Què val una estona de companyia amb un malalt amic? Quan ha de pagar un nen perquè la mare li doni la llet, l’alimenti, el renti i li posi uns vestits ben macos? No es paga amb diners.
Aquests dies de Nadal (i una mica tot l’any) ens veiem inundats d’ofertes de rifes i loteries per una banda i de felicitacions als guanyadors de les grans rifes per l’altra.
Què és el diner? Un deute, que abans era real: el gran banc tenia un dipòsit d’or o d’argent i la moneda era un fragment (un pes, una pesseta) que te la pagarien si l’anaves a buscar. Avui tot és de mentida. Ningú, cap govern, cap banca mundial no és capaç de respondre amb res el valor dels diners que duen les llibretes que tenim.
Amb el deute que diu el banc de l’estat, nosaltres anem a comprar patates, llegums o una moto. Amb fragments d’aquest deute fictici cobrem per haver treballat o paguem un operari que ens arregla la casa.
Això que sembla tan fràgil ho hem convertit en un déu. Adorem el diner i, els que en tenen molt estan per damunt dels estats i dels governs. Però és un déu molt feble ja que té els peus de fang i qualsevol dia els que el posseeixen i dictaminen el curs del món diran, com va passar a l’Argentina, que els que hi tenim deu, ara només són cinc i no tindrem on reclamar.
Així resulta que les coses que realment valen: acompanyar un malalts, alimentar o vestir un nen… no les podem convertir en deute. No es poden convertir en diners. L'amor al diner és l'arrel de tots els mals (1Tim 6,2).
Els que acumulen aquells altres deutes (que en diem diners) s’han fet amos de la societat fins al punt que el treball d’un operari ja no s’amida per les obres que surten de les seves mans, sinó pel rendiment, de manera que un treballador (que és una persona) val quan el que produeix dóna riquesa al que l’ha contractat. Moltes màquines són més apreciades i respectades que els obrers, perquè produeixen riquesa.
S’estan creant moltes coses que no necessitem i la propaganda ens les fa desitjables. Per què? Perquè el que les fabrica no s’ha preguntat si serviran o no, sinó que s’ha preguntat si rendiran diners ni que siguin virtuals (com tots els que veiem per les caixes quan només s’apunten en una llibreta). Així les nostres societats malgasten temps en produir riquesa fictícia (com la de les grans loteries o la dels múltiples productes de bellesa).
Un exemple que ens pot fer entendre això: quan diuen que la reforma laboral ha anat molt bé només es refereixen a les xifres macroeconòmiques que no han alimentat els que més ho necessitaven i han reduït el salari de la majoria dels treballadors. Tot està en funció del rendiment i no del producte (que de vegades no serveix ni tampoc no es necessitava) i menys de les necessitats de les persones.
Una defensa de la societat davant aquest problema és crear bancs d’aliments, recolzar la recollida de coses necessàries, apuntar-se a Càritas i a moltes altres organitzacions que no fan córrer el diner sinó que funcionen amb voluntariat.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III d'Advent
11 de desembre de 2016
Els diners són una nova forma d'esclavitud, que només es distingeix de l'antiga pel fet que és impersonal, que no hi ha una relació humana entre amo i esclau.
Leon Tolstoi (1828-1910)
Escriptor rus