EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

diumenge, 28 de maig de 2017

ESTEM DESARMATS

Els que heu estat educats en la religió i la pregària probablement us trobeu que esteu desarmats en el moment que vivim del nostre món.

Què vull dir?

Vull dir, com ara que els pares no sabeu com transmetre la fe que havíeu rebut als vostres fills i fins i tots amb els amics/amigues que de joves havíeu sintonitzat.

Què ha passat i què està passant?

Que l’església que omplia tots els àmbits de la vida en aquells moments s’ha tornat insignificant. Gràcies a Déu, avui ningú no se sent obligat a anar a Missa o a fer els casaments o baptismes per l’església. Un símptoma d’això que dic és que quan un periodista engega un atac contra els creients o contra l’església sap que no li passarà res perquè en aquests moments l’església està desarmada.

I això és un mal?

Fins fa poc els “marxistes” (seguidors de Karl Marx) veien l’església com l’encarnació de les alienacions i com l’opi del poble i així ho proclamaven. Però en dos dies ha canviat tot.

Ho explico. Han sortit unes noves divinitats potentíssimes a les quals la gent no gosa criticar. Aquestes divinitats s’han apoderat del nostre món amb molta força. Ja hi eren, però s’han tornat molt poderoses.

Qui gosa criticar els enormes sous que cobren alguns esportistes que són les noves divinitats alienadores? O qui s’atreveix a dir que la veneració de les relíquies (signatures i selfies) és molt alienant? Un altre exemple d’aquestes potentíssimes divinitats és el dels refugiats. A milers, que es moren o bé en la Mediterrània o bé apilats en camps on els falta quasi tot. Per què els passa això? Perquè molt poca gent s’atreveix a posar en dubte la carrera d’armaments, que és la que ha provocat aquests desastres.

Aquella gent que ha decidit portar una vida estimant els altres, fent feines a favors dels altres que les necessiten… es troben desarmats. No saben què dir.

Els cristians tenim una llum que podem aprofitar, però seguirem desarmats. La llum és Jesús i el que va fer, de manera que ens podem convertir en seguidors o deixebles seus.

He dit que seguirem desarmats davant la potentíssima força que tenen aquestes divinitats de les quals he parlat. No podrem mai competir amb la seducció dels partits esportius de grans masses ni tampoc ens atrevirem a criticar els guanys dels grans potentats. Només podem estimar i perdonar, que sembla molt poca cosa. Necessitarem que la gent (també els pocs creients) preguin per nosaltres, perquè a sobre que estem desarmats no fem les coses gaire ben fetes. Haurem de recordar allò que Jesús li deia a Pere en el darrer sopar:

«Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t'hauràs penedit, enforteix els teus germans.» Pere li digué: «Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó i a la mort!» Però Jesús li respongué: «T'ho asseguro, Pere: avui no cantarà el gall que no hagis negat tres vegades que em coneixes» (Lc 22,31-33).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de l'Ascensió del Senyor
28 de maig de 2017

diumenge, 21 de maig de 2017

APARICIONS A FÀTIMA ARA FA CENT ANYS

Santuari de Fàtima durant una missa

Aquesta setmana s’ha celebrat a Fàtima, amb una trobada multitudinària, els cent anys de les aparicions de la Mare de Déu a tres pastors.

Es podria donar el cas que els científics donessin explicacions a les suposades aparicions a Fàtima, a Lurdes o a Metjugorje? Doncs sí, però no passaria res perquè en cap moment l’església ha dit que els cristians haguessin de creure en aquestes coses.

No passaria res perquè les conseqüències que s’han anat produint van molt més enllà de les aparicions. Aquests santuaris s’han anat convertint en centres de pregària, de trobades multitudinàries de gent que ajuden a moltes persones perquè, els pelegrins que hi van, se senten envoltats de molta altra gent que prega; fomenten la pregària col·lectiva i els cants de multituds, porten malalts i donen coratge a la gent...

Els creients, per creure, ja tenim prou amb el “Crec en un Déu” i sobre tot la vivència de Jesús, el Crist, en qui hi veiem la imatge del Pare.

Cada un de nosaltres som diferents, per això hi ha cristians que en tenen prou de saber que en la trobada de la celebració de la Missa hi ha la presència del Crist enmig de la comunitat ja que “on hi ha dos o tres reunits en el nom de Jesús allà hi és present” (Mt 18,20).

Però hi ha altres cristians necessiten manifestacions sorolloses de multituds com les d’aquests santuaris o van a Montserrat alguns cops l’any per sentir-se envoltats de molta altra gent que prega.

Els joves dels nostres pobles també molt sovint han de fer sortides de cap de setmana per escoltar un cantant i vibrar amb una multitud d’altres joves. Altres adults cerquen això entorn del futbol tant si van a l’estadi com si es troben en un establiment per veure el partit junt amb altres que també cridaran el gol.

He posat aquests exemples perquè la condició humana, de vegades, requereix aquestes trobades de gent per animar-nos.

Encara en trobem d’altres que els agrada el silenci i la lectura. Hem de saber comprendre que cada persona és diferent d’una altra i requereix una experiència diferent.

Hem d’ésser comprensius amb els que necessiten trobades multitudinàries perquè no en tenen prou amb el silenci i la pregària feta en la intimitat.

Jesús diu que «pels fruits els coneixereu» (Mt, 7,20). Si un creient dóna pa a qui té fam, aigua a qui té set, visita els malalts i presos, acull els pelegrins... (Mt 25,31-40) tant és que li agradin les trobades de molta gent com les de Lurdes, Fàtima o Montserrat o que no li agradin perquè prefereix el silenci, perquè realitza allò que és fonamental: es converteix en seguidor de Jesucrist. Com diu Jesús al fariseu que li havia preguntat què havia de fer per obtenir la vida permanent: «Fes això i viuràs».(Lc 10,37).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VI de Pasqua
21 de maig de 2017


El més indestructible dels miracles és la fe humana en ells

Johann Paul Friedrich Richter —Jean Paul— (1763-1825)
Escriptor i humorista alemany



diumenge, 14 de maig de 2017

EL PODER DEL PAPA I EL PODER DELS CRISTIANS

Trobada entre el papa Francesc I i el papa de l’església copta a Alexandria, Teodor II

El Papa Francesc ens està fent entrar en una nova manera de veure la missió de l’Església en el món. El viatge a Egipte n’és una mostra. Es va veure amb el papa dels coptes. Els coptes són creients en Jesucrist però no catòlics. No creuen, com ara, que Jesús sigui Déu i home, les dues coses. Quan estudiàvem en deien “monofisites” que vol dir que només creuen en la naturalesa divina de Jesús i per tant que no era home com nosaltres. La tradició de l’església era la condemna. Els dèiem “heretges” i els condemnàvem. Semblava que l’església, amb això refermava la seva puresa de doctrina. Els catòlics ens posàvem al costat del papa i, a Roma hi havia uns dicasteris (funcionaris) que examinaven si la fe era ben pura.

El papa Francesc introdueix una nova manera de relacionar-se amb els germans que també creuen en Jesucrist encara que d’una manera diferent de la nostra: fomenta la trobada i promou la unitat. Quina unitat? Doncs aquella que afavoreix millor la humanitat. Fa poc els coptes han sofert, ja que els han cremat esglésies, i els n’han matat molts. El Papa participa de les seves pregàries, cerca punts d’unió en els quals ens podem trobar, com el rebuig a les guerres, el perdó i el diàleg (en comptes dels armaments), la preservació del planeta en l’aspecte ecològic, i es posa al costat dels refugiats i perseguits…

Això ajuda a contemplar Jesucrist, en qui creiem uns i altres perquè, si en som seguidors (deixebles) no ens costarà gaire veure com acollia tots els que sofrien en aquelles comunitats del seu temps i eren marginats. El podem contemplar escoltant les viudes pobres, els malalts de malalties perennes com els cecs, paralítics, sord-muts; els estrangers com els samaritans o els mateixos romans que suplicaven ajuda pel sofriment d’un criat del centurió, o una cananea demanant per la filla.

Ens hem acostumat a parlar de “miracles” quan en realitat les paraules més precises que hi ha en les versions originals eren “signes”, que volia dir que ens estava mostrant el Pare amb “les obres” que ell feia. Deia: «Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu» (Jn 10,25). La gent, en veure el que feia Jesús, quedava sobtada i se’n admiraven no tant per la màgia de les guaricions sinó perquè, amb aquests signes (obres que feia), ens estava explicant com és el Pare del cel ja que ell no parlava pas pel seu compte (Jn 7,17). Ell mateix era una icona (imatge) del Déu que predicava. Deia que si no creiem en ell al menys creguéssim en les seves obres (Jn 12,37).

Això ens ha de moure a implicar-nos, cada un en el nostre poble, en totes aquelles causes que van en bé de la gent dels pobles, siguin quins siguin els que les promouen, perquè la preocupació per la doctrina vertadera no crea precisament la unitat, sinó que ens aïlla del món. És millor començar per estimar, perdonar, promoure accions en benefici de tots plegats i no tenir tanta preocupació per la puresa de la doctrina.

El nostre vertader poder és convertir-nos en “hospital de campanya” a favor dels que sofreixen i passen necessitat encara que ens sembli que no ens ho reconeixeran.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua
14 de maig de 2017



dilluns, 8 de maig de 2017

UN BISBE EN UNA ZONA DE RISC

La setmana santa d’un bisbe a la República Centreafricana, zona de guerrilles:



El domingo de Ramos estuve en la Catedral de Bangassou y el martes tuvimos la misa crismal con una parte de mis curas. El miércoles ya te digo que me fui a una zona de alto riesgo, con muchos rebeldes armados rondando y la gente muy asustada. Fui a pasar la Semana Santa con ellos para pacificar el ambiente y que los rebeldes nos dejaran recomenzar la escuela, que no dispararan para no amedrentar a los niños y normalizar la vida de la misión y del pueblo. A la siguiente no pude pasar porque la pista estaba muy peligrosa y todos me decían de no tentar al diablo que nadie había pasado en varias semanas. Muchos musulmanes han muerto en estas semanas, asesinados por gente violenta. El Jueves Santo quise lavar los pies a un musulmán, un poco como para lavar esa sangre inocente derramada. Me he traído un niño de 10 años a quien le han matado a la familia. Lo tengo donde las monjas hasta que encontremos restos de su clan itinerante que andará huyendo por la selva.

El Viernes Santo me fui a una comunidad en plena selva. Había un grupo de viudas a las que les habían matado a los maridos delante de ellas unos días antes, amarradas las manos con una cuerda a la espalda, les volaron la cabeza simplemente por no tener dinero que dar a estos paramilitares sin escrúpulos. Ellas habían huido cinco kilómetros hasta llegar a donde yo estaba y no paraban de llorar. Pero es que desde la primera lectura de ese Viernes Santo empezó a llover y diluvió hasta el final de la oración de la Pasión. Yo no podía                     


abrir boca porque el ruido de la lluvia sobre las planchas de zinc me lo impedía. Dios amordazó nuestras bocas llorando a cántaros desde el cielo contra la barbarie que esos criminales habían cometido en ese pueblo de 50 habitantes.

El Sábado Santo estuve negociando con otros rebeldes menos armados, que dan caza a los primeros, para que dejaran a las Franciscanas y a los dos curas de recomenzar la escuela. Aceptaron. Mañana iré a otra zona de la diócesis donde otro grupo de rebeldes han ocupado la escuela y violan a las mujeres del pueblo a su antojo. Me quedaré allí hasta el domingo, no sé si podré enviarte este mail mañana antes de irme.

He pedido a la fuerza de la ONU, la Minusca, que me acompañe, pero me dicen que no han recibido órdenes de sus mandos. La ONU no encuentra países con soldados disponibles que quieran venir a Centroáfrica.

Vivo todo esto desde la serenidad sabiendo que Dios llora en las guerras y nos acompaña con su presencia invisible. La semana que viene tendremos una peregrinación de tres días que termina con una ordenación sacerdotal. Viviremos otra vez en zona de alto riesgo pero abrigados bajo el manto de la Virgen María.

… …

¿Me preguntas cómo puedo leer, rezar, recoger, acompañar, negociar, reclamar, recordar, mandar recuerdos, abrazos en medio de toda ese sufrimiento y violencia? Sí, ya sé, como la rana y sin perder la esperanza.

Juan José AGUIRRE,
bisbe de Bangassou, República Centreafricana

Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
7 de maig de 2017


Qui no ha tingut tribulacions que suportar, és que no ha començat a ser cristià de veritat

Sant Agustí (354-430)
Bisbe i filòsof

dimarts, 2 de maig de 2017

NO VIVIM EN UN ENTORN CRISTIÀ

En realitat vivim en un entorn d’una “forta influència cristiana”; fins i tot els anticlericals, quan volen explicar quins són els seus valors, repeteixen els de l’Evangeli, encara que no els agrada que els ho diguem.

No vivim en un entorn cristià ni ara ni en temps passats quan la gent resava el rosari a les cases i anava molt més a Missa.

No hem anat enrere encara que molts ho pensin. Les persones que de veritat viuen i creuen en el cristianisme són poques, ara i abans, i sovint pas sen desapercebudes. Persones que saben perdonar i compadir els necessitats, persones que viuen agraïts del que han rebut dels altres i ho saben manifestar, persones que són lliures i no tenen por a la vida… Tots n’hem coneguts alguns, d’aquesta mena, però no reben premis i molt sovint (no sempre) estan lluny del poder eclesiàstic. Són els cristians de veritat.

Si hom considera que en cosa de cinc anys els joves ja no es casen per l’església i no bategen els seus fills no és que hagin fet un gran canvi. Simplement no sentien tampoc abans que l’església els digués alguna cosa i s’han deixat portar per l’ambient que va en aquesta direcció. No han canviat, sinó que l’arrel cristiana no era gaire fonda. Els canvis polítics i socials fan aflorar la feblesa creient, que ja hi era abans.

Els meus pares m’explicaven: ells van viure el temps de la república i la guerra civil, quan els governs d’aquell moment van manifestar-se obertament contraris a l’església, i la majoria de la gent va deixar d’anar a Missa i, quan va entrar Franco que es declarava catòlic la mateixa gent va tornar a l’església. Ja llavors la majoria de la gent es deixava portar pel vent que bufava en la direcció que fos.

La mateixa església que, al llarg dels temps ha tingut excés de poder, ha generat uns enormes edificis (catedrals i grans esglésies) que s’assemblen poc a aquelles paraules de l’evangeli de Jesús quan deia als seus deixebles que «els ocells tenen nius i les guineus tenen caus però el fill de l‘home no té on reposar el cap» (Mt 8,20). Ja he dit que de cristians convençuts i coherents n’hi ha poquets i que no els hem de cercar entre els jerarques de l’església ni tampoc entre els capellans (sempre n’hi pot haver algun) sinó molt sovint entre la gent senzilla dels pobles que es creu l’evangeli i passa desapercebuda.

La trista història del nostre país, on la religió va ésser pràcticament imposada (s’havien de fer casaments per l’església, enterraments per l’església, batejos…), ha fet que, quan hem entrat en un canvi cap a la llibertat, molts s’han tret de sobre aquestes “obligacions”. No és que haguem anat enrere sinó que a cops i andanades anem tornant a una normalitat que altres països fa anys que tenen. Jesús es queixava de coses semblants del seu temps dient:

«Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, diuen: "Té el dimoni"; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecador"» (Mt 11,18-19).

Aquesta cosa ens ha de fer molt comprensius, no exigint a la gent el que encara no tenen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
30 d'abril de 2017