dijous, 1 de desembre de 2016

EL MINUT DE SILENCI

El minut de silenci s’ha introduït a la nostra societat però quasi sempre es fa quan el difunt és important en el poder (la política), en els privilegis (afortunats en els diners o en les possessions) o en el prestigi (persones mediàtiques, sobretot en l’esport i en el l’art de tota mena). Vol dir que en principi és una mica injust, ja que els pobres i els anònims queden exclosos. No en fem pels morts en les pasteres, encara que siguin centenars.

Sovint esmento la meva infància perquè hi ha gestos entranyables que s’han perdut. Quan passava un enterrament tots els homes s’aturaven un moment i es descobrien el cap i en la nostra escola ens deien que havíem de mirar amb respecte un enterrament. No ens descobríem el cap perquè la canalla no portàvem capell de cap mena.

Dic això perquè el minut de silenci o el respecte s’ha de fer amb tothom. Els creients tenim una oportunitat d’aprofitar aquest minut, que és la pregària, i aquesta no es nega a ningú. Si el que acaba de morir és una persona excel·lent els creients intentem recordar aquelles coses bones que hem rebut d’ella i en donem gràcies a Déu. Si la persona és malèfica i ha perjudicat molta gent, els creients tenim el costum de pregar per ella, a fi que Déu se’n compadeixi i rebi el perdó encara que no l’hagi merescut. Per alguna cosa creiem en “la comunió dels sants” que recitem al final del “crec en un Déu”, que equival a creure que la nostra pregària i les nostres accions poden beneficiar els altres.

El llibre “El arte de bendecir” de Pradervand remarca que un bon pensament enviat a un altre té molta més eficàcia del que ens imaginem i insisteix que hem de beneir tota mena de gent que ens trobem pel carrer i també els malalts quan passem prop d’un hospital i els presos quan algú ens esmenta una presó (o passem no gaire lluny). Creiem que un malalt pot ajudar amb el seu bon pensament a aquell que el visita i que un pres pot ésser més lliure entre reixes que molts que, pel carrer, estan atrapats en el seu prestigi o el poder. Per això els creients no hem de negar a ningú el pensament bo (que en podríem dir teledirigit) sigui per admirar el que ha fet i agrair-ho, sigui per implorar que Déu no li tingui en compte el mal que hagi fet i l’aculli entre els elegits.

Tant de bo sabéssim administrar amb generositat els nostres silencis que sovint els podem destinar a la contemplació, a tota mena de contemplació. Admirem la natura, les persones tant els petits com els vells. Contemplem la bondat dels que ens han ajudat, la vida d’aquells que han rebut beneficis nostres, contemplem la natura i, els que ens hem avesat a llegir la Paraula de Déu, ens aturem a escoltar en el nostre interior paraules del Senyor que ens han estat particularment colpidores o ens han fet reflexionar.

Tota persona té un racó bo de la seva vida que, en un moment o altre, pot descobrir i admirar. Tota persona mereix de nosaltres un moment de silenci i una pregària de benedicció. Nosaltres podem beneir. I tant que ho podem fer! Recordem aquell episodi de contemplació de la persona quan Jesús, a casa d’un fariseu, veu com una dona plora als seus peus i eixuga les llàgrimes amb els cabells. Mentre els altres pensaven en el seu interior com és que es deixava tocar d’aquesta manera els proposa la petita paràbola del perdó i diu: «Veus aquesta dona? ... Ha estimat molt, per això se li ha perdonat molt» (Lc 7,36-50). Va ésser el seu minut de silenci contemplant el costat bo d’aquella dona.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II d'Advent
4 de desembre de 2016