EL FULL PARROQUIAL FA VACANCES TOT EL MES D'AGOST, QUE JA TOCA. AIXÍ QUE, A REVEURE... FINS AL SETEMBRE!!!
BON ESTIU A TOTHOM!!

diumenge, 25 de juny de 2017

LA LLEI DEL TALIÓ

Estem en un moment confús del nostre món en què els morts es compten a centenars per tots cantons. Moren les víctimes d’Estat Islàmic (EI) tant al Mitjà Orient com al centre de l’Àfrica, moren els iranís i els iraquís (guerres entre diferents denominacions del món musulmà), moren els coptes cristians a Egipte, moren els “fidels” a la sortida nocturna d’una Mesquita on han celebrat l’àpat nocturn del Ramadà, moren en les pasteres que intenten travessar cap al món occidental…

El que preocupa de tot això és que les informacions que rebem cerquen més informar-nos de les possibles “causes” que no pas de les víctimes. Si no són properes ens rellisquen.

Per què hi ha tanta preocupació per les “causes”? Perquè importa sobre tot l’economia, val a dir: buscar qui és el responsable per encolomar-li els “neulers” i per justificar una cursa absurda d’armaments contra els que considerem responsables de les morts.

Les vides humanes no compten tant com l’afany de venjança contra els “presumptes” culpables i la venjança és la “llei del talió”.

La manera com ens arriben les informacions coven odi contra els responsables de les matances i justifiquen que responguem amb allò de “ull per ull i dent per dent”.

Si el que importa són les causes i no les persones estem lluny d’aquelles paraules de Jeremies (el profeta) que blasmava contra els que encoratgen els malvats perquè ningú no es converteixi de la seva dolenteria (Jr 23,14).

I també estan lluny d’Ezequiel (un altre profeta) que exclamava:

«Digues-los, doncs, de part meva: "Jo, el Senyor, Déu sobirà, afirmo i juro que no m'agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui» (Ez 33,11).

Si anem a l’Evangeli encara veurem més el valor de cada persona quan Jesús ens diu en el sermó de la muntanya:

«Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. [...] Ja sabeu que es va dir: "Estima els altres, però no estimis els enemics". Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,39-48).

Que lluny que estem de considerar l’altre més com a feble que hem de rescatar que no pas com enemic que hem de vèncer.

Si no tornem als orígens espirituals de les nostres religions, el món continuarà essent una sínia que dona i dona voltes, i en què les venjances estaran a l’ordre del dia. Només que, com que la paraula “venjança” sona molt malament en direm “fer justícia” i quedarem tan tranquils.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XII de durant l'any
25 de juny de 2017


Mai no ens sentirem bé per haver practicat el mal. Mai la rancúnia i la venjança proporcionen joia

Luis de Góngora y Argote (1561-1627)
Poeta i dramaturg espanyol

diumenge, 18 de juny de 2017

CORPUS: EL COS

S’ha fet més d’una pel·lícula en què s’aparenta que a Jerusalem haurien descobert una càmera secreta amb les restes del cos de Jesús. El Vaticà, en el film, reacciona intentant amagar la descoberta enviant un representant perquè no es conegui el fet. Imagineu-vos que aquesta ficció fos veritat. Doncs no passaria res. No hi ha res a amagar perquè, encara que es descobrissin les restes de Jesús, la nostra fe no es fonamenta pas en la desaparició del “cos” perquè la resurrecció que professem no és un fenomen que en podríem dir físic.

Ho explico. En cap dels evangelis descriu que algú va veure sortir de la tomba Jesús ressuscitat. Totes les aparicions del ressuscitat prescindeixen del cos (de carn i ossos). En tot cas diuen que no hi havia el cos a la tomba. Si travessava parets o caminava sobre l’aigua no cal que ens preguntem si allò era un miracle. Ja es veu que el llenguatge és altament simbòlic, que cal interpretar.

Anem al concret. Quan prenem la comunió no mengem pas el cos de Jesús. No podríem. Ja es veu. Quan prenem la comunió “combre guem el Cos de Crist” que és una cosa molt diferent. El Cos de Crist som tots. Ell és el cap i nosaltres els seus membres (1Co 12,12-26). Per això, quan anem a combregar, no ens aturem a venerar la mica de pa que hem menjat, sinó que obrim els ulls envers els altres que, amb mi, formen el cos de Crist. Podem dir que, si donem menjar a qui té fam, beguda al que té set, visitem maltats i presos o acollim forasters, donem menjar, beguda, acolliment o visitem el mateix Crist (Mt 25,31ss).

Ho entendreu amb un exemple. Tots darrerament hem assistit a algun enterrament sense el difunt (sigui perquè ha mort lluny o perquè ha donat el cos a la ciència). Haureu comprovat que hi ha molt poca diferència, perquè el “cos” de l’amic i familiar, encara que no hi sigui, és present en la cerimònia. Com hi és present? En la nostra capacitat de fer-lo reviure enmig de l’assemblea, amb les paraules que direm recordant-lo i, els que creiem, li parlarem com a vivent al costat del Senyor com un intercessor que es mourà a favor nostre.

Sant Ignasi d’Antioquia, quan ja sabia que el portaven a Roma on seria posat al circ i menjat per les feres deia, en una carta que escrivia als Romans i que s’ha conservat fins avui: «Les feres es convertiran en sepulcre meu i no deixaran rastre del meu cos; així, quan sigui mort, no faré nosa a ningú». Aquest Sant Ignasi era conscient que la seva presència corporal, un cop mort, no tenia gaire importància.

Vaig a la festa d’avui, el Corpus. No celebrem pas la magnificència de la mica de pa en el qual hi veiem la presència de Crist, sinó que ens aturem a veure els altres (els que formen el cos de Crist) i que necessiten de la meva companyia, del meu pa, de les meves visites i del meu acolliment. El pa és el punt d’unió entre els altres i jo. Tots combreguem del mateix. Per això és ben adient que, en un dia com aquest, fem la col·lecta per Càritas (per les necessitats de tots els pobres del món).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa del Cos i la Sang del Crist
18 de juny de 2017


Aquell que té un “per què” viure es pot enfrontar a tots els “coms”

Friedrich Nietzsche (1844-1900)
Filòsof alemany

diumenge, 11 de juny de 2017

QUAN PARLEM DE TRINITAT ENS ENFILEM PELS NÚVOLS?

No es tracta pas d’entendre Déu. No l’entendríem. Es tracta de veure el que ha fet per nosaltres. Això sí que ho podem abastar ni que sigui una mica.

La Trinitat, com ho diu la paraula, és el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, tres maneres de mirar el que rebem de Déu. No són pas tres déus. És UN de sol.

MIRANT EL PARE. A Ell li devem la nostra mateixa existència i la capacitat que tenim de descobrir les coses. Li devem també el perdó del pecat, ja que s’ha manifestat com a Pare i no com a jutge i vol que ens aixequem. Tot el món que ens envolta és per a nosaltres. Per tot això la nostra postura ha d’ésser l’agraïment. La contemplació de l’obra de Déu Pare ens fa viure amb joia com aquella que Jesús deia: «Et dono gràcies, oh Pare, perquè has revelat aquestes coses als petits i les has amagades als savis i als entesos» (Mt 11,25).

MIRANT DÉU FILL. La imatge de Jesús se’ns fa atractiva en veure la seva grandesa i generositat, acostant-se als pobres, als petits i als exclosos. Ens convertim en “fills en el fill” i neix en el nostre interior el sentiment de compassió vers els desheretats. Amb altres paraules, esdevenim deixebles de Jesús. Intentem fer el que ell va fer i el seguim. Podem fer el que ell va fer i podem fer encara coses més grans (Jn 14,12).

MIRANT L’ESPERIT SANT. L’Esperit de Jesús que ens ve del Pare ens fa lliures. Gràcies a aquest Esperit podem triar lliurement el que ens cal fer i no depenem ni de l’Església, ni de l’estat. Si veiem una necessitat no ens cal que algú ens digui com i de quina manera hem de resoldre-la. Tenim l’esperit en el nostre interior que ens fa capaços de triar el que millor ens sembli. Gràcies a l’Esperit Sant podem moure’ns lliurement.

Sense la mirada trinitària l’Església es convertiria en una secta en la qual no podríem fer res per la nostra iniciativa i dependríem del que ens anessin dictant els dirigents. Seríem esclaus i creguts que som els únics que tenim i palpem la salvació. Per això les “sectes” més alienants no creuen en la Trinitat perquè no podrien tenir esclavitzats els seus adeptes.

Mai ens ha de fer por que la gent creient en Jesucrist i que segueix el Déu que Ell ens ha mostrat, siguin lliures i se sentin lliures. Hem de repetir les moltes vegades que Jesús deia als seus: «No tingueu por» (Mt 28-5).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de la Sagrada Família
11 de juny de 2017

dilluns, 5 de juny de 2017

AI LA PAU!!!

Quan un dels estadistes es troba amb altres surt de la trobada fent unes declaracions dient que treballarà per la pau, però li hauríem de preguntar quina cosa entén ell per la pau. El dia abans han parlat (llops amb llops) del negoci dels coets i de les bombes i, com que aquesta activitat econòmica reporta moltíssims beneficis, no hi renunciaran pas. Vol dir que, quan parlen de pau, ho fan de mentida. Tots nosaltres hem de carregar no sols l’acolliment de la gran quantitat de gent desplaçada a causa dels conflictes que no s’han resolt amb converses de pau, sinó que també hem de sentir que se’ns culpabilitza de la situació. Si a tot això hi afegim que alguns refugiats, un percentatge mínim (uns molt pocs) estan embolicats amb els atemptats que han produït molts de morts, encara els governs troben més excuses per fer la doble feina: primer posar moltes dificultats als que volen venir al món occidental, i segon, aparentar, amb molta força pública a la vista de la gent que s’està defensant el poble.

Mirem com l’apòstol Sant Pau ens exhorta a viure amb concòrdia entre nosaltres. Llegim aquestes paraules:

Que l'amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d'esperit, serviu el Senyor. Que l'esperança us ompli d'alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l'oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l'hospitalitat. Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l'Escriptura: “A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga”, diu el Senyor. Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé (Rm 12,9-21).

Perdonar i estimar requereix molt més valentia que no pas atacar. L’atac només el pot fer el que té recursos; el perdó, en canvi, el podem fer tots i no perquè no tinguem més remei, sinó perquè et fa ésser més valent. És per això que el ressuscitat, en l’Evangeli de Sant Joan, posa alhora la vinguda de l’Esperit i el perdó. Ja se sap que per perdonar cal molta força de l’Esperit.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pentecosta
4 de juny de 2017