diumenge, 16 de juliol de 2017

EL VALOR DE LA VIDA DE LES PERSONES

El nostre parlament, amb molt temps de retard, anul·la milers de judicis fets sense garantia en un temps en què la vida de les persones no valia res. Per altra banda es recuperen tombes col·lectives de morts fins ara ignorats. Mentre també l’església honora centenars d’agents eclesiàstics afusellats sense ni tan sols judicis previs. Tot això indicaria que hi ha una sensibilitat referent a la vida de les persones.

Però no acaba de ser veritat. Aquesta mateixa setmana s’ha conquerit la ciutat de Mossul i diuen les notícies que els victoriosos han perdut un quaranta per cent d’efectius i hi ha hagut un milió de desplaçats molts dels quals han mort per fam o epidèmies. Ja no parlem dels perdedors a qui els ha anat pitjor. Sumeu i veureu que són moltíssims els morts.

Als programadors de la mort (ells en diuen "converses de pau") tant els fa que morin mil o un milió. Hi ha una cosa que està per damunt, que és el negoci de la venda d’armaments en el qual el nostre país excel·leix.

Tot això vol dir que no ens importa la mort? No és ben be així. Ens importa la mort dels nostres i mirem cap un altre costat quan els morts són dels altres com els que acaben a milers ofegats a la mediterrània.

Hi ha fets que fan pensar molt. Aquesta setmana, en una cursa de motos, hi ha hagut un mort. Es va decidir seguir la cursa perquè hi deu haver molt de diner en joc i es va pensar a destinar un minut de silenci, en acabar la competició, en honor d’aquell difunt. Un minut i un estalvi de cava ja que diu que no ho celebraran. El capital esmerçat en el joc és el que compta i els periodistes han dit tots amén potser perquè ells també viuen de la informació de la cursa.

En els nostres pobles quan hi ha hagut una defunció la família que té la botiga o l’establiment tanca per un dia; però si en comptes d’una botiga és una caixa, un banc o un supermercat fan cas omís i l’establiment continua operant. Vull dir que, quan el negoci és una mica important, les morts ja no el fan tancar.

Mirem l’Evangeli. Quan, en una reunió del sanedrí, es parlava de Jesús, va sortir el gran sacerdot Caifàs i va passar el següent:

«Què podem fer? Aquest home fa molts senyals prodigiosos. Si el deixem continuar, tothom creurà en ell, vindran els romans i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble». Però un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: «Vosaltres no enteneu res! ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos. Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien (Jn 11,47-53).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
16 de juliol de 2017

diumenge, 9 de juliol de 2017

EXHIBIM ELS COSSOS I ELS VESTITS

La Bíblia reprova l’exhibició d’aquell guerrer anomenat Goliat del qual diu que: «Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames, i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l'escuder» (1Sa 17,5-7).

Retrec aquesta reprovació amb ocasió de les manifestacions d’aquests dies a Madrid. Deixeu-me ésser crític. No critico el sexe ni la natura gai o lesbiana dels que en són. No sóc ningú per esmenar la plana al Creador que els ha fet. El que està fora de lloc és l’exhibició de cossos, vestits i la manca de nens. És una societat que va cara a l’extinció. No és estrany que proliferin les ideologies d’extrema dreta. Per què? Perquè exalta els cossos i l’hedonisme com si fos un déu. Trobo normal que, quan una societat avança, ho vulgui fer saber exhibint la descoberta (ara en diuen “sortir de l’armari”). Això passa cada vegada que hi ha un pas endavant en les llibertats o en la valoració de les persones, però cal que valorem allò que val i no descuidem l’esperit i les “coses que no es veuen” com diu Saint-Exupéry i també la Carta als Corintis (2Co 5,18) que són les que valen de veritat.

Us imagineu que els homes a qui els agraden les dones anessin pel carrer petonejant totes les que troben mentre els periodistes en fan reportatges? Quan veig una mare exhibint el seu cos i vestits mentre el nen que porta va vestit de qualsevol manera penso: «Pobre nen». Val més el nen, oi?

En la mateixa religió nostra trobem anomalies semblants. Mentre les pintures del romànic presentaven un crucificat i uns màrtirs en la pobresa dels seus cossos i ressaltaven la resurrecció com l’acció de Déu a pesar d’aquelles aparences, el barroc va reprendre l’exaltació de cossos vigorosos i llampants. Entràvem en una decadència. La resurrecció ja no tenia res a dir.

També hem de reconèixer que la mateixa església peca d’exhibicionisme. Els que heu seguit la designació dels nous cardenals haureu vist com, mentre parlen de servei i de ser servidors, el que es veu és un grup selecte d’homes vestits amb porpres vermelles, molt lluny de la imatge de Jesús amb els deixebles. Això tampoc no té futur. Fa una colla d’anys (del meu record) era molt pitjor, perquè duien una capa amb cua d’una colla de metres mentre un lacai els la aguantava, com les núvies de segons on.

Us invito a contemplar la resurrecció de Jesús i la nostra. Mentre els deixebles i amics de Jesús veien un home burlat i humiliat, sofrent i menyspreat com a deixalla humana sense cap dignitat, Déu Pare va revelar als seguidors que Aquell estava a la seva dreta i «li havia concedit un nom que està per damunt de tot altre nom… perquè Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare» (Fl 2,9-11).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIV de durant l'any
9 de juliol de 2017

diumenge, 2 de juliol de 2017

CONTEMPLEM JESÚS

No oblidem que “ésser cristià” no consisteix precisament a complir unes normes, com massa gent es pensa, sinó a fer-nos seguidors (deixebles) de Jesús.

Si ens aturem a contemplar la vida de Jesús ens ha de sorprendre quina atenció tenia amb cada una de les persones amb les quals s’anava trobant. Estava, sobre tot, atent al sofriment de cada persona. Per ell el més important era aquella persona que tenia al davant. Més que el mateix grup dels dotze (l’església) als que molt sovint els havia de recriminar que no tenien en compte el sofriment de la gent. Arriba a dir-los, quan ells volien fer baixar foc del cel contra els samaritans: «no sabeu de quin esperit sou» (Lc 9,55). L’existència de Jesús és plena de detalls d’humanitat envers cada persona que se li posava al davant, sobre tot amb els que sofrien. Quan parlava amb algú semblava que no hi havia ningú més que ell i sintonitzava amb la seva vida i els seus desigs més profunds.

Mirem alguns exemples:

Oferia aigua viva a la samaritana per calmar la seva set, set de trobar una sortida a la seva vida, ella que preguntava on havien d’adorar Déu (Jn 4,14).

Compadit de la pecadora que el comprometia mullant-li els peus amb les llàgrimes i eixugant-los amb els cabells, fa un elogi de l’amor que ella està demostrant (Lc 7,36-40).

Un altre lloc on es veu el detall de Jesús envers la persona és la trobada amb Natanael al qual li dedica un gran elogi dient-li que és fidel complidor de la llei, un jueu amb tota regla (Jn 1,48-50).

Paraules d’ànims als pobres, a qui veia com “ovelles sense pastor” (Mt 9,36),

Amb els que ploraven (Lc 7,13),
 

Amb els perseguits a causa de la injustícia del món…
 

A tots els anava repetint que el Pare està del seu costat (Mt 10,29).

Les primeres comunitats de seguidors de Jesús seguien fent el mateix que Ell, de manera que procuraven que, entre ells no hi hagués cap pobre i ajudaven cada un segons les seves necessitats (Ac 4,34-35).

Amb aquesta manera d’actuar eliminava la por a la qual estan sotmesos massa sovint els oprimits, fins a dir-los: «No tingueu por dels que maten el cos però no poden eliminar l’esperit» (Mt 10,28).

Els que el volem seguir hem de saber prioritzar, com Ell, primer el sofriment dels homes i dones i després l’amor a l’Església i als que ens acompanyen.

Nosaltres massa sovint caiem en la temptació de defensar l’església abans que els homes i dones que sofreixen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XIII de durant l'any
2 de juliol de 2017