diumenge, 24 d’abril del 2016

GESTOS PETITS PERÒ MOLT SIGNIFICTIUS

Les noves tecnologies estan posant al coneixement de tots els grans problemes dels grans defraudadors, dels venedors d'armaments, dels genocides, dels manipuladors del món... però per ara tot és un garbuix perquè els que ens ho transmeten (mitjans de comunicació) ens ho posen amanit amb la intenció que ens inclinem per uns i no pels altres.

Escoltant la gent, veig que la majoria es fa un embolic i acaba concloent que «no hi ha res a fer».

Això és el que sembla, perquè els poderosos semblen invencibles.

Jesús, que vivia situacions semblants, deia que «el príncep d'aquest món serà llençat fora» (Jn 12,31). Per afirmar això quin poder tenia? Sabem de sobres que els que més força tenien en el seu moment el van humiliar, matar i enterrar quan se sentiren al·ludits per les seves paraules. Però Ell tenia un altre poder, diferent del poder d'aquest món. Quan li preguntaven pel seu poder responia dues coses que semblen diferents, però són el fonament de la seva força:

  • Per una banda se sentia recolzat pel mateix Pare del cel dient: «Ho he rebut tot del Pare» (Jn 17,7) i també: «El meu Pare és el que dóna l'autèntic pa del cel» (Jn 6,32).
  • Per altra banda no tenia por a la mort quan assegurava que donava la vida pels que estimava dient «em faig pa perquè vosaltres mengeu» (Mc 14,22).

Traduint-ho al nostre llenguatge la força li venia perquè se sentia enviat i perquè no tenia por a la mort.

Aquesta és la raó que els pocs signes que va fer, ja que va tenir poc temps, hagin tingut tanta ressonància encara avui. Així, quan deia a un paralitzat que el que havia de fer és caminar agafant la llitera i carregant-se-la a l'esquena (Jn 5,8) desafiava aquella llei que donava per perduts i pecadors els que havien tingut alguna mena de paràlisi. Quan parlava amb un viuda que portava a enterrar el fill únic (Lc 7,11-13) desafiava tots aquells que donaven la pobra dona per pecadora i castigada per Déu i, per tant, se l'havia de menys prear. Quan deia que el temple s'havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17b), referint-se als grans sacerdots i potentats del moment, desafiava els que s'havien instal·lat en el poder, en el prestigi i en els privilegis que els donava aquell temple.

Semblen gestos petits i inútils perquè van acabar eliminant-lo, però van sacsejar les consciències dels que en treien profit i es posaven per sobre dels altres. Les seves paraules han transcendit l'espai i el temps i encara valen per a nosaltres. Eren i són significatives.

Avui passen coses semblants. Mentre un Estat es nega a acollir refugiats és molt significatiu que un govern d'una petita nació digui que els vol i que ho té tot a punt per acollir-los o que el Papa Francesc s'emporti dues famílies de Lesbos de les milers i milers que esperen algú que el vulgui.

Quan algú destapa el vel de la culpa i assenyala les nacions productores d'armaments (la nostra per exemple) com a grans responsables del que està passant, està desviant l'atenció per no culpabilitzar només als que tiren bombes i maten. Tots haurem de respondre dels nostres silencis, si més no. Els gestos són significatius encara que la gran premsa es fixa, sobre tot, amb els executors immediats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de Pasqua
24 d'abril de 2016


No podem fer grans coses, però sí coses petites amb un gran amor.

Teresa de Calcuta (1910-1997)
Monja i missionera catòlica