dilluns, 18 de setembre de 2017

LA LLEI PER DAMUNT DE QUÈ?

En el guirigall de les discussions polítiques dels últims temps surt un argument que vol ésser contundent que diu: La llei està per damunt de tot i és la garantia de la convivència. Sembla molt bonic però és una fal·làcia. Primer posaré exemples d’actualitat i seguidament exemples de l’Evangeli.

Exemples d’actualitat:

  • Avui a l’Aràbia Saudí les dones (per llei) no poden anar a la universitat, tenir un treball remunerat ni viatjar a l’estranger sense el permís d’un tutor home.
  • A Zàmbia les nenes embarassades són excloses de les escoles i no poden rebre l’educació escolar (per llei, és clar).
  • Als mateixos EEUU la drogodependència (que és malaltia) és considerada delicte i les dones embarassades (com a delinqüents) corren el perill d’esser processades.
  • El govern d’Iran necessita augmentar la població i promou lleis que afavoreixen el matrimoni infantil, obstaculitza el divorci i limiten l’ús d’anticonceptius.
  • El Salvador te una prohibició total de l’avortament, una llei que pot condemnar a trenta anys de presó a la que el practiqui.

(Dades d’Amnistia Internacional)

Hom es pregunta si aquestes lleis s’han de poder desobeir.

Exemples de l’Evangeli.

L’acció més contundent de Jesús contra les lleis del seu temps és amb la del sàbat. Sembla evident que la llei del sàbat va salvar moltes vides perquè obligava al descans a homes, dones, esclaus i animals de càrrega, un dia a la setmana, i aquest repòs obligat permetia refer les forces en moments de molta feina dura. A més, aquesta llei cohesionava la gent del poble perquè els convocava a una trobada a la sinagoga a pregar i a interessar-se els uns pels altres. Però Jesús, quan es troba que aquesta llei impedeix la guarició d’una persona, se la salta dient que la persona està per damunt de la llei. De Jesús és aquella dita que diu:

«El Fill de l'home és senyor del dissabte» (Lc 6,5). Val a dir que nosaltres valem més que les lleis perquè “fills de l’home” en som tots.

En una ocasió pregunta als Mestres de la llei i als fariseus:

«Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?» (Lc 6,9). Vol dir que el sàbat havia de servir, a més del descans, per fer el bé i salvar vides.

Hi ha un altre episodi (que només en donen testimoni alguns còdexs antics) poc conegut, a l’Evangeli de Lluc, que val la pena recordar per la seva claredat:

El mateix dia veient un que treballava en dissabte li digué: «Home, si certament saps el que fas, ets feliç, però si ho desconeixes ets un maleït i un prevaricador de la llei» (Lc 6,4b [D05]).

Vist això us invito a desconfiar dels que en diuen democràcia de les lleis que ells han promulgat i volen fer-les complir per damunt de pobles i persones.

La raó teològica de tot això és que cada un de nosaltres i els nostres pobles valem més que les lleis.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
17 de setembre de 2017


Les lleis no es millorarien mai si no existissin nombroses persones els sentiments morals de les quals són millors que les lleis existents

John Stuart Mill (1806-1873)
Filòsof i economista anglès

diumenge, 10 de setembre de 2017

EN NOM DE LA RELIGIÓ?

Coneixem la trista història de la inquisició. La nostra inquisició. Quan la religió ha tingut el poder (les armes, les banques, el prestigi social…) ha fet disbarats. En nom de Déu s’han perseguit musulmans, jueus, bruixes, comunistes o maçons. Som culpables i responsables de moltes morts i cal que ho reconeguem sense escudar-nos dient que allò ho van fer uns altres. Jesús acusa els dirigents que bastien tombes i monuments als profetes que havien assassinat els seus antecessors, els seus mateixos pares. Ara els fills els construïen mausoleus (Mt 23, 29-31). Tant de bo sapiguem fer l’exercici de transparència. No passa res si reconeixem que els nostres col·lectius han estat pecadors. Això ens ajudarà a aixecar-nos i reconèixer el perdó per a nosaltres i tenir la mirada benèvola envers els que en aquest moment estan fent coses semblants a les que nosaltres havíem fet. Déu era una excusa.

Quan la nostra església matava dient que era en nom de Déu no era pas veritat que ho fes al dictat de cap Déu, sinó que s’havia depravat a causa dels diners i el poder i es volia posar per damunt de tot en la societat.

Això també ha passat en alguns partits polítics, sobretot els més hegemònics.

Però mirem el món actual. Ara mateix hi ha deportacions de milers de persones a Birmània i la raó de les fugues és que aquests apallissats són una minoria d’una altra religió. Els que fugen són musulmans (rohingyes) en un entorn majoritari de budistes. Probablement els que són majoria no s’adonen que no estan defensant la religió, sinó la seva posició privilegiada. Potser algun dia se n’adonaran i hauran de reconèixer el seu pecat.

Una cosa semblant passa amb els que anomenem terroristes. No sembla que siguin molt practicants de la seva religió. Fixeu-vos com han destrossat barris de gent i han assassinat persones de religió també islàmica, però de denominació diferent (xiïtes contra sunnites i/o viceversa). Ells entre ells, més que contra occident.

Encara que sovint invoquen el seu Déu i repeteixen «Alà és gran!» en els seus atemptats, el que els mou són les armes que tenen a les mans proporcionades per països amb grans recursos econòmics i les xarxes de propaganda que s’han instal·lat en el cervell dels fanatitzats com un nou poder que sembla omnipotent; la mateixa policia reconeix que té molt difícil controlar-les perquè cada dia emergeixen nous recursos i canals en el món de la comunicació. No és el seu Déu el qui dicta les morts com tampoc no era el nostre Déu el que ens animava a la repressió contra tothom que no practiqués la religió.

Això ens ha de fer ésser molt prudents a l’hora de jutjar-los, no fos cas que ens estiguem qüestionant a nosaltres mateixos. Com diu Jesús:

«Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: "Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà» (Mt 7,3-5).

Com veieu va bé saber una mica d’història per no caure en els errors dels nostres avantpassats i per entendre els que ara fan allò que nosaltres havíem fet.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIII de durant l'any
10 de setembre de 2017


Les armes són instruments per matar i els governs permeten que la gent les fabriqui i les compri, sabent perfectament que un revòlver no pot usar-se d'altre manera que per matar algú.

Giovanni Papini (1881-1956)
Escriptor italià

diumenge, 3 de setembre de 2017

HEM DE PERDONAR? QUÈ ÉS EL PERDÓ?

En els discursos posteriors als atemptats s’ha dit molt que l’islam és una religió pacífica i que l’Alcorà no indueix a matar. És que pocs se l’han llegit perquè, en aquest llibre sagrat, hi ha de tot. Gairebé ningú ha parlat des de la fe cristiana que ens demana que perdonem. El gran lema: No tenim por! és molt poca cosa i molt parcial. Només pensem en nosaltres mateixos. Els cristians hem de saber parlar de perdó (estimar l’altre). També en aquest cas?

Abans de respondre aclarim el que és el perdó perquè, si no ho expliquem, direm: «a veure si els hem de perdonar!!».

Aclarim-ho doncs. No és el mateix el pecat que la culpa.

De la culpa (dels culpables) se’n cuiden els tribunals, els jutges i els responsables de les presons. Moltes vegades paguen justos per pecadors perquè les nostres lleis són sovint ben injustes. Castiguen delictes petits amb llargues penes de presó i miren amb ulls grossos contractes d’esportistes que són tant fabulosos que, amb els diners d’un de sol, es podrien fer cinquanta instituts de secundària. Tampoc han estat condemnats els responsables de milers d’afusellats amb judicis precaris (dels que ara molta gent vol recuperar les restes).

Evidentment els autors d’aquesta nostra massacre que puguin ésser jutjats pagaran amb molts anys de presó. Però tot això pertany al camp de la culpa.

Fixeu-vos com gairebé ningú ha invocat la seva fe cristiana. S’hauria d’haver parlat del perdó cristià, que sovint no s’entén.

Perdonar és aixecar la persona i retornar-li la imatge que Déu tenia d’ell. Intentar que aquesta persona que ha pecat es converteixi en un home/dona segons el dibuix que trobem en l’evangeli quan Jesús diu que «el fill de l’home no ha vingut a ésser servit sinó a servir i a donar la vida per als altres» (Mc 10,43-45): que aquest pecador es torni un agraït perquè l’hem recuperat; que es torni un compassiu disposat a retornar l’amor rebut als més necessitats; i que es torni una persona lliure que mira el futur amb esperança.

Per tant, no es tracta pas que no vagin a la presó. Aquesta és tasca, com he dit, d’advocats, fiscals i jutges.

Ja sabem que és difícil, però podem pregar i desitjar ardentment que aquests pecadors que, amb els seus actes han malmès persones a la Rambla de Barcelona o al passeig de Cambrils, un dia (encara que sigui molt enllà) puguin dir: «m’he equivocat» i vulguin refer la seva vida. Aquest canvi de vida es pot realitzar sense que això signifiqui alliberar-los del temps de càstig que els jutges hagin dictaminat. Els que creiem en el perdó hem de pregar perquè la gent es converteixi. Perdonar és aixecar o, si més no, demanar que el pecador s’aixequi i pugui arribar a tenir la imatge que Déu vol d’ell.

Tenim el gran exemple de Sant Pau que era perseguidor de cristians i (amb la reticència de molts creients del seu temps) es va convertir en apòstol de Jesucrist.

Encara vull aclarir una altra confusió. No es tracta que ells demanin perdó (tant de bo!) sinó de regalar-los-el. Demanar Déu que els condueixi per un camí diferent del que han iniciat. De tant en tant trobem homes/dones que, després d’anys de presó, han decidit canviar de vida. Doncs això.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXII de durant l'any
3 de setembre de 2017