Gairebé tots els partits polítics s'apuntarien a una mena d'església que consistiria a creure que Déu vol que guanyem molt i que prosperem. Sembla que aquesta mena d'església cada vegada té més adeptes en el món. Es tracta d'una església en la qual els seus integrants prosperen i els van bé les coses. Seria un Déu dels rics i dels pròspers que exclouria els pobres, els malalts i la gent amb poca iniciativa.
A l'Antic Testament trobaríem molts llocs on Déu beneeix aquells que progressen i guanyen. Aquest Déu en alguns llocs de l'Antic Testament promet prosperitat a aquells que li són fidels. Mireu què diu un salm:
Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins! Menjaràs del fruit del teu treball, seràs feliç i tindràs sort. La teva esposa fruitarà com una parra, dins la intimitat de casa teva; els teus fills seran com plançons d'olivera al voltant de la taula. És així com els fidels del Senyor seran beneïts. Que el Senyor et beneeixi des de Sió! Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem! Que puguis veure els fills dels teus fills! Pau a Israel! (Sl 128,1-6).
Un exemple molt clar és el de Job que acaba la vida amb molta prosperitat, molts fills, ramats i propietats per haver estat fidel (Jb 42,10-16) i el mateix Abraham.
Però, quan llegim l'Evangeli i intentem seguir de prop aJesús, ens adonem de la sorpresa. Com va dir fa molt poc el papa Francesc als presos que va visitar als Estats Units, Jesús es fa pobre rentant els peus als deixebles (Jn 13,1-15). I, a més a més, proclama "feliços" aquells que, imitant-lo, fan el mateix (Jn 13,17). Per tant Jesús no va per aquí.
Observeu que, quan les nostres esglésies han tendit cap a la prosperitat, han accentuat l'autoritat dels dirigents i l'obligació d'obediència de tots els fidels. Això és així perquè, quan l'església cerca la prosperitat, els pobres queden relegats com si fossin creients de segona o de tercera. Amb altres paraules, una església que promet aquesta mena de felicitat, consistent en tenir molt de progrés, de prestigi i de privilegi en la societat, deixa de banda els pobres com si fossin uns pecadors incapaços, que només sobreviuen de la caritat dels bons cristians. Ja es veu que això està lluny de l'Evangeli.
En el nostre país notem una cosa semblant en la política. Quan els nostres governants diuen que ara arriba el moment de la prosperitat i que sortim de la crisi, resulta que hi ha més pobres que mai, dels que han d'anar a buscar menjar, perquè estan tan necessitats que ni per això no els arriba.
Molta gent s'apuntaria a una església d'aquesta mena: esglésies sumptuoses, or i plata i prestigi en la societat.
De fet, molta gent diu que preguen perquè els vagin bé les coses (com ara per treure un examen o per guanyar més en una empresa). La pregària està bé pel que ens exigeix a nosaltres i perquè ens dóna oportunitat de pensar el que hem de fer, però la prosperitat o la salut no van lligades a tenir més o menys fe ni tampoc els fracassos són una mena de càstig per no haver cregut.
Per entendre això va bé contemplar Jesús fracassat en la creu i alhora veure com els deixebles es van adonar que aquell que no havia tingut cap mena de prosperitat ressuscitava en tots nosaltres i ens donava una altra mena de vida.
Article del full parroquial del diumenge XXVII de durant l'any
4 d'octubre de 2015