dilluns, 18 de setembre de 2017

LA LLEI PER DAMUNT DE QUÈ?

En el guirigall de les discussions polítiques dels últims temps surt un argument que vol ésser contundent que diu: La llei està per damunt de tot i és la garantia de la convivència. Sembla molt bonic però és una fal·làcia. Primer posaré exemples d’actualitat i seguidament exemples de l’Evangeli.

Exemples d’actualitat:

  • Avui a l’Aràbia Saudí les dones (per llei) no poden anar a la universitat, tenir un treball remunerat ni viatjar a l’estranger sense el permís d’un tutor home.
  • A Zàmbia les nenes embarassades són excloses de les escoles i no poden rebre l’educació escolar (per llei, és clar).
  • Als mateixos EEUU la drogodependència (que és malaltia) és considerada delicte i les dones embarassades (com a delinqüents) corren el perill d’esser processades.
  • El govern d’Iran necessita augmentar la població i promou lleis que afavoreixen el matrimoni infantil, obstaculitza el divorci i limiten l’ús d’anticonceptius.
  • El Salvador te una prohibició total de l’avortament, una llei que pot condemnar a trenta anys de presó a la que el practiqui.

(Dades d’Amnistia Internacional)

Hom es pregunta si aquestes lleis s’han de poder desobeir.

Exemples de l’Evangeli.

L’acció més contundent de Jesús contra les lleis del seu temps és amb la del sàbat. Sembla evident que la llei del sàbat va salvar moltes vides perquè obligava al descans a homes, dones, esclaus i animals de càrrega, un dia a la setmana, i aquest repòs obligat permetia refer les forces en moments de molta feina dura. A més, aquesta llei cohesionava la gent del poble perquè els convocava a una trobada a la sinagoga a pregar i a interessar-se els uns pels altres. Però Jesús, quan es troba que aquesta llei impedeix la guarició d’una persona, se la salta dient que la persona està per damunt de la llei. De Jesús és aquella dita que diu:

«El Fill de l'home és senyor del dissabte» (Lc 6,5). Val a dir que nosaltres valem més que les lleis perquè “fills de l’home” en som tots.

En una ocasió pregunta als Mestres de la llei i als fariseus:

«Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?» (Lc 6,9). Vol dir que el sàbat havia de servir, a més del descans, per fer el bé i salvar vides.

Hi ha un altre episodi (que només en donen testimoni alguns còdexs antics) poc conegut, a l’Evangeli de Lluc, que val la pena recordar per la seva claredat:

El mateix dia veient un que treballava en dissabte li digué: «Home, si certament saps el que fas, ets feliç, però si ho desconeixes ets un maleït i un prevaricador de la llei» (Lc 6,4b [D05]).

Vist això us invito a desconfiar dels que en diuen democràcia de les lleis que ells han promulgat i volen fer-les complir per damunt de pobles i persones.

La raó teològica de tot això és que cada un de nosaltres i els nostres pobles valem més que les lleis.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
17 de setembre de 2017


Les lleis no es millorarien mai si no existissin nombroses persones els sentiments morals de les quals són millors que les lleis existents

John Stuart Mill (1806-1873)
Filòsof i economista anglès

diumenge, 10 de setembre de 2017

EN NOM DE LA RELIGIÓ?

Coneixem la trista història de la inquisició. La nostra inquisició. Quan la religió ha tingut el poder (les armes, les banques, el prestigi social…) ha fet disbarats. En nom de Déu s’han perseguit musulmans, jueus, bruixes, comunistes o maçons. Som culpables i responsables de moltes morts i cal que ho reconeguem sense escudar-nos dient que allò ho van fer uns altres. Jesús acusa els dirigents que bastien tombes i monuments als profetes que havien assassinat els seus antecessors, els seus mateixos pares. Ara els fills els construïen mausoleus (Mt 23, 29-31). Tant de bo sapiguem fer l’exercici de transparència. No passa res si reconeixem que els nostres col·lectius han estat pecadors. Això ens ajudarà a aixecar-nos i reconèixer el perdó per a nosaltres i tenir la mirada benèvola envers els que en aquest moment estan fent coses semblants a les que nosaltres havíem fet. Déu era una excusa.

Quan la nostra església matava dient que era en nom de Déu no era pas veritat que ho fes al dictat de cap Déu, sinó que s’havia depravat a causa dels diners i el poder i es volia posar per damunt de tot en la societat.

Això també ha passat en alguns partits polítics, sobretot els més hegemònics.

Però mirem el món actual. Ara mateix hi ha deportacions de milers de persones a Birmània i la raó de les fugues és que aquests apallissats són una minoria d’una altra religió. Els que fugen són musulmans (rohingyes) en un entorn majoritari de budistes. Probablement els que són majoria no s’adonen que no estan defensant la religió, sinó la seva posició privilegiada. Potser algun dia se n’adonaran i hauran de reconèixer el seu pecat.

Una cosa semblant passa amb els que anomenem terroristes. No sembla que siguin molt practicants de la seva religió. Fixeu-vos com han destrossat barris de gent i han assassinat persones de religió també islàmica, però de denominació diferent (xiïtes contra sunnites i/o viceversa). Ells entre ells, més que contra occident.

Encara que sovint invoquen el seu Déu i repeteixen «Alà és gran!» en els seus atemptats, el que els mou són les armes que tenen a les mans proporcionades per països amb grans recursos econòmics i les xarxes de propaganda que s’han instal·lat en el cervell dels fanatitzats com un nou poder que sembla omnipotent; la mateixa policia reconeix que té molt difícil controlar-les perquè cada dia emergeixen nous recursos i canals en el món de la comunicació. No és el seu Déu el qui dicta les morts com tampoc no era el nostre Déu el que ens animava a la repressió contra tothom que no practiqués la religió.

Això ens ha de fer ésser molt prudents a l’hora de jutjar-los, no fos cas que ens estiguem qüestionant a nosaltres mateixos. Com diu Jesús:

«Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: "Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà» (Mt 7,3-5).

Com veieu va bé saber una mica d’història per no caure en els errors dels nostres avantpassats i per entendre els que ara fan allò que nosaltres havíem fet.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
10 de setembre de 2017


Les armes són instruments per matar i els governs permeten que la gent les fabriqui i les compri, sabent perfectament que un revòlver no pot usar-se d'altre manera que per matar algú.

Giovanni Papini (1881-1956)
Escriptor italià

diumenge, 3 de setembre de 2017

HEM DE PERDONAR? QUÈ ÉS EL PERDÓ?

En els discursos posteriors als atemptats s’ha dit molt que l’islam és una religió pacífica i que l’Alcorà no indueix a matar. És que pocs se l’han llegit perquè, en aquest llibre sagrat, hi ha de tot. Gairebé ningú ha parlat des de la fe cristiana que ens demana que perdonem. El gran lema: No tenim por! és molt poca cosa i molt parcial. Només pensem en nosaltres mateixos. Els cristians hem de saber parlar de perdó (estimar l’altre). També en aquest cas?

Abans de respondre aclarim el que és el perdó perquè, si no ho expliquem, direm: «a veure si els hem de perdonar!!».

Aclarim-ho doncs. No és el mateix el pecat que la culpa.

De la culpa (dels culpables) se’n cuiden els tribunals, els jutges i els responsables de les presons. Moltes vegades paguen justos per pecadors perquè les nostres lleis són sovint ben injustes. Castiguen delictes petits amb llargues penes de presó i miren amb ulls grossos contractes d’esportistes que són tant fabulosos que, amb els diners d’un de sol, es podrien fer cinquanta instituts de secundària. Tampoc han estat condemnats els responsables de milers d’afusellats amb judicis precaris (dels que ara molta gent vol recuperar les restes).

Evidentment els autors d’aquesta nostra massacre que puguin ésser jutjats pagaran amb molts anys de presó. Però tot això pertany al camp de la culpa.

Fixeu-vos com gairebé ningú ha invocat la seva fe cristiana. S’hauria d’haver parlat del perdó cristià, que sovint no s’entén.

Perdonar és aixecar la persona i retornar-li la imatge que Déu tenia d’ell. Intentar que aquesta persona que ha pecat es converteixi en un home/dona segons el dibuix que trobem en l’evangeli quan Jesús diu que «el fill de l’home no ha vingut a ésser servit sinó a servir i a donar la vida per als altres» (Mc 10,43-45): que aquest pecador es torni un agraït perquè l’hem recuperat; que es torni un compassiu disposat a retornar l’amor rebut als més necessitats; i que es torni una persona lliure que mira el futur amb esperança.

Per tant, no es tracta pas que no vagin a la presó. Aquesta és tasca, com he dit, d’advocats, fiscals i jutges.

Ja sabem que és difícil, però podem pregar i desitjar ardentment que aquests pecadors que, amb els seus actes han malmès persones a la Rambla de Barcelona o al passeig de Cambrils, un dia (encara que sigui molt enllà) puguin dir: «m’he equivocat» i vulguin refer la seva vida. Aquest canvi de vida es pot realitzar sense que això signifiqui alliberar-los del temps de càstig que els jutges hagin dictaminat. Els que creiem en el perdó hem de pregar perquè la gent es converteixi. Perdonar és aixecar o, si més no, demanar que el pecador s’aixequi i pugui arribar a tenir la imatge que Déu vol d’ell.

Tenim el gran exemple de Sant Pau que era perseguidor de cristians i (amb la reticència de molts creients del seu temps) es va convertir en apòstol de Jesucrist.

Encara vull aclarir una altra confusió. No es tracta que ells demanin perdó (tant de bo!) sinó de regalar-los-el. Demanar Déu que els condueixi per un camí diferent del que han iniciat. De tant en tant trobem homes/dones que, després d’anys de presó, han decidit canviar de vida. Doncs això.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXII de durant l'any
3 de setembre de 2017

diumenge, 30 de juliol de 2017

LES ESQUERRES AL SERVEI DEL GRAN CAPITAL

Trobareu estrany l’encapçalament d’aquest article però algú s’ha d’atrevir a dir-ho. Quan dic les esquerres em refereixo, sobre tot, als partits organitzats, ja que la nostra societat té molta gent que ha estat afiliada, ho han deixat i avui militen en ONGs, grups de solidaritat, Càritas, esbarts… i molts altres llocs d’aquesta mena, ja que els ha quedat el neguit de fer coses al servei dels altres.

Els que militen en aquests grups polítics solen tenir dues característiques, entre altres: per una banda l’excessiva permissivitat que, exagerant-la, corre el perill de desestabilitzar la societat. Això, precisament és que li va bé al gran capital: una societat sense nord que estableixi tota mena de permissivitats. Es venera l’homosexualitat com si fos una divinitat, es felicita els que es divorcien, es demonitza tota idea que provingui del que ells en diuen dretes, es promou l’avortament com si treure la vida d’un que ha de néixer fos un acte d’esquerres… Tot plegat fa que els grans símbols (com els religiosos) facin nosa com si fossin antigalles.

Això va de meravella al gran capital, que s’aprofita de l’afebliment de la societat per convertir la gent en consumistes acrítics (dels seus productes, de la tecnificació).

Van eliminant de les escoles aquelles matèries que donaven una visió de la vida i es burlen de les “maries”.

La segona característica d’aquests moviments és la forta jerarquització. No és pas senyal de fortalesa. Uns pocs pensen i decideixen pels altres, perquè tenen uns centres de decisió molt centralistes. La gent afiliada que no està d’acord amb aquest centralisme abandona el grup i continua, amb el pensaments d’esquerres, allà on aterra mentre els que queden afiliats han de fer coalicions i més coalicions per sobreviure. Això també afavoreix el gran capital, perquè veu que aquests adversaris organitzats cada vegada són més pocs. Els poden vèncer fins i tot democràticament.

En el temps de Jesús, salvant les diferències, hi havia uns grups afins als que estic descrivint, eren el saduceus. Poc curosos amb les lleis jueves, i febles amb el centralisme dels romans, de primer acaparaven els grans càrrecs que depenien de la voluntat imperial (sobre tot la recaptació d’impostos i el sacerdoci del temple). Més endavant van anar desapareixent fins que, en temps de la destrucció del temple i del poble, ja no es va parlar més d’ells. No tenien consistència ideològica. Van anar emergint els de la dreta religiosa, que eren els fariseus.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
30 de juliol de 2017


Tot l'estudi dels polítics es fa servir per cobrir la cara a la mentida perquè sembli veritat, dissimulant l'engany i disfressant els designis

Diego de Saavedra Fajardo (1584-1648)
Diplomàtic i escriptor espanyol

dilluns, 24 de juliol de 2017

LA FE I LES CREENCES

Si algú et pregunta si tens fe i vols ésser sincer et trobaràs que no saps ben bé què li has de respondre. Massa sovint confonem la fe amb les creences.

Ho explico: per aclarir-nos, permeteu-me que faci un joc de paraules. Seria el següent: Fe no és creure, sinó adonar-me que algú ha cregut en mi. Ja he dit que és un joc de paraules.

Un dia un matrimoni jove que tenia moltes dificultats de convivència em va venir a veure per si els podia orientar. Ell em deia: «Jo me l'estimo molt. Li he comprat uns vestits, la trec el diumenge a picar en els bars…» i ella em replicava –sense la presència del seu espòs– «Si però els vestits els tria ell i les tapes del diumenge també he de menjar les que ell ha triat». Ell tenia unes creences (coses que havia de fer per a ella) però encara no se sentia agraït de tenir-la (seria la fe en l'esposa, és clar). No m'ho invento. Eren molt joves i immadurs i ell confonia les pràctiques que feia a favor de la seva dona amb la fe.

Això mateix ens pot passar amb la religió. Fem unes pràctiques (la missa, unes pregàries, una medalla ben visible…) com si això fos la fe. Els germans musulmans fan la pregària del migdia o la pràctica del Ramadà… moltes més pràctiques que nosaltres. Aquestes actuacions lliguen molt (Religió = relligar) però no són encara l'indici de si la persona té o no té fe.

La fe és difícil de mesurar perquè no depèn ben bé de les pràctiques que fem, sinó de la consciència del que hem rebut dels altres.

Per això la fe va molt lligada a l'agraïment. Quan t'adones del que molta altra gent ha fet per tu, quan reconeixes els que t'han escoltat, els que t'han fet tota mena de recomanacions, els que han tingut paciència amb tu, els que t'han ajudat quan els necessitaves… llavors tens fe del que has rebut. Perquè la fe no la tenim en el nostre interior, sinó que ens ve de fora. Ja he dit que és el reconeixement del que hem rebut.

Fem el pas a la religió. La fe serà, com he dit, el reconeixement del que has rebut. I què hem rebut? Moltes coses, entre les que hi ha, primer de tot, l'Evangeli de Jesús que ens ha vingut transmès a través dels segles per una església plena de defectes; hem rebut el testimoni de molta gent que ha estat un exemple per a la nostra vida i els hem pogut imitar; hem rebut, la majoria de nosaltres, la fe senzilla dels nostres pares que ens ha acompanyat en la nostra infància. Totes aquestes coses no ens les hem guanyades, sinó que les hem rebudes com a regal; quan en som conscients ens fan tornar agraïts. Podem dir que tenim fe quan ens n'adonem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVI de durant l'any
23 de juliol de 2017


És molt poc el que es pot fer només amb fe, però sense ella no es pot fer res

Samuel Butler (1835-1902)
Novel·lista anglès

diumenge, 16 de juliol de 2017

EL VALOR DE LA VIDA DE LES PERSONES

El nostre parlament, amb molt temps de retard, anul·la milers de judicis fets sense garantia en un temps en què la vida de les persones no valia res. Per altra banda es recuperen tombes col·lectives de morts fins ara ignorats. Mentre també l’església honora centenars d’agents eclesiàstics afusellats sense ni tan sols judicis previs. Tot això indicaria que hi ha una sensibilitat referent a la vida de les persones.

Però no acaba de ser veritat. Aquesta mateixa setmana s’ha conquerit la ciutat de Mossul i diuen les notícies que els victoriosos han perdut un quaranta per cent d’efectius i hi ha hagut un milió de desplaçats molts dels quals han mort per fam o epidèmies. Ja no parlem dels perdedors a qui els ha anat pitjor. Sumeu i veureu que són moltíssims els morts.

Als programadors de la mort (ells en diuen "converses de pau") tant els fa que morin mil o un milió. Hi ha una cosa que està per damunt, que és el negoci de la venda d’armaments en el qual el nostre país excel·leix.

Tot això vol dir que no ens importa la mort? No és ben be així. Ens importa la mort dels nostres i mirem cap un altre costat quan els morts són dels altres com els que acaben a milers ofegats a la mediterrània.

Hi ha fets que fan pensar molt. Aquesta setmana, en una cursa de motos, hi ha hagut un mort. Es va decidir seguir la cursa perquè hi deu haver molt de diner en joc i es va pensar a destinar un minut de silenci, en acabar la competició, en honor d’aquell difunt. Un minut i un estalvi de cava ja que diu que no ho celebraran. El capital esmerçat en el joc és el que compta i els periodistes han dit tots amén potser perquè ells també viuen de la informació de la cursa.

En els nostres pobles quan hi ha hagut una defunció la família que té la botiga o l’establiment tanca per un dia; però si en comptes d’una botiga és una caixa, un banc o un supermercat fan cas omís i l’establiment continua operant. Vull dir que, quan el negoci és una mica important, les morts ja no el fan tancar.

Mirem l’Evangeli. Quan, en una reunió del sanedrí, es parlava de Jesús, va sortir el gran sacerdot Caifàs i va passar el següent:

«Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble». Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res! ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos. Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien (Jn 11,47-53).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
16 de juliol de 2017

diumenge, 9 de juliol de 2017

EXHIBIM ELS COSSOS I ELS VESTITS

La Bíblia reprova l’exhibició d’aquell guerrer anomenat Goliat del qual diu que: «Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames, i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l'escuder» (1Sa 17,5-7).

Retrec aquesta reprovació amb ocasió de les manifestacions d’aquests dies a Madrid. Deixeu-me ésser crític. No critico el sexe ni la natura gai o lesbiana dels que en són. No sóc ningú per esmenar la plana al Creador que els ha fet. El que està fora de lloc és l’exhibició de cossos, vestits i la manca de nens. És una societat que va cara a l’extinció. No és estrany que proliferin les ideologies d’extrema dreta. Per què? Perquè exalta els cossos i l’hedonisme com si fos un déu. Trobo normal que, quan una societat avança, ho vulgui fer saber exhibint la descoberta (ara en diuen “sortir de l’armari”). Això passa cada vegada que hi ha un pas endavant en les llibertats o en la valoració de les persones, però cal que valorem allò que val i no descuidem l’esperit i les “coses que no es veuen” com diu Saint-Exupéry i també la Carta als Corintis (2Co 5,18) que són les que valen de veritat.

Us imagineu que els homes a qui els agraden les dones anessin pel carrer petonejant totes les que troben mentre els periodistes en fan reportatges? Quan veig una mare exhibint el seu cos i vestits mentre el nen que porta va vestit de qualsevol manera penso: «Pobre nen». Val més el nen, oi?

En la mateixa religió nostra trobem anomalies semblants. Mentre les pintures del romànic presentaven un crucificat i uns màrtirs en la pobresa dels seus cossos i ressaltaven la resurrecció com l’acció de Déu a pesar d’aquelles aparences, el barroc va reprendre l’exaltació de cossos vigorosos i llampants. Entràvem en una decadència. La resurrecció ja no tenia res a dir.

També hem de reconèixer que la mateixa església peca d’exhibicionisme. Els que heu seguit la designació dels nous cardenals haureu vist com, mentre parlen de servei i de ser servidors, el que es veu és un grup selecte d’homes vestits amb porpres vermelles, molt lluny de la imatge de Jesús amb els deixebles. Això tampoc no té futur. Fa una colla d’anys (del meu record) era molt pitjor, perquè duien una capa amb cua d’una colla de metres mentre un lacai els la aguantava, com les núvies de segons on.

Us invito a contemplar la resurrecció de Jesús i la nostra. Mentre els deixebles i amics de Jesús veien un home burlat i humiliat, sofrent i menyspreat com a deixalla humana sense cap dignitat, Déu Pare va revelar als seguidors que Aquell estava a la seva dreta i «li havia concedit un nom que està per damunt de tot altre nom… perquè Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare» (Fl 2,9-11).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIV de durant l'any
9 de juliol de 2017

diumenge, 2 de juliol de 2017

CONTEMPLEM JESÚS

No oblidem que “ésser cristià” no consisteix precisament a complir unes normes, com massa gent es pensa, sinó a fer-nos seguidors (deixebles) de Jesús.

Si ens aturem a contemplar la vida de Jesús ens ha de sorprendre quina atenció tenia amb cada una de les persones amb les quals s’anava trobant. Estava, sobre tot, atent al sofriment de cada persona. Per ell el més important era aquella persona que tenia al davant. Més que el mateix grup dels dotze (l’església) als que molt sovint els havia de recriminar que no tenien en compte el sofriment de la gent. Arriba a dir-los, quan ells volien fer baixar foc del cel contra els samaritans: «no sabeu de quin esperit sou» (Lc 9,55). L’existència de Jesús és plena de detalls d’humanitat envers cada persona que se li posava al davant, sobre tot amb els que sofrien. Quan parlava amb algú semblava que no hi havia ningú més que ell i sintonitzava amb la seva vida i els seus desigs més profunds.

Mirem alguns exemples:

Oferia aigua viva a la samaritana per calmar la seva set, set de trobar una sortida a la seva vida, ella que preguntava on havien d’adorar Déu (Jn 4,14).

Compadit de la pecadora que el comprometia mullant-li els peus amb les llàgrimes i eixugant-los amb els cabells, fa un elogi de l’amor que ella està demostrant (Lc 7,36-40).

Un altre lloc on es veu el detall de Jesús envers la persona és la trobada amb Natanael al qual li dedica un gran elogi dient-li que és fidel complidor de la llei, un jueu amb tota regla (Jn 1,48-50).

Paraules d’ànims als pobres, a qui veia com “ovelles sense pastor” (Mt 9,36),

Amb els que ploraven (Lc 7,13),
 

Amb els perseguits a causa de la injustícia del món…
 

A tots els anava repetint que el Pare està del seu costat (Mt 10,29).

Les primeres comunitats de seguidors de Jesús seguien fent el mateix que Ell, de manera que procuraven que, entre ells no hi hagués cap pobre i ajudaven cada un segons les seves necessitats (Ac 4,34-35).

Amb aquesta manera d’actuar eliminava la por a la qual estan sotmesos massa sovint els oprimits, fins a dir-los: «No tingueu por dels que maten el cos però no poden eliminar l’esperit» (Mt 10,28).

Els que el volem seguir hem de saber prioritzar, com Ell, primer el sofriment dels homes i dones i després l’amor a l’Església i als que ens acompanyen.

Nosaltres massa sovint caiem en la temptació de defensar l’església abans que els homes i dones que sofreixen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIII de durant l'any
2 de juliol de 2017

diumenge, 25 de juny de 2017

LA LLEI DEL TALIÓ

Estem en un moment confús del nostre món en què els morts es compten a centenars per tots cantons. Moren les víctimes d’Estat Islàmic (EI) tant al Mitjà Orient com al centre de l’Àfrica, moren els iranís i els iraquís (guerres entre diferents denominacions del món musulmà), moren els coptes cristians a Egipte, moren els “fidels” a la sortida nocturna d’una Mesquita on han celebrat l’àpat nocturn del Ramadà, moren en les pasteres que intenten travessar cap al món occidental…

El que preocupa de tot això és que les informacions que rebem cerquen més informar-nos de les possibles “causes” que no pas de les víctimes. Si no són properes ens rellisquen.

Per què hi ha tanta preocupació per les “causes”? Perquè importa sobre tot l’economia, val a dir: buscar qui és el responsable per encolomar-li els “neulers” i per justificar una cursa absurda d’armaments contra els que considerem responsables de les morts.

Les vides humanes no compten tant com l’afany de venjança contra els “presumptes” culpables i la venjança és la “llei del talió”.

La manera com ens arriben les informacions coven odi contra els responsables de les matances i justifiquen que responguem amb allò de “ull per ull i dent per dent”.

Si el que importa són les causes i no les persones estem lluny d’aquelles paraules de Jeremies (el profeta) que blasmava contra els que encoratgen els malvats perquè ningú no es converteixi de la seva dolenteria (Jr 23,14).

I també estan lluny d’Ezequiel (un altre profeta) que exclamava:

«Digues-los, doncs, de part meva: "Jo, el Senyor, Déu sobirà, afirmo i juro que no m'agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui» (Ez 33,11).

Si anem a l’Evangeli encara veurem més el valor de cada persona quan Jesús ens diu en el sermó de la muntanya:

«Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. [...] Ja sabeu que es va dir: "Estima els altres, però no estimis els enemics". Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,39-48).

Que lluny que estem de considerar l’altre més com a feble que hem de rescatar que no pas com enemic que hem de vèncer.

Si no tornem als orígens espirituals de les nostres religions, el món continuarà essent una sínia que dona i dona voltes, i en què les venjances estaran a l’ordre del dia. Només que, com que la paraula “venjança” sona molt malament en direm “fer justícia” i quedarem tan tranquils.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XII de durant l'any
25 de juny de 2017


Mai no ens sentirem bé per haver practicat el mal. Mai la rancúnia i la venjança proporcionen joia

Luis de Góngora y Argote (1561-1627)
Poeta i dramaturg espanyol

diumenge, 18 de juny de 2017

CORPUS: EL COS

S’ha fet més d’una pel·lícula en què s’aparenta que a Jerusalem haurien descobert una càmera secreta amb les restes del cos de Jesús. El Vaticà, en el film, reacciona intentant amagar la descoberta enviant un representant perquè no es conegui el fet. Imagineu-vos que aquesta ficció fos veritat. Doncs no passaria res. No hi ha res a amagar perquè, encara que es descobrissin les restes de Jesús, la nostra fe no es fonamenta pas en la desaparició del “cos” perquè la resurrecció que professem no és un fenomen que en podríem dir físic.

Ho explico. En cap dels evangelis descriu que algú va veure sortir de la tomba Jesús ressuscitat. Totes les aparicions del ressuscitat prescindeixen del cos (de carn i ossos). En tot cas diuen que no hi havia el cos a la tomba. Si travessava parets o caminava sobre l’aigua no cal que ens preguntem si allò era un miracle. Ja es veu que el llenguatge és altament simbòlic, que cal interpretar.

Anem al concret. Quan prenem la comunió no mengem pas el cos de Jesús. No podríem. Ja es veu. Quan prenem la comunió “combre guem el Cos de Crist” que és una cosa molt diferent. El Cos de Crist som tots. Ell és el cap i nosaltres els seus membres (1Co 12,12-26). Per això, quan anem a combregar, no ens aturem a venerar la mica de pa que hem menjat, sinó que obrim els ulls envers els altres que, amb mi, formen el cos de Crist. Podem dir que, si donem menjar a qui té fam, beguda al que té set, visitem maltats i presos o acollim forasters, donem menjar, beguda, acolliment o visitem el mateix Crist (Mt 25,31ss).

Ho entendreu amb un exemple. Tots darrerament hem assistit a algun enterrament sense el difunt (sigui perquè ha mort lluny o perquè ha donat el cos a la ciència). Haureu comprovat que hi ha molt poca diferència, perquè el “cos” de l’amic i familiar, encara que no hi sigui, és present en la cerimònia. Com hi és present? En la nostra capacitat de fer-lo reviure enmig de l’assemblea, amb les paraules que direm recordant-lo i, els que creiem, li parlarem com a vivent al costat del Senyor com un intercessor que es mourà a favor nostre.

Sant Ignasi d’Antioquia, quan ja sabia que el portaven a Roma on seria posat al circ i menjat per les feres deia, en una carta que escrivia als Romans i que s’ha conservat fins avui: «Les feres es convertiran en sepulcre meu i no deixaran rastre del meu cos; així, quan sigui mort, no faré nosa a ningú». Aquest Sant Ignasi era conscient que la seva presència corporal, un cop mort, no tenia gaire importància.

Vaig a la festa d’avui, el Corpus. No celebrem pas la magnificència de la mica de pa en el qual hi veiem la presència de Crist, sinó que ens aturem a veure els altres (els que formen el cos de Crist) i que necessiten de la meva companyia, del meu pa, de les meves visites i del meu acolliment. El pa és el punt d’unió entre els altres i jo. Tots combreguem del mateix. Per això és ben adient que, en un dia com aquest, fem la col·lecta per Càritas (per les necessitats de tots els pobres del món).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa del Cos i la Sang del Crist
18 de juny de 2017


Aquell que té un “per què” viure es pot enfrontar a tots els “coms”

Friedrich Nietzsche (1844-1900)
Filòsof alemany

diumenge, 11 de juny de 2017

QUAN PARLEM DE TRINITAT ENS ENFILEM PELS NÚVOLS?

No es tracta pas d’entendre Déu. No l’entendríem. Es tracta de veure el que ha fet per nosaltres. Això sí que ho podem abastar ni que sigui una mica.

La Trinitat, com ho diu la paraula, és el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, tres maneres de mirar el que rebem de Déu. No són pas tres déus. És UN de sol.

MIRANT EL PARE. A Ell li devem la nostra mateixa existència i la capacitat que tenim de descobrir les coses. Li devem també el perdó del pecat, ja que s’ha manifestat com a Pare i no com a jutge i vol que ens aixequem. Tot el món que ens envolta és per a nosaltres. Per tot això la nostra postura ha d’ésser l’agraïment. La contemplació de l’obra de Déu Pare ens fa viure amb joia com aquella que Jesús deia: «Et dono gràcies, oh Pare, perquè has revelat aquestes coses als petits i les has amagades als savis i als entesos» (Mt 11,25).

MIRANT DÉU FILL. La imatge de Jesús se’ns fa atractiva en veure la seva grandesa i generositat, acostant-se als pobres, als petits i als exclosos. Ens convertim en “fills en el fill” i neix en el nostre interior el sentiment de compassió vers els desheretats. Amb altres paraules, esdevenim deixebles de Jesús. Intentem fer el que ell va fer i el seguim. Podem fer el que ell va fer i podem fer encara coses més grans (Jn 14,12).

MIRANT L’ESPERIT SANT. L’Esperit de Jesús que ens ve del Pare ens fa lliures. Gràcies a aquest Esperit podem triar lliurement el que ens cal fer i no depenem ni de l’Església, ni de l’estat. Si veiem una necessitat no ens cal que algú ens digui com i de quina manera hem de resoldre-la. Tenim l’esperit en el nostre interior que ens fa capaços de triar el que millor ens sembli. Gràcies a l’Esperit Sant podem moure’ns lliurement.

Sense la mirada trinitària l’Església es convertiria en una secta en la qual no podríem fer res per la nostra iniciativa i dependríem del que ens anessin dictant els dirigents. Seríem esclaus i creguts que som els únics que tenim i palpem la salvació. Per això les “sectes” més alienants no creuen en la Trinitat perquè no podrien tenir esclavitzats els seus adeptes.

Mai ens ha de fer por que la gent creient en Jesucrist i que segueix el Déu que Ell ens ha mostrat, siguin lliures i se sentin lliures. Hem de repetir les moltes vegades que Jesús deia als seus: «No tingueu por» (Mt 28-5).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de la Sagrada Família
11 de juny de 2017

dilluns, 5 de juny de 2017

AI LA PAU!!!

Quan un dels estadistes es troba amb altres surt de la trobada fent unes declaracions dient que treballarà per la pau, però li hauríem de preguntar quina cosa entén ell per la pau. El dia abans han parlat (llops amb llops) del negoci dels coets i de les bombes i, com que aquesta activitat econòmica reporta moltíssims beneficis, no hi renunciaran pas. Vol dir que, quan parlen de pau, ho fan de mentida. Tots nosaltres hem de carregar no sols l’acolliment de la gran quantitat de gent desplaçada a causa dels conflictes que no s’han resolt amb converses de pau, sinó que també hem de sentir que se’ns culpabilitza de la situació. Si a tot això hi afegim que alguns refugiats, un percentatge mínim (uns molt pocs) estan embolicats amb els atemptats que han produït molts de morts, encara els governs troben més excuses per fer la doble feina: primer posar moltes dificultats als que volen venir al món occidental, i segon, aparentar, amb molta força pública a la vista de la gent que s’està defensant el poble.

Mirem com l’apòstol Sant Pau ens exhorta a viure amb concòrdia entre nosaltres. Llegim aquestes paraules:

Que l'amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d'esperit, serviu el Senyor. Que l'esperança us ompli d'alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l'oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l'hospitalitat. Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l'Escriptura: “A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga”, diu el Senyor. Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé (Rm 12,9-21).

Perdonar i estimar requereix molt més valentia que no pas atacar. L’atac només el pot fer el que té recursos; el perdó, en canvi, el podem fer tots i no perquè no tinguem més remei, sinó perquè et fa ésser més valent. És per això que el ressuscitat, en l’Evangeli de Sant Joan, posa alhora la vinguda de l’Esperit i el perdó. Ja se sap que per perdonar cal molta força de l’Esperit.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pentecosta
4 de juny de 2017

diumenge, 28 de maig de 2017

ESTEM DESARMATS

Els que heu estat educats en la religió i la pregària probablement us trobeu que esteu desarmats en el moment que vivim del nostre món.

Què vull dir?

Vull dir, com ara que els pares no sabeu com transmetre la fe que havíeu rebut als vostres fills i fins i tots amb els amics/amigues que de joves havíeu sintonitzat.

Què ha passat i què està passant?

Que l’església que omplia tots els àmbits de la vida en aquells moments s’ha tornat insignificant. Gràcies a Déu, avui ningú no se sent obligat a anar a Missa o a fer els casaments o baptismes per l’església. Un símptoma d’això que dic és que quan un periodista engega un atac contra els creients o contra l’església sap que no li passarà res perquè en aquests moments l’església està desarmada.

I això és un mal?

Fins fa poc els “marxistes” (seguidors de Karl Marx) veien l’església com l’encarnació de les alienacions i com l’opi del poble i així ho proclamaven. Però en dos dies ha canviat tot.

Ho explico. Han sortit unes noves divinitats potentíssimes a les quals la gent no gosa criticar. Aquestes divinitats s’han apoderat del nostre món amb molta força. Ja hi eren, però s’han tornat molt poderoses.

Qui gosa criticar els enormes sous que cobren alguns esportistes que són les noves divinitats alienadores? O qui s’atreveix a dir que la veneració de les relíquies (signatures i selfies) és molt alienant? Un altre exemple d’aquestes potentíssimes divinitats és el dels refugiats. A milers, que es moren o bé en la Mediterrània o bé apilats en camps on els falta quasi tot. Per què els passa això? Perquè molt poca gent s’atreveix a posar en dubte la carrera d’armaments, que és la que ha provocat aquests desastres.

Aquella gent que ha decidit portar una vida estimant els altres, fent feines a favors dels altres que les necessiten… es troben desarmats. No saben què dir.

Els cristians tenim una llum que podem aprofitar, però seguirem desarmats. La llum és Jesús i el que va fer, de manera que ens podem convertir en seguidors o deixebles seus.

He dit que seguirem desarmats davant la potentíssima força que tenen aquestes divinitats de les quals he parlat. No podrem mai competir amb la seducció dels partits esportius de grans masses ni tampoc ens atrevirem a criticar els guanys dels grans potentats. Només podem estimar i perdonar, que sembla molt poca cosa. Necessitarem que la gent (també els pocs creients) preguin per nosaltres, perquè a sobre que estem desarmats no fem les coses gaire ben fetes. Haurem de recordar allò que Jesús li deia a Pere en el darrer sopar:

«Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t'hauràs penedit, enforteix els teus germans.» Pere li digué: «Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó i a la mort!» Però Jesús li respongué: «T'ho asseguro, Pere: avui no cantarà el gall que no hagis negat tres vegades que em coneixes» (Lc 22,31-33).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de l'Ascensió del Senyor
28 de maig de 2017

diumenge, 21 de maig de 2017

APARICIONS A FÀTIMA ARA FA CENT ANYS

Santuari de Fàtima durant una missa

Aquesta setmana s’ha celebrat a Fàtima, amb una trobada multitudinària, els cent anys de les aparicions de la Mare de Déu a tres pastors.

Es podria donar el cas que els científics donessin explicacions a les suposades aparicions a Fàtima, a Lurdes o a Metjugorje? Doncs sí, però no passaria res perquè en cap moment l’església ha dit que els cristians haguessin de creure en aquestes coses.

No passaria res perquè les conseqüències que s’han anat produint van molt més enllà de les aparicions. Aquests santuaris s’han anat convertint en centres de pregària, de trobades multitudinàries de gent que ajuden a moltes persones perquè, els pelegrins que hi van, se senten envoltats de molta altra gent que prega; fomenten la pregària col·lectiva i els cants de multituds, porten malalts i donen coratge a la gent...

Els creients, per creure, ja tenim prou amb el “Crec en un Déu” i sobre tot la vivència de Jesús, el Crist, en qui hi veiem la imatge del Pare.

Cada un de nosaltres som diferents, per això hi ha cristians que en tenen prou de saber que en la trobada de la celebració de la Missa hi ha la presència del Crist enmig de la comunitat ja que “on hi ha dos o tres reunits en el nom de Jesús allà hi és present” (Mt 18,20).

Però hi ha altres cristians necessiten manifestacions sorolloses de multituds com les d’aquests santuaris o van a Montserrat alguns cops l’any per sentir-se envoltats de molta altra gent que prega.

Els joves dels nostres pobles també molt sovint han de fer sortides de cap de setmana per escoltar un cantant i vibrar amb una multitud d’altres joves. Altres adults cerquen això entorn del futbol tant si van a l’estadi com si es troben en un establiment per veure el partit junt amb altres que també cridaran el gol.

He posat aquests exemples perquè la condició humana, de vegades, requereix aquestes trobades de gent per animar-nos.

Encara en trobem d’altres que els agrada el silenci i la lectura. Hem de saber comprendre que cada persona és diferent d’una altra i requereix una experiència diferent.

Hem d’ésser comprensius amb els que necessiten trobades multitudinàries perquè no en tenen prou amb el silenci i la pregària feta en la intimitat.

Jesús diu que «pels fruits els coneixereu» (Mt, 7,20). Si un creient dóna pa a qui té fam, aigua a qui té set, visita els malalts i presos, acull els pelegrins... (Mt 25,31-40) tant és que li agradin les trobades de molta gent com les de Lurdes, Fàtima o Montserrat o que no li agradin perquè prefereix el silenci, perquè realitza allò que és fonamental: es converteix en seguidor de Jesucrist. Com diu Jesús al fariseu que li havia preguntat què havia de fer per obtenir la vida permanent: «Fes això i viuràs».(Lc 10,37).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VI de Pasqua
21 de maig de 2017


El més indestructible dels miracles és la fe humana en ells

Johann Paul Friedrich Richter —Jean Paul— (1763-1825)
Escriptor i humorista alemany



diumenge, 14 de maig de 2017

EL PODER DEL PAPA I EL PODER DELS CRISTIANS

Trobada entre el papa Francesc I i el papa de l’església copta a Alexandria, Teodor II

El Papa Francesc ens està fent entrar en una nova manera de veure la missió de l’Església en el món. El viatge a Egipte n’és una mostra. Es va veure amb el papa dels coptes. Els coptes són creients en Jesucrist però no catòlics. No creuen, com ara, que Jesús sigui Déu i home, les dues coses. Quan estudiàvem en deien “monofisites” que vol dir que només creuen en la naturalesa divina de Jesús i per tant que no era home com nosaltres. La tradició de l’església era la condemna. Els dèiem “heretges” i els condemnàvem. Semblava que l’església, amb això refermava la seva puresa de doctrina. Els catòlics ens posàvem al costat del papa i, a Roma hi havia uns dicasteris (funcionaris) que examinaven si la fe era ben pura.

El papa Francesc introdueix una nova manera de relacionar-se amb els germans que també creuen en Jesucrist encara que d’una manera diferent de la nostra: fomenta la trobada i promou la unitat. Quina unitat? Doncs aquella que afavoreix millor la humanitat. Fa poc els coptes han sofert, ja que els han cremat esglésies, i els n’han matat molts. El Papa participa de les seves pregàries, cerca punts d’unió en els quals ens podem trobar, com el rebuig a les guerres, el perdó i el diàleg (en comptes dels armaments), la preservació del planeta en l’aspecte ecològic, i es posa al costat dels refugiats i perseguits…

Això ajuda a contemplar Jesucrist, en qui creiem uns i altres perquè, si en som seguidors (deixebles) no ens costarà gaire veure com acollia tots els que sofrien en aquelles comunitats del seu temps i eren marginats. El podem contemplar escoltant les viudes pobres, els malalts de malalties perennes com els cecs, paralítics, sord-muts; els estrangers com els samaritans o els mateixos romans que suplicaven ajuda pel sofriment d’un criat del centurió, o una cananea demanant per la filla.

Ens hem acostumat a parlar de “miracles” quan en realitat les paraules més precises que hi ha en les versions originals eren “signes”, que volia dir que ens estava mostrant el Pare amb “les obres” que ell feia. Deia: «Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu» (Jn 10,25). La gent, en veure el que feia Jesús, quedava sobtada i se’n admiraven no tant per la màgia de les guaricions sinó perquè, amb aquests signes (obres que feia), ens estava explicant com és el Pare del cel ja que ell no parlava pas pel seu compte (Jn 7,17). Ell mateix era una icona (imatge) del Déu que predicava. Deia que si no creiem en ell al menys creguéssim en les seves obres (Jn 12,37).

Això ens ha de moure a implicar-nos, cada un en el nostre poble, en totes aquelles causes que van en bé de la gent dels pobles, siguin quins siguin els que les promouen, perquè la preocupació per la doctrina vertadera no crea precisament la unitat, sinó que ens aïlla del món. És millor començar per estimar, perdonar, promoure accions en benefici de tots plegats i no tenir tanta preocupació per la puresa de la doctrina.

El nostre vertader poder és convertir-nos en “hospital de campanya” a favor dels que sofreixen i passen necessitat encara que ens sembli que no ens ho reconeixeran.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua
14 de maig de 2017



dilluns, 8 de maig de 2017

UN BISBE EN UNA ZONA DE RISC

La setmana santa d’un bisbe a la República Centreafricana, zona de guerrilles:



El domingo de Ramos estuve en la Catedral de Bangassou y el martes tuvimos la misa crismal con una parte de mis curas. El miércoles ya te digo que me fui a una zona de alto riesgo, con muchos rebeldes armados rondando y la gente muy asustada. Fui a pasar la Semana Santa con ellos para pacificar el ambiente y que los rebeldes nos dejaran recomenzar la escuela, que no dispararan para no amedrentar a los niños y normalizar la vida de la misión y del pueblo. A la siguiente no pude pasar porque la pista estaba muy peligrosa y todos me decían de no tentar al diablo que nadie había pasado en varias semanas. Muchos musulmanes han muerto en estas semanas, asesinados por gente violenta. El Jueves Santo quise lavar los pies a un musulmán, un poco como para lavar esa sangre inocente derramada. Me he traído un niño de 10 años a quien le han matado a la familia. Lo tengo donde las monjas hasta que encontremos restos de su clan itinerante que andará huyendo por la selva.

El Viernes Santo me fui a una comunidad en plena selva. Había un grupo de viudas a las que les habían matado a los maridos delante de ellas unos días antes, amarradas las manos con una cuerda a la espalda, les volaron la cabeza simplemente por no tener dinero que dar a estos paramilitares sin escrúpulos. Ellas habían huido cinco kilómetros hasta llegar a donde yo estaba y no paraban de llorar. Pero es que desde la primera lectura de ese Viernes Santo empezó a llover y diluvió hasta el final de la oración de la Pasión. Yo no podía                     


abrir boca porque el ruido de la lluvia sobre las planchas de zinc me lo impedía. Dios amordazó nuestras bocas llorando a cántaros desde el cielo contra la barbarie que esos criminales habían cometido en ese pueblo de 50 habitantes.

El Sábado Santo estuve negociando con otros rebeldes menos armados, que dan caza a los primeros, para que dejaran a las Franciscanas y a los dos curas de recomenzar la escuela. Aceptaron. Mañana iré a otra zona de la diócesis donde otro grupo de rebeldes han ocupado la escuela y violan a las mujeres del pueblo a su antojo. Me quedaré allí hasta el domingo, no sé si podré enviarte este mail mañana antes de irme.

He pedido a la fuerza de la ONU, la Minusca, que me acompañe, pero me dicen que no han recibido órdenes de sus mandos. La ONU no encuentra países con soldados disponibles que quieran venir a Centroáfrica.

Vivo todo esto desde la serenidad sabiendo que Dios llora en las guerras y nos acompaña con su presencia invisible. La semana que viene tendremos una peregrinación de tres días que termina con una ordenación sacerdotal. Viviremos otra vez en zona de alto riesgo pero abrigados bajo el manto de la Virgen María.

… …

¿Me preguntas cómo puedo leer, rezar, recoger, acompañar, negociar, reclamar, recordar, mandar recuerdos, abrazos en medio de toda ese sufrimiento y violencia? Sí, ya sé, como la rana y sin perder la esperanza.

Juan José AGUIRRE,
bisbe de Bangassou, República Centreafricana

Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
7 de maig de 2017


Qui no ha tingut tribulacions que suportar, és que no ha començat a ser cristià de veritat

Sant Agustí (354-430)
Bisbe i filòsof

dimarts, 2 de maig de 2017

NO VIVIM EN UN ENTORN CRISTIÀ

En realitat vivim en un entorn d’una “forta influència cristiana”; fins i tot els anticlericals, quan volen explicar quins són els seus valors, repeteixen els de l’Evangeli, encara que no els agrada que els ho diguem.

No vivim en un entorn cristià ni ara ni en temps passats quan la gent resava el rosari a les cases i anava molt més a Missa.

No hem anat enrere encara que molts ho pensin. Les persones que de veritat viuen i creuen en el cristianisme són poques, ara i abans, i sovint pas sen desapercebudes. Persones que saben perdonar i compadir els necessitats, persones que viuen agraïts del que han rebut dels altres i ho saben manifestar, persones que són lliures i no tenen por a la vida… Tots n’hem coneguts alguns, d’aquesta mena, però no reben premis i molt sovint (no sempre) estan lluny del poder eclesiàstic. Són els cristians de veritat.

Si hom considera que en cosa de cinc anys els joves ja no es casen per l’església i no bategen els seus fills no és que hagin fet un gran canvi. Simplement no sentien tampoc abans que l’església els digués alguna cosa i s’han deixat portar per l’ambient que va en aquesta direcció. No han canviat, sinó que l’arrel cristiana no era gaire fonda. Els canvis polítics i socials fan aflorar la feblesa creient, que ja hi era abans.

Els meus pares m’explicaven: ells van viure el temps de la república i la guerra civil, quan els governs d’aquell moment van manifestar-se obertament contraris a l’església, i la majoria de la gent va deixar d’anar a Missa i, quan va entrar Franco que es declarava catòlic la mateixa gent va tornar a l’església. Ja llavors la majoria de la gent es deixava portar pel vent que bufava en la direcció que fos.

La mateixa església que, al llarg dels temps ha tingut excés de poder, ha generat uns enormes edificis (catedrals i grans esglésies) que s’assemblen poc a aquelles paraules de l’evangeli de Jesús quan deia als seus deixebles que «els ocells tenen nius i les guineus tenen caus però el fill de l‘home no té on reposar el cap» (Mt 8,20). Ja he dit que de cristians convençuts i coherents n’hi ha poquets i que no els hem de cercar entre els jerarques de l’església ni tampoc entre els capellans (sempre n’hi pot haver algun) sinó molt sovint entre la gent senzilla dels pobles que es creu l’evangeli i passa desapercebuda.

La trista història del nostre país, on la religió va ésser pràcticament imposada (s’havien de fer casaments per l’església, enterraments per l’església, batejos…), ha fet que, quan hem entrat en un canvi cap a la llibertat, molts s’han tret de sobre aquestes “obligacions”. No és que haguem anat enrere sinó que a cops i andanades anem tornant a una normalitat que altres països fa anys que tenen. Jesús es queixava de coses semblants del seu temps dient:

«Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, diuen: "Té el dimoni"; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecador"» (Mt 11,18-19).

Aquesta cosa ens ha de fer molt comprensius, no exigint a la gent el que encara no tenen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
30 d'abril de 2017

diumenge, 23 d’abril de 2017

JESÚS QÜESTIONA EL MÓN QUE L’ENVOLTA

La Resurrecció i l’Ascensió de Jesús qüestionen el món religiós, i la seva Passió i Mort qüestionen el món injust del seu voltant.

1.- La Resurrecció i l’Ascensió. Com hem d’agrair als primers cristians que no s’aturessin a venerar les relíquies de Jesús! Això, pel que sembla, es va començar a donar en temps de Constantí, uns dos-cents o tres-cents anys més tard quan els bisbes començaren a rebre els honors de l’emperador. Els primers cristians se centraven en la presència del Crist en les seves trobades en què es repartien el pa i feien que l’aliment arribés també a qui el podia haver de menester. Se centraven també en el record d’aquell Jesús que havia desaparegut (la tomba era buida) i havia anat amb el Pare (Ascensió) i recordaven, això sí, les seves paraules. No els calia cercar els seus rastres perquè no n’havia deixats. El tenien present cada vegada que dos o tres es reunien en el seu nom (Mt 18,20). Avui dia lamentem com els rastres dels famosos són venerats tant si es tracta d’una pilota signada per un jugador, com d’un vestit que un artista portava en tal film… Això, que també passa en l’àmbit religiós (les relíquies) ens pot destorbar molt, perquè no ens permet veure la presència del Senyor en les comunitats reunides que pensen com se situaran en la societat donant testimoni d’aquell que ens ha estimat. Els primers cristians vivien a la intempèrie, sense relíquies (la tomba era buida) i sense poder tocar el Senyor que havia pujat i encara estava amb el Pare per l’Ascensió (Jn 20,17).

2.- La seva passió i mort. Sembla que en cap altra època de la història els seguidors de Jesús han estat tan massacrats i morts com en la nostra. Darrerament tenim l’exemple d’Egipte i Orient Mig. En el temps del nazisme també passava, però els creients eren massacrats juntament amb jueus, gitanos i altres persones d’ètnies no pas àries; i en els pitjors temps de les multitudinàries deportacions a Sibèria també eren enviats juntament amb qualsevol que fos sospitós de dissident dels règims comunistes.

Per què els cristians són el punt de mira de tanta persecució? Perquè els que són conseqüents, que sovint són pocs, però molt significatius, posen (com Jesús) en qüestió la realitat en què vivim, una realitat violenta, cruel, en què s’imposa la llei del més fort en front dels dèbils i els que no són ningú en la nostra societat i als quals es carrega tot el farcell. La bellesa, el fervor i la devoció de les litúrgies i les confraries sagrades que ens recorden la passió del Senyor ens poden enganyar i fins i tot poden fer plorar, però de veritat ens recorden la passió dels seguidors pobres, humils i massacrats als quals, pel fet d’ésser creients en Jesucrist, els passen aquestes coses? Aquestes cerimònies posen en qüestió la realitat en què viuen milions d’éssers humans? Ens recorden que Jesús va acabar en fracàs?

En aquest article havia d’haver començat al revés (per la passió i la mort) però m’ha semblat que era bo recordar que la Resurrecció i l’Ascensió ens situen en el buit perquè ni tenim les relíquies, ni el podem tocar. Ell està amb el Pare i nosaltres fem el seu memorial en les trobades de les nostres comunitats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
23 d'abril de 2017

dilluns, 17 d’abril de 2017

JESÚS NO ERA PAS UN SUÏCIDA

He d’agrair a José Antonio Pagola les idees d’aquest article que escric.

Traieu-vos de sobre aquelles estampetes en què Jesús estima i abraça la creu. Ni ell ni ningú no volia la creu: era una eina de tortura espantosa prou divulgada pels romans contra els seus opositors. Tampoc no buscava el martiri. No tenia res de masoquista aquell que no suportava veure com els més desheretats sofrien sigui per gana, sigui per exclusió de la societat, sigui per malaltia incurable o sigui per estar en pecat que, en aquell moment, significava no ésser admesos ni en el poble i havien de posar-se sovint al marge dels camins. Si feia aquestes coses era per la fidelitat al projecte de Déu que va mantenir des del bateig del Jordà. Predicava el Regne, que era un món feliç per a tots. Ja sabia que els profetes (els que parlen del projecte de Déu Pare) havien estat perseguits pel seus pobles (Lc 4,24). Tenia al davant el que li havia passat a Joan Baptista. Sabia que podia anar a la mort i s’havia escapat diverses vegades del linxament, però no es feia pas enrere, ni tampoc no modificava el seu missatge a favor dels últims. Segurament s’hauria estalviat la mort si hagués callat i, sobre tot, si no hagués fet aquelles recriminacions que ofenien els que tenien el poder en el temple i en el sanedrí (que eren alhora legisladors i jutges). No ho va fer i preferí l’execució que trair la seva consciència per fidelitat al projecte de Déu que va predicar des del començament. Va aprendre i aguantar un clima d’inseguretat, conflictes i contínues acusacions. Dia a dia persistia anunciant clarament el seu missatge amb unes paraules que fins els més senzills les entenien (Mt,11-25). Això ho feia no sols en els poblets allunyats de la Galilea sinó també a la boca del llop, és a dir a la mateixa esplanada del temple. Res no l’aturava, ni els mateixos deixebles que el volien dissuadir (Mt 16-22) conscients del perill que comportava aquella manera de parlar.

Morirà com el més pobre, com un exclòs acollint fins i tot els indesitjables i perdonant uns i altres. La seva mort va ésser una icona del que havia estat la seva vida: una confiança total en Déu que no exclou ningú del seu perdó, tant que fa exclamar un centurió que estava al comandament dels que l’executaven, ple d’admiració: «Verdaderament aquest home era innocent» (Lc 23,47).

Encara que mor com el més pobre i menyspreat, la seva mort segella per sempre la seva fe en un Déu que volia la salvació de tots els que han estat i estan oprimits. Així ho van entendre els deixebles dels primers temps que van creure en la resurrecció.

Quan fem el mateix que ell feia i ens hi assemblem, també nosaltres som ressuscitats i aprenem a mirar les coses des d’un altre prisma. Diu la carta als Colossencs:

Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria (Col 3,1-4).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
16 d'abril de 2017

diumenge, 9 d’abril de 2017

L’ECONOMIA (TAL COM ESTÀ) MATA

Aquesta frase tan contundent no és pas meva. És del Papa Francesc. Mata per dues raons:

  1. Els que més diners fan no treballen
  2. I als que més treballen no els arriba per acabar el mes. Sense comptar una gran quantitat de gent que són exclosos o descartats, aquells que no compten ni per treballar ni per menjar.

Tornem-hi:

  1. Els que fan més diners no treballen. És un sistema pervers en el qual gairebé tots hi estem apuntats. El que té diners, perquè els han guanyat els pares o per una loteria o per la raó que sigui els inverteix en usura (en diuen interessos). En guanya sense haver de fer res. Només calcula on més rendiran sense importar-li el més mínim d’on li ve el guany. Pot venir d’una explotació infantil en algun altre país, o d’un acomiadament massiu de famílies… tant se val. Els diners tot sols guanyen, i ja n’hi ha prou. El més probable és que, quan més rendeixin, més tenen les mans tacades de sang o de suor.

La gran economia s’assembla molt a aquest tipus d’ocupes (no tots fan el mateix) que amb el preu d’un pany, un martell i un tornavís, es fan amos d’una casa d’altri i a l’endemà se la venen, com si fos seva, lliurant la nova clau a un que cerca pis. Negoci rodó. Han fet diners només amb paraules.

Això, que a molts ens sembla execrable, és molt semblant al que han fet els que més tenen. Primer han acumulat diners i després ens els venen com si fos un producte. El resultat és el mateix: es guanyen la vida amb paraules, sense treballar.

  1. A molts dels que més treballen, sobre tot els que últimament han entrat al mercat del treball, no els arriba per completar el mes. Ja no esmento els que no han trobat treball sigui per malaltia, sigui per l’atur, sigui pel menyspreu (aquests darrers són els “sobrants”). Per això podem dir que l’economia (tal com la tenim muntada) mata. Si tot això no acaba amb un bany de sang és perquè hi ha molta solidaritat entre les famílies.

Davant de tot això ens sentim molt petits, incapaços de respondre, perquè qui som nosaltres per enfrontar-nos amb els grans? Doncs som responsables de la nostra administració i de la relació que tenim amb els que ens envolten.

Com veieu l’arrel de l’economia que mata és que tanta gent (els que poden i tenen més) guanyen diners només amb paraules: són els interessos dels préstecs que es converteixen en usura.

En el judaisme, els islàmics i a la primera església hi ha paraules molt dures per parlar de la usura que molt aviat es converteix en l’aprofitament de la necessitat de l’altre per l’enriquiment propi. Trobem a l’Antic Testament frases com aquestes:

Presta sense usura i sense cobrar interessos, defuig de fer-se còmplice de la injustícia i dóna sentències justes en els plets (Ez 8,18).

I aquesta altra:

El qui oprimeix els pobres i els indigents, roba, no restitueix les penyores als deutors, posa la confiança en els ídols repugnants, cosa abominable, presta a usura i cobra interessos, aquest fill no viurà pas: certament morirà, perquè ha comès totes aquestes abominacions i ell mateix serà responsable de la seva mort (Ez 18,12-13).

Si això no ens interpel·la és que hem perdut el sentit del pecat i trobem tan natural aquest sistema que, si poguéssim, faríem el mateix.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Rams
9 d'abril de 2017