diumenge, 11 de febrer de 2018

RELIGIÓ I POLÍTICA

Fa poc vaig rebre una imatge pel WathsApp amb un comentari fet pel bisbe Casaldàliga. Em va agradar molt. El comentari diu així:

«S’ha de fer política, sí senyor, i no es pot fer religió veritable, sobretot religió cristiana, si no es fa també política. Tot és política, encara que la política no ho és tot.

En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat. L’expressió “no-violència” no ha de ser sinònim de passivitat. La revolució l’hem de començar des del cor. No hi ha veritable pau si no està fonamentada en la justícia. Aquell que no és totalment honest en el seu dia a dia, no pot arreglar el món». Pere CASALDÀLIGA

Hi ha molta gent que pensa que no s’hauria de barrejar religió i política. O no han comprès bé què és la religió (qualsevol religió) o no saben res de política. Si entenem com política fer tot el possible perquè tots els ciutadans puguin viure el millor possible, això té una part espiritual (o religiosa). I si mirem la religió sota el prisma de lluitar pels drets dels més pobres i desposseïts estem fent política tot i que sense adonar-nos-en.

Jesús mateix feia, sobretot, política: les mateixes Benaurances són un crit a canviar la forma de governar envers els pobres. A l’episodi dels fills del Zebedeu (Mt 20,20-28) ens diu la manera com s’hauria de comportar un dirigent. Quan critica a Herodes quan el buscava per matar-lo i li diu “guineu” (Lc 13,31-33) s’està enfrontant al poder establert. I no cal dir les vegades que es va encarar amb els grans sacerdots quan curava leprosos, cecs, coixos… en dissabte! A la fi, la seva condemna a mort va ser més un tema polític que religiós. La va decidir el Sanedrí, es a dir, l’assemblea suprema jueva amb la missió d'administrar justícia interpretant i aplicant la Torà, la llei jueva (Jn 11,47-54), després que Caifàs digué la famosa frase: «val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble», sovint utilitzada de manera política per tot arreu.

Com veieu, si de debò ens diem cristians no podem deslligar la religió de la política, i més encara ara: quan aquesta crisi econòmica que patim està augmentant el nombre de pobres i desvalguts al nostre país i a altres països; quan les guerres destrueixen comunitats senceres i deixen sense llar milions de persones; quan els nostres dirigents es mouen entre la corrupció sense cap mena de vergonya… Tot això no és només política, sinó que també ens ha de commoure com a cristians i hem de lluitar des de la fe.


Chusé Lodois SOLA
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
11 de febrer de 2018

diumenge, 4 de febrer de 2018

QUI ATURA ELS NOSTRES DESIGS?

Aquest article es va publicar originalment al full parroquial del diumenge 9 d’abril de 2002

Un gos, un gat, qualsevol animal quan té el que li demana l'instint, s'atura.

Nosaltres no. Sempre volem més.

Això vol dir que som humans però alhora aquí rau una font contínua de conflictes.

Quants matrimonis no s'han separat per això? Quants germans o cosins no s'han barallat (i encara n'estan) pel repartiment d'una herència? Quants no desitgen la dona o el marit dels seus amics? Quants no estan decebuts per no haver pogut fer unes vacances com les d'un altre?

I podríem anar sumant i sumant apetències.

Al darrere d'aquests conflictes gairebé sempre hi ha un desig: voldríem fer com un altre i no podem. L'ambient social ens hi arrossega. La petita pantalla i els comerços encara l'atien més amb propostes cada vegada més inassolibles.

Això que, per una banda ens fa més humans, perquè els animals no ho tenen pas ni de bon tros, per altra banda és l'origen de molts i molt greus conflictes.

El desè manament de la llei de Déu (dels deu manaments, sí) que molts hauran oblidat diu: «No desitjaràs la casa del teu pròxim, ni la dona del teu pròxim, ni el seu criat, ni la noia que treballa per a ells, ni el seu bou ni el seu ase» (Ex 20,17). Déu vol que controlem el que ambicionem.

El cristianisme ens demana que sapiguem aturar els desigs. A l'evangeli ho trobem en les benaurances. Llegiu-les atentament i veureu com són un camí per assolir el domini de les nostres cobdícies:

«Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel. Feliços els qui ploren: Déu els consolarà. Feliços els humils: ells posseiran la terra. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà. Feliços els compassius: Déu se’n compadirà. Feliços els nets de cor: ells veuran Déu. Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit» (Mt 5,2-12).

Però no tot són flors i violes. Jesús anuncia que el que faci això també rebrà persecucions. Per què? Perquè al nostre món, o al món de qualsevol època, no li interessa això. S'ha de lluitar a contracorrent.

Serà qüestió de triar.

Moltes de les seves pregàries encara ens valen a nosaltres. D’on hem recollit, si no, el Parenostre?


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de durant l'any
4 de febrer de 2018