EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

dimarts, 31 de gener de 2017

EL DÉU DE JESÚS

Lamentablement aquesta setmana mossèn Escós encara es troba hospitalitzat i li continuen fent proves. Per això encara no ha pogut reincorporar-se a la parròquia. Així doncs, per a aquest full, rescatem l’article que es va publicar el 21 de gener de 2001, i que ens va semblar molt interessant. Recordeu que han passat 16 anys i algunes coses han canviat, però el fonamental continua essent igual...

Equip delFull Parroquial i Divulgació

EL DÉU DE JESÚS

Encara que sembli estrany Jesús fou condemnat pel blasfem. Escoltem les seves paraules: «M'acuseu de blasfèmia quan declaro que sóc fill de Déu» (Jn 10,36); i també quan, lligat davant del tribunal (el Sanedrí), el gran sacerdot va dir als membres d'aquella reunió: «Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia» (Mc 14,64) precisament quan Jesús havia dit que era Fill de Déu (Mc 14,62).

Quina diferència hi ha entre el Déu de Jesús i el Déu dels jueus? Què els empeny a condemnar Jesús a mort quan ell parla d'una divinitat tan diferent? Com és que troben tan escandaloses les paraules del nostre mestre?

Em sembla que la clau la dóna ell mateix quan, referint-se a Déu els diu:

«El meu Pare a qui vosaltres anomeneu el nostre Déu» (Jn 8,54).

M'explico: Mentre ells deien que era el Déu del poble, Jesús l'anomena el meu Pare.

Quan un poble invoca el Déu del poble, en nom d'aquest Déu es poden fer totes les bestieses, com eliminar tots els enemics del poble, en nom d'aquesta divinitat.

No sols els emperadors feien ximpleries en el nom de Déu (que eren ells mateixos). També molts governs o partits de qualsevol poble s'apropien el nom de Déu i poden matar i torturar als enemics del país invocant-lo. Països com el basc s'ofereixen víctimes humanes al Déu de la nació. El nombre de Dios y de la patria ha estat sovint un lema per conquerir territoris i eliminar oponents. La mateixa església en hores baixes de la història ha sacrificat persones per salvar el Déu que ella s'havia apropiat. Encara avui jueus per una banda i palestins per l'altra invoquen el seu Déu quan es proveeixen d'equips militars per lluitar contra l'adversari. Com es podrien armar si el reconeguessin com a Pare de l'altre?

En canvi si, com Jesús, cada persona pot pregar Déu dient-li el meu Pare, tindrem una religió que ens omplirà de confiança i se salvaguardaran els altres, fins i tot els enemics, perquè el meu Pare també és Pare de cada un dels altres i que els vol a tots (Jn 17,12; Lc 19,9). El fet de poder dir "Abba, Pare" al Creador (Ga 4,6) dóna valor real a cada una de les persones que prega.

Amb el Déu de Jesús un nen i un pobrissó valen més que Espanya sencera, que el País Basc o que Catalunya, perquè cada un d'aquests més petits té la mateixa dignitat de fill i aquest Pare no vol que se'n perdi cap d'aquests (Mt 18,14). I, pels mateixos set sous, qualsevol dels més petits val més que tota l'església que, com esposa del Pare, ha de preservar cada un dels fills de Déu (bons i dolents) que també són fills seus, li agradi o no li agradi..

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
29 de gener de 2017


Dónes poc quan dónes les teves possessions. És quan dónes de tu mateix quan realment dónes

Khalil Gibran (1883-1931)
Assagista, novel·lista i poeta libanès

dilluns, 23 de gener de 2017

UNITS, COM?

Al moment de confeccionar aquest full parroquial, mossèn Escós està ingressat a l’hospital per una pneumònia. Es troba cansant i no es veu amb cor de fer l’article que cada setmana il·lustra el capdavant del full.

És per això, i aprofitant que aquesta setmana se celebra la Pregraria per la Unitat dels Cristians, que rescatem un article seu que parla d’aquest tema, que fou publicat el dia 24 de gener de 2010.

Esperem que mossèn Escós es recuperi aviat i torni a estar entre nosaltres.

Equip Full Parroquial i Divulgació

UNITS, COM? (Setmana de la Unitat dels Cristians)

Els catalans sabem com és difícil fer entendre a un de les Castelles que podem estar units i formar part d‘un mateix Estat fent coses diferents perquè la realitat de cadascú és com és.

Vull dir que la unió no comporta pas uniformitat, començant per la llengua que cada un té la pròpia.

He començat així per parlar de la unitat entre els catòlics, els protestants i els ortodoxos, que creiem tots en el mateix Jesucrist però mantenim diferències molt remarcables en la litúrgia, en la jerarquia (nosaltres acceptem el Papa com a punt d‘unió i ells ho fan de manera diferent.). El somni de la unitat no està pas en què tots fem la Missa de la mateixa manera. Imagineu que volguéssim imitar Jesús i els primers apòstols; les celebracions serien sense esglésies en algunes cases particulars en els mateixos àpats del menjar de cada dia on hi faríem reviure la presència del Crist en el pa i la presència dels pobres perquè ens recordaríem d‘ells en cada trobada. Això que dic no és pas una entelèquia sinó una manera d‘expressar que les mateixes Misses podrien ésser molt diferents i el model que tenim ara és bastant distant del que ens van transmetre les primeres comunitats. Hi ha esglésies ortodoxes que fan cerimònies molt més llargues i carregades d‘encens i de benediccions i també hi ha trobades de protestants en les quals predomina la paraula i no fan mai la partició del pa.

Com hauria d‘ésser la unitat? Doncs respectant molt la diversitat de formes de pregària i de formes d‘organització jeràrquica. Ens uneix la fe en el mateix Crist i l‘ad mi ració envers aquell que ens va parlar del Pare. Les formes continuaran variades i no seria bo imposar res als altres.

Ens hem d‘acostumar a saber viure amb gent molt diferent. Ho saben prou els matrimonis. L‘home s‘adona que, quan passen els anys la seva dona manté les pròpies iniciatives, reacciona per estímuls molt diferents, i té cura de molts detalls que a ell li passarien desapercebuts.

El mateix passa amb la dona respecte a l’home. Han d‘acceptar la unitat familiar a base de respectar la diversitat de l‘altre.

Per tant, el somni de la unió dels cristians ha de passar per admetre que les diverses litúrgies i les diverses maneres d‘estar organitzades les diferents esglésies no són (no han d‘ésser) cap destorb per a la unitat de tots. Cal no perdre de vista allò que és fonamental: que seguim Jesús i creiem en la Imatge de Déu que Ell ens ha presentat. Això és innegociable. Sense el Crist al centre no hi ha cap mena d’unitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Article del full parroquial del diumenge III de durant l'any
22 de gener de 2017

diumenge, 15 de gener de 2017

ELS CAMINS DE LA PAU

Yael Deckelbaum, Lubna Salame, Daniel Rubin, Miriam Tukan, cor Rana, Hebrews of Dimona
i cantants de tots els sectors i religions de la societat israeliana.

La cançó «Oració de les Mares», va néixer com a resultat del treball conjunt entre la cantant i compositora israeliana Yael Deckelbaum, i un grup de dones pioneres, que formen el moviment "Dones Fan la Pau".

Aquest moviment va sorgir a l'estiu de 2014, durant el període d'escalada de violència entre Israel i Palestina, i l'ofensiva militar a Gaza denominada "Tzuk Eitan".

El 4 d'octubre de 2016, vint dones jueves i àrabs van sortir des del nord del país en una marxa, que van denominar "Marxa de l'Esperança", a la qual es van anar sumant moltes simpatitzants: Milers de dones van marxar des del nord d'Israel a Jerusalem en una crida a la pau. Una crida que va aconseguir el seu punt màxim el 19 d'octubre, en una marxa d'almenys 4.000 dones, la meitat d'ells palestina i la meitat d'Israel, en Qasr el Yahud (al nord del Mar Mort). La mateixa nit, 15.000 dones es van concentrar al davant de la residència del primer ministre Netanyahu a Jerusalem.

La convidada d'honor va ser Leymah Gbowee, una les tres dones de Libèria que van ser guardonades amb el Premi Nobel de la Pau el 2011 per dirigir un grup de dones que va ajudar a acabar amb la guerra civil del seu país i enderrocar al seu dictador, Charles Taylor.

En aquest vídeo, Yael va combinar un enregistrament de Leymah, mostrejada d'un vídeo de youtube en el qual ella havia enviat les seves benediccions al moviment.

M’agradaria que molts de vosaltres, lectors, tinguéssiu un ordinador (i un que el sapigués fer anar) per poder visualitzar el vídeo del qual us parlaré.

Us el recomano perquè parla de dones musulmanes, jueves i cristianes que estan engegant un gran moviment per la pau. Totes vestides de blanc i cantant unes mateixes cançons. El vídeo el trobareu compartit a la pàgina web de la parròquia i al facebook parroquial.

Els camins de la pau poden passar per senders del tot allunyats de les armes, dels míssils i de les trobades de polítics.

Poden passar per uns grups cada vegada més nombrosos de dones que canten ostensivament pels carrers d’Israel i de Palestina, dones musulmanes, jueves i cristianes donant-se les mans i totes somrients.

Teníem una experiència semblant amb les “madres de mayo” (a l’Argentina) que tot i que no els van fer gaire cas continuaren manifestant-se i ara ja són ”Abuelas de mayo”. Aquestes reclamaven, com deveu recordar, quin havia estat el destí dels seus fills o néts que van desaparèixer en els anys de les dictadures. Aquest moviment de dones va fer molta forrolla i no anaven armades.

Amb tot això vull dir que les dones tenen molt a dir en la situació del món.

Perquè les converses (que en diuen de pau) en les quals cada nació calcula quants armaments té per resistir o vèncer l’altre, no són pas converses de pau sinó de guerra. Es preparen per refer aquell antic costum abolit per Jesús en el sermó de la muntanya (Mt 5,38-42), que en deien la “llei del talió” que es tracta de veure qui pica més fort.

Mirem el que passa amb les famílies. Quan hi ha hagut un malentès entre germans, molt sovint per una herència, la solució no passa mai perquè el que ha tingut de més, retorni alguna cosa. Això no passa quasi mai. L’acabament de les discòrdies sovint passa pel cant, la dansa i la festa (una primera comunió, el casament d’un dels fills o una celebració conjunta del Nadal o d’algun aniversari…). I els diners? Quan algú de la família ha fet passos per recuperar la pau, els diners passen a segon terme i simplement ja no se’n parla perquè aquests no són ni de bon tros tan importants com ho és l’esperit de família i de germanor.

Si abans he esmentat el valor d’aquelles dones palestines, jueves i cristianes que s’estan unint amb el cant i la dansa, és perquè s’han adonat que les converses de diners (armament, fronteres, propietats…) són secundàries comparat amb el gran valor de la integració d’un poble a dins de l’altre.

Per altra banda què és el nostre poble sinó una amalgama dels diferents invasors dels que tenim record (grecs, romans, sueus, vàndals, alans, visigots, àrabs, francesos i, darrerament murcians i andalusos). I ara ens posarem nerviosos perquè en vénen uns altres?

Seguint l’exemple de les dones que he esmentat hem d’integrar-los amb el cant i la dansa, amb el compartiment dels plats cuinats, amb les parelles lingüístiques…

Mirem com Jesús integrava els samaritans (Jn 4,39-42), la cananea (Mt 15,28), els romans (Mt 8,10-13), els grecs (Jn 12,20-23) en una societat molt més puritana que la nostra.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de durant l'any
15 de gener de 2017


O caminem tots junts vers la pau, o mai no la trobarem

Benjamin Franklin (1706-1790)
Estadista i científic estatunidenc

diumenge, 8 de gener de 2017

MÉS ATEMPTATS, MÉS INSEGURETAT

Fins no fa gaire, els països d’occident, com el nostre, estàvem en un territori de relatiu confort. Sentíem dir que hi havia guerres, però eren lluny; ens parlaven de catàstrofes naturals (te rra trèmols, volcans…) i ens ho miràvem de lluny, fins i tot els grans atemptats; la guerra civil era cosa dels avis… Vam tenir l’ensurt de l’estació d’A totxa i algun de ben sagnant d’ETA (Hiper cor). La gent sàdica (molts ho són per naturalesa en casos com aquests) contemplava els mitjans de comunicació que impúdicament ens mostraven imatges que més val oblidar. Ara, en canvi, dia sí i dia també, ens veiem envoltats d’atemptats, un dia amb camions de gran tonatge, i un altre dia amb un senyor que entra en un local metrallant, matant i aterrint la gent.

Avui tot ens queda més a prop i ens haurem d’avesar a veure gent uniformada i armada en els nostres carrers, sobre tot amb motiu de grans aglomeracions. Tampoc així ens veurem lliures del perill. Han proliferat les càmeres de vídeo per tot i, si algú s’ho proposa, pot posar per pantalla el nostre recorregut dins una ciutat. Cada vegada ens convertim en infants tutelats i tenim menys intimitat.

El jovent ha de mirar com molt allunyades aquelles sortides nocturnes del cap de setmana en les quals transitaven de discoteca en discoteca fins a la matinada del diumenge. En aquell moment els joves disposaven de molts diners a base de treballar fent hores en la construcció.

La societat ha fet un tomb i ens ha rebolcat a nosaltres a dintre.

En temps de Jesús aquella societat era menys segura encara, sigui per les colles d’assaltants de camins, sigui pel patrullatge dels soldats romans que no permetrien cap mica d’oposició o sigui pels mateixos jueus que des del primer moment es van oposar al seu projecte que ell en deia “el Regne de Déu”. Per tot arreu li perillava la vida.

I què va fer? No va tenir por. Ho deia i ho practicava. Ho deia així: «No tingueu por, petit ramat, que el Pare es complau a donar-vos el Regne» (Lc 12,32). I ho practicava anant decididament a Jerusalem: Mentre feien camí pujant a Jerusalem, Jesús els anava al davant i ells n'estaven molt sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l'home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans» (Mc 10,32-33). Si ens deixem endur per la por quedarem com esclaus en mans dels que ens volen acovardir i no prendrem cap decisió per nosaltres mateixos, ens refugiarem passant desapercebuts enmig de multituds. Amb altres paraules, perdrem la identitat.

Si en temps de Jesús, que la vida era molt més insegura, ens diu i repeteix que no tinguem por, molt més ara hem de tenir la valentia de no tenir por. Tant els islàmics radicals com el gran capital ens voldrien acovardits. És el missatge repetit del ressuscitat: «No tingueu por, sóc jo» (Mt 28,5).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge del Baptisme del Senyor
8 de gener de 2017


La majoria de les persones són altres: els seus pensaments, les opinions d'altres; la seva vida, una imitació; les seves passions, una cita...

Oscar Wilde (1854-1900)
Dramaturg i novel·lista irlandès

dilluns, 2 de gener de 2017

ÍDOLS AMB PEUS DE FANG

En la Bíblia hi ha un relat en el llibre de Daniel en el que ell interpreta un somni del Rei Nabucodonosor.

Diu així:

Tu, oh rei, has tingut aquesta visió: Hi havia dreta al teu davant una estàtua; era una estàtua molt grossa i d'una resplendor extraordinària i un aspecte terrible. Tenia el cap d'or fi; el pit i els braços, de plata; el ventre i les cuixes, de bronze; les cames, de ferro, i els peus, en part de ferro i en part d'argila. Mentre la miraves, una pedra es va desprendre, sense que ningú la toqués; va topar amb els peus de ferro i argila de l'estàtua i els va fer pols. En un instant, van quedar esmicolats alhora el ferro, l'argila, el bronze, la plata i l'or; van quedar com el pallús de l'era a l'estiu, i el vent se'ls va emportar sense deixar-ne ni rastre. Però la pedra que havia topat amb l'estàtua es va tornar una gran muntanya que omplí tota la terra (Dn 2,31-35).

D’aquest escrit prové l’expressió coneguda dels ídols amb peus de fang. Són aquells que brillen molt ja que tenen el cap d’or, el pit d’argent... però els peus d’argila. Cauen com res. I quan cauen queden esmicolats.

Doncs bé, la nostra societat actual està plena d’aquesta mena d’ídols extremadament venerats: jugadors que cobren unes fortunes que ens farà vergonya mencionar-les d’aquí uns anys quan recapitulem comptant la quantitat de famílies que han de recórrer al menjar a les entitat de beneficència; corredors de fórmula 1, cantants venerats per la multitud... i algun polític. Tots ells tenen els peus de fang perquè el seu regnat dura poc temps. Sovint cauen estrepitosament i l’actual periodisme que es congratula amb la notícia fresca, els estella com arbres caiguts si un dia se’ls descobreix una mancança o error mal dissimulat.

Converteixen els ídols en víctimes i, com que el poble no pot viure sense ídols, tot seguit n’encimbellen un altre (ara ho estan fent també amb el cuiners de renom).

Els polítics que, aprofitant el càrrec, van amassar grans fortunes ara són la riota de la gent. Conserven els diners però han quedat desprestigiats davant el poble. Els jugadors dels esports d’èlit són contínuament investigats pels fraus que han fet a la hisenda (que som tots) i, el dia que deixaran de jugar, poden quedar marginats per una societat que no suporta, ni compadeix ídols caiguts.

Això fa que tinguem una societat molt inestable i, per la mateixa raó, molt manipulable per part d’aquells que posen i treuen les figures venerades i ens animen a retre’ls homenatge.

No ens ha de sorprendre que els cristians tinguem un referent que no va triomfar: Jesús burlat, crucificat i eliminat de la terra com si fos un esperit malèvol, però un Jesús que els primers cristians el van veure ferm perquè el que havia fet i dit està fonamentat (no té els peus de fang) ja que el seu fonament el va dir i repetir: «Jo vinc del Pare», i diu:

«Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu» (Jn 10,37).

I «vaig al Pare», i diu a la Magdalena:

«Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu» (Jn 20,17).

Al revés dels ídols que he mencionat Jesús no tenia res propi sinó que contemplava allò que venia de Déu i anava a ell (com diem en el Parenostre): «Vingui a nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat». Això és el que li donava consistència i ens la dóna a nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festivitat de Santa Maria, mare de Déu
1 de gener de 2017