diumenge, 3 de desembre de 2017

EL DESENCÍS

Tant en família, com en economia, religió i, no cal dir en política, sovint patim el desencís. Les coses no han sortit de cap manera com ens les esperàvem. Ben al contrari. No hi ha solament perdedors sinó que, els que en podríem dir triomfadors, es mofen obertament dels que han perdut.

Tenim la temptació de pregar amb el salm aquell que diu:

És que Déu no se n'hauria adonat, ell que coneix els secrets del cor? És per tu que anem morint tot el dia i ens tenen com anyells duts a matar. Desperta't, Senyor! Per què dorms? Desvetlla't, no ens rebutgis per sempre. Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix? (Ps 44,22-25).

O també aquell altre que diu:

Ha de menjar amb llàgrimes el pa, ha de beure a glops els seus plors. Ens has deixat a les disputes dels veïns; els enemics es riuen de nosaltres. Déu de l'univers, renova'ns, fes-nos veure la claror de la teva mirada i serem salvats (Ps 80,6-8).

És en aquest moment on els creients hi tenim una gran tasca a fer. Per això creiem en l’esperança.

La mateixa que el caminant infonia als deixebles d’Emmaús quan ho donaven tot per perdut, quan també s’adonaven que les mateixes autoritats religioses havien apagat aquella llum que pocs dies abans tenien els deixebles pensant que, amb Jesús, es restauraria el regne d’Israel (Mc 10,35-40) i ells podrien asseure’s l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra del seu tron.

Res de res.

Molts reviuen aquella sensació dels israelites al desert que, després d’un munt d’anys travessant-lo, veuen que la terra promesa és aparentment inassolible, i que els habitants del terreny on ells han d’anar a viure són com gegants invencibles. Els exploradors que havien anat a veure la terra deien al seu retorn:

Començaren a fer córrer entre els israelites rumors desfavorables sobre la terra que havien explorat. Els deien: «El país que hem recorregut per explorar-lo és un país que devora els seus propis habitants. Tota la gent que hi hem vist és de gran estatura; fins i tot hi hem vist descendents de la raça dels anaquites, una raça de gegants. Al seu costat semblàvem llagostes, i aquesta és també la impressió que ells tenien de nosaltres» (Nm 13,32-33).

Repeteixo que és en aquesta situació on els creients, tinguem o no tinguem raó en les nostres opcions, tenim una gran tasca a fer: fer reviure l’esperança i dibuixar una utopia sense límits precisos però decidida. La mateixa que, quan pugem segons quina muntanya que, aparentment, després d’un llarg ascens ens sembla que ja veiem el cim i diem «ja es veu, ja hi som!», després d’una llarga estona el cim encara es veu més enllà, però, tot i haver-nos equivocat, seguim caminant i animem els altres que no defalleixin.

El temps previ al Nadal que en diem l’ADVENT, que comencem aquests dies, és precisament rememorar que el Senyor torna (advé), ens acompanya i camina amb nosaltres per renovar l’esperança perquè no ens passi com aquells deixebles que donaven per perduda tota sortida.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent
3 de desembre de 2017


Viu millor el pobre dotat d'esperança que el ric sense ella

Ramon Llull (1235-1315)
Filòsof i escriptor català

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.