diumenge, 7 d’abril de 2013

ES POT TENIR ESPERANÇA AMB TANTA CRISI?

   Deia un diari aquesta setmana que una mestra de València ensenyava que s’havien d’estimar els violadors. Naturalment el periòdic arremetia contra aquesta ensenyant. El camí de l’amor semblarà una ximpleria i en canvi és un camí de solució.

   Deixeu-me posar un altre exemple:

Un missioner del Sudan del Sud va estar empresonat diferents vegades. Empresonat i nerviós va passar divuit dies escoltat per un policia. No aconseguia resar. Després d’uns dies –diu, «em vaig calmar i vaig dir al de la metralladora que em conduïa d’ací d’allà: “Mira, jo ja m’he calmat i serem amics. Si necessites res demana-m’ho i si puc t’ajudaré”» (La contra de la Vanguàrdia del 31 març 2009).

   Els dos testimonis van pel mateix cantó: el feble dóna una mà al fort. Molt de compte que quan dic “estimar el violador” no vull pas dir deixar que hi torni. Estimar és desitjar-li tota mena de béns i pregar Déu que l’il·lumini perquè aconsegueixi un canvi de vida.

   La crisi la resoldran els febles i ja se’n veuen els signes de canvi que ningú no els podrà aturar.

   Els febles, com les formigues, són multitud i poden manifestar-se. No cal fer mal a ningú per fer una manifestació perquè oblidaríem el manament de l’amor...

   Quan una colla de joves es negaven a fer el servei militar semblava que feien un brindis al sol però la cosa va augmentar en nombre, i els parlaments se’n van fer ressò suprimint el servei militar obligatori. Qui ho havia de dir!

   Quan unes quantes dones vestides de violeta i esgrimint pancartes reclamaven els drets de les dones, qui podia pensar que en pocs anys les lleis de la nostra societat les anirien equiparant amb els homes? D’acord que encara falta molt, però el camí està començat.

   Quan va sortir el moviment dels “indignats” molts van dir: «aquests no van enlloc», però el moviment ha fet forat. El mateix passa amb els que remouen les lleis que permeten desnonaments. Els que es mobilitzen per aquesta causa són cada dia més i els governs ja comencen a amenaçar-los (com és costum cada vegada que surt un bolet com aquest). La força del dèbil és l’Èxode (ajuntar multituds capaces de passar gana i set al desert per salvar la pell) i la creu perquè l’actitud no violenta, si ets capaç de continuar estimant-los (Lc 23,34), és alliberadora encara que et torturin, no només pel que s’hi troba i lluita, sinó per a tots els altres que se’n beneficien.

   En el llibre del Fets dels Apòstols hi ha un exemple que ens pot servir. Molts grecs (que no eren jueus, per tant) van voler seguir la doctrina de Jesús acostant-se a la predicació dels apòstols. Però es van trobar amb dos obstacles importants: un, que eren els més pobres, sobre tot les seves viudes (Ac 6,1); i un altre, que els jueus no acceptaven que seguissin el camí dels apòstols al marge del judaisme. I què va passar? Que els jueus van lapidar el que més se significava que era Esteve i els altres, cames ajudeu-me, van escapar-se per Judea i Samaria (Ac 8,2). El seu Èxode passà per Fenícia, Xipre i finalment Antioquia (Ac 11,19). Al cap d’un temps es van girar les truites i els pobres eren els de Jerusalem. Doncs bé, aquells que havien estat perseguits van fer una col·lecta per ajudar els pobres de Judea, els mateixos que els havien perseguit (Ac 11,27-29).

   Al final el feble allibera el fort caigut.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
7 d'abril de 2013