diumenge, 11 de febrer de 2018

RELIGIÓ I POLÍTICA

Fa poc vaig rebre una imatge pel WathsApp amb un comentari fet pel bisbe Casaldàliga. Em va agradar molt. El comentari diu així:

«S’ha de fer política, sí senyor, i no es pot fer religió veritable, sobretot religió cristiana, si no es fa també política. Tot és política, encara que la política no ho és tot.

En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat. L’expressió “no-violència” no ha de ser sinònim de passivitat. La revolució l’hem de començar des del cor. No hi ha veritable pau si no està fonamentada en la justícia. Aquell que no és totalment honest en el seu dia a dia, no pot arreglar el món». Pere CASALDÀLIGA

Hi ha molta gent que pensa que no s’hauria de barrejar religió i política. O no han comprès bé què és la religió (qualsevol religió) o no saben res de política. Si entenem com política fer tot el possible perquè tots els ciutadans puguin viure el millor possible, això té una part espiritual (o religiosa). I si mirem la religió sota el prisma de lluitar pels drets dels més pobres i desposseïts estem fent política tot i que sense adonar-nos-en.

Jesús mateix feia, sobretot, política: les mateixes Benaurances són un crit a canviar la forma de governar envers els pobres. A l’episodi dels fills del Zebedeu (Mt 20,20-28) ens diu la manera com s’hauria de comportar un dirigent. Quan critica a Herodes quan el buscava per matar-lo i li diu “guineu” (Lc 13,31-33) s’està enfrontant al poder establert. I no cal dir les vegades que es va encarar amb els grans sacerdots quan curava leprosos, cecs, coixos… en dissabte! A la fi, la seva condemna a mort va ser més un tema polític que religiós. La va decidir el Sanedrí, es a dir, l’assemblea suprema jueva amb la missió d'administrar justícia interpretant i aplicant la Torà, la llei jueva (Jn 11,47-54), després que Caifàs digué la famosa frase: «val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble», sovint utilitzada de manera política per tot arreu.

Com veieu, si de debò ens diem cristians no podem deslligar la religió de la política, i més encara ara: quan aquesta crisi econòmica que patim està augmentant el nombre de pobres i desvalguts al nostre país i a altres països; quan les guerres destrueixen comunitats senceres i deixen sense llar milions de persones; quan els nostres dirigents es mouen entre la corrupció sense cap mena de vergonya… Tot això no és només política, sinó que també ens ha de commoure com a cristians i hem de lluitar des de la fe.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
11 de febrer de 2018

diumenge, 4 de febrer de 2018

QUI ATURA ELS NOSTRES DESIGS?

Aquest article es va publicar originalment al full parroquial del diumenge 9 d’abril de 2002

Un gos, un gat, qualsevol animal quan té el que li demana l'instint, s'atura.

Nosaltres no. Sempre volem més.

Això vol dir que som humans però alhora aquí rau una font contínua de conflictes.

Quants matrimonis no s'han separat per això? Quants germans o cosins no s'han barallat (i encara n'estan) pel repartiment d'una herència? Quants no desitgen la dona o el marit dels seus amics? Quants no estan decebuts per no haver pogut fer unes vacances com les d'un altre?

I podríem anar sumant i sumant apetències.

Al darrere d'aquests conflictes gairebé sempre hi ha un desig: voldríem fer com un altre i no podem. L'ambient social ens hi arrossega. La petita pantalla i els comerços encara l'atien més amb propostes cada vegada més inassolibles.

Això que, per una banda ens fa més humans, perquè els animals no ho tenen pas ni de bon tros, per altra banda és l'origen de molts i molt greus conflictes.

El desè manament de la llei de Déu (dels deu manaments, sí) que molts hauran oblidat diu: «No desitjaràs la casa del teu pròxim, ni la dona del teu pròxim, ni el seu criat, ni la noia que treballa per a ells, ni el seu bou ni el seu ase» (Ex 20,17). Déu vol que controlem el que ambicionem.

El cristianisme ens demana que sapiguem aturar els desigs. A l'evangeli ho trobem en les benaurances. Llegiu-les atentament i veureu com són un camí per assolir el domini de les nostres cobdícies:

«Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel. Feliços els qui ploren: Déu els consolarà. Feliços els humils: ells posseiran la terra. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà. Feliços els compassius: Déu se’n compadirà. Feliços els nets de cor: ells veuran Déu. Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit» (Mt 5,2-12).

Però no tot són flors i violes. Jesús anuncia que el que faci això també rebrà persecucions. Per què? Perquè al nostre món, o al món de qualsevol època, no li interessa això. S'ha de lluitar a contracorrent.

Serà qüestió de triar.

Moltes de les seves pregàries encara ens valen a nosaltres. D’on hem recollit, si no, el Parenostre?


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de durant l'any
4 de febrer de 2018

diumenge, 28 de gener de 2018

EL QUE NO HI TROBAREU A LA BÍBLIA

Aquest article es va publicar originalment al full parroquial del diumenge 9 de juliol de 2000.

La majoria dels catòlics ens hem d’avergonyir de no conèixer gaire la Bíblia. Quan algú truca a casa amb una bíblia a la mà, molts se’l treuen de sobre incapaços de mantenir amb una conversa amb el visitant. Si, de casualitat, hi ha la bíblia a casa el catòlic generalment no se l’ha llegida.

Què és el que no trobareu a la Bíblia?

No hi trobareu cap resposta.

No hi busqueu l’origen del cosmos i de l’univers, encara que en parli. Ho fa amb llenguatge mític i cal interpretar-lo com tots els altres mites de l’antiguitat.

No hi cerqueu cap resposta a qüestions com la donació de sang o a l’ús dels mètodes anticonceptius, perquè ni s’imaginaven que aflorarien aquests problemes. No cal fer jocs de paraules!

Ni cal tampoc indagar, en la lectura, quina conducta heu de tenir perquè la moral i l’ètica que hi ha, respon a aquella i no a la nostra època.

El qui vulgui respostes que faci servir el cap. Per l’Esperit que tenim en el nostre interior sabem que som lliures de prendre decisions sobre la nostra vida. Ni l’església no ens pot donar altra cosa que orientacions i consells perquè la vida de cada u ha d’estar regida per l’Esperit de Déu.

Què hi trobem, doncs, a la Bíblia?

Un tresor. Les paraules, els fets i les pregàries d’un poble que, a les palpentes, s’anava acostant a Déu amb els seus errors (com els nostres) i el seu pecat. Hi contemplem també el camí que feu Jesús, fidel al Pare, compassiu amb els germans més necessitats i dòcil a l’Esperit que tenia al seu interior. I això encara ens val als creients actuals. Ens és vàlid encara que les normes de conducta siguin d’una altra època. Hi trobem unes coses millors: «Els dos Testaments (és a dir, la Bíblia sencera) són com un mirall en el qual l’església peregrina (que som nosaltres) contempla Deu de qui tot ho rep» (VD 7). La lectura de la Bíblia ens ajuda a descobrir aquell Déu que es va revelar, que és el mateix que nosaltres invoquem; apreciem aquell poble pecador que sovint rectificava i reconduïa la seva vida, i ens adonem com el mateix Esperit que ens dóna la força actualment, ja els animava en el seu moment.

Moltes de les seves pregàries encara ens valen a nosaltres. D’on hem recollit, si no, el Parenostre?


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
28 de gener de 2018


La Paraula de Déu només és difícil d'obeir quan la bellesa de Déu és difícil de valorar

John Piper (1946)
Predicador evangelista estatunidenc

diumenge, 21 de gener de 2018

DIUEN QUE DIUEN QUE HAN DIT...

Quan era petit i anava a l’escola a Zaragoza, a l’hora del pati moltes vegades anàvem al gallet de torn (que ens havia humiliat davant de tothom) a dir-li: «Fulanet (l’altre gallet) ha dit que ets ximple i lleig». Per suposat, aquest no podia permetre això i anava a buscar l’altre per clavar-li una pallissa sense demanar si era o no cert allò que li havíem explicat. Era una mica de "venjança del febles". Estava malament, ho sabíem aleshores i ho sabem ara.
El curiós del cas és que gairebé sempre acabava la cosa en una baralla entre ells sense parlar-ho abans, a veure què hi havia de veritat. Encara que l’altre jurés i perjurés que no havia dit res d’això. El gallet no volia la veritat, sinó “rentar el seu honor”. Això sí, si arribaven a una entesa ja podies córrer i amagar-te ben bé...
Ara, amb l’esclat d’internet i les xarxes socials, estem veient aquesta mateixa anècdota multiplicada per un milió. La gent veu una notícia i la comparteix immediatament (s’ha de ser el primer per tenir el màxim de seguidors possibles) sense aturar-se a comprovar les fonts ni verificar la informació. La veritat ja no importa, el mal que podem fer als altres ens és indiferent (més encara si aquesta o aquestes persones no ens cauen bé o estan molt llunyanes i no les coneixem de res) i no som conscients del que fem. Diem «jo tan sols ho he compartit, no he fet res de dolent», traient-nos la responsabilitat de la mentida i llençant-la a uns altres, com els nens quan diuen «jo no he estat». És tan fàcil creure-s’ho que poden tornar a fer-ho de seguida, amb la consciència “tranquil·la”.
El problema és que és molt més fàcil escampar una calúmnia que rentar la reputació de les persones i/o institucions afectades. Sempre queda allò d’«alguna cosa hi haurà perquè diguin això», encara que no hi hagi res de veritat en tot plegat. Amb això també aconseguim callar males consciències. Però una vegada que el plat està trencat sempre quedarà algun rastre, per molt bé que l’arreglem. No tornarà mai a ser el mateix plat.
Com a cristians, que podem fer nosaltres? Jesús sempre ens ha indicat el camí: tornar bé per mal: «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,27b-28.31). Pere també ens ho recorda a la seva primera carta: «Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència. Així quedaran confosos els qui ara us calumnien, els qui us difamen per la vostra recta manera de viure com a cristians. Perquè val més sofrir per haver fet el bé que no pas per haver fet el mal» (1Pe 3,15-17).
Desconfiem dels qui sempre troben coses dolentes a tot arreu. Adonem-nos que no és només un missatge compartit o una xafarderia sense importància. Darrere de tot això hi ha persones que pateixen, com nosaltres, encara que creguem que s’ho mereixen. No som jutges. No podem, no debem comdenar ningú.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge III de durant l'any
21 de gener de 2018


No intentis curar el mal mitjançant el mal

Herodot d'Halicarnàs (484 AC-425 AC)
Historiador i geògraf grec

diumenge, 14 de gener de 2018

ELS SUPERHEROIS DE CADA DIA

Ucraïna. Guerra de Donbass. La fràgil situació en què es troben avui milers d'avis va empènyer Oleg a deixar la feina i a dedicar-se en cos i ànima a ajudar desenes de persones grans de qui ningú no es feia càrrec. Aquest superheroi els va evacuar de les zones més perilloses carregant-los a l'esquena fins portar-los a un lloc segur. Avui, Oleg ha creat una llar on cuidar-les s'ha convertit en tota la seva vida.

Al nord-est de Nigèria, on el terror de Boko Haram assetja des de fa més temps del que la majoria dels nens poden arribar a recordar, persones com Mustapha i el grup de professors voluntaris que l'acompanya, saben que l'educació és l'únic camí per a la pau al seu país. Deu anys fa d’un conflicte que deixa 20.000 morts i milers de desplaçats, en els quals l'escola no ha tancat ni un sol dia, portant una educació de qualitat que doni un futur als nens afectats per les hostilitats.

Muhannad estudiava literatura anglesa en la seva Síria natal quan la guerra va devastar Alep. Fugir de la seva ciutat va suposar haver d'abandonar la biblioteca que havia construït al llarg dels anys. La pèrdua dels seus llibres el va seguir més enllà de les fronteres. Ara, aquest estudiant sirià refugiat a Alemanya ha creat un centre per a la literatura i la cultura àrab, no només per als qui, com ell, troben a faltar les seves arrels. Es tracta d'un lloc d'intercanvi on, segons les seves paraules, tots aprenen de tots. La biblioteca "Zwischen uns” (“Entre nosaltres”) està composta per centenars de llibres en àrab, anglès i alemany donats a la causa.

De vegades pensem que el món pertany al "poderós": a qui té diners, a qui té contactes, a qui té el control. En resum, al que és l’amo de tot.

Però el món és molt més que això... també està format per gent ordinària que fa coses extraordinàries. Són els autèntics superherois sense poders. I això ens indica que TOTS som capaços de ser “súpers”. La pregunta és: ho volem ser?

I què hem de fer si volem ser-ho? Ens cal buscar una motivació. Hem de entestar-nos a veure les coses bones del món en què vivim. Si només enfoquem allò que és dolent, sempre ens enfonsarem. Hem de caminar en aquest món disposats a ser millors persones en tots els sentits...

Pels que som cristians la motivació i la força ens hauria de venir de l’Esperit de Jesús. El mateix Jesús ens ho exposava així: «el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre» (Jn 14,26). Aquesta força ens ha de moure per fer el bé als nostres germans, dintre de les nostres capacitats. Déu mai ens demana res que no puguim complir.

Aquestes persones de qui hem parlat al començament ens demostren que res és impossible i que tenir una bona actitud vers la vida ens pot donar les armes per poder canviar una petita part del món que vulguem que sigui el nostre món. Petites coses poden fer grans canvis.

Dades extretes d’ACNUR
(Agència de l'ONU per als Refugiats)


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge II de durant l'any
14 de gener de 2018

diumenge, 7 de gener de 2018

ANY NOU, VIDA NOVA

Aquests dies de començament d’any hem rebut tota mena de desitjos de pau pel nou temps que comença. Missatges electrònics a dojo i, si rebem alguna carta de paper, ja no és d’amics sinó de cases comercials amb tota mena de dissenys. La paraula pau massa repetida… i no és pas que no m’agradi, sinó que en cada missiva té un significat diferent. Ja no parlo dels països que, a més d’estar armats fins a les dents amb bombes de destrucció massiva (i que són els que intenten impedir que altres les tinguin), ens volen fer creure que les tenen per garantir la pau. No ens ho creiem, però ens sentim impotents davant la força que tenen aquests poderosos.

Parlo, ara sí, del desconcert que hem tingut en veure que el nostre poble ha estat la joguina de militars i jutges mentre aquells que havien de parlar per trobar acords de pau ens enviaven, sense dissimular la cara burleta, tota mena de càstigs i restriccions econòmiques.

Com aconseguir la pau si sempre tenim la sensació d’ésser els de sota i els impotents? Tenim dues armes molt poderoses al nostre abast:

  • Per una banda, la nostra fe que ens diu que el Pare del cel ens estima i ens diu, com digué a Jesús: «Tu ets el meu fill, el meu estimat». Sabem qui som i quina és la nostra dignitat. No estem abandonats en un punt ignot de l’univers. Diu Sant Pau a la carta als Romans: «Sabem prou bé que fins ara tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l'Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. Hem estat salvats, però només en esperança» (Rom. 8:22-24 BCI). Dit en forma de benaurança: si ens delim per la pau serem anomenats fills de Déu.
  • Per altra banda tenim el poder de perdonar i beneir també els qui ens volen mal. «Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l'hospitalitat. Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom» (Rom. 12:13-17 BCI). Dit amb un llenguatge que s’ha fet servir aquests darrers dies: no desafiarem els altres (adversaris) proclamant “a por ellos”, sinó que els desitjarem tota mena de béns i benediccions ja que els reconeixem també com a fills de Déu i germans.

En resum: la descoberta de la nostra dignitat i l’amor a l’altre. Aquestes dues coses són les nostres armes i no passen, sinó que perduren.

Ja ens diu Jesús que la pau que ell porta és diferent de la que dóna el món. «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono pas com el món la dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin» (Jn 14,27 BCI).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge del Baptisme del Senyor
7 de gener de 2018


La confiança ha de donar-nos la pau. No n'hi ha prou amb la bona fe, cal mostrar-la, perquè els homes sempre veuen i poques vegades pensen

Simón Bolívar (1783-1830)
Militar i polític d'origen veneçolà