diumenge, 17 de desembre de 2017

ELS DOMINADORS DE TOTS ELS TEMPS

Hi ha tres coses que acostumen a anar juntes:

Els que dominen famílies, pobles i nacions. Aquests poden ésser polítics, religiosos, esportistes, periodistes… Sempre imposant a l’altra gent el que han de fer. Normalment quan més dominen més se’ls nota la manca del sentit de la compassió, ja que per imposar el que volen arriben a fer accions brutals contra els que ells consideren els seus súbdits, ho siguin o no ho siguin. En el món polític ho hem vist abastament, però també trobaríem exemples entre empresaris per qüestions econòmiques, entre esportistes per imposar-se els uns als altres i també entre els religiosos (bisbes, rectors…) que no s’escapen d’aquestes actituds. Tot plegat és l’oblit d’aquell manament de l’amor als altres que Jesús predica i practica en l’Evangeli (Jn 19,12).

Una segona cosa són els que cerquen privilegis. El privilegi més visible consisteix a amassar fortunes, sense fer-ne ús a favor de ningú (com seria donar treball creant empreses). No és estrany que aquests també siguin dominadors, perquè massa sovint tot va lligat (és allò que diem “llops amb llops no es mosseguen”). Com diu Khalil Gibran en el seu llibre El Profeta, aquest tipus de persones guanyen diners només amb paraules i no amb el treball. Els privilegis poden ésser econòmics (ja he dit que cerquen amassar diners o posseir magnífiques mansions o aconseguir favors sense haver de fer cua enlloc). Tot ho han de tenir fàcil, com diu el temptador «Que les pedres es tornin pa» (Mt 4,1-3). No els cal agrair res a ningú.

Hi ha una tercera cosa lligada amb les anteriors: la recerca del prestigi. Aquests reben lloances i aplaudiments arreu on van i es munten convencions i festivals per lloar-los. L’Evangeli, a aquests dominadors, els recrimina que «es fan dir benefactors» (Lc 22,25b). Tant que sembla, però en realitat els manca la llibertat, ja que són esclaus d’ells mateixos i del seu propi jo. Aquests s’elogien els uns als altres, així els ho recrimina el Senyor (Jn 5,44).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de III d'Advent
17 de desembre de 2017

diumenge, 10 de desembre de 2017

EXPECTATIVES DELS POBLES

Els creients celebrem cada any el temps d’expectativa del Nadal. Però som pocs. Molt aviat tot l’ambient que ens envolta, entre estels de Nadal i botigues il·luminades, ens porta a entrar en aquesta societat que ens invita a consumir tota mena de productes.

Ja en temps de l’Evangeli se’ns diu que «un poble que viu a les fosques ha vist una gran llum» (Mt 4,16), citant el profeta Isaïes (Is 9,1). Fins i tot els grups més oprimits per dictadors estan somniant que la seva situació pot canviar. Per això hi ha l’evocació de personatges que poden ser salvadors i, com a tals, són invocats.

Això ens passa avui en les nostres societats que, de vegades, l’expectativa és l’espera d’unes eleccions que poden canviar el panorama o la fi d’un dictador.

No podem pensar ni imaginar que, els que creiem en la vinguda de Jesús, som millors que altres per allò que esperem. Totes les expectatives són saludables perquè això és el que tenim els humans: som capaços d’imaginar un món millor i acomplim aquella benaurança que diu «Feliços els que treballen a favor de la justícia perquè seran saciats» (Mt.5, 9).

És bo tenir un somni, una utopia. És allò que Jesús en diu el Regne del Cel; encara que sembla llunyà i de vegades difícil o molt difícil d’aconseguir, però hi és, com diu la paràbola de la llavor que creix tota sola (Mc, 4, 26-29).

Si llegiu el llibre de l’Apocalipsi (segurament necessitareu una mica de guia) veureu que va repetint expectatives i tristes realitats. Les realitats són les del seu temps (per se cu cions, moltíssims morts, guerra i fam) mentre que les expectatives són dir a tots aquests que pateixen que Déu ho està veient, que ja des del començament ha seleccionat tots aquells que s’han de salvar «que són una multitud immensa impossible de comptar» (Ap 7,9).

Aquest llibre, que també s’anomena Revelació, ens revela un final utòpic que dibuixa com una ciutat en la qual no hi haurà ni llàgrimes, ni por, en la qual no caldrà que hi hagi cap temple perquè Déu mateix omplirà la ciutat amb la seva resplendor (Ap 22,3-5).

Acabo dient que és bo que cada poble tingui expectatives, ni que sigui polítiques i econòmiques. Són uns somnis que empenyen a la lluita i a l’esforç. Només cal que sempre hi hagi gent que no perdi l’esperança i aquesta és la tasca dels creients perquè l’esperança hi és en tot, tant en la religió, com en l’economia, en la política, en la mateixa família… perquè Déu és en totes aquestes realitats, com deia Santa Teresa de Jesús: «hasta entre los pucheros anda Dios».

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de II d'Advent
10 de desembre de 2017


Jo crec que encara no és massa tard per construir una utopia que ens permeti compartir la terra

Gabriel García Márquez (1927-2014)
Escriptor colombià

diumenge, 3 de desembre de 2017

EL DESENCÍS

Tant en família, com en economia, religió i, no cal dir en política, sovint patim el desencís. Les coses no han sortit de cap manera com ens les esperàvem. Ben al contrari. No hi ha solament perdedors sinó que, els que en podríem dir triomfadors, es mofen obertament dels que han perdut.

Tenim la temptació de pregar amb el salm aquell que diu:

És que Déu no se n'hauria adonat, ell que coneix els secrets del cor? És per tu que anem morint tot el dia i ens tenen com anyells duts a matar. Desperta't, Senyor! Per què dorms? Desvetlla't, no ens rebutgis per sempre. Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix? (Ps 44,22-25).

O també aquell altre que diu:

Ha de menjar amb llàgrimes el pa, ha de beure a glops els seus plors. Ens has deixat a les disputes dels veïns; els enemics es riuen de nosaltres. Déu de l'univers, renova'ns, fes-nos veure la claror de la teva mirada i serem salvats (Ps 80,6-8).

És en aquest moment on els creients hi tenim una gran tasca a fer. Per això creiem en l’esperança.

La mateixa que el caminant infonia als deixebles d’Emmaús quan ho donaven tot per perdut, quan també s’adonaven que les mateixes autoritats religioses havien apagat aquella llum que pocs dies abans tenien els deixebles pensant que, amb Jesús, es restauraria el regne d’Israel (Mc 10,35-40) i ells podrien asseure’s l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra del seu tron.

Res de res.

Molts reviuen aquella sensació dels israelites al desert que, després d’un munt d’anys travessant-lo, veuen que la terra promesa és aparentment inassolible, i que els habitants del terreny on ells han d’anar a viure són com gegants invencibles. Els exploradors que havien anat a veure la terra deien al seu retorn:

Començaren a fer córrer entre els israelites rumors desfavorables sobre la terra que havien explorat. Els deien: «El país que hem recorregut per explorar-lo és un país que devora els seus propis habitants. Tota la gent que hi hem vist és de gran estatura; fins i tot hi hem vist descendents de la raça dels anaquites, una raça de gegants. Al seu costat semblàvem llagostes, i aquesta és també la impressió que ells tenien de nosaltres» (Nm 13,32-33).

Repeteixo que és en aquesta situació on els creients, tinguem o no tinguem raó en les nostres opcions, tenim una gran tasca a fer: fer reviure l’esperança i dibuixar una utopia sense límits precisos però decidida. La mateixa que, quan pugem segons quina muntanya que, aparentment, després d’un llarg ascens ens sembla que ja veiem el cim i diem «ja es veu, ja hi som!», després d’una llarga estona el cim encara es veu més enllà, però, tot i haver-nos equivocat, seguim caminant i animem els altres que no defalleixin.

El temps previ al Nadal que en diem l’ADVENT, que comencem aquests dies, és precisament rememorar que el Senyor torna (advé), ens acompanya i camina amb nosaltres per renovar l’esperança perquè no ens passi com aquells deixebles que donaven per perduda tota sortida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent
3 de desembre de 2017


Viu millor el pobre dotat d'esperança que el ric sense ella

Ramon Llull (1235-1315)
Filòsof i escriptor català