Hi ha hagut una trobada memorable entre un afectat per la tragèdia d’Hipercor i un dels autors de l’atemptat amb bombes que van causar grans desperfectes i morts en aquell establiment. Aquest encontre, segons ens relaten els diaris, va ésser cordial i l’imputat per l’atemptat sembla que mostrà abastament el seu penediment. Va reconèixer que s’havien equivocat i va escoltar de boca de l’afectat les tristes conseqüències d’aquella acció terrorista.
El que fa riure és que alguns periodistes afegeixen que l’home «no va demanar perdó».
A veure. Entenem-nos d’una vegada.
Demanar perdó no vol dir de cap manera la redempció del càstig per la culpa. El pecat és una cosa i la culpa és una altra. Amb altres paraules encara que ja tingui el perdó (que el dóna Déu i no nosaltres) haurà de complir el temps de condemna que depèn de jutges i governants.
Perdonar vol dir redimir la persona i el perdó es regala i es celebra quan algú ha entrat en la seva òrbita. Quan el Fill pròdig s’adona que s’ha abaixat fins a pasturar porcs ja està perdonat perquè ha fet l’inici de la redempció. Igualment quan el membre d’ETA s’adona que es va equivocar i diu que «quan em miro a mi mateix no em reconec» ja està perdonat. Vull dir que ja està en camí de redempció. Es pot recuperar com a persona, que d’això es tracta. Ja està en l’òrbita del perdó. No li cal demanar-lo, perquè ja el té.
Si ell demanés una reducció de la pena no seria pas un perdó sinó el que l’església antiga en deia “indulgències” i que ara ningú no sap què volien dir. La “indulgència” la podria donar un jutge, el consell de ministres o algun eximi governant i, abans, algun representant de l’església. Era una reducció del càstig. De fet les presons tenen allò que s’anomena “el tercer grau” on els que han comportat una conducta adequada poden començar a sortir i trobar-se amb la família o iniciar una vida laboral fora del centre. Es tracta de la reducció del càstig imposat inicialment.
El perdó, en canvi, és un concepte teològic que vol dir que la persona comença una nova manera de veure les coses i això passa per la conversió. És com dir: «abans jo veia les coses d’una manera i ara les veig d’una altra».
Les indulgències són morals perquè quan es donen unes condicions determinades redueixen els càstig i no vénen de Déu sinó dels homes. Ara mateix en tenim un exemple quan el nostre govern promet un tracte especial a aquells que tenen diner negre i l’han anat a amagar a paradisos fiscals. No hi ha perdó, perquè segurament els que ho han fet no n’estan pas penedits, sinó que hi ha un tracte per raons polítiques. Només hi ha indulgència. El perdó és una altra cosa. Se n’haurien de penedir.
Tornem a l’Evangeli per entendre’ns millor. Quan el publicà va al temple i prega donant-se cops al pit dient que és un pecador ja està rebent el perdó i així ho diu Jesús (Lc 18,14) perquè es converteix i s’adona que la seva vida no anava per bon camí. És un perdó davant Déu i no dels homes perquè segurament en sortir els fariseus el continuarien menyspreant.
L’exemple més paradigmàtic pels creients és el del crucificat que va rebre el càstig severíssim dictat pels tribunals humans. No pas perquè hagués pecat sinó perquè el van considerar culpable (la culpa) d’haver trencat lleis com les del dissabte o d’ésser amic de Déu, de qui es considerava fill. Mireu com l’autor de la carta als hebreus sap distingir les coses dient: Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu (He 12,2). Si Jesús està a la dreta de Déu no ha pecat i en canvi va rebre un terrible càstig per la culpa que li van encolomar.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de Sant Juan Baptista
24 de juny de 2012