diumenge, 14 de maig de 2017

EL PODER DEL PAPA I EL PODER DELS CRISTIANS

Trobada entre el papa Francesc I i el papa de l’església copta a Alexandria, Teodor II

El Papa Francesc ens està fent entrar en una nova manera de veure la missió de l’Església en el món. El viatge a Egipte n’és una mostra. Es va veure amb el papa dels coptes. Els coptes són creients en Jesucrist però no catòlics. No creuen, com ara, que Jesús sigui Déu i home, les dues coses. Quan estudiàvem en deien “monofisites” que vol dir que només creuen en la naturalesa divina de Jesús i per tant que no era home com nosaltres. La tradició de l’església era la condemna. Els dèiem “heretges” i els condemnàvem. Semblava que l’església, amb això refermava la seva puresa de doctrina. Els catòlics ens posàvem al costat del papa i, a Roma hi havia uns dicasteris (funcionaris) que examinaven si la fe era ben pura.

El papa Francesc introdueix una nova manera de relacionar-se amb els germans que també creuen en Jesucrist encara que d’una manera diferent de la nostra: fomenta la trobada i promou la unitat. Quina unitat? Doncs aquella que afavoreix millor la humanitat. Fa poc els coptes han sofert, ja que els han cremat esglésies, i els n’han matat molts. El Papa participa de les seves pregàries, cerca punts d’unió en els quals ens podem trobar, com el rebuig a les guerres, el perdó i el diàleg (en comptes dels armaments), la preservació del planeta en l’aspecte ecològic, i es posa al costat dels refugiats i perseguits…

Això ajuda a contemplar Jesucrist, en qui creiem uns i altres perquè, si en som seguidors (deixebles) no ens costarà gaire veure com acollia tots els que sofrien en aquelles comunitats del seu temps i eren marginats. El podem contemplar escoltant les viudes pobres, els malalts de malalties perennes com els cecs, paralítics, sord-muts; els estrangers com els samaritans o els mateixos romans que suplicaven ajuda pel sofriment d’un criat del centurió, o una cananea demanant per la filla.

Ens hem acostumat a parlar de “miracles” quan en realitat les paraules més precises que hi ha en les versions originals eren “signes”, que volia dir que ens estava mostrant el Pare amb “les obres” que ell feia. Deia: «Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu» (Jn 10,25). La gent, en veure el que feia Jesús, quedava sobtada i se’n admiraven no tant per la màgia de les guaricions sinó perquè, amb aquests signes (obres que feia), ens estava explicant com és el Pare del cel ja que ell no parlava pas pel seu compte (Jn 7,17). Ell mateix era una icona (imatge) del Déu que predicava. Deia que si no creiem en ell al menys creguéssim en les seves obres (Jn 12,37).

Això ens ha de moure a implicar-nos, cada un en el nostre poble, en totes aquelles causes que van en bé de la gent dels pobles, siguin quins siguin els que les promouen, perquè la preocupació per la doctrina vertadera no crea precisament la unitat, sinó que ens aïlla del món. És millor començar per estimar, perdonar, promoure accions en benefici de tots plegats i no tenir tanta preocupació per la puresa de la doctrina.

El nostre vertader poder és convertir-nos en “hospital de campanya” a favor dels que sofreixen i passen necessitat encara que ens sembli que no ens ho reconeixeran.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua
14 de maig de 2017



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.