant un representant perquè no es conegui el fet. Imagineu-vos que aquesta ficció fos veritat. Doncs no passaria res. No hi ha res a amagar perquè, encara que es descobrissin les restes de Jesús, la nostra fe no es fonamenta pas en la desaparició del “cos” perquè la resurrecció que professem no és un fenomen que en podríem dir físic.

Ho explico. En cap dels evangelis descriu que algú va veure sortir de la tomba Jesús ressuscitat. Totes les aparicions del ressuscitat prescindeixen del cos (de carn i ossos). En tot cas diuen que no hi havia el cos a la tomba. Si travessava parets o caminava sobre l’aigua no cal que ens preguntem si allò era un miracle. Ja es veu que el llenguatge és altament simbòlic, que cal interpretar.

Anem al concret. Quan prenem la comunió no mengem pas el cos de Jesús. No podríem. Ja es veu. Quan prenem la comunió “combre guem el Cos de Crist” que és una cosa molt diferent. El Cos de Crist som tots. Ell és el cap i nosaltres els seus membres (1Co 12,12-26). Per això, quan anem a combregar, no ens aturem a venerar la mica de pa que hem menjat, sinó que obrim els ulls envers els altres que, amb mi, formen el cos de Crist. Podem dir que, si donem menjar a qui té fam, beguda al que té set, visitem maltats i presos o acollim forasters, donem menjar, beguda, acolliment o visitem el mateix Crist (Mt 25,31ss).

Ho entendreu amb un exemple. Tots darrerament hem assistit a algun enterrament sense el difunt (sigui perquè ha mort lluny o perquè ha donat el cos a la ciència). Haureu comprovat que hi ha molt poca diferència, perquè el “cos” de l’amic i familiar, encara que no hi sigui, és present en la cerimònia. Com hi és present? En la nostra capacitat de fer-lo reviure enmig de l’assemblea, amb les paraules que direm recordant-lo i, els que creiem, li parlarem com a vivent al costat del Senyor com un intercessor que es mourà a favor nostre.

Sant Ignasi d’Antioquia, quan ja sabia que el portaven a Roma on seria posat al circ i menjat per les feres deia, en una carta que escrivia als Romans i que s’ha conservat fins avui: «Les feres es convertiran en sepulcre meu i no deixaran rastre del meu cos; així, quan sigui mort, no faré nosa a ningú». Aquest Sant Ignasi era conscient que la seva presència corporal, un cop mort, no tenia gaire importància.

Vaig a la festa d’avui, el Corpus. No celebrem pas la magnificència de la mica de pa en el qual hi veiem la presència de Crist, sinó que ens aturem a veure els altres (els que formen el cos de Crist) i que necessiten de la meva companyia, del meu pa, de les meves visites i del meu acolliment. El pa és el punt d’unió entre els altres i jo. Tots combreguem del mateix. Per això és ben adient que, en un dia com aquest, fem la col·lecta per Càritas (per les necessitats de tots els pobres del món).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa del Cos i la Sang del Crist
18 de juny de 2017


Aquell que té un “per què” viure es pot enfrontar a tots els “coms”

Friedrich Nietzsche (1844-1900)
Filòsof alemany

diumenge, 11 de juny de 2017

QUAN PARLEM DE TRINITAT ENS ENFILEM PELS NÚVOLS?

No es tracta pas d’entendre Déu. No l’entendríem. Es tracta de veure el que ha fet per nosaltres. Això sí que ho podem abastar ni que sigui una mica.

La Trinitat, com ho diu la paraula, és el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, tres maneres de mirar el que rebem de Déu. No són pas tres déus. És UN de sol.

MIRANT EL PARE. A Ell li devem la nostra mateixa existència i la capacitat que tenim de descobrir les coses. Li devem també el perdó del pecat, ja que s’ha manifestat com a Pare i no com a jutge i vol que ens aixequem. Tot el món que ens envolta és per a nosaltres. Per tot això la nostra postura ha d’ésser l’agraïment. La contemplació de l’obra de Déu Pare ens fa viure amb joia com aquella que Jesús deia: «Et dono gràcies, oh Pare, perquè has revelat aquestes coses als petits i les has amagades als savis i als entesos» (Mt 11,25).

MIRANT DÉU FILL. La imatge de Jesús se’ns fa atractiva en veure la seva grandesa i generositat, acostant-se als pobres, als petits i als exclosos. Ens convertim en “fills en el fill” i neix en el nostre interior el sentiment de compassió vers els desheretats. Amb altres paraules, esdevenim deixebles de Jesús. Intentem fer el que ell va fer i el seguim. Podem fer el que ell va fer i podem fer encara coses més grans (Jn 14,12).

MIRANT L’ESPERIT SANT. L’Esperit de Jesús que ens ve del Pare ens fa lliures. Gràcies a aquest Esperit podem triar lliurement el que ens cal fer i no depenem ni de l’Església, ni de l’estat. Si veiem una necessitat no ens cal que algú ens digui com i de quina manera hem de resoldre-la. Tenim l’esperit en el nostre interior que ens fa capaços de triar el que millor ens sembli. Gràcies a l’Esperit Sant podem moure’ns lliurement.

Sense la mirada trinitària l’Església es convertiria en una secta en la qual no podríem fer res per la nostra iniciativa i dependríem del que ens anessin dictant els dirigents. Seríem esclaus i creguts que som els únics que tenim i palpem la salvació. Per això les “sectes” més alienants no creuen en la Trinitat perquè no podrien tenir esclavitzats els seus adeptes.

Mai ens ha de fer por que la gent creient en Jesucrist i que segueix el Déu que Ell ens ha mostrat, siguin lliures i se sentin lliures. Hem de repetir les moltes vegades que Jesús deia als seus: «No tingueu por» (Mt 28-5).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de la Sagrada Família
11 de juny de 2017

dilluns, 5 de juny de 2017

AI LA PAU!!!

Quan un dels estadistes es troba amb altres surt de la trobada fent unes declaracions dient que treballarà per la pau, però li hauríem de preguntar quina cosa entén ell per la pau. El dia abans han parlat (llops amb llops) del negoci dels coets i de les bombes i, com que aquesta activitat econòmica reporta moltíssims beneficis, no hi renunciaran pas. Vol dir que, quan parlen de pau, ho fan de mentida. Tots nosaltres hem de carregar no sols l’acolliment de la gran quantitat de gent desplaçada a causa dels conflictes que no s’han resolt amb converses de pau, sinó que també hem de sentir que se’ns culpabilitza de la situació. Si a tot això hi afegim que alguns refugiats, un percentatge mínim (uns molt pocs) estan embolicats amb els atemptats que han produït molts de morts, encara els governs troben més excuses per fer la doble feina: primer posar moltes dificultats als que volen venir al món occidental, i segon, aparentar, amb molta força pública a la vista de la gent que s’està defensant el poble.

Mirem com l’apòstol Sant Pau ens exhorta a viure amb concòrdia entre nosaltres. Llegim aquestes paraules:

Que l'amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d'esperit, serviu el Senyor. Que l'esperança us ompli d'alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l'oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l'hospitalitat. Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l'Escriptura: “A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga”, diu el Senyor. Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé (Rm 12,9-21).

Perdonar i estimar requereix molt més valentia que no pas atacar. L’atac només el pot fer el que té recursos; el perdó, en canvi, el podem fer tots i no perquè no tinguem més remei, sinó perquè et fa ésser més valent. És per això que el ressuscitat, en l’Evangeli de Sant Joan, posa alhora la vinguda de l’Esperit i el perdó. Ja se sap que per perdonar cal molta força de l’Esperit.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pentecosta
4 de juny de 2017

diumenge, 28 de maig de 2017

ESTEM DESARMATS

Els que heu estat educats en la religió i la pregària probablement us trobeu que esteu desarmats en el moment que vivim del nostre món.

Què vull dir?

Vull dir, com ara que els pares no sabeu com transmetre la fe que havíeu rebut als vostres fills i fins i tots amb els amics/amigues que de joves havíeu sintonitzat.

Què ha passat i què està passant?

Que l’església que omplia tots els àmbits de la vida en aquells moments s’ha tornat insignificant. Gràcies a Déu, avui ningú no se sent obligat a anar a Missa o a fer els casaments o baptismes per l’església. Un símptoma d’això que dic és que quan un periodista engega un atac contra els creients o contra l’església sap que no li passarà res perquè en aquests moments l’església està desarmada.

I això és un mal?

Fins fa poc els “marxistes” (seguidors de Karl Marx) veien l’església com l’encarnació de les alienacions i com l’opi del poble i així ho proclamaven. Però en dos dies ha canviat tot.

Ho explico. Han sortit unes noves divinitats potentíssimes a les quals la gent no gosa criticar. Aquestes divinitats s’han apoderat del nostre món amb molta força. Ja hi eren, però s’han tornat molt poderoses.

Qui gosa criticar els enormes sous que cobren alguns esportistes que són les noves divinitats alienadores? O qui s’atreveix a dir que la veneració de les relíquies (signatures i selfies) és molt alienant? Un altre exemple d’aquestes potentíssimes divinitats és el dels refugiats. A milers, que es moren o bé en la Mediterrània o bé apilats en camps on els falta quasi tot. Per què els passa això? Perquè molt poca gent s’atreveix a posar en dubte la carrera d’armaments, que és la que ha provocat aquests desastres.

Aquella gent que ha decidit portar una vida estimant els altres, fent feines a favors dels altres que les necessiten… es troben desarmats. No saben què dir.

Els cristians tenim una llum que podem aprofitar, però seguirem desarmats. La llum és Jesús i el que va fer, de manera que ens podem convertir en seguidors o deixebles seus.

He dit que seguirem desarmats davant la potentíssima força que tenen aquestes divinitats de les quals he parlat. No podrem mai competir amb la seducció dels partits esportius de grans masses ni tampoc ens atrevirem a criticar els guanys dels grans potentats. Només podem estimar i perdonar, que sembla molt poca cosa. Necessitarem que la gent (també els pocs creients) preguin per nosaltres, perquè a sobre que estem desarmats no fem les coses gaire ben fetes. Haurem de recordar allò que Jesús li deia a Pere en el darrer sopar:

«Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t'hauràs penedit, enforteix els teus germans.» Pere li digué: «Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó i a la mort!» Però Jesús li respongué: «T'ho asseguro, Pere: avui no cantarà el gall que no hagis negat tres vegades que em coneixes» (Lc 22,31-33).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de l'Ascensió del Senyor
28 de maig de 2017