dilluns, 17 d’abril de 2017

JESÚS NO ERA PAS UN SUÏCIDA

He d’agrair a José Antonio Pagola les idees d’aquest article que escric.

Traieu-vos de sobre aquelles estampetes en què Jesús estima i abraça la creu. Ni ell ni ningú no volia la creu: era una eina de tortura espantosa prou divulgada pels romans contra els seus opositors. Tampoc no buscava el martiri. No tenia res de masoquista aquell que no suportava veure com els més desheretats sofrien sigui per gana, sigui per exclusió de la societat, sigui per malaltia incurable o sigui per estar en pecat que, en aquell moment, significava no ésser admesos ni en el poble i havien de posar-se sovint al marge dels camins. Si feia aquestes coses era per la fidelitat al projecte de Déu que va mantenir des del bateig del Jordà. Predicava el Regne, que era un món feliç per a tots. Ja sabia que els profetes (els que parlen del projecte de Déu Pare) havien estat perseguits pel seus pobles (Lc 4,24). Tenia al davant el que li havia passat a Joan Baptista. Sabia que podia anar a la mort i s’havia escapat diverses vegades del linxament, però no es feia pas enrere, ni tampoc no modificava el seu missatge a favor dels últims. Segurament s’hauria estalviat la mort si hagués callat i, sobre tot, si no hagués fet aquelles recriminacions que ofenien els que tenien el poder en el temple i en el sanedrí (que eren alhora legisladors i jutges). No ho va fer i preferí l’execució que trair la seva consciència per fidelitat al projecte de Déu que va predicar des del començament. Va aprendre i aguantar un clima d’inseguretat, conflictes i contínues acusacions. Dia a dia persistia anunciant clarament el seu missatge amb unes paraules que fins els més senzills les entenien (Mt,11-25). Això ho feia no sols en els poblets allunyats de la Galilea sinó també a la boca del llop, és a dir a la mateixa esplanada del temple. Res no l’aturava, ni els mateixos deixebles que el volien dissuadir (Mt 16-22) conscients del perill que comportava aquella manera de parlar.

Morirà com el més pobre, com un exclòs acollint fins i tot els indesitjables i perdonant uns i altres. La seva mort va ésser una icona del que havia estat la seva vida: una confiança total en Déu que no exclou ningú del seu perdó, tant que fa exclamar un centurió que estava al comandament dels que l’executaven, ple d’admiració: «Verdaderament aquest home era innocent» (Lc 23,47).

Encara que mor com el més pobre i menyspreat, la seva mort segella per sempre la seva fe en un Déu que volia la salvació de tots els que han estat i estan oprimits. Així ho van entendre els deixebles dels primers temps que van creure en la resurrecció.

Quan fem el mateix que ell feia i ens hi assemblem, també nosaltres som ressuscitats i aprenem a mirar les coses des d’un altre prisma. Diu la carta als Colossencs:

Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria (Col 3,1-4).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
16 d'abril de 2017

1 comentari:

  1. També organitzava algun 9N i els rajols el van enviar al constitucional .Siguem doncs bons deixebles

    ResponElimina

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.