diumenge, 24 de febrer de 2013

QUE LES PEDRES ES TORNIN PA


   La imatge de Jesús fent dejuni en el desert contrasta amb la que veurem dels cardenals al conclave vestits de vermell i asseguts en confortables cadires. Aquests també faran silenci per escoltar la Paraula de Déu però aquesta els arribarà amb les interferències de la porpra i la solemnitat. Invocaran l’Esperit Sant però hauran de triar ells.

   El fet que Jesús vagi al desert per meditar indica que necessitava un temps de silenci, però també necessitava un ambient auster per escoltar la Paraula de Déu. Poc abans d’anar al desert Jesús experimentà la irrupció de la veu del cel en el bateig de Joan en el riu Jordà (Lc 3,21-22), dient que ell era «fill estimat». Aquella veu li rosegava en el seu interior. Per això el temptador (diable vol dir un de fora i no pas el seu pensament) comença qüestionant-li que sigui “fill de Déu” o millor, preguntant-li si en vol ésser.

   El temptava dient: «Si ets fill de Déu digues que aquestes pedres es tornin pa». La temptació va a fons perquè és un dels grans mals de la nostra societat: voler viure com a privilegiats. Tot l’enrenou dels espies tant en la política, com en l’esport o en el mateix Vaticà és per obtenir privilegis: una informació privilegiada. Ja sabem com les gasten els que la tenen. Guarden el roc a la faixa i el tiren en el moment que poden fer més mal (polític o econòmic) a l’adversari.

   També viuen com a privilegiats els que han amassat diners que en comptes d’invertir-los donant treball a qui no en té, els amaguen sota terra o en els anomenats “paradisos fiscals”. És una altra manera d’ofendre Déu, per tant, pecat.

   La postura cristiana (també els ateus diuen el mateix perquè és de sentit comú) és ésser transparent: no enganyar els altres ni amb l’espionatge ni amagant els diners.

   Ens pot semblar que nosaltres estem lluny d’aquests espionatges i que tampoc no tenim fortunes per amagar, però també cerquem privilegis quan preguem que Déu “baixi i guareixi” un malalt que tenim a casa. Encara que sembli una pregària bonica no és cristiana i és pecat perquè, en comptes de posar-nos humilment davant Déu preguntant-li què hem de fer quan tenim aquestes situacions difícils, la nostra pregària inverteix els termes exigint-li a Déu mateix que ens faci un favor especial. Demanem un privilegi. Imaginem Déu com una mena de “superman” que baixa a arreglar allò que està espatllat i no escoltem pas el Déu de Jesús. Recordeu que, en el desert, Jesús respon al temptador que li importa més respondre a la paraula que surt de la boca de Déu. Amb altres paraules, Jesús es posa en situació d’escoltar en comptes d’instar que Déu li resolgui els problemes. Ens pot ajudar la contemplació d’aquella pregària que farà a Getsemaní dient aquelles memorables paraules: «Abba, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols» (Mc 14,36). Tampoc en la muntanya de les Oliveres Jesús no demana que les pedres es tornin pa sinó que accepta el que té, el que li toca, agraït de tot el que ha rebut, insistint que no vol que es faci la seva voluntat sinó la de Déu.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de quaresma
24 de febrer de 2013