diumenge, 23 d’abril de 2017

JESÚS QÜESTIONA EL MÓN QUE L’ENVOLTA

La Resurrecció i l’Ascensió de Jesús qüestionen el món religiós, i la seva Passió i Mort qüestionen el món injust del seu voltant.

1.- La Resurrecció i l’Ascensió. Com hem d’agrair als primers cristians que no s’aturessin a venerar les relíquies de Jesús! Això, pel que sembla, es va començar a donar en temps de Constantí, uns dos-cents o tres-cents anys més tard quan els bisbes començaren a rebre els honors de l’emperador. Els primers cristians se centraven en la presència del Crist en les seves trobades en què es repartien el pa i feien que l’aliment arribés també a qui el podia haver de menester. Se centraven també en el record d’aquell Jesús que havia desaparegut (la tomba era buida) i havia anat amb el Pare (Ascensió) i recordaven, això sí, les seves paraules. No els calia cercar els seus rastres perquè no n’havia deixats. El tenien present cada vegada que dos o tres es reunien en el seu nom (Mt 18,20). Avui dia lamentem com els rastres dels famosos són venerats tant si es tracta d’una pilota signada per un jugador, com d’un vestit que un artista portava en tal film… Això, que també passa en l’àmbit religiós (les relíquies) ens pot destorbar molt, perquè no ens permet veure la presència del Senyor en les comunitats reunides que pensen com se situaran en la societat donant testimoni d’aquell que ens ha estimat. Els primers cristians vivien a la intempèrie, sense relíquies (la tomba era buida) i sense poder tocar el Senyor que havia pujat i encara estava amb el Pare per l’Ascensió (Jn 20,17).

2.- La seva passió i mort. Sembla que en cap altra època de la història els seguidors de Jesús han estat tan massacrats i morts com en la nostra. Darrerament tenim l’exemple d’Egipte i Orient Mig. En el temps del nazisme també passava, però els creients eren massacrats juntament amb jueus, gitanos i altres persones d’ètnies no pas àries; i en els pitjors temps de les multitudinàries deportacions a Sibèria també eren enviats juntament amb qualsevol que fos sospitós de dissident dels règims comunistes.

Per què els cristians són el punt de mira de tanta persecució? Perquè els que són conseqüents, que sovint són pocs, però molt significatius, posen (com Jesús) en qüestió la realitat en què vivim, una realitat violenta, cruel, en què s’imposa la llei del més fort en front dels dèbils i els que no són ningú en la nostra societat i als quals es carrega tot el farcell. La bellesa, el fervor i la devoció de les litúrgies i les confraries sagrades que ens recorden la passió del Senyor ens poden enganyar i fins i tot poden fer plorar, però de veritat ens recorden la passió dels seguidors pobres, humils i massacrats als quals, pel fet d’ésser creients en Jesucrist, els passen aquestes coses? Aquestes cerimònies posen en qüestió la realitat en què viuen milions d’éssers humans? Ens recorden que Jesús va acabar en fracàs?

En aquest article havia d’haver començat al revés (per la passió i la mort) però m’ha semblat que era bo recordar que la Resurrecció i l’Ascensió ens situen en el buit perquè ni tenim les relíquies, ni el podem tocar. Ell està amb el Pare i nosaltres fem el seu memorial en les trobades de les nostres comunitats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
23 d'abril de 2017

dilluns, 17 d’abril de 2017

JESÚS NO ERA PAS UN SUÏCIDA

He d’agrair a José Antonio Pagola les idees d’aquest article que escric.

Traieu-vos de sobre aquelles estampetes en què Jesús estima i abraça la creu. Ni ell ni ningú no volia la creu: era una eina de tortura espantosa prou divulgada pels romans contra els seus opositors. Tampoc no buscava el martiri. No tenia res de masoquista aquell que no suportava veure com els més desheretats sofrien sigui per gana, sigui per exclusió de la societat, sigui per malaltia incurable o sigui per estar en pecat que, en aquell moment, significava no ésser admesos ni en el poble i havien de posar-se sovint al marge dels camins. Si feia aquestes coses era per la fidelitat al projecte de Déu que va mantenir des del bateig del Jordà. Predicava el Regne, que era un món feliç per a tots. Ja sabia que els profetes (els que parlen del projecte de Déu Pare) havien estat perseguits pel seus pobles (Lc 4,24). Tenia al davant el que li havia passat a Joan Baptista. Sabia que podia anar a la mort i s’havia escapat diverses vegades del linxament, però no es feia pas enrere, ni tampoc no modificava el seu missatge a favor dels últims. Segurament s’hauria estalviat la mort si hagués callat i, sobre tot, si no hagués fet aquelles recriminacions que ofenien els que tenien el poder en el temple i en el sanedrí (que eren alhora legisladors i jutges). No ho va fer i preferí l’execució que trair la seva consciència per fidelitat al projecte de Déu que va predicar des del començament. Va aprendre i aguantar un clima d’inseguretat, conflictes i contínues acusacions. Dia a dia persistia anunciant clarament el seu missatge amb unes paraules que fins els més senzills les entenien (Mt,11-25). Això ho feia no sols en els poblets allunyats de la Galilea sinó també a la boca del llop, és a dir a la mateixa esplanada del temple. Res no l’aturava, ni els mateixos deixebles que el volien dissuadir (Mt 16-22) conscients del perill que comportava aquella manera de parlar.

Morirà com el més pobre, com un exclòs acollint fins i tot els indesitjables i perdonant uns i altres. La seva mort va ésser una icona del que havia estat la seva vida: una confiança total en Déu que no exclou ningú del seu perdó, tant que fa exclamar un centurió que estava al comandament dels que l’executaven, ple d’admiració: «Verdaderament aquest home era innocent» (Lc 23,47).

Encara que mor com el més pobre i menyspreat, la seva mort segella per sempre la seva fe en un Déu que volia la salvació de tots els que han estat i estan oprimits. Així ho van entendre els deixebles dels primers temps que van creure en la resurrecció.

Quan fem el mateix que ell feia i ens hi assemblem, també nosaltres som ressuscitats i aprenem a mirar les coses des d’un altre prisma. Diu la carta als Colossencs:

Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria (Col 3,1-4).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
16 d'abril de 2017

diumenge, 9 d’abril de 2017

L’ECONOMIA (TAL COM ESTÀ) MATA

Aquesta frase tan contundent no és pas meva. És del Papa Francesc. Mata per dues raons:

  1. Els que més diners fan no treballen
  2. I als que més treballen no els arriba per acabar el mes. Sense comptar una gran quantitat de gent que són exclosos o descartats, aquells que no compten ni per treballar ni per menjar.

Tornem-hi:

  1. Els que fan més diners no treballen. És un sistema pervers en el qual gairebé tots hi estem apuntats. El que té diners, perquè els han guanyat els pares o per una loteria o per la raó que sigui els inverteix en usura (en diuen interessos). En guanya sense haver de fer res. Només calcula on més rendiran sense importar-li el més mínim d’on li ve el guany. Pot venir d’una explotació infantil en algun altre país, o d’un acomiadament massiu de famílies… tant se val. Els diners tot sols guanyen, i ja n’hi ha prou. El més probable és que, quan més rendeixin, més tenen les mans tacades de sang o de suor.

La gran economia s’assembla molt a aquest tipus d’ocupes (no tots fan el mateix) que amb el preu d’un pany, un martell i un tornavís, es fan amos d’una casa d’altri i a l’endemà se la venen, com si fos seva, lliurant la nova clau a un que cerca pis. Negoci rodó. Han fet diners només amb paraules.

Això, que a molts ens sembla execrable, és molt semblant al que han fet els que més tenen. Primer han acumulat diners i després ens els venen com si fos un producte. El resultat és el mateix: es guanyen la vida amb paraules, sense treballar.

  1. A molts dels que més treballen, sobre tot els que últimament han entrat al mercat del treball, no els arriba per completar el mes. Ja no esmento els que no han trobat treball sigui per malaltia, sigui per l’atur, sigui pel menyspreu (aquests darrers són els “sobrants”). Per això podem dir que l’economia (tal com la tenim muntada) mata. Si tot això no acaba amb un bany de sang és perquè hi ha molta solidaritat entre les famílies.

Davant de tot això ens sentim molt petits, incapaços de respondre, perquè qui som nosaltres per enfrontar-nos amb els grans? Doncs som responsables de la nostra administració i de la relació que tenim amb els que ens envolten.

Com veieu l’arrel de l’economia que mata és que tanta gent (els que poden i tenen més) guanyen diners només amb paraules: són els interessos dels préstecs que es converteixen en usura.

En el judaisme, els islàmics i a la primera església hi ha paraules molt dures per parlar de la usura que molt aviat es converteix en l’aprofitament de la necessitat de l’altre per l’enriquiment propi. Trobem a l’Antic Testament frases com aquestes:

Presta sense usura i sense cobrar interessos, defuig de fer-se còmplice de la injustícia i dóna sentències justes en els plets (Ez 8,18).

I aquesta altra:

El qui oprimeix els pobres i els indigents, roba, no restitueix les penyores als deutors, posa la confiança en els ídols repugnants, cosa abominable, presta a usura i cobra interessos, aquest fill no viurà pas: certament morirà, perquè ha comès totes aquestes abominacions i ell mateix serà responsable de la seva mort (Ez 18,12-13).

Si això no ens interpel·la és que hem perdut el sentit del pecat i trobem tan natural aquest sistema que, si poguéssim, faríem el mateix.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Rams
9 d'abril de 2017

dimecres, 5 d’abril de 2017

ELS ATEMPTATS: NOSALTRES NO TENIM CAP CULPA?

Cada vegada que hi ha un atemptat una mica bèstia, com els de Londres, Brussel·les, París… la gent del carrer, esgarrifada, es pregunta com es pot arribar a una salvatjada d’aquesta mena. I n’hi ha per preguntar-s’ho. Però ningú (o casi ningú) no es pregunta què hem fet els occidentals en aquells països ni quina part de culpa hi tenim.

Primer de tot, nosaltres tendim a identificar-los a tots com islàmics igual com ells ens identifiquen a tots nosaltres com a cristians. Gran error nostre i d’ells. Podem fer-nos més preguntes: qui els ha armat? Quantes vegades han vist els occidentals (nosaltres) ara a favor d’uns, ara a favor dels altres? Els demanem que renunciïn a grans armaments molt letals, però occident no hi renuncia. No és pas estrany que es radicalitzin i captin joves i noies desitjosos d’aventures amb algunes promeses (econòmiques i espirituals) que després podran o no podran acomplir.

Nosaltres, enlluernats per la rigidesa amb què practiquen la Sària i horroritzats pels assassinats que cometen al pobles que han anat envaint, pensem que ells són dolents i nosaltres bons. No ens fixem com veuen ells la nostra societat en la deriva llibertària i amb el culte al plaer que és una de les divinitats que avui gairebé ningú no s’atreveix a denunciar. Quan ells veuen els vestits de les nostres noies a l’estiu pensen que totes són prostitutes. Així ho manifesten.

No ens val dir que els que han fet grans atemptats són gent tocada de l’ala. No és pas ben bé així, sinó que són representatius d’una societat que ens rebutja.

Al començament de l’Evangeli de Marc hi ha un episodi significatiu en aquest sentit. En diem l’endimoniat de la sinagoga. Quan la gent ha sentit la primera predicació de Jesús a la sinagoga aviat s’adona que el projecte que ell porta xoca de front amb el judaisme que ells han estat practicant fins ara (lleis i més lleis) i s’adonen també que això suposarà un gran canvi que no seria pas acceptat pels dirigents del judaisme. Surt un home de la sinagoga que sembla boig (li diuen endimoniat) i amb veu alta s’enfronta amb Jesús. És una mena de boig portaveu del poble. Diu el que els altres no gosen dir i s’enfronta a Jesús per la nova doctrina que canviarà totes les coses. Li diu: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!» (Mc 1,24). És un home radicalitzat semblant als d’avui que si tenen un arma als dits o un cotxe per atropellar gent es posaran a fer disbarats. Podríem dir que són els portaveus del poble (del seu poble, és clar). Són il·luminats pensant que tenen tota la raó, tan il·luminats com nosaltres que també pensem que tenim tota la raó.

Tot plegat vull dir que poques vegades ens posem a pensar del costat de l’altre i ens adonaríem de la quantitat de greuges que els hem fet. Molts han hagut de fugir dels seus pobles per les nostres mateixes bombes (efectes col·laterals).

També a l’Evangeli llegim com Jesús es posà a la pell dels oprimits i diu que en veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor (Mt 9,36). Vol dir que s’adonà del molt que havia sofert la pobra gent. Es posava en la pell de l’altre que és el que a nosaltres ens costa tant de fer.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de Quaresma
2 d'abril de 2017

dilluns, 27 de març de 2017

LES TRES T: TEULADA, TERRA I TREBALL

Llegint un document del Papa Francesc ens trobem amb un llenguatge que, per una banda s’entén molt i per altra banda no hi estàvem acostumats. Estem parlant dels drets que ha de tenir tota persona que habita en aquest món. El mateix papa ha creat un dicasteri (una mena de ministeri del Vaticà) que l’anomena “Desenvolupament humà integral” presidit pel Cardenal Turkson. Això és una novetat perquè els altres dicasteris del Vaticà fins ara eren per afers molt més interns de la mateixa església, com la litúrgia, la defensa de la fe o la teologia, les missions, o també els que parlaven dels preveres i dels bisbes... El Desenvolupament integral passa per fomentar, defensar i promoure les tres T per a tota persona que habita en el món. Això ho ha de fer el Vaticà? Això ho hem de fer tots els que creiem en la dignitat de cada una de les persones humanes perquè totes tenen la mateixa dignitat de fills i filles de Déu.

Quines són les tres T?

  • Teulada: Tota persona té dret a aixoplugar-se. El nostre cos no està preparat per viure permanentment a l’aire lliure i ens cal casa i vestit. Això és el que reivindiquen els que treballen a favor dels refugiats, perquè tinguin un habitacle per estar protegits tant del fred i la calor i alhora un espai d’intimitat, un lloc on viure amb els familiars (o amb la tribu allà on l’espai familiar sigui un xic més ample).
  • Terra: La terra és de tots però els diferents Estats ens n’hem apropiat bastint fronteres de defensa. Ens vam alegrar molt quan la URSS va eliminar el teló d’acer (tot i que el teló era metafòric) pensat que entràvem en una nova època de la humanitat i no va durar gens. El nostre mateix país ha creat uns murs (aquests reals) a Ceuta i Melilla i els EUU n’estan construint de nous amb Mèxic (Mèxic també en té amb Guatemala) i els països de l’Est estan impedint el pas a base de noves muralles, si més no posant-hi soldats. Ens hem apropiat d’espais que haurien de ser per a tots els homes i dones i hem dit que som els amos. Hem oblidat que un dia els nostres avantpassats els van ocupar i se’ls va permetre fer-ho. La principal funció dels exèrcits ara és marcar bé les fronteres.
  • Treball: Encara que els governs prometen que el treball tornarà a valer per a tothom ja sabem que ens menteixen perquè cada nova màquina o robot que s’inventa pren la feia a una colla de treballadors. I això, ho sabem tots, anirà en augment. Per altra banda, les noves lleis faciliten l’acomiadament fins i tot dels que porten anys treballant. Si parlem de “renda bàsica per a tothom” també topem amb un problema: com es farà per incentivar que la gent busqui treball si ja té una renda bàsica? Hi haurà qui es conformarà amb els mínims i sobreviurà com podrà. La nostra constitució diu que és un dret que tots tenim (el del treball) i n’estem ben lluny, ja que som el país dels entorns europeus que més atur arrossega. Haurem de fer servir la imaginació perquè entitats públiques, estatals i privades retornin el dret del treball a aquells que pretenen tenir-lo, si més no embellint les ciutats i els pobles a canvi de la renda bàsica. Si no ho fem així desapareixerà la capacitat imaginativa de molta gent.

Van sorgint, per altra banda, moltes iniciatives caritatives i noves ONGs on s’hi apunta més gent jove que en èpoques passades. Aquestes organitzacions semblen insignificants però no ho són. Van obrint noves iniciatives i nous camins per afavorir la gent que estan mancats de les tres T, que no tenen teulada perquè els han destruït la casa (amb les guerres o desgràcies naturals), no tenen terra perquè emigren sense nord d’un lloc a l’altre, i no tenen treball perquè on arriben hom els mira amb desconfiança com si vinguessin a prendre’ls els llocs de treball. Amb la baixa natalitat que hi ha al nostre país segur que haurem de demanar que vingui per favor gent d’altres llocs. Els que estan ficats en aquestes iniciatives són col·laboradors de l’obra del Creador.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de Quaresma
26 de març de 2017

dilluns, 20 de març de 2017

EL DÉU DE JESÚS, EL DÉU DE JACOB, EL NOSTRE DÉU

L’Evangeli d’avui dóna matèria per fer un comentari molt actual. És el de la samaritana. Corria la veu entre els fariseus que Jesús batejava més i feia més deixebles que Joan (Jn 4,1). S’adona que aquell bateig de Joan (que ell va continuar per poc temps) no va pas pel camí encertat. Ha de cercar una altra manera de trobar-se amb Déu sense aquell baptisme i pensa a recuperar el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, un Déu que estimava gratuïtament i que es posava a caminar al costat d’aquells patriarques. Pensa que el pou de Jacob és el lloc adequat. Te set (set d’aigua i set de la nova aigua) i, quan es troba amb la samaritana no parla d’un pou sinó d’una font. Ell intueix que el Déu de Jacob ens omple de l’aigua de la vida i aquesta aigua a no l’hem d’anar a buscar lluny (ni al temple de Jerusalem ni al de Garitzim) sinó en el nostre interior. És el que en diem l’Esperit de Déu en el nostre interior.

Així entendrem la conversa que té amb la samaritana. Mentre Jesús busca una font (la font del pou de Jacob) que és una imatge del Déu gratuït que tenia Abraham, Isaac i Jacob, la samaritana diu que la recerca de Déu és un pou perquè ella imagina que cal anar-lo a buscar en els temples (el de Jerusalem o el de Garitzim). Jesús li diu que l’aigua que ella busca la trobarà en els seu interior i no en els temples, perquè la font (que és l’Esperit de Déu) la tenim ja a dintre i n’hi ha per a nosaltres i per calmar la set dels altres. La samaritana no entén que Déu ja es present en el seu interior i va preocupada per les normes i les lleis (el poal per treure aigua). Tampoc no entén que Jesús pugui parlar-li (tu a tu) amb tota naturalitat (una nova manera de mirar les dones que tenia Jesús) i també veu com Jesús no té els prejudicis contra els samaritans. L’aigua de la vida és per a tothom, per a les dones i per als samaritans. No sols no té prejudicis, sinó que li demana a ella l’aigua, precisament a ella, que ni ella mateix sabia que en tenia en el seu interior. Tanta aigua (l’Esperit de Déu) que fins i tot brolla.

El canvi que Jesús proposa és radical perquè, amb la nova mirada de Déu, no calen ni els temples com intermediaris ni els rituals per trobar-lo ja que «els vertaders adoradors adoraran el Pare en Esperit i veritat».

Per això anima la dona que ella mateixa es vegi capacitada d’anunciar la Bona Nova a la gent del seu poble (de Samaria) i que els molts marits que ha tingut (llegiu intents de recerca en diferents sectes o religions) no l’han portada enlloc. Ara ella ja se sentirà plena de vida com per dir als seus conciutadans que era Jesús el que estava cercant i els samaritans cregueren en la paraula de la dona de primer i després ells, directament, escoltant Jesús, es van refermar en la nova manera de creure en el Déu que es feia present en esperit i veritat en cadascun d’ells.

En aquell moment Jesús trenca la barrera que hi havia entre jueus i samaritans i obre horitzons, de tal manera que tots nosaltres, ara també, podem venerar el Déu que està en el nostre Esperit i no necessita temples. De petits (en el catecisme) ja ens han dit que els temples només son llocs per reunir-nos, perquè els vertaders temples de Déu som nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de Quaresma
19 de març de 2017

diumenge, 12 de març de 2017

TRES MIRADES DE LA CRISI DEL PAÍS

Com podeu comprovar en molta premsa escrita i televisiva alguns diuen que anem bé i altres que no.

Vegem els criteris d’uns i altres. Em baso en un article de González Faus sobre aquest tema que publica la revista Iglesia viva, núm. 268 (any 2016).

El primer és l’informe dels empresaris (CEOE). Els preocupa resoldre el problema estructural que, segons ells, és el creixement de l‘economia. Sembla que no els importin els mitjans per fer que l’economia creixi. Sabem que quan es reparteix malament amb els més pobres creix el guany dels altres (és el creixement de l’economia). Per aquests viaranys ha anat la reforma laboral en curs. Un altre element que els empresaris troben a faltar per anar millor és la flexibilització. Aquesta recepta és bona quan afecta a les màquines o a la productivitat dels animals. Però quan afecta a les persones arriba a graus inhumans. Finalment l’informe descuida els impostos indirectes que són els que carreguen, sobre tot, en els més pobres (l’impost a tot el que compra, com el menjar, útils…).

El segon és l’informe del Banc d’Espanya. Què troben a faltar aquests altres? Que els bancs rendeixin sense cap atenció als altres factors humans. L’informe dóna la impressió que els bancs no són un servei, sinó un negoci, i cal que rendeixin. Quan parlen dels “costos” posen l’empleat al mateix nivell que una màquina. Ha de rendir. Com que descuiden que són serveis, cada vegada cobren més pels serveis prestats (en diuen “comissions”). Passen del “servei” a la “usura”. El poder econòmic els ha corromput com havia passat a la mateixa església quan havia tingut poder. El seu objectiu és cercar el màxim de beneficis sense sentit social.

El tercer informe és l’informe de Càritas-FOESSA (Fomento de Estudios Sociales y de Sociología Aplicada). Aquest informe contempla la crisi des d’una perspectiva global, no com els altres dos que ho miren només des del seu punt de vista. Parteix de la base que la crisi no és neutral. Entre el 2009 i el 2015 la desigualtat ha crescut: reducció de les rendes mitjanes i enfonsament de les rendes dels més pobres. El forat és tan gran (vol dir que els pobres han quedat molt i molt marginats) que, amb la tímida recuperació actual, es trigarien set anys a tenir treball la majoria de la gent, però amb una reducció de salaris que ja s’està donant que, tot i treballar, a molts no els arribarà per viure. Diu l’informe que avançarem cap a una Espanya de diferents velocitats, igual que passa al món (segons Forbes) que 62 famílies tenen (elles soles) el que té la resta de la humanitat.

Passa que els exclosos (els que ara no tenen res) passaran a ésser explotats perquè tindran treballs precaris i feina a sobreviure (com està passant amb els que troben treballs actualment, que no els arriba per tenir una vida digna).

Diu també que els impostos indirectes graven moltíssim els pobres. Els impostos indirectes és el que es carrega a cada menjar o objectes que comprem, els carburants… Sembla (segons aquest informe) que, en el futur, hem de comptar amb períodes de crisi i tímides recuperacions. Ara ja és mentida que la millor política és la de donar treball, perquè molts salaris esdevenen insuficients. S’haurà de pensar en una “renda bàsica universal” que consistiria a fer el mateix que les famílies (en les que encara que alguns no treballin la renda és per tots i tots poden tenir diners a la butxaca perquè se’ls reparteixen).

Tot plegat, aquests estudis ens recorden el que ja diu el Papa Francesc: «Aquesta economia mata».

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de Quaresma
12 de març de 2017

diumenge, 5 de març de 2017

EL SOFRIMENT DELS ALTRES

Massa sovint diem pecat del que no ho és, fixant-nos sobre tot en allò que en podríem dir faltes i massa sovint ens falta la referència per poder mesurar els nostres actes.

Quina era l’obsessió de Jesús? El sofriment dels altres. No li preocupava gaire si algú havia faltat contra el temple o contra la llei. Hi ha una dita de Jesús que no és pas apòcrifa perquè està en alguns evangelis dels primers temps i que les actuals traduccions no han reproduït (llàstima) que diu el següent:

Aquell mateix dia veient un que treballava en dissabte li digué: «Home, si certament saps el que fas, ets feliç, però si ho desconeixes ets un maleït i prevaricador de la llei» (Lc 6,4 en el còdex Beza).

Jesús ja estava d’acord amb el compliment de les lleis establertes però prioritzava la consciència (és a dir, que la gent reflexionés el que estava fent) perquè li importaven més altres coses, com és el sofriment de la gent. Només cal fer un repàs de la seva activitat amb els malalts, amb els marginats (dones sobre tot), amb els estrangers (com la cananea), amb el centurió romà que tenia el criat malalt… Sempre el movia preferentment la compassió.

Ara nosaltres, els que volem ésser seguidors del Mestre, hem de fer el mateix i per preguntar-nos si el que estem fent ofèn Déu o no diguem: faig patir algú?, em poso d’esquena al sofriment dels altres? Segurament no és pas una guia del tot universal, però és molt útil per adequar la nostra vida al pensament del Crist.

Posem per exemple: la carnestolta és pecat? No pas si no ocasiones cap sofriment (sobre tot moral) a ningú, per tant gaudeix-la. Robar és pecat? Des dels temps dels Sants Pares (que eren els intel·lectuals dels primers temps de l’església) s’ha dit qui pren coses per necessitat no peca encara que, si els governs l’enxampen el castigaran, però les agafa per necessitat, just el que necessita i causa el mínim perjudici a qui els les ha preses. No és pas el mateix que robar als rics (a l’estil de Curro Jiménez) perquè tenen molt. Aquest és un principi erroni, massa sovint invocat, que no és pas cristià, encara que popularment és ben vist. El criteri és veure el sofriment de l’altre. A la llei antiga d’Israel hi havia un apartat que deia:

Si passes vora la vinya d'un altre, pots menjar tot el raïm que vulguis fins a saciar-te; però no t'enduguis res dins el cistell. Igualment, si passes pel sembrat d'un altre, pots arrencar espigues amb la mà; però no seguis amb la falç res del seu sembrat (Dt 23,25).

Els grans pecats de la nostra societat són aquells que ocasionen els grans sofriments: els que són la causa de les deportacions, morts, la fabricació de nous armaments, els que han muntat uns sistemes de guanys que exclouen una massa immensa de gent condemnada a viure en la pobresa, l’atur o també els que marginen milers de persones convertint-les en sobrers (els que sobren, els que no sabem què fer amb ells), que estan detinguts en camps de refugiats, moren en pasteres i ningú no els vol com si fossin més delinqüents que nosaltres…

La redempció ha de venir per l’amor: estimar el que està sofrint i posar-nos al seu costat. Quan passem per la vida sense adonar-nos del que ho passa malament, encara que no en siguem conscients, estem pecant contra l’evangeli de Jesús. Si en som conscients ja trobarem la manera de posar-nos al seu costat, que no sempre serà, ni de bo tros, fer-los una caritat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I de Quaresma
5 de març de 2017

diumenge, 26 de febrer de 2017

“CASA NOSTRA, CASA VOSTRA”

La gran manifestació que hi va haver a Barcelona a favor dels refugiats indica que hi ha una gran sensibilització referent a aquests temes en la nostra societat. Vol dir que en l’arbre del nostre país hi ha unes arrels molt sanes per detectar aquesta mena de problemàtica. També indica una altra cosa: l’enorme distància que hi ha entre els governants i el poble.

Aquestes manifestacions són esporàdiques i no volen pas dir que cada un dels manifestants estigui disposat a acollir en habitacions de casa seva gent refugiada. Més aviat volen urgir als governs i als que tenen possibilitats de resoldre el gran problema que cerquin la manera d’acollir-los. Si he llegit bé les notícies de dies passats, Espanya ha respost molt poc, tan poc que s’ha quedat molt per sota del que s’havia compromès a nivell internacional. Pel que es veu hi ha països, i sobre tot partits xenòfobs, que voldrien tornar a la puresa d’una raça que només la podem demanar als gossos, perquè nosaltres, per poc que furguem, qui més qui menys venim de llocs i ètnies diferenciades i hem d’agrair als nostres avantpassats que ens van acollir i van permetre que ens integréssim. Avui moltes coses han canviat i ningú no se sorprèn quan veu un nen d’origen subsaharià parlant correctament la nostra llengua o una dona magrebina conduint un cotxe. A més, en pocs anys veurem com aquests envelliran i ocuparan places a les nostres residències i es beneficiaran de la seguretat social. Temps al temps.

Ara cal que els que vagin arribant s’integrin (els nens a les escoles, els que són capaços de treballar als diferents llocs de treball en què treballin..) perquè la majoria no són pas gent disminuïda sinó gent normal que en els seus països d’origen tenien oficis. Tant de bo que alguns (no seran pas mai tots) puguin tornar als llocs d’on van sortir escopetejats.

Pels voltants de Nadal fem pessebres i recordem com Josep i Maria foren refugiats, primer a Betlem on no trobaren allotjament; encara que el relat tingui molt de simbòlic ens indica que van sofrir la mateixa sort dels refugiats (Lc 2,1-7). Però sobretot a causa de la persecució d’Herodes (llavors de la mort dels innocents), Josep, Maria i l’infant van haver de refugiar-se a Egipte per un temps (Mt 2,13-15). També van ésser refugiats. A l’Antic Testament entre les lleis que Jahvé va donar a Moisés n’hi havia una que deia:

No explotis ni oprimeixis l'immigrant, que també vosaltres vau ser immigrants al país d'Egipte (Ex 22,20).

I també en un altre lloc:

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l'exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima'l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu (Lv 19,33-34).

Si mirem recentment, encara no fa vuitanta anys alguns dels nostres avis van haver de refugiar-se a França a causa de la guerra civil (on van ésser força maltractats) i uns altres a Mèxic.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VIII de durant l'any
26 de febrer de 2017

dimecres, 22 de febrer de 2017

PELS FRUITS EL CONEIXEREU (Mt 7,16)

Parlo de la caritat. Ens ha tocat viure uns temps en què han sorgit i neixen moltes iniciatives de caritat perquè el món viu moments convulsos: refugiats en camps de diversos països, refugiats a casa nostra, aturats, exclosos de la societat, captaires… mentre els que tenen cada vegada tenen més i ja els deu anar bé que la societat els resolgui el problema dels exclosos i sobrants. Neixen iniciatives de tota mena, com ara la gent que es desplaça a estar un temps en camps de refugiats, recollides d’aliments o de roba, festivals per conscienciar la gent o també per recollir fons… Tot plegat fa que ens podem mirar el nostre temps com un arbre que té les arrels sanes i es revitalitza i ens n’hem de felicitar per més que siguin sovint minories els que fan això.

Tot amb tot, massa sovint tenim a la ment aquella imatge de recollir el que sobra dels rics per donar-ho als pobres. Aquesta manera de mirar hauria de quedar obsoleta.

Per què? Perquè massa sovint els que fan això aprofiten per fer-se veure i rebre les felicitacions dels mitjans de comunicació. Ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2). Encara hi ha una altra raó: Mentre es fa això els pobres continuen essent pobres i els rics, rics. No canvia la societat ja que els que tenen donen del que els sobra (Lc 21,4).

Quina hauria d’ésser la caritat cristiana? Primer de tot la que no es fa veure ni tampoc es fa felicitar. D’aquesta ja n’estem cansats, però, gràcies a Déu, hi ha molts que donen sense que la mà esquerra sàpiga el que ha donat la dreta (Mt 6,3).

Hi ha una altra característica: fer-te pobre al costat dels pobres, acostar-te a ells, escoltar-los, fer que et sentin proper a ells. No es tracta que els rics es tornin pobres sinó d’anar igualant, com diu Sant Pau:

«En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que, un dia, allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s'arribarà a la igualtat, tal com diu l'Escriptura: “Ni en sobrava als qui n'havien recollit molt ni en faltava als qui n'havien recollit poc”» (2Co 8,14-15).

Per tant, no ens deixem enlluernar pels famosos que, envoltats de càmeres, van a veure els nens malalts, ni tampoc per aquells que proclamen als quatre vents la quantitat de menjar o de roba que han recollit. La caritat cristiana es pot discernir per les obres. Diu Jesús: «per les obres els coneixereu» (Mt 7,16). Tenim dos models excel·lents, un força conegut i un altre més desconegut. Francesc d’Assís (més conegut) i Pere Nolasc, un barceloní que destinà la seva fortuna a rescatar captius i ell mateix s’oferia com a captiu.

Vull acabar reconeixent que hi ha molta gent que avui exerceix la caritat cristiana tal com l’he descrita, sigui i o no sigui creient en Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VII de durant l'any
19 de febrer de 2017


El més important no és el que donem, sinó l'AMOR que posem en donar. Troba el teu temps per practicar la caritat. És la clau del Paradís

Mare Teresa de Calcuta (1910-1997)
Monja i missionera catòlica d'origen albanès

dilluns, 13 de febrer de 2017

JESÚS, JOSEP I MARIA

Procuraré parlar amb un llenguatge que puguin entendre els que no tenen estudis de teologia i es perden amb paraules com “la virginitat de Maria…” o amb definicions de l’església.

Primer de tot, cal dir que ens hem d’acostumar a dubtar. No ho sabem pas tot i sovint quedarem amb el dubte. No passa res.

  • Primera pregunta: Jesús era fill de Maria i Josep? Si mirem les dues genealogies dels evan gelis que són llistes d’avantpassats (Mt 1,1-16; Lc 3,23-38) sembla que sí, i també si llegim el començament de la carta de Sant Pau als Romans que diu que «és descendent de David pel que fa al llinatge humà» (Rm 1,3).
  • Segona pregunta: Maria i Josep eren una parella com les nostres? Ai las! No, perquè aquella societat era del tot diferent a la nostra. Si vivien els pare de l’un i de l’altre haurien convingut en concertar el matrimoni com sembla que era costum i es coneixerien en un festa. Si Josep no era vidu (no ho sabem), l’edat dels contraents seria joveníssima. Sempre parlem d’aproximacions.
  • Tercera pregunta: On és la intervenció de Déu (de l’Esperit Sant)? Tenim dos relats desconcertants, altament simbòlics, que són l’Anunci de l’àngel a Maria (Lc 1,26-36) i els somnis de Josep (Mt 1,18-23). En els dos relats diu que Déu intervingué sense la mediació de Josep. Encara hi ha un tercer text més breu de l’Evangeli de Joan que diu que «no ha nascut per la descendència de la sang, ni pel voler humà, sinó de Déu mateix» (Jn 1,13).
  • Quarta pregunta: Si aquests llenguatges són simbòlics vol dir, que no són reals? Tota la nostra vida és plena de símbols i sort en tenim. Ho és l’art, la diversió, els jocs, la pregària… I, no cal dir les paraules d’amor.

Per donar una resposta més senzilla us invito a llegir el començament de la carta als romans que he citat abans on distingeix dues coses d’una manera ben clara: l’ascendència jueva per una banda i l’obra de Déu per l’altra.

Diu que

  • es refereix al seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà,
  • però, per obra de l'Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d'entre els morts (Rm 1,3-4)

Amb paraules senzilles: aquest Jesús era jueu i d’ascendència jueva i l’Esperit Sant el converteix en Fill de Déu. En el catecisme de la nostra infància dèiem: Jesús és Déu i home vertader.

Com he dit en el començament, com en tots els llenguatges mig reals i mig simbòlics sempre quedarem amb el dubte, i no passa res.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
12 de febrer de 2017


Per a qui creu no cal cap explicació; per a qui no creu tota explicació sobra

Franz Werfel (1890-1945)
Novel·lista, poeta i dramaturg austríac

dilluns, 6 de febrer de 2017

VENJANÇA I PERDÓ

Les relacions internacional es guien pel principi de la venjança, només que els més forts hi surten guanyant mentre tenen armaments. Però els fa vergonya la paraula i en diuen “resposta adequada”, o pitjor encara, “justícia”.

«Tu em tires una bomba… jo dues…». I els processos que anomenem de pau consisteixen a acumular armament o preparar desgraciats suïcides que facin la feina. Quan la cosa s’embolica, algun mig malalt mental agafa armament contra la gent reunida en un local molt atapeït de gent (discoteca, terrassa, església).

Fins fa poc, els cristians no atacaven mesquites. Ara, tothom contra tothom.

Jo em remeto a l’Evangeli. Jesús va introduir una novetat que va molt més enllà d’allò de la llei del talió (“ull per ull...”). La novetat és el perdó i l’amor als enemics. Diu Jesús: «Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre pare del cel que fa sortir el sol sobre bons i dolents» (Mt 5, 44-45).

Com n’estem de lluny, del perdó, fins i tot els qui ens diem cristians! Molt poca gent és capaç d’assumir-ho. Diem que ens demanin perdó i ens equivoquem, ja que el perdó no es demana, es dona, es regala, com Jesús a la creu, que sense que ningú li ho demani diu: «Pare, perdona’ls que no saben el que fan» (Lc 23, 34).

Encara que ens sembli massa utòpic, els creients hem de defensar el principi de l’amor. L’amor i el perdó salvaran el món.

Hi ha famílies que ho han entès i ho practiquen. Els estats, si es diuen catòlics, haurien de fer el mateix. Que lluny que n’estem!.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de durant l'any
5 de febrer de 2017


L'espiral de la violència només la frena el miracle del perdó

Joan Pau II (1920-2005)
Papa de l'església catòlica

dimarts, 31 de gener de 2017

EL DÉU DE JESÚS

Lamentablement aquesta setmana mossèn Escós encara es troba hospitalitzat i li continuen fent proves. Per això encara no ha pogut reincorporar-se a la parròquia. Així doncs, per a aquest full, rescatem l’article que es va publicar el 21 de gener de 2001, i que ens va semblar molt interessant. Recordeu que han passat 16 anys i algunes coses han canviat, però el fonamental continua essent igual...

Equip delFull Parroquial i Divulgació

EL DÉU DE JESÚS

Encara que sembli estrany Jesús fou condemnat pel blasfem. Escoltem les seves paraules: «M'acuseu de blasfèmia quan declaro que sóc fill de Déu» (Jn 10,36); i també quan, lligat davant del tribunal (el Sanedrí), el gran sacerdot va dir als membres d'aquella reunió: «Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia» (Mc 14,64) precisament quan Jesús havia dit que era Fill de Déu (Mc 14,62).

Quina diferència hi ha entre el Déu de Jesús i el Déu dels jueus? Què els empeny a condemnar Jesús a mort quan ell parla d'una divinitat tan diferent? Com és que troben tan escandaloses les paraules del nostre mestre?

Em sembla que la clau la dóna ell mateix quan, referint-se a Déu els diu:

«El meu Pare a qui vosaltres anomeneu el nostre Déu» (Jn 8,54).

M'explico: Mentre ells deien que era el Déu del poble, Jesús l'anomena el meu Pare.

Quan un poble invoca el Déu del poble, en nom d'aquest Déu es poden fer totes les bestieses, com eliminar tots els enemics del poble, en nom d'aquesta divinitat.

No sols els emperadors feien ximpleries en el nom de Déu (que eren ells mateixos). També molts governs o partits de qualsevol poble s'apropien el nom de Déu i poden matar i torturar als enemics del país invocant-lo. Països com el basc s'ofereixen víctimes humanes al Déu de la nació. El nombre de Dios y de la patria ha estat sovint un lema per conquerir territoris i eliminar oponents. La mateixa església en hores baixes de la història ha sacrificat persones per salvar el Déu que ella s'havia apropiat. Encara avui jueus per una banda i palestins per l'altra invoquen el seu Déu quan es proveeixen d'equips militars per lluitar contra l'adversari. Com es podrien armar si el reconeguessin com a Pare de l'altre?

En canvi si, com Jesús, cada persona pot pregar Déu dient-li el meu Pare, tindrem una religió que ens omplirà de confiança i se salvaguardaran els altres, fins i tot els enemics, perquè el meu Pare també és Pare de cada un dels altres i que els vol a tots (Jn 17,12; Lc 19,9). El fet de poder dir "Abba, Pare" al Creador (Ga 4,6) dóna valor real a cada una de les persones que prega.

Amb el Déu de Jesús un nen i un pobrissó valen més que Espanya sencera, que el País Basc o que Catalunya, perquè cada un d'aquests més petits té la mateixa dignitat de fill i aquest Pare no vol que se'n perdi cap d'aquests (Mt 18,14). I, pels mateixos set sous, qualsevol dels més petits val més que tota l'església que, com esposa del Pare, ha de preservar cada un dels fills de Déu (bons i dolents) que també són fills seus, li agradi o no li agradi..

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
29 de gener de 2017


Dónes poc quan dónes les teves possessions. És quan dónes de tu mateix quan realment dónes

Khalil Gibran (1883-1931)
Assagista, novel·lista i poeta libanès

dilluns, 23 de gener de 2017

UNITS, COM?

Al moment de confeccionar aquest full parroquial, mossèn Escós està ingressat a l’hospital per una pneumònia. Es troba cansant i no es veu amb cor de fer l’article que cada setmana il·lustra el capdavant del full.

És per això, i aprofitant que aquesta setmana se celebra la Pregraria per la Unitat dels Cristians, que rescatem un article seu que parla d’aquest tema, que fou publicat el dia 24 de gener de 2010.

Esperem que mossèn Escós es recuperi aviat i torni a estar entre nosaltres.

Equip Full Parroquial i Divulgació

UNITS, COM? (Setmana de la Unitat dels Cristians)

Els catalans sabem com és difícil fer entendre a un de les Castelles que podem estar units i formar part d‘un mateix Estat fent coses diferents perquè la realitat de cadascú és com és.

Vull dir que la unió no comporta pas uniformitat, començant per la llengua que cada un té la pròpia.

He començat així per parlar de la unitat entre els catòlics, els protestants i els ortodoxos, que creiem tots en el mateix Jesucrist però mantenim diferències molt remarcables en la litúrgia, en la jerarquia (nosaltres acceptem el Papa com a punt d‘unió i ells ho fan de manera diferent.). El somni de la unitat no està pas en què tots fem la Missa de la mateixa manera. Imagineu que volguéssim imitar Jesús i els primers apòstols; les celebracions serien sense esglésies en algunes cases particulars en els mateixos àpats del menjar de cada dia on hi faríem reviure la presència del Crist en el pa i la presència dels pobres perquè ens recordaríem d‘ells en cada trobada. Això que dic no és pas una entelèquia sinó una manera d‘expressar que les mateixes Misses podrien ésser molt diferents i el model que tenim ara és bastant distant del que ens van transmetre les primeres comunitats. Hi ha esglésies ortodoxes que fan cerimònies molt més llargues i carregades d‘encens i de benediccions i també hi ha trobades de protestants en les quals predomina la paraula i no fan mai la partició del pa.

Com hauria d‘ésser la unitat? Doncs respectant molt la diversitat de formes de pregària i de formes d‘organització jeràrquica. Ens uneix la fe en el mateix Crist i l‘ad mi ració envers aquell que ens va parlar del Pare. Les formes continuaran variades i no seria bo imposar res als altres.

Ens hem d‘acostumar a saber viure amb gent molt diferent. Ho saben prou els matrimonis. L‘home s‘adona que, quan passen els anys la seva dona manté les pròpies iniciatives, reacciona per estímuls molt diferents, i té cura de molts detalls que a ell li passarien desapercebuts.

El mateix passa amb la dona respecte a l’home. Han d‘acceptar la unitat familiar a base de respectar la diversitat de l‘altre.

Per tant, el somni de la unió dels cristians ha de passar per admetre que les diverses litúrgies i les diverses maneres d‘estar organitzades les diferents esglésies no són (no han d‘ésser) cap destorb per a la unitat de tots. Cal no perdre de vista allò que és fonamental: que seguim Jesús i creiem en la Imatge de Déu que Ell ens ha presentat. Això és innegociable. Sense el Crist al centre no hi ha cap mena d’unitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Article del full parroquial del diumenge III de durant l'any
22 de gener de 2017

diumenge, 15 de gener de 2017

ELS CAMINS DE LA PAU

Yael Deckelbaum, Lubna Salame, Daniel Rubin, Miriam Tukan, cor Rana, Hebrews of Dimona
i cantants de tots els sectors i religions de la societat israeliana.

La cançó «Oració de les Mares», va néixer com a resultat del treball conjunt entre la cantant i compositora israeliana Yael Deckelbaum, i un grup de dones pioneres, que formen el moviment "Dones Fan la Pau".

Aquest moviment va sorgir a l'estiu de 2014, durant el període d'escalada de violència entre Israel i Palestina, i l'ofensiva militar a Gaza denominada "Tzuk Eitan".

El 4 d'octubre de 2016, vint dones jueves i àrabs van sortir des del nord del país en una marxa, que van denominar "Marxa de l'Esperança", a la qual es van anar sumant moltes simpatitzants: Milers de dones van marxar des del nord d'Israel a Jerusalem en una crida a la pau. Una crida que va aconseguir el seu punt màxim el 19 d'octubre, en una marxa d'almenys 4.000 dones, la meitat d'ells palestina i la meitat d'Israel, en Qasr el Yahud (al nord del Mar Mort). La mateixa nit, 15.000 dones es van concentrar al davant de la residència del primer ministre Netanyahu a Jerusalem.

La convidada d'honor va ser Leymah Gbowee, una les tres dones de Libèria que van ser guardonades amb el Premi Nobel de la Pau el 2011 per dirigir un grup de dones que va ajudar a acabar amb la guerra civil del seu país i enderrocar al seu dictador, Charles Taylor.

En aquest vídeo, Yael va combinar un enregistrament de Leymah, mostrejada d'un vídeo de youtube en el qual ella havia enviat les seves benediccions al moviment.

M’agradaria que molts de vosaltres, lectors, tinguéssiu un ordinador (i un que el sapigués fer anar) per poder visualitzar el vídeo del qual us parlaré.

Us el recomano perquè parla de dones musulmanes, jueves i cristianes que estan engegant un gran moviment per la pau. Totes vestides de blanc i cantant unes mateixes cançons. El vídeo el trobareu compartit a la pàgina web de la parròquia i al facebook parroquial.

Els camins de la pau poden passar per senders del tot allunyats de les armes, dels míssils i de les trobades de polítics.

Poden passar per uns grups cada vegada més nombrosos de dones que canten ostensivament pels carrers d’Israel i de Palestina, dones musulmanes, jueves i cristianes donant-se les mans i totes somrients.

Teníem una experiència semblant amb les “madres de mayo” (a l’Argentina) que tot i que no els van fer gaire cas continuaren manifestant-se i ara ja són ”Abuelas de mayo”. Aquestes reclamaven, com deveu recordar, quin havia estat el destí dels seus fills o néts que van desaparèixer en els anys de les dictadures. Aquest moviment de dones va fer molta forrolla i no anaven armades.

Amb tot això vull dir que les dones tenen molt a dir en la situació del món.

Perquè les converses (que en diuen de pau) en les quals cada nació calcula quants armaments té per resistir o vèncer l’altre, no són pas converses de pau sinó de guerra. Es preparen per refer aquell antic costum abolit per Jesús en el sermó de la muntanya (Mt 5,38-42), que en deien la “llei del talió” que es tracta de veure qui pica més fort.

Mirem el que passa amb les famílies. Quan hi ha hagut un malentès entre germans, molt sovint per una herència, la solució no passa mai perquè el que ha tingut de més, retorni alguna cosa. Això no passa quasi mai. L’acabament de les discòrdies sovint passa pel cant, la dansa i la festa (una primera comunió, el casament d’un dels fills o una celebració conjunta del Nadal o d’algun aniversari…). I els diners? Quan algú de la família ha fet passos per recuperar la pau, els diners passen a segon terme i simplement ja no se’n parla perquè aquests no són ni de bon tros tan importants com ho és l’esperit de família i de germanor.

Si abans he esmentat el valor d’aquelles dones palestines, jueves i cristianes que s’estan unint amb el cant i la dansa, és perquè s’han adonat que les converses de diners (armament, fronteres, propietats…) són secundàries comparat amb el gran valor de la integració d’un poble a dins de l’altre.

Per altra banda què és el nostre poble sinó una amalgama dels diferents invasors dels que tenim record (grecs, romans, sueus, vàndals, alans, visigots, àrabs, francesos i, darrerament murcians i andalusos). I ara ens posarem nerviosos perquè en vénen uns altres?

Seguint l’exemple de les dones que he esmentat hem d’integrar-los amb el cant i la dansa, amb el compartiment dels plats cuinats, amb les parelles lingüístiques…

Mirem com Jesús integrava els samaritans (Jn 4,39-42), la cananea (Mt 15,28), els romans (Mt 8,10-13), els grecs (Jn 12,20-23) en una societat molt més puritana que la nostra.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de durant l'any
15 de gener de 2017


O caminem tots junts vers la pau, o mai no la trobarem

Benjamin Franklin (1706-1790)
Estadista i científic estatunidenc

diumenge, 8 de gener de 2017

MÉS ATEMPTATS, MÉS INSEGURETAT

Fins no fa gaire, els països d’occident, com el nostre, estàvem en un territori de relatiu confort. Sentíem dir que hi havia guerres, però eren lluny; ens parlaven de catàstrofes naturals (te rra trèmols, volcans…) i ens ho miràvem de lluny, fins i tot els grans atemptats; la guerra civil era cosa dels avis… Vam tenir l’ensurt de l’estació d’A totxa i algun de ben sagnant d’ETA (Hiper cor). La gent sàdica (molts ho són per naturalesa en casos com aquests) contemplava els mitjans de comunicació que impúdicament ens mostraven imatges que més val oblidar. Ara, en canvi, dia sí i dia també, ens veiem envoltats d’atemptats, un dia amb camions de gran tonatge, i un altre dia amb un senyor que entra en un local metrallant, matant i aterrint la gent.

Avui tot ens queda més a prop i ens haurem d’avesar a veure gent uniformada i armada en els nostres carrers, sobre tot amb motiu de grans aglomeracions. Tampoc així ens veurem lliures del perill. Han proliferat les càmeres de vídeo per tot i, si algú s’ho proposa, pot posar per pantalla el nostre recorregut dins una ciutat. Cada vegada ens convertim en infants tutelats i tenim menys intimitat.

El jovent ha de mirar com molt allunyades aquelles sortides nocturnes del cap de setmana en les quals transitaven de discoteca en discoteca fins a la matinada del diumenge. En aquell moment els joves disposaven de molts diners a base de treballar fent hores en la construcció.

La societat ha fet un tomb i ens ha rebolcat a nosaltres a dintre.

En temps de Jesús aquella societat era menys segura encara, sigui per les colles d’assaltants de camins, sigui pel patrullatge dels soldats romans que no permetrien cap mica d’oposició o sigui pels mateixos jueus que des del primer moment es van oposar al seu projecte que ell en deia “el Regne de Déu”. Per tot arreu li perillava la vida.

I què va fer? No va tenir por. Ho deia i ho practicava. Ho deia així: «No tingueu por, petit ramat, que el Pare es complau a donar-vos el Regne» (Lc 12,32). I ho practicava anant decididament a Jerusalem: Mentre feien camí pujant a Jerusalem, Jesús els anava al davant i ells n'estaven molt sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans» (Mc 10,32-33). Si ens deixem endur per la por quedarem com esclaus en mans dels que ens volen acovardir i no prendrem cap decisió per nosaltres mateixos, ens refugiarem passant desapercebuts enmig de multituds. Amb altres paraules, perdrem la identitat.

Si en temps de Jesús, que la vida era molt més insegura, ens diu i repeteix que no tinguem por, molt més ara hem de tenir la valentia de no tenir por. Tant els islàmics radicals com el gran capital ens voldrien acovardits. És el missatge repetit del ressuscitat: «No tingueu por, sóc jo» (Mt 28,5).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge del Baptisme del Senyor
8 de gener de 2017


La majoria de les persones són altres: els seus pensaments, les opinions d'altres; la seva vida, una imitació; les seves passions, una cita...

Oscar Wilde (1854-1900)
Dramaturg i novel·lista irlandès

dilluns, 2 de gener de 2017

ÍDOLS AMB PEUS DE FANG

En la Bíblia hi ha un relat en el llibre de Daniel en el que ell interpreta un somni del Rei Nabucodonosor.

Diu així:

Tu, oh rei, has tingut aquesta visió: Hi havia dreta al teu davant una estàtua; era una estàtua molt grossa i d'una resplendor extraordinària i un aspecte terrible. Tenia el cap d'or fi; el pit i els braços, de plata; el ventre i les cuixes, de bronze; les cames, de ferro, i els peus, en part de ferro i en part d'argila. Mentre la miraves, una pedra es va desprendre, sense que ningú la toqués; va topar amb els peus de ferro i argila de l'estàtua i els va fer pols. En un instant, van quedar esmicolats alhora el ferro, l'argila, el bronze, la plata i l'or; van quedar com el pallús de l'era a l'estiu, i el vent se'ls va emportar sense deixar-ne ni rastre. Però la pedra que havia topat amb l'estàtua es va tornar una gran muntanya que omplí tota la terra (Dn 2,31-35).

D’aquest escrit prové l’expressió coneguda dels ídols amb peus de fang. Són aquells que brillen molt ja que tenen el cap d’or, el pit d’argent... però els peus d’argila. Cauen com res. I quan cauen queden esmicolats.

Doncs bé, la nostra societat actual està plena d’aquesta mena d’ídols extremadament venerats: jugadors que cobren unes fortunes que ens farà vergonya mencionar-les d’aquí uns anys quan recapitulem comptant la quantitat de famílies que han de recórrer al menjar a les entitat de beneficència; corredors de fórmula 1, cantants venerats per la multitud... i algun polític. Tots ells tenen els peus de fang perquè el seu regnat dura poc temps. Sovint cauen estrepitosament i l’actual periodisme que es congratula amb la notícia fresca, els estella com arbres caiguts si un dia se’ls descobreix una mancança o error mal dissimulat.

Converteixen els ídols en víctimes i, com que el poble no pot viure sense ídols, tot seguit n’encimbellen un altre (ara ho estan fent també amb el cuiners de renom).

Els polítics que, aprofitant el càrrec, van amassar grans fortunes ara són la riota de la gent. Conserven els diners però han quedat desprestigiats davant el poble. Els jugadors dels esports d’èlit són contínuament investigats pels fraus que han fet a la hisenda (que som tots) i, el dia que deixaran de jugar, poden quedar marginats per una societat que no suporta, ni compadeix ídols caiguts.

Això fa que tinguem una societat molt inestable i, per la mateixa raó, molt manipulable per part d’aquells que posen i treuen les figures venerades i ens animen a retre’ls homenatge.

No ens ha de sorprendre que els cristians tinguem un referent que no va triomfar: Jesús burlat, crucificat i eliminat de la terra com si fos un esperit malèvol, però un Jesús que els primers cristians el van veure ferm perquè el que havia fet i dit està fonamentat (no té els peus de fang) ja que el seu fonament el va dir i repetir: «Jo vinc del Pare», i diu:

«Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu» (Jn 10,37).

I «vaig al Pare», i diu a la Magdalena:

«Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu» (Jn 20,17).

Al revés dels ídols que he mencionat Jesús no tenia res propi sinó que contemplava allò que venia de Déu i anava a ell (com diem en el Parenostre): «Vingui a nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat». Això és el que li donava consistència i ens la dóna a nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festivitat de Santa Maria, mare de Déu
1 de gener de 2017